«Fitxes per treballar
la història de Catalunya a l’aula»

Sumari Esquema Capçalera

 

Equip dirigit per Lluís Campins (Rosa Sensat)
 
 
 
 
 
 
 
 
 

 

 

 

 

 

Esquema de fitxa

Sumari Esquema Capçalera
 
 
 Objectius:
 Definició:
 Document:
 Context:
 Cronologia:
 Recursos genèrics:
 Bibliografia:
 

 

 

 

 

 

Sumari

Sumari Esquema Capçalera
 
 
 1. Els comtats catalans
 2. Les Assemblees de Pau i Treva
 3. El gòtic català
 4. Els Consolats de Mar
 5. La Masia
 6. La Generalitat medieval
 
 

 

 

 

 
 Ç Sumari Esquema Capçalera

1.


Títol:
Els comtats catalans

Objectiu: Comprendre la raó de caire militar que va conduir a la creació dels comtats catalans dins el regne franc, els aspectes fonamentals de la seva organització, i la problemàtica legitimista que caracteritzà el seu desenvolupament històric fins al moment de la seva emancipació.

Definició: Els comtats constitueixen les unitats administratives en què els reis francs dividiren el territori que constituí la Marca Hispànica. Les ofensives de musulmans contra la frontera del regne franc amb Còrdova, entre les quals destaca la que va dur a terme Abd’ al-Malik l’estiu del 793 –pel fet que va arribar a saquejar les terres i viles de Narbona–, van convèncer el monarca d’aquest regne, Carlemany, de la necessitat de crear un ampli districte fronterer al sud dels Pirineus. Així, després del lliurament de la ciutat de Girona el 785 per voluntat pròpia i dels territoris del voltant, i, per imitació d’aquests, de l’Urgellet i la Cerdanya i, més endavant, el 801, de la conquesta de Barcelona, es va establir una àrea de domini franc al territori català els límits del qual anaven des de les Corberes i els Pirineus, al nord, fins el Llobregat, el Cardener, el Segre mitjà i la Conca de Tremp, al sud. Aquesta és l’àrea que correspon al concepte de marca i que, més tard, es coneixerà amb el nom de Catalunya Vella.

A efectes administratius, el territori fou dividit en comtats (Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona, Barcelona, Osona i Besalú), governats per comtes de nomenament reial. Aquests, com a delegats del monarca, exercien funcions representatives, administratives, militars, de policia i judicials i estaven obligats a presentar-se davant seu a les assemblees generals del regne. L’autoritat comtal s’exercia, al seu torn, per mitjà de vicaris que eren els seus representants en uns districtes administratius menors: els castra o castells.

Es poden diferenciar tres etapes en l’evolució d’aquests comtats: una primera, des de l’inici de llur formació al 820, en què s’investeixen famílies nobles visigodes per a desenvolupar el càrrec comtal; del 820 al 870, en què, degut als aixecaments indigenistes i visigotistes del període anterior, l’autoritat s’escull entre famílies nobiliàries franques; i del 878 en endavant, quan, en virtut de la fidelitat mostrada a l’autoritat reial pel casal de Carcassona, un dels seus membres, Guifré el Pilós, rep la investidura d’una gran part dels comtats catalans (Urgell, Cerdanya, Conflent, primer, Barcelona i Girona, després).

A partir d’aleshores, i degut a les revoltes que es produïen a l’interior de l’Imperi Carolingi per la successió reial –usurpacions d’Odó (888-898) i Radulf (923-936)–, els comtes varen començar a desvincular-se de l’autoritat reial franca, que consideraven il·legítima, i a deixar d’assistir progressivament a les assemblees de la cort. Dos moments tenen especial importància en aquest procés: el primer es produeix en temps de l’il·legítim Odó, quan, amb la mort de Guifré (que no havia prestat jurament de fidelitat a l’anterior), els fills governen les terres com si les haguessin heretat del seu progenitor; el segon té lloc sota el govern de Borrell II: aquest aprofitarà l’estat de descomposició de l’Imperi i el canvi de dinastia amb l’ascens al poder d’Hug Capet, el 987, per actuar amb total independència respecte dels reis francs.

Document: «Si mor un comte, el fill del qual vingui amb nosaltres, que el nostre fill [Lluís II, el Quec], amb el consell dels altres fidels, designi un dels més pròxims i més amics del difunt per vetllar sobre el comtat, d’acord amb els consellers i amb el bisbe, fins que nosaltres hàgim estat informats de la vacant.
Si el comte difunt deixa un fill menor d’edat, que aquest fill, amb els consellers del comtat i el bisbe de la diòcesi en la qual el comtat es troba, vetlli sobre el comtat fins que nosaltres en siguem sabedors.
Si el comte difunt no deixa fill, que el nostre fill, pel consell dels altres fidels, designi algú qui, amb els consellers del comtat i el bisbe, vetlli sobre el comtat fins que nosaltres hàgim fet conèixer les nostres ordres. I que ningú no s’irriti, si donem aquest comtat a una persona diferent de la que haurà designat el nostre fill.»
(Capitular de Quierzy de Carles el Calb, 877, a: Rovira i Virgili, Antoni, Història de Catalunya. Barcelona: Ed. Pàtria, 1924. Capitular dictada amb caràcter temporal, però que va servir de fonament als comtes catalans per fixar el caràcter hereditari del seu títol.) 

Context: La formació dels comtats catalans, d’una banda, es troba en relació amb el moviment de defensa que protagonitzen els regnes cristians enfront l’avenç musulmà; i, d’una altra banda, amb l’acció política de Carlemany, orientada a fer renéixer i reconstruir l’antic Imperi Romà d’Occident, i estendre la religió cristiana entre la població que l’habitava –obra que van acomplir els monestirs benedictins sota l’empara dels monarques carolingis. L’esfondrament del projecte de Carlemany, l’anomenat Sacre Imperi Romà, a mitjans del segle X, causat per la dissolució de la diferència que les lleis romanes pressuposaven entre l’esfera pública i la privada (la infeudació de bens públics) constituirà un fet important per a un canvi en l’organització social i política de la societat medieval, i també per al naixement de noves realitats polítiques independents com és el cas dels comtats catalans.

Cronologia:

759   El rei carolingi Pipí el Breu expulsa els musulmans de Septimània.
778   Carlemany travessa els Pirineus per conquerir Saragossa, essent rebutjat.
816-824   Perdudes les posicions carolíngies de Navarra i Aragó, es constitueix la “frontera hispànica”, integrada pel que avui es coneix com a Catalunya Vella.
826-827   Moviment secessionista de caire progot a les terres centrals de la Marca (revolta d’Aissó i Guillemó).
848   Sunifred, fill de Bel·ló, comte de Carcassona, encapçala una facció reialista i mor a les mans dels francs revoltats contra el rei.
870   Guifré el Pelós, descendent de la casa de Carcassona, rep els comtats d’Urgell i Cerdanya.
878   Guifré incorpora els comtats de Barcelona, Girona i Besalú.
897   Mort de Guifré i inici de la successió comtal hereditària en passar les terres d’aquest als seus fills
970   Viatge del comte Borrell II i del bisbe de Vic Ató a Roma per sol·licitar la separació eclesiàstica de Narbona.
985   Expedició militar d’Al-Mansur a Barcelona i mancament del rei Lotari a l’ajut demanat per Borrell II d’acord amb el jurament de fidelitat que els unia: trencament de la fidelitat de Barcelona envers els francs.

Recursos genèrics: –

Bibliografia:

Aventín, Mercè; Salrach, Josep M., Conèixer la història de Catalunya, «Dels Orígens al segle XII», vol. I, ed. Vicens Vives, 1990.

D’Abadal i Vinyals, Ramon, Dels visigots als catalans, «La Hispània visigòtica i la Catalunya Carolíngia», ed. 62, Barcelona, 1969.

Rovira i Virgili, Antoni, Història de Catalunya, vol. III, ed. Pàtria, Barcelona, 1924

 

 
  Sumari Esquema Capçalera

2.


Títol:
Les Assemblees de Pau i Treva

Objectiu: Destacar la influència determinant d'aquesta institució en l'organització de la societat i del poder polític a la Catalunya medieval, esdevenint un pont d'enllaç entre la pervivència de l'antic ordre romà (revifat amb la constitució de l'Imperi Carolingi) i el nou ordre feudal que s'instaurà a Europa.

Definició: Es tracta d’una institució eclesiàstica vigent als segles XI, XII i XIII que, amb la cooperació del poder civil, tenia per objectiu reglamentar uns períodes de pau en les contínues guerres privades, sota pena d’excomunió. La situació de crisi que es generà amb l’extinció definitiva de l’Imperi Carolingi i el debilitament de l’autoritat pública comportà una onada de saqueigs i depredacions de nobles i poderosos cap als col·lectius més dèbils de la societat. Vilatans, marxants, pagesos i la mateixa església van ser objecte de les arbitrarietats dels més forts. Per afrontar aquesta inseguretat nasqueren les anomenades assemblees de Pau i Treva de Déu.

La primera tingué lloc el 1027, a Toluges, al comtat de Rosselló, amb assistència del bisbe Oliba de Vic, i la clerecia, magnats i poble fidel del bisbat d’Elna, majoritàriament pagesos. Tot i que el seu origen es pot situar en els concilis que es celebraven al nord del Loira, l’originalitat d’aquesta prové del fet que, a més de protegir persones (la pau), estableix la prohibició d’exercir la violència durant un període de temps (la treva): des de l’hora nona (darrera) dels dissabtes fins a la prima dels dilluns, espai de temps en què ningú no podia robar a clergues o monjos que anessin sense armes ni agredir-los, així com tampoc als laics que anessin a l’església o en tornessin, assaltar o violar temples ni la sagrera (àrea al voltant de l’edifici religiós amb un radi de trenta passes).

El concili de Narbona del 1154, al què assistiren els bisbes de Girona i de Barcelona i un procurador del d’Urgell, confirmà els acords esmentats. El 1118 Berenguer Ramon II i el bisbe d’Elna, amb consell i assentiment de magnats dels comtats de Cerdanya i Conflent van prendre disposicions de pau i treva en aquells territori. Des d’aleshores, diversos van ser els preceptes i disposicions que es van adoptar, augmentant els dies de pau i treva i estenent-los a un major nombre de béns i abastant més tipus de delictes. A partir d’aquesta data, molts acords de pau i treva van ser presos en la cort del príncep, com una constitució més de les que es dictaven en les reunions de l’organisme d’assessorament del comte en matèria de legislació i administració de justícia. Part d’aquests acords van ser recollits a la redacció dels Usatges; uns altres, els que eren constitucions o actes de Cort, a la compilació de les Constitucions i altres drets de Catalunya.

Document: «Havien constituït, doncs, els dits bisbes, junt amb tota la clerecia i el poble fidel, que cap habitant del sobredit comtat i bisbat (Rosselló) no assaltés el seu enemic des de l’hora nona del dissabte fins a l’hora prima del dilluns a fi que tothom pogués complir amb els deures del dia dominical; que ningú no assaltés de cap manera els clergues ni monjos que anessin sense armes, ni aquells homes que amb la seva família anessin o tornessin de l’església; que ningú no gosés assaltar ni violar les esglésies ni les cases posades dintre un circuit de trenta passes. Constituïren aquest pacte o treva, segons es llegeix, perquè, prescindint de la llei divina i de la religió cristiana, abundava la iniquitat, i la caritat es refredava.»
(Fragment del decret sinodial de Toluges, 1027, a D’Abadal i Vinyes, Ramon, Dels visigots als catalans, vol. II, ed. 62, Barcelona, 1969)

Context: El procés de descomposició de l’estat carolingi que es produeix a començaments del segle XI, coincidint amb el creixement econòmic que des de mitjan segle X coneix la societat catalana, desferma les cobejances de nobles i aristòcrates i facilita el fenomen de “violència nobiliar”. La pèrdua de legitimitat i de força dels comtes, que ja no actuen com a delegats dels reis francs, serà aprofitada per aquests nobles i aristòcrates per, d’una banda, qüestionar l’autoritat dels primers, i, d’una altra, per imposar un estat de terror amb l’objectiu de doblegar a llurs acaptes els homes lliures, i arrabassar a l’església les possessions que havia adquirit fruit de donacions. La limitació al poder dels senyors que comportarà la institució de les assemblees de Pau i Treva, juntament amb el pacte que es produeix més endavant entre l’autoritat comtal i aquests magnats, permetrà la introducció de l’ordre en què es fonamentarà la societat feudal.

Cronologia:

989   Concili de Charroux, vora Poitiers, on es formula la sanció religiosa de l'excomunió contra tots aquells qui atemptin a la integritat de béns eclesiàstics o a la seguretat personal dels pobres, pagesos i clergues, sempre que no anessin armats.
 990   Concili al Puèig de Velai on s'adopten les mateixes disposicions que a l'anterior, i en el que prenen part laics.
1023   Jurament de pau dels bisbes de Soissons i de Beauvais, en què s'instaurà una cessació d'hostilitats contra els desarmats circumscrita al temps quaresmal i festes de Pasqua.
1027   Celebració del Sínode de Toluges.
1033   Oliba implanta les resolucions preses a l'Assemblea de Pau i Treva de Toluges a la seva diòcesi de Vic.
1064   Amb presència de diversos bisbes i els magnats del Rosselló, Conflent i Vallespir, s'estableix la pau i treva des de la posta de sol dels dimecres fins a l'alba dels dilluns.
1068   Concili de Girona, presidit pel cardenal Hug Candi i amb l'assistència de l'arquebisbe de Narbona, dels bisbes d'Urgell, Girona i Vic i dels abats de Sant Cugat, Sant Pere de Galligants, Sant Salvador de Breda i Sant Llorenç de Munt, que ratificà la pau i treva de Déu, que s'havia d'observar des del diumenge després de Pasqua fins vuit dies després de pentecosta als bisbats de Girona, Barcelona i Vic.
1118   Primera participació de prínceps i magnats.
1154   Concili de Narbona que confirma els acords adoptats a Toluges.
1173   Assemblea celebrada per Alfons I a Fontdaldara, amb l'assistència de l'arquebisbe de Tarragona, dels seus bisbes sufraganis i dels magnats i barons de Catalunya. En aquesta assemblea s'imposà la pau i treva a les esglésies i sagreres, senyories de canòniques i monestirs, clergues, monjos, vídues, monges, llocs dels ordes del Temple i de l'Hospital, els homes de la vila, les cases d'aquesta i el seu bestiar, masos, instruments de llaurar, camins i vies públiques; i que, com a dies de treva, va fixar els diumenges, les festes dels apòstols, el temps d'advent fins a la vuitada d'Epifania, de la quaresma a la vuitada de Pasqua, Pentecosta amb la seva vuitada, les festes de l'Ascensió, Sant Joan Baptista, sant Miquel, Tots Sants, Sant Feliu de Girona, les festivitats dels Apòstols i de Santa Maria, imposant fortes penes als infractors.
1192   Assemblea de Pau i Treva convocada per Alfons I.
1200   Assemblea de Pere I a Barcelona.
1214   Assemblea presidida pel cardenal Pere de Benevento amb l'autoritat de Jaume I.

Recursos genèrics: –

Bibliografia:

D’Abadal i de Vinyals, Ramon, Dels visigots als catalans, Edicions 62, Barcelona, 1970.

Bonnassie, Pierre, Cataluña mil años atrás (siglos X-XI), Ediciones Península, Barcelona, 1987.

Aventín, Mercè; Salrach, Josep M., Conèixer la història de Catalunya, «Dels Orígens al segle XII», vol. I, ed. Vicens Vives, 1990.

 

 
  Sumari Esquema Capçalera

3.


Títol: El gòtic català

Objectiu: Definir els trets característics de l’estil gòtic que es produeix a Catalunya, els diferents tipus d’expressió que aquest art va tenir i assenyalar les seves principals realitzacions.

Definició: El gòtic català és la variant del gòtic europeu que es va conrear a Catalunya, València i les illes Balears entre els segles XIII i XV. Les obres d’aquest estil excel·liren en el camp de l’arquitectura, tot i que també hi ha mostres destacables en el de la pintura, l’escultura i l’orfebreria.

En l’arquitectura, cal dir que la utilització de l’arc apuntat, o ogival, i la volta d’ogives, que defineixen el gòtic, en general, es començà a desenvolupar a Catalunya al segle XIII als edificis de tradició romànico-cistercenca: els monestirs del Cister (Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges) i les seus de Tarragona i Lleida, presenten ja elements propis d’aquest nou estil arquitectònic. Amb el creixement dels nuclis urbans, i sota l’empenta dels ordes conventuals, l’estil gòtic es desenvoluparà a les ciutats, la qual cosa propiciarà que més endavant sigui adoptat per a la construcció d’edificis civils o seculars. La idea d’espai únic adaptat a les més diverses necessitats constituirà el punt clau d’aquesta arquitectura desenvolupada a Catalunya, tan a nivell religiós com civil. Així, la nau única, amb capelles laterals entre els contraforts o bé sense, esdevindrà el tipus més utilitzat per a les construccions religioses (Seu de Girona, Santa Maria del Pi de Barcelona, església del Monestir de Pedralbes de la mateixa ciutat o Sant Joan el Nou de Perpinyà). El sentit unitari també s’evidencia en les gran sales capitulars, en les esglésies de tres naus, on la manca de diferència en l’alçada ajuda a mantenir la unitat espacial –fet que explica l’escassa presència d’arcbotants en els edificis catalans– (Santa Maria de Castelló d’Empúries, Santa Maria del Mar, seu de Palma); i pel que fa als edificis civils, la mateixa concepció de l’espai es troba reflectida a les llotges (Llotja de València), en les que els pilars no suposen una compartimentació de l’espai, als palaus nobles organitzats al voltant d’un pati interior, les drassanes (de Barcelona i de València), al Saló del Tinell del Palau Reial de Barcelona, al Palau del Rei Martí de Poblet i al Saló de Cent de la Casa de la Ciutat, també de Barcelona.

Amb relació a les arts plàstiques, pintura, escultura i orfebreria, cal assenyalar el progressiu coneixement i aplicació de les lleis de perspectiva i l’anatomia, que permeten un major naturalisme i aproximació a la realitat, i l’ús d’un llenguatge narratiu basat en un major dinamisme de les figures. A nivell europeu, hom distingeix tres períodes diferents, italogòtic, internacional i flamenc, que corresponen als centres des dels que s’estengué llur influència.

A Catalunya aquesta influència, pel que fa a la pintura, es deixa notar en Ferrer i Arnau Bassa a la primera meitat del segle XIV, i vinculats al corrent italogòtic (retaule de Sant Marc, 1346); en Bernat Martorell, a la primera meitat del segle XV, el qual, inclòs dins l’estil internacional, rep la influència francesa (Retaule de la Transfiguració, 1445-1452); i Lluís Dalmau que segueix el corrent flamenc, a partir del segon terç del mateix segle (Retaule de la Verge dels Consellers, 1443-1445). En el camp de l’escultura, Jaume Cascalls (Retaule de la Verge, 1345) i Aloi de Montbrai (Imatge del Crist jaient, 1350) il·lustren el primer període; Pere Joan (Retaule Major de la seu de Tarragona, 1426-1436) i Jordi Safont (Porta dels Apòstols de la seu de Lleida, 1444-1446), el segon.

Document: «Al segle XIV, a l’experiència de l’art cistercenc s’afegeixen les noves idees i necessitats apostòliques dels mendicants, que propugnen en les esglésies una gran austeritat ornamental i uns espais interiors amplis i sense obstacles que impedeixin als fidels de veure el predicador. Per això s’acostumava a aixecar esglésies d’una sola nau, sense creuer ni columnes o pilars interiors, i a vegades amb capelles laterals entre els contraforts.» (Aventín, Mercè; Salrach, Josep M., Història medieval de Catalunya, ed. Proa, Barcelona, 1998, p. 131).

Context: L’esplendor de l’art gòtic es produeix amb el desenvolupament del món urbà a la Baixa Edat Mitjana. Les transformacions que tenen lloc a les ciutats durant aquest període constitueixen el marc en què es desenvolupa aquest art. Així, com a exemples, es pot esmentar: l’augment de la població urbana que impel·leix a augmentar les dimensions dels recintes eclesiàstics; l’activitat de menestrals i artesans que permet l’auge d’una classe mercantil, que impulsarà la construcció de les llotges, com a centres d’intercanvi econòmic i comercial, les drassanes, per a la construcció de vaixells, i, que residirà en palaus nobles; per contrapartida, la proliferació de pobres i marginats, faran necessàries les Pies Almoines i la creació d’Hospitals. Des d’un punt de vista polític, cal tenir en compte la consolidació del sistema de govern pactista, amb la formació de la Generalitat, i la concessió reial de règim autònom a les ciutats, amb la creació dels consells municipals. A tot aquest dinamisme cal afegir la vida intel·lectual que es produeix en els nuclis urbans (comunitats de veïns o universitas). Floreix un pensament preocupat pel coneixement de la realitat, que prepara el terreny per al conreu de la ciència i que dona lloc a la fundació dels anomenats Estudis Generals (1300, Lleida; 1350, Perpinyà).

Cronologia:

1298   Inici de la construcció de la catedral de Barcelona.
1309   Inici de la construcció de la Seu de Mallorca.
1312   Inici de la construcció de la catedral de Girona.
1328-1383   Construcció de l'església de Santa Maria del Mar.
1373   Inauguració del saló de Cent de la Casa de la Ciutat de Barcelona.
1380-1387   Construcció de la Llotja de Barcelona.
1381   Construcció de les Drassanes de Barcelona.
1401   Inici de l'edificació de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona.
1416-1418   Primeres obres per a la construcció del Palau de la Generalitat de Barcelona.
1420-1451   Construcció de la Llotja de Palma de Mallorca.
Meitat segle XIV   Construcció de la Pia Almoina de Girona.
1443   Inici de construcció del Castell Nou de Nàpols.
1482-1498   Construcció de la Llotja de València.

Recursos genèrics:

Vídeo De traginers a navegants, Generalitat de Catalunya, Departament d’Ensenyament, 1983, 20’. Textos d’Isona Passola.

ACCAT. Transparències Manual d’Història de Catalunya, primària.

Bibliografia:

Dalmases de, Núria; Pitarch, Antoni José, Història de l’art català, «L’Art Gòtic», Vol. III, Ed. 62, Barcelona, 1984.

Soldevila, Ferran, Història de Catalunya, Ed. Selecta, Barcelona, 1989.

 

 
  Sumari Esquema Capçalera

4.


Títol: Els Consolats de Mar

Objectiu: Explicar les institucions que van servir per a estructurar l’organització mercantil i marítima de la Corona d’Aragó, i que van constituir una jurisdicció especial, independent de la senyorial, l’eclesiàstica i la reial.

Definició: Com a Consolat de Mar es coneixen tres realitats diferents, per bé que íntimament vinculades. D’una banda, el Consolat de Mar fou la institució de caire juridicomercantil creada primer a Barcelona (1282), València (1283) i Mallorca (1326), i després a Tortosa (1363), Perpinyà (1388), Girona (1385), etc., la funció de la qual era aplicar les lleis marítimes, i després mercantils en general, en relació al comerç marítim, àmbit que restà autònom, així, del poder reial. A aquesta institució es van anar vinculant progressivament, les corporacions de mercaders, de manera que els Consolats protagonitzaren la política comercial baixmedieval. A cada ciutat de la Corona catalanoaragonesa que va obtenir el privilegi reial de disposar de la institució hi havia una casa anomenada Consolat de Mar. Cada Consolat estava composat per dos magistrats o cònsols, més un cònsol d’apells (apel·lacions), especialistes en dret mercantil, la tasca dels quals era aplicar aquesta jurisdicció en els afers de comerç.

D’altra banda, els Consolats de Mar o Consolats de Catalans constituïen una xarxa de delegacions situades als principals ports de la Mediterrània, i fins i tot de l’Atlàntic, amb els quals hi havia unes relacions comercials especialment importants. A ultramar, els Consolats representaven els interessos mercantils, i s’ocupaven d’aplicar la jurisdicció marítima als súbdits catalanoaragonesos.

Finalment, el Llibre del Consolat de Mar, basat en l’obra també catalana del s. XIII Les costumes de la mar (1260), tot recollint tradicions legals de caire divers (catalanes, pisanes, genoveses, marselleses, etc.), constitueix la compilació de normes jurídiques marítimes i resolucions preses per aquesta institució. El Llibre del Consolat de Mar adquirí tanta autoritat que es convertí en el codi de legislació regulador de les relacions marítimocomercials de tota la Mediterrània, essent adoptada per les diferents potències marítimes baixmedievals.

Document: «En nom de Déu. Com que a causa dels grans afers, negocis i mercaderies que es fan i se solen fer a la ciutat d’Alexandria pels sotmesos del senyor rei d’Aragó, senyor nostre, es fa gran honor al dit senyor i és de gran profit per als seus dits sotmesos, hi ha moltes naus i navegants que no hi serien a les terres del dit senyor si aquests grans afers no hi fossin, en especial a la ciutat de Barcelona; per això els honrats Ramon sa Rovira, Galceran Marquet, G. Sancliment, consellers aquest any de la ciutat de Barcelona, juntament amb els honrats misser P. sa Calm, absent de la dita ciutat, i Gabriel Ros, difunt, per l’autoritat de diversos privilegis reials que s’han atorgat als dits consellers i per llarg ús, han decidit elegir i posar cònsol a la ciutat d’Alexandria i a d’altres indrets i terres d’ultramar; així volen posar en disposició i en bon estament el dit Consolat i l’alfòndec d’Alexandria amb l’elecció del cònsol i d’altres maneres; sobre això hi ha hagut moltes vegades consell i acord amb els honrats cònsols de la mar de la ciutat de Barcelona i amb molts i diversos mercaders i prohòmens antics d’aquesta ciutat; per honor del dit senyor rei i per bé i profit dels seus sotmesos i dels seus afers, amb l’ajut de Déu, prosperin molt (...).»
(Consolat de mar, capítols, ed. a cura de Valls i Taverner, F. Vol III (versió moderna)

Context: L’aparició dels Consolats de Mar té lloc en el marc del desenvolupament del món urbà i l’expansió comercial de la Confederació catalanoaragonesa a la Baixa edat Mitjana. La puixança de la gent de la ciutat, especialment del patriciat urbà o ma major, el principal element distintiu del qual és la riquesa, es produeix simultàniament al començament del procés de formació de les principals institucions de govern del país, les Corts, la Generalitat, i els Consells Municipals, i al desenvolupament de la teoria política en què aquestes s’inspiren: el pactisme com a fórmula d’equilibri entre la monarquia, que tendeix a l’autoritarisme, i la minoria privilegiada, que defensa els seus interessos de la qual cosa n’és un exemple la concessió dels consolats de mar. En aquest mateix context es produeix l’aparició dels Estudis Generals (Lleida i Perpinyà), en els que es posa de manifest una voluntat per conèixer la realitat a través de la incorporació dels estudis de medicina.

Cronologia:

1279   Primer esbós de tribunal del Consolat de Mar a Barcelona en temps de Pere II el Gran.
1380   Ampliació de la jurisdicció dels Consolats de Mar a totes les causes marítimes i mercantils.
S. XIV   Redacció del Llibre del Consolat de Mar.
1463   A imitació dels Consolats de Mar catalans, se'n crea el de la ciutat de Montpeller, que haurà de regir la vida mercantil de la ciutat.
1494   Creació del Consolat de Burgos, segons el patró dels de València i Barcelona. A Castella la institució rebé el nom De Consolat de Mar i de Terra o Consolat de Comerç.
1511   Establiment a Bilbao del Consolat de Mar i de Terra o Consolat de Comerç.
1632   Establiment a Madrid del Consolat de Mar i de Terra o Consolat de Comerç.
1707-1716   Els Decrets de Nova Planta suprimeixen tots els Consolats de Mar, excepte els de Barcelona i Mallorca.
1762   El Consolat de Mar de València és restablert.
1828   Amb el nou Codi de Comerç espanyol es suprimeixen definitivament els Consolats de Mar.

Recursos genèrics:

Vídeo «De traginers a navegants», Generalitat de Catalunya, Departament d’Ensenyament, 1983, 20’. Textos d’Isona Passola.

ACCAT. Transparències Manual d’Història de Catalunya, primària.

Bibliografia:

Aventín, Mercè i Salrach, Josep M.: Història medieval de Catalunya, Ed. Proa, Barcelona 1998.

Batlle, Carme: Conèixer la història de Catalunya, «Del segle XIII al XV», vol. 2, ed. Vicens Vives, Barcelona 1990.

Soldevila, Ferran: «Un Imperio del “Mediterráneo», Historia de España, ed. Crítica, Barcelona 1995.

Schneidman, J. L.: L’imperi catalano-aragonès (1200-1350), Ed. 62, Barcelona, 1990.

 

 
  Sumari Esquema Capçalera

5.


Títol: La Masia

Objectiu: Comprendre l’origen de la masia moderna com a primera manifestació d’un intent de redreçament de la societat catalana, per tal de superar la situació de crisi econòmica heretada del final de l’Edat Mitjana.

Definició: L’augment de les dimensions de les cases pairals catalanes –les masies– i llur proliferació durant el segle XVI és conseqüència directa de la millora de la situació econòmica de la pagesia. Millora amb la qual té molt a veure la promulgació de la Sentència Arbitral de Guadalupe per part de Ferran II el Catòlic, el 1486. Aquesta disposició dictada pel rei tenia per objectiu acabar amb el problema remença que havia trasbalsat el camp català enfrontant a pagesos i senyors, durant el segle XV. El fet que la sentència suposés l’abolició dels mals usos de l’època feudal i reconegués el domini útil de la terra per part dels pagesos, amb la facultat de transferir-lo sense permís dels amos, va suposar l’inici d’una etapa de gran desenvolupament del camp català. El nou règim de llibertat generalitzà el contracte d’emfiteusi, pel qual el senyor es limitava a percebre una part del benefici de l’explotació de les seves terres, i va propiciar un increment dels rendiments: els pagesos ara tenien la possibilitat d’esdevenir propietaris i treballar en benefici propi, comprant els masos que havien estat abandonats durant el període de crisi precedent –els masos rònecs–. Aparegueren les figures del masover, responsable de l’administració del mas, la dels pagesos rics, coneguts com a grassos, i també la dels jornalers, treballadors assalariats, molts d’ells immigrants procedents d’Occitània. La contrapartida d’aquesta puixança la van constituir els nobles arruïnats arran de la proclamació de la sentència, i els masovers i jornalers més pobres: d’entre aquests sortiren, en els moments de crisi, al segle XVII, els integrants de les quadrilles de bandolers i els iniciadors de la revolta popular de 1640.

El dinamisme de l’agre català es posà de manifest en la construcció d’innombrables masies, grans casals, residència del pagès propietari, de vegades protegits amb elements de defensa (torres i matacans) contra la cobejança de bandolers i corsaris; proliferaren també els més modestos masos, on hi habitaven els masovers, jornalers i els fills no primogènits dels amos –els dits cabalers o fadristerns–. Cal assenyalar que, perquè es produís l’acumulació i el manteniment de la propietat agrícola ressenyat, va ser important l’observança de les normes tradicionals que en regulaven la seva transmissió, sota les figures de l’hereu i l’hereva, la pubilla, que en garantien la indivisibilitat.

Des d’un punt de vista estructural, habitualment, les masies constaven de tres cossos, d’uns cinc metres cadascun –d’acord amb la llargada de les bigues de fusta–. A la planta baixa, el vestíbul al fons del qual hi havia l’escala d’accés als pisos superiors, i a cada costat del qual –corresponents als cossos laterals– s’hi trobava la cuina amb la llar, i el celler i les quadres per al bestiar; al segon pis, una gran sala destinada als dies de les grans celebracions, voltada de les cambres per dormir-hi els estadants; i, a dalt, en l’espai deixat pel sostre de doble vessant, les golfes, el lloc que servia de graner i dipòsit d’endreços. La sobrietat de l’edifici, concebut com a unitat funcional, solia tenir el seu contrapunt amb la presència d’alguns elements de decoració com les àmplies dovelles que delimitaven el portal d’entrada i les finestres esculpides, d’estil gòtic; i ja al XVIII, durant el barroc, els treballs de ferro, les balustres, així com els esgrafiats a les façanes contribuïen a embellir l’edifici.

Document: «Aquestes cases de pagès, les masies, solen ésser molt belles. El seu assentament sobre la terra no obeeix mai a cap caprici; està justificat per raons d’utilitat, generalment diversa. La realitat meteorològica fa que gairebé totes estiguin acarades a migdia, de vegades una quarta a l’est, altres a l’oest. Excepte les posades en la plana oberta, la necessitat de trobar un redós del vent dominant explica la seva presència. La proximitat de l’aigua, del bosc, la qualitat de les terres, són factors determinants de la situació. La utilitat ajuda que les coses siguin belles.» (Josep Pla)

Context: L’aparició de les noves masies modernes, com a efecte d’un procés de regeneració de l’activitat agrària, estableix un període de transició, els segles XVI i XVII, que permet una solució de continuïtat entre el temps de crisi baixmedieval i el definitiu redreçament, econòmic, a finals del XVIII i a tots els nivells durant el XIX. Durant aquesta etapa de transició, Catalunya, integrada en la Corona d’Aragó, forma part de l’imperi hispànic. La regeneració agrària té lloc, però, en una situació de crisi social amb el fenomen del bandolerisme, i de conflicte polític que acabà suposant l’eliminació de la concepció de govern catalana, i pròpia de la Corona d’Aragó, de tendència pactista i parlamentària, en benefici de la de la monarquia hispànica, de tarannà autoritari i centralista.

Cronologia:

1486   Abolició dels mals usos mitjançant la Sentència Arbitral de Guadalupe dictada per Ferran II el Catòlic.
1519   Carles V convoca les Corts del Principat i jura les Constitucions.
1611   El bandoler Perot Rocaguinarda és indultat i s’allista als terços d’Itàlia.
1616   Execució en massa de bandolers i col·laboradors per part del duc d’Albuquerque.
1634   Execució de Joan Sala Serrallonga.
1640   Inici de la Guerra dels Segadors amb una revolta popular contra els soldats reials allotjats a territori català.
1659   Tractat dels Pirineus: annexió del Rosselló i la Cerdanya a la corona francesa.
1700   Mort de Carles II. El testament concedeix la corona hispànica a Felip d’Anjou (Felip V).
1701-1702   Felip V convoca Corts i jura les Constitucions catalanes.
1705   La Corona d’Aragó entra a la Guerra de Successió al costat de les forces de l’Arxiduc Carles d’Àustria.
1714   Ocupació de Barcelona i Cardona per les tropes de Felip V.
1716   Decret de Nova Planta a Catalunya.

Recursos genèrics: -

Bibliografia:

Gibert, Josep; La masia catalana, ed. Millà, Barcelona, 1985.

Nadal i Farreras, Joaquim; Conèixer la Història de Catalunya. «Del segle XVI al XVIII», vol. III, ed. Vicens Vives, Barcelona, 1995.

 

 
È  Sumari Esquema Capçalera

6.


Títol: La Generalitat Medieval

Objectiu: Explicar la funció específica per la qual nasqué la institució de la Generalitat a l’Edat Mitjana, i la seva evolució cap a l’assumpció de poder polític a partir de la introducció de la dinastia Trastàmara al govern de la Corona d’Aragó.

Definició: L’origen d’aquesta institució cal situar-lo a les Corts Generals de Montsó de 1289. Constituïda com a comissió delegada de les Corts, la seva missió restà circumscrita a recaptar el donatiu que els estaments acordessin d’oferir al rei. L’encàrrec tenia vigència fins a la celebració de les següents Corts. Durant el regnat de Pere III el Cerimoniós, i degut a les necessitats de diner del monarca per sufragar les despeses de les múltiples guerres que emprengué, la comissió esdevingué permanent. A la Cort de Barcelona, Vilafranca i Cervera, de 1358-59, s’establí que la integrarien dotze membres, quatre per braç, els quals haurien de residir a la ciutat de Barcelona. El mandat dels càrrecs s’estenia fins a la propera reunió de Corts. No va ser, però, fins a la cort de Montsó, el 1362, que la institució de la Diputació del General o Generalitat consolidà la seva organització. El nombre de representants es reduí a tres i va adquirir autonomia financera, en concedir-se-li la facultat de recollir diners per al seu propi manteniment i l’emissió de censals o violaris (deute públic). Els impostos foren coneguts amb el nom de drets del general o generalitats: el dret de la bolla, contribucions sobre la indústria tèxtil, i el dret d’entrades i eixides, que gravava sobre les importacions i exportacions de diversos articles i esclaus. A les Corts de Tortosa, el 1369, als diputats es sumaren tres oïdors de comptes, un per braç, encarregats de controlar l’administració dels primers.

A partir de 1413, canvià el sistema de nomenament i la duració dels càrrecs de la Generalitat. Eren escollits pels membres cessants, i ja no per les Corts, i el temps d’exercici es limità a tres anys. Més endavant, l’any 1455, l’elecció deixà d’ésser directa introduint-se el mètode d’insaculació: els membres sortints proposaven sis noms per cada càrrec, d’entre els quals se n’escollia un davant de sis testimonis i un notari, representant del braç eclesiàstic. El procediment tornà a modificar-se durant el regnat de Ferran II el Catòlic, que, amb l’objectiu d’evitar que els càrrecs estiguessin a mans de l’oligarquia dominant, instituí la insaculació sobre un llistat extens, o matrícula, de candidats.

Tot i que al principi la seva funció era només econòmica, la Generalitat mica en mica n’assumí de polítiques: passant a ocupar-se de la publicació, i interpretació dels actes de Cort, Usatges i Constitucions, així com de la defensa del Principat, i de substituir el rei quan aquest faltava. Aquesta funció política es desenvolupà especialment a partir de 1422, quan feu seva la missió de vetllar per les Constitucions i Lleis de Catalunya, per la qual cosa més endavant s’enfrontà amb el monarca, Joan II, contra el qui dirigí un aixecament de catalans. L’aplicació del mètode d’insaculació va constituir un instrument dels monarques per tal de limitar el poder polític creixent de la Generalitat.

També els regnes d’Aragó i de València tingueren la institució de la Generalitat o Diputació del General, en ambdós casos, com la de Catalunya, establertes en temps de Pere III el Cerimoniós i amb unes atribucions i recursos molt similars. Les diferenciava el fet que els braços només hi eren representats per dos membres en lloc de tres.

Document: «(...) El diumenge dia 4, de matí, fou pres en Pere de Saldanya, que era un dels tres porters de la casa de la Diputació, i va ser posat dins la presó comuna del veguer de Barcelona.
El dimarts dia 6 fou feta crida pública per la ciutat de Barcelona de part dels diputats el General de Catalunya i del seu consell, que representaven el Principat de Catalunya, en què es declarava, en efecte, que d’aleshores endavant tothom tenia per enemics del dit Principat l’arquebisbe de Saragossa, fill natural del rei Joan, el comte d’Empúries, el comanador de Montsó, don Anton de Cardona, mossèn Rabolledo, àlias Pelafolls, fill del propdit, mossèn Joan Vilalpando, mossèn Lope de Angulo, mossèn Berenguer de Requesens i molts d’altres, etc.»
(Fragment del Dietari de la Diputació del General de Catalunya)

Context: La institució de la Generalitat es forma a la Baixa Edat Mitjana en el marc del desenvolupament del món urbà i l’expansió comercial de la Confederació catalanoaragonesa. El seu origen es troba directament relacionat amb la puixança de les classes urbanes i amb l’establiment d’un sistema polític que té com a fonament el pacte i la limitació de poder del monarca. En la seva faceta d’òrgan polític, la Generalitat constitueix un episodi més del procés d’enfrontament entre la tendència autoritària dels reis de la dinastia Trastàmara i l’orientació pactista de les institucions catalanes. Aquest procés es produeix en el període de crisi que caracteritzà el final del període medieval a Catalunya, amb els conflictes remences al camp i els enfrontaments entre la Biga i la Busca a la ciutat que desembocaren en la Ia Guerra Civil Catalana (1462-1472).

Cronologia:

1289 A les Corts de Montsó es crea una comissió perquè, un cop dissolta l'assemblea, reunissin el subsidi concedit al rei mitjançant personal i administració independent del fisc reial.
1358-59   A la Cort de Barcelona-Vilafranca-Cervera, en temps de Pere III el Cerimoniós, es forma una comissió permanent.
1362-63   S'estableixen els impostos, anomenats generalitat, que havien de donar autonomia financera a aquesta institució: el dret de la bolla i el de les entrades i eixides.
1364-65   La institució esdevé indispensable quan alguns diputats, degut a les necessitats de guerra, recorren al deute públic venent censals i violaris. La creació d'aquest deute públic comportà una administració permanent i uns impostos per pagar les pensions o cànons anuals.
1368-75   S'escull un regent que s'encarrega de l'administració del general deixant els diputats en un segon terme.
1396   La Generalitat desenvolupa funcions polítiques durant el traspàs de la corona de Joan I a Martí I.
1410-12   Durant l'interregne, fins que Ferran II d'Antequera assumeix la corona, la Generalitat torna a actuar en substitució del rei.
1412   La Generalitat d'Aragó rep un estatut propi en la primera reunió celebrada per Ferran I.
1418   Les Corts valencianes, com a Catalunya, donen estabilitat i representació pròpia a la Generalitat mitjançant l'administració d'un impost per a les seves despeses.
1462-72   Durant la guerra amb Joan I, les Corts deleguen en la Generalitat la facultat de designar una comissió especial que ha de regir els destins de Catalunya durant el conflicte.

Recursos genèrics: -

Bibliografia:

Soldevila, Ferran; Valls i Taverner, F., Història de Catalunya, ed. Selecta, Barcelona, 1989.

Batlle, C., Història de Catalunya, «Del segle XIII al XV», vol. II, ed. Vicens Vives, Barcelona, 1990.


È  Sumari Esquema Capçalera