ARTÍCLES

L'EXILI DE CATALUNYA DE 1939


La desfeta de les esperances

D'entre els nombrosos exilis que s'han produït a Catalunya, el de 1939, provocat per la fi de la Guerra Civil espanyola, és el més voluminós. Quant a la seva magnitud, l'únic que se li pot comparar és el que va tenir lloc amb al final de la primera guerra carlina el 1840. El 6 de juliol d'aquest any Ramon Cabrera i Griñó, que ostentava el comandament militar de les forces carlines, després de negociar amb les autoritats de l'Estat francès travessava la frontera amb les restes dels seus exèrcits. En total l'acompanyaven uns 10.000 combatents del Principat, el País Valencià i Aragó desmoralitzats, indisciplinats i afamegats que sovint es barallaven entre ells i saquejaven els pobles per on passaven. La diferència d'aquest exili amb el de la Catalunya republicana és que el darrer no el constituïa solament un segment determinat de la població sinó que es tracta de l'exili de tot un poble: obrers, camperols, professors, militars, intel·lectuals, menestrals, etc.

Al juny de 1938, l'evolució de la guerra havia enviat a sòl francès tres onades de refugiats –a més d'una part dels fugitius de la revolució proletària de 1936- provinents d'altres tantes derrotes militars de la República espanyola. Els càlculs fets per Javier Rubio eleven a 164.000 les persones que haurien entrat a l'Estat francès, encara que no totes hi residiren ensems atès que diversos milers emprengueren tot seguit el retorn al seu territori, ara sota el domini dels exèrcits rebels, o s'encaminaren a la zona governamental. Així doncs, a finals de 1938 aquestes tres onades migratòries havien deixat a l'Hexàgon un romanent d'unes 45.000 persones, xifra que a principis de 1939 fregaria les 500.000.

L'abril de 1938, amb l'ocupació per les forces rebels d'una llenca de terra de les comarques occidentals de Catalunya i la seva arribada a la Mediterrània, en els governs de la Generalitat i central s'albirava una ràpida derrota de la República. És des d’aquesta perspectiva que hem d'interpretar la carta i el memoràndum que el 23 d'abril de 1938 el cònsol republicà a Perpinyà, Joaquim de Camps i Arboix, elevà al prefecte dels Pirineus Orientals (la Catalunya Nord) Raoul Didkowski. En els esmentats textos, el cònsol expressava els seus temors davant una imminent victòria de Franco i els enormes problemes que a l'Estat francès podria generar la massa de població republicana que fugiria de les armes rebels. Per a solucionar aquesta qüestió, de Camps li suggeria un pla que consistiria a obtenir la signatura d'un acord entre Londres i París amb el govern rebel de Burgos – al qual se li reconeixeria el seu triomf militar-, amb la finalitat de crear dins del territori català una zona neutral que correspondria amb la província de Girona.

En aquesta zona serien reconeguts els drets d'asil i d'extraterritorialitat provisional. D'altra banda, en la dita zona Anglaterra i França garantirien la vida dels refugiats i l'ordre. El cònsol també assenyala que aquest projecte donaria un atot a ambdós països en el cas que en finalitzar la guerra les tropes dels països de l'Eix no abandonessin l'Estat espanyol. Aquests documents, tot i que no hi ha res que ho demostri, inevitablement ens fan pensar que es tracten d'un sondeig de les autoritats de la Generalitat amb el propòsit que arribessin fins al ministre d'Afers Estrangers de París.

El 23 de desembre de 1938, les forces rebels van llançar una potent ofensiva contra Catalunya que va provocar la ruptura del front del Segre i va col·locar els republicans arran del col·lapse. En aquella situació que empitjorava contínuament, eren moltes les veus catalanes que amb sordina s'alçaven per tal que les autoritats republicanes iniciessin els preparatius de cara a un més que probable exili; tanmateix, Juan Negrín – cap de l'executiu central i membre del PSOE – es negava del tot a abordar aquesta possibilitat ja que defensava la resistència a ultrança. Els fets, però, desmentien la via triada pel premier republicà. Va ser ell mateix qui el dia 21 de gener de 1939 hagué d'indicar al govern de Catalunya que abandonés Barcelona. Els consellers catalans es traslladaren a Olot (Garrotxa) on seguiren les seves tasques.

Davant l'exèrcit republicà que es replegava cap a la frontera hi havia una impressionant massa de població civil que fugia. El brillant polígraf Antoni Rovira i Virgili, que era un fugitiu més, immortalitzà aquell impressionant esdeveniment en el seu dietari. En passar pels pobles del Maresme escriu dolorosament: “carros que van amunt plens i curullats de mobles, matalassos i àdhuc gàbies d'aviram. Cada carro és una família que se'n va; cada renglera de carros és una vila que es buida”. La por cerval a les represàlies dels franquistes, al saqueig, a la suposada voracitat sexual de les tropes marroquines, etc., incrementaren aquella torrentada humana en la qual hi havia molta població que no havia tingut cap tipus de responsabilitat política. L'únic que cercava era refugiar-se a l'altra banda de la frontera política que separa les dues Catalunyes. Però en arribar a la frontera es trobà amb què aquesta estava tancada amb pany i forrellat.

A mitjan gener, el ministre d'Estat republicà, Julio Álvarez del Vayo, esgrimint raons humanitàries havia gestionat amb les autoritats franceses que acollissin en el seu territori metropolità, o a les seves possessions de l'Àfrica del Nord (Algèria i Tunísia), un contingent de 100.000 a 150.000 civils. Com a resposta rebé de París una lacònica negativa acompanyada de l'oferta d'acolliment d'un reduït nombre d'infants, i una proposta de zona neutral calcada de l'explicada més amunt. La massa de població civil que inútilment pressionava la frontera per a forçar-la creixia en progressió geomètrica; però això no era tot: l'exèrcit republicà en retirada es dirigia cap al mateix lloc i amb idèntic propòsit. Què ordenaria París en primera instància al dispositiu de 50.000 homes (Plan de Barrage) – Garde Républicane Mobile, regiments de l'exèrcit i gendarmes - que havia destacat a la seva frontera sud per fer-la infranquejable del tot?

Obriria foc a discreció contra l'exèrcit regular de la República espanyola -contra la qual no estava en guerra i que a més era membre de la Societat de Nacions - que es resistia a ser capturat pels franquistes? Què passaria si els republicans trencaven la frontera i entraven amb armes i bagatges? Burgos i París portarien a cap un holocaust republicà? Davant d'aquestes eventualitats París optà pel mal menor: obrir la frontera a la població civil i als soldats ferits. Era el dia 27 de gener. Ara l'Hexàgon havia d'acarar un problema d'unes proporcions que en cap moment no havia previst. I encara quedava l'exèrcit!

D'altra banda, Vicente Rojo, general en cap de l'Estat Major Central, presentava a Negrín un pla de retirada del Grup d'Exèrcits de la Regió Oriental. Per a l'execució d'aquest pla, Rojo assenyalava que l'exèrcit havia d'ésser reconstruït dins de la frontera de l'Estat francès. Seguidament s'enviaria per via marítima a l'extensa zona Centre-Sud – en mans governamentals – tots els mitjans humans i materials per tal de continuar la guerra. La proposta de Rojo, des del punt de vista del dret internacional era correcta, ja que en el cinquè Conveni de l'Haia s'estipulava que les tropes bel·ligerants no podien passar a través del territori d'una potència neutral, i aquest no era el cas perquè París no havia reconegut la condició de bel·ligerant ni a la República ni als rebels. Les gestions del govern Negrín aconseguiren que finalment les autoritats franceses admetessin a partir del dia 5 de febrer els combatents, però al contrari del que Rojo havia proposat, foren desarmats, internats en camps de concentració i tot el material de guerra quedà immobilitzat.

El pla militar de Rojo, en cas d'haver-se dut a la pràctica, no resultava gaire factible: sembla que no s'adonava que es movia en terra catalana i que per als catalans i la classe política del catalanisme liberal amb l'ocupació militar del país havia acabat la guerra. Tenia sentit anar a defensar la zona que encara controlava la República quan Catalunya havia hagut de patir l'anticatalanisme exercit pels partits espanyols i les institucions republicanes al llarg de la guerra? Haurien acatat aquesta ordre els soldats catalans que després de la batalla de l'Ebre patien una forta desmoralització?

Davant d'aquella allau de fugitius que emetia inquantificables sofriments, el periodista català Carles Sentís, el 17 de gener va escriure a les pàgines de “La Vanguardia Española” que la victòria de Franco no significava el “Finis Cataloniae” sinó «El “fin” de una película de “gangsters, simplemente”.

El dia 11 de febrer els Pirineus quedaren sota el control total dels rebels; davant aquest fet l'intel·lectual feixista Ernesto Giménez Caballero experimentà una emoció tan pregona que escriví: “¡Oh españoles, hermanos míos! Desde el 10 de febrero de 1939 en la primera hora postmeridiana, España, tras dos centurias de agonías, de bofetadas, de renunciaciones, de ofensas y de lágrimas en silencio, acaba de contestar a los descendientes del Conde de Harcourt: « “Señores: ¡Hay Pirineos” ».


Els primers temps de l'exili

La quantificació de l'èxode republicà de 1939 és quasi impossible d'obtenir amb exactitud. La seva magnitud i el caos subsegüent que s'originà ho dificulten extraordinàriament; a més a més, hem de tenir en compte que Catalunya, que l'any 1936 tenia censats 2.917.851 habitants, a causa de l'evolució de la guerra havia esdevingut una terra de refugi que a principis de maig de 1937 acollia 200.000 refugiats i que a l'agost de 1938, segons fonts del govern català, havien ascendit fins a 1.012.544. D'entre el ball de xifres que existeix a l'entorn del nombre de persones que entraren a les terres de l'Estat francès en produir-se la caiguda de Catalunya, nosaltres ens quedem una vegada més amb la que aporta Javier Rubio: 471.000, entre les quals figuren 6.000 combatents internacionals.

El volum de catalans expatriats encara el coneixem amb menys precisió; tanmateix podem donar com a bons els guarismes que el fan oscil·lar entre 80.000 i una mica més de 100.000. En analitzar la distribució d'aquests catalans per sectors productius observem que un 24% eren del sector primari, un 54,75% del sector secundari, 19,75% del terciari i l'1,5% els classifiquem com a diversos.

Quan el 27 de gener de 1939 s'inicià l'entrada a terres de sobirania francesa de la població civil, els mitjans de què disposaven les autoritats nordcatalanes així com els de les societats benèfiques d'ajut es revelaren insuficients del tot, i per això París procedí a evacuar un elevat nombre de refugiats als departaments de l'interior i a instal·lar-los en camps civils i refugis. Un problema angoixós que es plantejà des del primer moment fou la lamentable situació en què es trobaven els malalts i els ferits. Marc Rucart, ministre de Sanitat, aviat ordenà que una part d'ells també fossin traslladats a l'interior. Més endavant féu obrir dos vaixells hospitals als ports de Marsella i Portvendres.

Simultàniament a l'entrada controlada de la població pels posts fronterers se'n produí una altra, que no ho estava, a través dels Pirineus o pel mar. Es tractava d'elements legalment no admesos: desertors de l'exèrcit, delinqüents comuns, etc., que per subsistir, sovint anaven a demanar menjar a cases de pagès isolades, i si no els en donaven l'obtenien per la força. Aquests incidents, sobredimensionats per la premsa d'extrema dreta i de dreta contribuïren a crear una forta psicosi d'inseguretat que generà el rebuig d'àmplies capes de la població francesa envers els emigrats republicans, especialment en els departaments del sud. Una sort molt diferent tingueren els soldats que la nit del 5 al 6 de febrer començaren a travessar la frontera: eren desarmats i escorcollats pels gendarmes que amb aquest pretext els robaven tot el que duien al damunt i els interessava (braçalets, anells, plomes estilogràfiques, etc.). Els soldats que entraren pels posts orientals foren emmenats cap al litoral, on l'únic que van trobar fou improvisats i inacabats camps de concentració envoltats per les omnipresents filferrades i posats sota l'estricta vigilància de gendarmes, senegalesos, espahís, marroquins, etc. Els que penetraren per la Cerdanya van viure una situació molt pitjor, ja que en aquella època de l'any les temperatures generalment se situen entre els 9 i 13 graus sota zero. Entre els molts camps que es van bastir citarem: Argelers i Sant Cebrià, amb 80.000 interns cadascun el mes de febrer, el Barcarès, amb 60.000 a principis de juny, el Vernet (Arieja) amb 10.200 el març, Agde (Erau) que en el seu camp número tres - “Camp dels catalans” - albergava un contingent de 8.000 elements del Principat, Masèras (Alta Garona) amb 4.989 homes en el mes de març, Bram (Aude) – on existia un clima catalanofòbic- n’acollia 17.000 al maig; la Guingueta, Ur, Càldegues i Prats de Molló estaven repartits per la Cerdanya i el Vallespir, etc. Una atenció especial és la que mereix el castell de Cotlliure, en el qual s'hi internà republicans i membres de les Brigades Internacionals considerats arbitràriament perillosos. Els refugiats havien esdevingut reclusos que vivien en un clima de violència gratuïta, terror i en règim d'aïllament. En transcendir a l'opinió pública aquesta situació les autoritats franceses no tingueren altre remei que posar-los en llibertat. A les terres de la Catalunya Nord no solament havia arribat població civil i militar, sinó que a més a més, havien entrat milers de caps de bestiar que en la retirada havien acompanyat l’exèrcit: 1.600 bovins, 80.000 bens i 8.700 cavalls i muls. Una part d'aquest bestiar fou sacrificat i destinat a l'alimentació dels refugiats i l'altra es vengué al pagesos de la zona. Disenteria, neu, fred, depressió, sorra, polls, fam, etc., és la imatge ha quedat per sempre més en la memòria d’aquells que anaren a raure entre les filferrades de l'Hexàgon.

La cara amable d'aquesta situació angoixosa fou Elisabeth Eidenbez, una jove mestra suïssa, que mercès a l'Associació d'Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra condicionà un palauet del segle XIX - situat enmig d'uns camps a l'entrada d'Elna (Rosselló) – com a maternitat per a assistir dones embarassades que estaven internades en els camps de concentració. Entre el desembre de 1939 i l'abril de 1944 hi naixeren 597 infants, molts dels quals eren de pares catalans.

L'ocupació pels rebels de la Zona Centre-Sud fou dramàtica: milers de republicans es dirigiren als ports Gandia, València, Alacant, Cartagena i Almeria per fugir, però es trobaren amb què els vaixells que els havien d'evacuar no van arribar mai. En la trista nit del 29 al 30 de març es produí un seguit de suïcidis en els molls d'Alacant. Grups d'homes començaren a marxar cap a les muntanyes amb el propòsit de franquejar la frontera pirinenca, emboscar-se o tornar a casa. El port d'Alacant on s'aplegaven entre 15.000 i 25.000 persones que jeien al ras veié l'arribada de la divisió italiana Littorio el capvespre del dia 30 i del minador franquista “Vulcano” que orientava les seves metralladores envers la indefensa multitud. Els pocs vaixells que es feren a la mar i els de la flota de guerra republicana desembarcaren a Algèria i Tunísia unes 15.000 persones que no plantejaren ni de lluny a les autoritats colonials franceses els problemes de les que es refugiaren a la metròpoli. Entre aquests emigrats hi havia molt pocs catalans. A la segona quinzena d'abril els refugiats masculins en edat militar van ser destinats a camps de l'interior d'Algèria, on a més de les mancances materials hagueren de suportar les rigoroses condicions climatològiques. A últims de 1939, i amb la Guerra Mundial ja iniciada, es començaren a formar companyies de treballadors estrangers que es dedicaren a la reparació de carreteres, construcció d'una via fèrria, instal·lacions militars, etc. Als elements que cometien infraccions se'ls enviava a camps de càstig, entre els quals destaca el de Djelfa (Departament d'Alger) que a més de republicans albergava membres de les Brigades Internacionals i deportats de camps de la metròpoli. Al Marroc també hi hagueren diversos camps de concentració.


La Generalitat de Catalunya

El profund abisme cavat en el transcurs de la guerra entre l'Esquerra Republicana de Catalunya ERC) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a causa dels procediments estalinistes del darrer, originaren que poc abans de sortir de Catalunya, a iniciativa de l'ERC i amb l'aquiescència d'Acció Catalana Republicana (ACR) es proposés al president Companys provocar la crisi del govern català i formar-ne un de nou sense la presència dels comunistes per donar una imatge de moderació a les democràcies europees. Aquesta iniciativa no es dugué a terme possiblement perquè Companys no volgué assumir la responsabilitat d'una crisi política en aquelles dramàtiques circumstàncies. Així doncs, el govern català a l'exili era el mateix que s'havia format a Barcelona el juny de 1937 – Antoni M. Sbert (ERC), Josep Tarradellas (ERC), Carles Pi i Sunyer (ERC), Miquel Serra Pàmies (PSUC), Rafael Vidiella (PSUC), Joan Comorera (PSUC), Josep Calvet (Unió de Rabassaires) i Pere Bosch-Gimpera (ACR) – però per voluntat expressa de l'ERC no es reunia. El PSUC, contrari a aquesta paràlisi, sol·licità diverses vegades al president Companys que el convoqués. Davant la possibilitat que això es produís, una comissió de l'ERC s'entrevistà a principis de maig de 1939 amb el president i li manifestà la seva negativa a mantenir qualsevol tipus de contacte amb els comunistes ensems que l'amenaçà amb la dimissió dels seus consellers a l'hivernat govern en cas de no procedir tal i com li indicaven. Després d'aquesta reunió podem afirmar que el govern català deixava d'existir.

Amb la II Guerra Mundial ja iniciada, l'ERC i ACR celebraren a finals de 1939 (o principis de 1940) una reunió a París amb el propòsit de constituir un organisme que sota la presidència de Companys representés Catalunya a l'exili. El resultat de les gestions dutes a terme constituí un enorme fracàs ja que la classe política dels partits liberals exigia com a condició sine qua non per col·laborar la retirada de Lluís Companys de la direcció activa de la política. Companys optà aleshores per la creació, el 18 d'abril de 1940, d’un Consell Nacional de Catalunya (CNC). Els seus membres, designats directament per ell mateix, eren: Jaume Serra-Hunter, Jaume Pi i Sunyer, Antoni Rovira i Virgili, Josep Pous i Pagès i Pompeu Fabra. El CNC no dugué a terme cap activitat ja que els vocals no van prendre possessió dels càrrecs a causa de la invasió nazi de l'Estat francès.

D'altra banda, durant les primeres setmanes de l'exili, la Generalitat – que poc abans de passar a l'exili havia vist com els carrabiners de Negrín s'incautaven per la força dels seus fons – estava incapacitada del tot per prestar ajut als catalans refugiats. Fou, gràcies sobretot, als subsidis facilitats per diversos comitès internacionals i a les modestes aportacions dels catalans d'Amèrica que aconseguí posar en funcionament a Perpinyà uns serveis d'assistència que tenien la seu al Casal Català. Així mateix fou possible la creació a París el març de 1939 de la Fundació Ramon Llull, dedicada al manteniment de la cultura catalana, a l'ajut als grups culturals formats dins dels camps de concentració, a facilitar subsidis temporals a artistes i intel·lectuals, etc. Més endavant, la Generalitat aconseguí obrir una oficina a París – tolerada per la policia - i mantenir-la mercès a un precari acord de finançament que els consellers de l'Esquerra havien negociat amb el líder dels socialistes Indalecio Prieto.

La crisi de les institucions de la República provocaren l'aparició de dos organismes paral·lels i rivals dedicats al socors dels republicans: el Servicio de Emigración de los Republicanos Españoles (SERE), controlat per Juan Negrín, i la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE) que dirigia Indalecio Prieto. Ambdós polítics socialistes concediren els ajuts amb uns criteris escandalosament partidistes.


La sortida dels camps de concentració

Per motius econòmics, d'ordre públic, polítics, etc., el govern francès decidí fer fora del seu territori els refugiats republicans. És per això que els pressionà perquè tornessin a l'Estat espanyol, però aquesta mesura tot i que donà resultats positius – 3/4 parts decidiren repatriar-se - es manifestà insuficient del tot. També apel·là, sense èxit, a la solidaritat dels països del seu entorn perquè n'acollissin contingents. Una ràpida llambregada sobre el paisatge d'aquella hora ens mostra que els Estats Units - pàtria de la democràcia liberal - d'acord amb el que establia la seva legislació sols podia admetre un màxim de 252 refugiats, Gran Bretanya acceptà a l'entorn de 300 catalans la majoria dels quals eren intel·lectuals, Suïssa, el bucòlic país alpí, acollí una dotzena de personalitats; la URSS – pàtria del proletariat universal – 6.000. L'única resposta important a la petició francesa vingué d'algunes repúbliques llatinoamericanes, qüestió que tractarem més endavant. En vista que els exiliats republicans no podien romandre indefinidament en els camps, París optà per anar-los alliberant perquè ocupessin els llocs de treball que els francesos mobilitzats deixaven buits. Treballaren a la indústria, com a pagesos, pastors, carboners, etc. Una de les sortides fàcils fou incorporar-se a les forces armades. Així veiem com a les acaballes de 1939, en els mateixos camps, començaren ­a formar-se els Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers, als quals es varen allistar uns 7.000 elements. Tenien un règim militar i el contracte que signaven tenia vigència per la durada guerra. Van ser destinats als fronts d’Alsàcia, el Somme, etc., on no pogueren fer front a l'atac de la poderosa màquina de guerra alemanya. Molts moriren en combat o foren fets presoners pels nazis que els traslladaren als camps de la mort. D'altra banda, uns 8.000 interns van enrolar-se a la Legió Estrangera i esdevingueren legionaris, cosa que significava un contracte per cinc anys. Foren enviats a Sidi Bel Abbas (Algèria) on s'alçava la caserna general del cos. Combateren a Narvik, Àfrica del Nord, Pròxim Orient i fins i tot, l'agost de 1944, foren els primers a alliberar París dels nazis amb els seus vehicles blindats. També en els mateixos camps, a últims d'abril de 1939, s'havia iniciat la formació de les Companyies de Treballadors Estrangers que sota comandament militar foren utilitzades en la construcció de barreres antitancs, trinxeres, etc., sobretot a les zones limítrofes amb Alemanya i Bèlgica. Formaven part d'elles uns 70.000 membres. I fou l'activitat que va ocupar al major nombre de refugiats. Així doncs, a principis de 1940 veiem que els camps s'havien buidat de la població laboral apta.


Amèrica, l'esperança

La notícia que determinats països llatinoamericans – Mèxic, Xile i la República Dominicana - acollirien exiliats fou molt ben rebuda pels catalans perquè aquelles terres figuraven en el seu imaginari col·lectiu a causa del gran nombre de connacionals que hi havien emigrat des de les acaballes del segle XIX quan la fil·loxera provocà estralls a les vinyes. Tanmateix, emigrar a Amèrica no estava a l'abast de tothom a causa de l'escandalós partidisme dels organismes republicans que n'estaven encarregats.

Les expedicions cap a Mèxic s'iniciaren l'abril de 1939, però a mitjan setembre s'anuncià que se suspenien a causa de les dificultats que hi havia per trobar vaixells degut a l'inici de les hostilitats de la Guerra Mundial. Aquest és, però, un argument que cau pel seu propi pes, ja que si l'Estat francès en guerra es negava a facilitar vaixells, sempre es podia haver recorregut a transports de països neutrals. En el període 1939-1948 el país asteca rebé uns 21.750 exiliats. La població catalana emigrada, que a l'Estat francès ocupava el primer lloc -36,5% del total-, també l'ocupà a Mèxic, encara que aquí va decréixer fins al 21,8%. Un 90% d'aquesta població catalana estava enquadrada en els sectors secundari i terciari, i quasi la meitat treballava al Districte Federal. Cal assenyalar també que identificar-se a la pàtria de Cárdenas com a nacional català resultava de difícil comprensió pels mexicans; per ells, espanyols i catalans eren la mateixa nacionalitat. Tanmateix la convivència entre ambdós col·lectius nacionals va resultar molt difícil.

Xile va admetre emigrats que hi anaren pel seu compte i risc - individualment o amb família - i que moltes vegades comptaven amb l'ajut d'amics o familiars que hi residien. El contingent més important arribà a bord del “Winnipeg”, noliejat pel SERE, que ancorà a Valparaíso el 3 de setembre de 1939. De les 2.200 persones que transportava, 423 eren catalanes. L'expedició reeixí, sobretot, per la tenacitat del comunista Pablo Neruda -nomenat Cónsul Delegado para la Inmigración Española a París- que va aconseguir vèncer els nombrosos obstacles que li posaren el seu ambaixador i molts funcionaris contraris a la política d'immigració del president Aguirre Cerda.

Des del novembre de 1939 i fins al maig de 1940 les expedicions col·lectives sufragades pel SERE permeteren que desembarquessin a la República Dominicana, governada pel sàtrapa Rafael Leónidas Trujillo, 3.237 persones. Al marge d'aquestes expedicions, 207 més arribaren a l'illa; cosa que en total eleva el nombre d'immigrants a 3.444. Cal assenyalar que en cap moment el país no arribà a tenir el nombre total de refugiats indicat, perquè davant les escasses o nul·les possibilitats de trobar treball el mateix 1939 ja es produí una reemigració cap a altres països. Una estimació feta des de l'exili quantifica en 600 els catalans acollits en aquest país caribeny.

Altres països que reberen republicans foren Cuba, Estats Units, Argentina, Uruguai, Veneçuela i Colòmbia, però en un nombre molt baix.


Els camps de la mort

L'ofensiva alemanya contra el front occidental (Holanda, Bèlgica i França) començada el 10 de maig de 1940 constituí un l'èxit total: el 14 de juny es produïa la caiguda de París. Amb l'esfondrament dels exèrcits francesos molts oficials que comandaven les Companyies desaparegueren abandonant-les a la seva sort i amb caos subsegüent es desbandaren. Els Regiments de Marxa tingueren una sort semblant. Els resultat fou que bona part dels components d'aquestes unitats acabaren presoners i van ser reclosos als camps anomenats stalags - que generalment eren edificis abandonats - casernes, magatzems, etc. Aquí coincidiren amb molta altra gent.

D’immediat foren classificats per països i races i després enviats als Konzentrationslager (KZ), camps de la mort, on amb el pas del temps coincidiren amb els que hi arribaven provinents de les ràtzies que feia la Gestapo contra les organitzacions de la resistència o els elements que eren considerats perillosos. El dia 6 d'agost de 1940 arribava a l'estació de ferrocarril de Mauthausen (Àustria) el primer comboi de republicans, mentre que el darrer ho feia el 20 de desembre de 1941. Mauthausen – que segons la classificació de Heydrich era de categoria III (Irrecuperables) - fou on anà a parar el major nombre de catalans i espanyols. Altres camps amb presència republicana foren Buchenwald, Sachsenhausen, Dachau, Oranienburg, Ravensbrück, etc.

A Mauthausen, per tal d'identificar els presos ràpidament, aquests duien cosit a la part superior esquerra de la camisa i al camal dret dels pantalons un triangle de color invertit, i el número de matrícula. El color del triangle variava segons el grup al qual estaven adscrits. El dels republicans dels pobles d'Espanya era blau amb una essa majúscula blanca (Spanier). Els deportats foren utilitzats en tot tipus d'activitats: assecaments d'aiguamolls, construcció de carreteres, treballs en fàbriques, extracció de pedres,... El ritme i la duresa del treball, les ferides no curades, l'exposició a la pluja i a les baixes temperatures, els apallissaments arbitraris, les malalties mentals, l'alimentació insuficient – no passava mai de les 1.300 calories al dia -, etc., eliminaven ràpidament els homes de més edat i els més febles. Els presoners dels camps que gràcies a l'ofici que se'ls havia assignat gaudien de bona salut, a mesura que passava el temps anaren creant organismes clandestins de resistència més o menys precaris per a dirigir la insurrecció contra els nazis si es presentava una circumstància favorable.

Mauthausen fou alliberat el 5 de maig de 1945 per les tropes americanes. El Comitè Internacional format pels interns fou incapaç de mantenir l'ordre davant l'immens caos que es produí immediatament després de l'alliberament. Fonts de l'exili afirmen que a Mauthausen hi entraren 7.199 republicans dels quals en van sobreviure 2.184. D'entre els que moriren en aquest camp i els seus kommandos prop de 1.800 eren dels Països Catalans (exclosa la Catalunya Nord). Cal assenyalar també que la imperiosa necessitat de mà d'obra que tenia el govern del III Reich fou la raó per la qual milers de republicans fossin enviats a Alemanya des de l'Estat francès per les autoritats nazis d'ocupació. Aquests republicans tingueren una existència igual a la dels francesos incorporats al Service du travail obligatoire.

A l'Estat espanyol el coneixement que als camps d'extermini nazi hi havien mort milers de republicans s'obrí pas molt lentament. La forçada desmemòria que va imposar la Transició n'és en bona part responsable atès que des de l'exili s'apuntava Ramon Serrano Suñer, ministre de Franco, com el responsable de la deportació dels republicans als camps nazis. Serrano morí el 2003 just quan diversos col·lectius estaven preparant una demanda perquè el Tribunal Penal Internacional el processés per crims contra la humanitat.


La política antifranquista

El Front Nacional de Catalunya (FNC) - moviment de caràcter político-militar creat a l'exili francès a principis de 1940 per militants d'Estat Català (EC), de Nosaltres Sols!, etc., va ser la força antifranquista més important del nacionalisme en la dècada dels anys quaranta. El contacte intermitent que mantenia amb el Consell Nacional de Catalunya (CN de C) - constituït a Londres el juliol de 1940 a causa de la impossibilitat d'actuació de la Generalitat a la França ocupada i que presidia pel dirigent de l'Esquerra Carles Pi i Sunyer - li donà una gran projecció a l'emigració. El Consell i el Front coincidien en el rebuig a la legalitat que representava la II República espanyola; és a dir, la Constitució de 1931 i l'Estatut d'autonomia de 1932 que no havia solucionat la qüestió nacional catalana. Entenien que la legalitat republicana havia estat abatuda per les armes franquistes i que a causa de la Guerra Mundial el món havia entrat en un període constituent. El CN de C defensava en base a la Carta de l'Atlàntic el dret d'autodeterminació. El 14 d’abril de 1945, davant la preparació de la conferència de San Francisco, la Delegació del CN de C a Nova York s’adreçà als estats patrocinadors (República de la Xina, URSS, Regne Unit i els Estats Units) i els presentà un memoràndum titulat The Case of Catalonia en el qual es demanava la seva intervenció perquè davant la caiguda del règim franquista la posició de Catalunya a l'organització política d'Espanya fos decidida per ella mateixa en un plebiscit després de ser reconeguda legalment com a nació.

Els comunistes del PSU de C – molts dels quals havien combatut a les files del maquis francès - també s'havien reorganitzat, però foren marginats per les altres forces; el seu estalinisme durant la Guerra Civil n'era la causa. L'intent que feren d'aglutinar totes les forces opositores dins la plataforma pseudounitària Aliança Nacional de Catalunya fou un fracàs total. D'altra banda, el 1940 Josep Rovira havia impulsat a l'Estat francès la plataforma antifeixista Front de la Llibertat, en la qual hi havia membres del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), de la Unió Socialista de Catalunya i de provinents del PSUC. El gener de 1945, per iniciativa del POUM es formava a Tolosa de Llenguadoc el Moviment Socialista de Catalunya. La Unió de Rabassaires i les històriques centrals sindicals UGT i CNT també es reorganitzaren.

Amb el desembarcament dels exèrcits aliats a les costes de Provença l'agost de 1944 tot semblava indicar que la derrota militar dels països de l'Eix comportaria també la del règim franquista. El president interí de la Generalitat de Catalunya a l'exili, Josep Irla i Bosch, que substituïa Lluís Companys - afusellat als fossats de Montjuïc l'octubre de 1940 - donava a conèixer un manifest als catalans de l'interior i de l'emigració en el qual explicava que la restauració de les llibertats a Catalunya i a l'Estat era molt pròxima. A la tardor, i al marge de la Generalitat, la Unión Nacional Española, que en realitat era la marca blanca del PCE-PSUC, amb un contingent d'entre 3.500 i 4.000 guerrillers ben armats llançava una ofensiva militar a la Val d'Aran. Tot i que aconseguiren ocupar alguns llogarrets fracassaren davant la superioritat de l'exèrcit franquista i la passivitat d'una població civil cansada de tanta guerra. El recurs a la lluita armada també fou emprat pel Movimiento Libertario Español, els membres del qual acabaren essent capturats o morts per les forces de seguretat de l'Estat.

Una part dels partits antifranquistes – Lliga Catalana, Unió Democràtica de Catalunya, ACR, i l'Esquerra Republicana - consideraven totalment necessària la formació d'un govern de la Generalitat a l'exili, però aconseguir-ho no resultava una tasca senzilla ja que a causa de la II Guerra Mundial, que comportà la ruptura de les comunicacions entre l'emigració, existien dos projectes polítics antagònics quant a la recuperació nacional de Catalunya: el de Carles Pi i Sunyer i el del secretari general de l'ERC, Josep Tarradellas. Mentre que el primer propugnava el dret d'autodeterminació en base a la Carta de l'Atlàntic, el segon defensava aferrissadament la tesi que la caiguda del franquisme havia de comportar el restabliment automàtic de la legalitat republicana.

Després d'una dura confrontació, Tarradellas aconseguí imposar-se, i el 14 de setembre de 1945 es donava a conèixer la composició del primer, i únic, govern de la Generalitat a l'exili. Els consellers eren: Pompeu Fabra, Josep Carner, Antoni Rovira i Virgili, Carles Pi i Sunyer i Joan Comorera. Posteriorment s'hi incorporaren Pau Padró i Manuel Serra i Moret. Aquest executiu fou desautoritzat per les forces antifranquistes de l’interior, per la qual cosa es pot dir que vivia “desarrelat”; els constants enfrontaments entre els consellers republicans i el comunista Comorera dificultaren encara més la seva acció. En la reunió que va mantenir el govern de la Generalitat a finals de gener de 1948 es palesà que aquest es trobava sumit en una crisi insoluble, per la qual cosa Irla anunciava el dia 24 la seva dissolució i la formació d'un nou govern tan aviat com s'establís un clima d'entesa entre les forces polítiques catalanes. El fet és que no se'n formà cap altre i que la representació institucional de Catalunya quedà polaritzada en la figura d'Irla, l’activitat del qual fou exclusivament representativa.

La guerra freda ensorrà de cop les esperances de tots els antifranquistes. Els militants abandonaren els partits que es van dissoldre o van quedar reduïts a la mínima expressió. El maig de 1954, al·legant raons de salut, Irla dimitia. Després de salvar múltiples obstacles, Tarradellas era elegit nou president de la Generalitat el dia 5 d'agost de 1954 en una de les sales de l'ambaixada de la República espanyola a Mèxic, considerada com a territori de jurisdicció espanyola i catalana. Tarradellas volgué mantenir-se a la presidència mentre a Catalunya no s'establís un règim democràtic. D’acord amb aquest principi féu cas omís de les peticions que des de l'interior i l'exili se li feren perquè estatuàriament deixés el càrrec al cap de cinc anys; és a dir, el 1959, i procedís a la convocatòria d'eleccions a la presidència de la Generalitat.

Tampoc no va voler constituir cap govern. Per tal de no restar a l'anonimat va fer nombrosos viatges als llocs on hi havia nuclis de catalans i va difondre el seu pensament mitjançant centenars de cartes que enviava als catalans de l'interior i de l'emigració en les quals exposava el seu pensament polític i criticava sense contemplacions tots els qui s'apartaven de la línia que en solitari marcava. El reconeixement internacional del franquisme i la seva consolidació, la minva de la repressió, els imperatius biològics, etc., anaren reduint les dimensions de l'exili republicà, de manera que a partir de la dècada dels anys seixanta sols romania a l'emigració el segment més ideologitzat i políticament més compromès al qual s'hi començaren a afegir elements del nou exili provinent de la nova oposició antifranquista que protagonitzaven les generacions que no havien participat en la guerra civil.


La intel·liguèntsia

Des de la Renaixença, els intel·lectuals havien jugat un paper de primer ordre en el procés de recuperació nacional, per això la caiguda de Catalunya comportà inevitablement el seu exili. Amb l'objectiu de mantenir la cultura catalana a l'exili i subvenir les necessitats dels intel·lectuals, el març de 1939 es constituí a París la Fundació Ramon Llull. Aquesta iniciativa comptà amb l'ajut del president Companys i el consell i l'assistència d'un nucli d'acadèmics catalans. La Revista de Catalunya seria el principal mitjà que s'utilitzaria per a publicar els treballs dels seus col·laboradors, però també editaria llibres i opuscles en català, francès, espanyol i anglès. La Fundació va tenir el suport de nombrosos intel·lectuals francesos.

No existeix cap cens referent als intel·lectuals expatriats ni al país on s'establiren. El que sí sabem és que dels 135 professors expulsats de la Universitat de Barcelona – més de la meitat del cos docent –, 55 optaren per exiliar-se. El següent quadre fet pel dirigent d'ERC Joan Sauret i que nosaltres hem retocat en un punt presenta una quantificació aproximada per defecte:

Lletres (escriptors i periodistes) 370
Metges 158
Ensenyants (estudis superiors, secundaris i mestres) 599
Artistes (pintors, escultors, compositors i dibuixants) 181
Advocats 81
Enginyers 31

Residiren a la Gran Bretanya l'historiador i etnòleg Josep M. Batista i Roca, el psiquiatre Emili Mira i López, el periodista i escriptor Josep Manyé i Vendrell, els doctors Pere Gabarró i Garcia i Frederic Duran i Jordà, el compositor Robert Gerhard Ottenwalder, l'enginyer, economista i polític Carles Pi i Sunyer, etc. El fet que Mèxic ja va obrir les seves portes als republicans durant la guerra civil el convertí en el principal beneficiari de cervells. Es van establir a Mèxic, entre molts d'altres: els metges Jaume Anton Aiguader i Cortés, Jaume Aiguader i Miró, Francesc Aramburu; els periodistes Lluís Aymamí i Baudina, Agustí Cabruja; els professors universitaris Eduard Nicol i Franciscà, Joan Roura i Parella, Jaume Serra-Hunter, Joaquim Xirau i Palau; els enginyers Ramon Peypoch i Pich, Estanislau Ruiz-Ponsetti; els escriptors Avel·lí Artís-Gener (“Tisner”), Artur Bladé i Desumvila, Pere Calders i Rossinyol, Josep Carner i Lluís Ferran de Pol. Xile, per raons de política interna, optà per no admetre intel·lectuals; tanmateix les coses no es feren d'aquesta manera ja que en aquest país andí hi visqueren els escriptors Domènec Guansé, Joan Oliver, C. A. Jordana, Xavier Benguerel i Francesc Trabal; el doctor Miquel dels Sants Cunillera, l'advocat Lluís Franquesa i Feliu, l'enginyer Mateu Abelló i Roset, la professora Dolors Piera i Llobera, etc. A la República Dominicana hi trobem els pintors Josep Gausachs Armengol, Josep Rovira i Joan Junyer i Pascual; els escriptors Vicenç Riera i Llorca, Agustí Bartra i Anna Murià; els enginyers Ramon Martorell Otzet i Eduard Barba i Gosé; els periodistes Marià Vives i Manuel Valldeperes. Visqueren a l'Argentina els professors Ernest Coromines, Rafael Closas, Lluís Antoni Santaló i Sors i Joan Cuatrecasas; els escriptors i periodistes Pere Coromines, J. de Camps i Arboix i Pere Mas i Parera. Aquesta intel·liguèntsia constituí una gran aportació als països que els acolliren, per la qual cosa molts dels seus components foren objecte de distincions del més alt nivell com a reconeixement a la seva tasca professional.

L'idioma, principal tret definitori de la nació catalana, no només tenia seriosament amenaçada la seva existència a l'interior del país a causa de l'intent de genocidi cultural del règim franquista sinó també a l'exili, perquè no existia cap país – llevat Andorra – on fos oficial. El destí del català era, doncs, quedar reclòs al claustre familiar, però l'existència d'una important xarxa de casals que des del segle XIX havien anat fundant els emigrats econòmics a Amèrica i Europa permeté que tingués projecció pública. Es fundaren editorials de vida efímera i econòmicament deficitàries que publicaren llibres de temàtica diversa (literatura clàssica i contemporània, obres polítiques, històriques, etc.), mentre que les velles revistes es rejoveniren amb l'arribada d'intel·lectuals i en sorgiren de noves.

Es representaren obres de teatre, es ballà sardanes, els orfeons cantaren de nou,… Però l'activitat de més durada i influència i que aconseguí unir els catalans d'Europa i Amèrica per damunt de les ideologies fou els Jocs Florals de la Llengua Catalana, que superant a cada edició una cursa d'obstacles se celebraren ininterrompudament durant 37 anys i foren una denúncia permanent contra el franquisme i la seva política de genocidi cultural. Els primers Jocs tingueren lloc el 1941 a Buenos Aires (Argentina) i els darrers el 1977 a Munic. Se celebraren 19 vegades a Amèrica i 18 a Europa. Els concursants de les primeres edicions naturalment eren tots exiliats, però a partir de 1950 s'hi incorporaren els qui vivien a Catalunya i acabaren sent majoria.


La internacionalització de la qüestió nacional catalana

Una de les activitats a les quals més esforços dedicà l'exili català fou cercar ajut a les instàncies internacionals, i per això procedí a presentar-los denuncies respecte a l'origen i la naturalesa de la dictadura franquista, l'obstacle que aquesta constituïa per a la consolidació de la democràcia europea, la seva constant i reiterada violació de drets, etc. De la llarga llista de documents que elevà a l'ONU i l'UNESCO en destacarem els següents:

1945.- Cultura Catalana, de París, va enviar un telegrama al secretari general de l'ONU en el qual protestava contra el franquisme i demanava en nom dels drets dels pobles disposar d'ells mateixos i dels principis democràtics; així mateix demanava el restabliment de la República i la llibertat dels pobles català i basc.

1946.- El govern de la Generalitat adreçà un memoràndum a la subcomissió de l'ONU nomenada pel Consell de Seguretat per a l'estudi del “cas espanyol”. D'entrada, el govern català afirmava que feia seves i abonava les conclusions que havia aportat a aquesta subcomissió el govern de la República espanyola. Això no significava, però, la menor reserva del govern de la Generalitat a la col·laboració amb la totalitat de la causa republicana espanyola. El memoràndum centrava la denúncia en tres punts: a/ L'abolició de l'Estatut d'autonomia, l'anul·lació de l'obra legislativa del Parlament i de les sentències del Tribunal de Cassació. b/ El genocidi que es practicava sobre la llengua i cultura catalana en tots els àmbits. c/ El propòsit de la dictadura d'endur-se les indústries de Catalunya i Biscaia i el sistema econòmic autàrquic que col·locava en la indigència la majoria del poble català.

1946.- El president Irla denuncià al secretari general de l'ONU l'onada repressiva contra elements catalanistes de l'oposició democràtica, i li demanà que l'Organització ajudés amb mesures justes i ràpides el poble català que sols es podia salvar de la desesperació per la fraternitat activa de les altres nacions.

1946.- La Comunitat Catalana de l'Argentina edità unes targetes – amb la llegenda en anglès i català “Pau i Llibertat per Catalunya” - perquè els catalans les enviessin a l'ONU.

1947.- Autoritzats pel president Irla, els representants de la Fundació Ramon Llull, del Pen Club Català i de la Confederació d'Organitzacions Catalanes d'Amèrica expressaren a la II Conferència de la UNESCO, celebrada a Mèxic, la persecució per la dictadura de la llengua i cultura catalana.

1954.- El Consell Nacional Català, Mèxic, presentava una apel·lació a la vuitena conferència general de la UNESCO que tingué lloc a Montevideo. L'apel·lació denunciava la persecució contra la llengua i la cultura catalana en el conjunt dels Països Catalans, i la conculcació total de la Declaració Universal dels Drets Humans que eren la base de tota activitat educativa i cultural.

1955.- Pau Casals, Pere Bosch-Gimpera, Josep Carner, Ll. Nicolau d'Olwer, Rafael Patxot, Carles Pi i Sunyer i Serra i Moret, van signar un document que es presentà a la comissió de Drets Humans de l'ONU que denunciava la repressió franquista contra la cultura catalana.

1955.- Amb motiu de la commemoració del desè aniversari de la signatura de la Carta de les Nacions Unides a San Francisco, el consell Nacional Català envià a les delegacions un document en el qual els recordava que a pesar de les condemnes fetes al règim franquista, aquest no havia modificat els seus procediments. I concloïa afirmant el dret de Catalunya i dels altres països de llengua catalana a determinar lliurement els seus propis destins sota el control internacional de les Nacions Unides.

1956.- Amb un pròleg de Pau Casals, els catalans de l'Argentina publicaren un Llibre Blanc de Catalunya que, amb textos en diverses llengües, fou adreçat als delegats de l'Assemblea de l'ONU. Entre els autors que col·laboraren en la seva confecció hi havia Vicenç Guarner, Lluís Nicolau d’Olwer, Josep Trueta, Marc Aureli Vila, J. M. Batista i Roca, Joan Coromines, Josep Carner, August Pi i Sunyer, Manuel Serra i Moret, etc.

1958.- Un grup d'intel·lectuals catalans va adreçar de nou una comunicació als delegats de la X Conferència General de la UNESCO que se celebrava a París bo i recordant-los que la resolució aprovada a la IX conferència referent al respecte a les cultures nacionals en l'ensenyament no era complerta pel govern de l'Estat espanyol. Sol·licitava, per tant, que s'invités Madrid a respectar els principis fonamentals de l'ONU i de la UNESCO.

1964.- Pau Casals es dirigí a l'ONU i l'UNESCO i sol·licità la seva intervenció per acabar amb la repressió franquista contra la cultura i els intel·lectuals catalans.

1971.- L'exiliat Pau Casals havia compost per a l'ONU l'Himne a les Nacions Unides. Amb motiu de la seva estrena, que es va fer en el mes d’octubre, Casals – amb quasi noranta-cinc anys – després de dirigir l'orquestra escenificà davant el món la lluita, els patiments i els anhels de llibertat del poble català dient: “Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes províncies d'Espanya. Però, que ha estat, Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Els dic, us diré perquè: Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de “Nacions Unides”. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir al segle XI a Toluges – una ciutat que avui pertany a França però que abans era Catalunya – per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, perquè Catalunya ja estava contra la guerra, contra allò que les guerres tenen d'inhumà. Sí, al segle XI. Això era Catalunya!”

El fort sentiment europeista de després de la guerra mundial donà pas a la convocatòria el 1948 a l'Haia del primer Congrés d'Europa al qual s'invità algunes personalitats republicanes exiliades de tendències polítiques diferents: Pau Casals, Josep Trueta, Indalecio Prieto, el lehendakari Aguirre, etc. Franquisme i europeisme eren concepcions antagòniques, i per tant diversos exconsellers de la Generalitat adreçaren al president del Congrés un telegrama en el qual expressaven els seus desigs per l'èxit dels Estats Units d'Europa i l'afirmació definitiva de l'esperit federalista. Després del congrés, un grup de catalans valorà que era imprescindible la presència de Catalunya en el moviment d'unitat europea, cosa que els determinà a constituir el 1949 el Consell Català del Moviment Europeu (CCME) A iniciativa de l'espanyol Salvador de Madariaga, el febrer de 1949 es constituí a París el Consell Federal Espanyol del Moviment Europeu (CFEME) que fou admès al Moviment Europeu. El Consell Basc i el CCME formaven grups nacionals i en cadascun d'ells hi havia representació de totes les tendències. La labor europeista donà els seus fruits: el IV Congrés del Moviment Europeu celebrat a Munic el juny de 1962 comptà amb l'assistència de 80 europeistes de l'interior i 38 de l'emigració. En la resolució aprovada respecte a l'Estat espanyol es demanava l'establiment d'institucions autènticament representatives i el reconeixement de la personalitat de les distintes “comunitats naturals”. L'any 1962 era un moment especialment delicat pel franquisme perquè acabava de sol·licitar l'obertura de negociacions per a associar-se a la Comunitat Econòmica Europea. La reunió de Munic provocà una gran indignació a Madrid. En retornar els delegats espanyols foren represaliats (exili i confinament) i es qualificà el congrés de “brut contuberni”. En canvi, els delegats catalans no sofrien cap sanció.


L'alfa i l'omega de l'exili

L'intent de supressió violenta del règim democràtic de la II República per la insurrecció d’una part de l'exèrcit abocà l'Estat a una cruenta guerra de quasi tres anys amb implicacions internacionals en la qual tota la societat hi estigué involucrada de grat o per força. La seva finalització, amb la victòria dels rebels, deixà obertes unes ferides d'impossible cicatrització i expulsà a l'exili una voluminosa massa de població que s'escampà pels dos hemisferis.

L'exili polític forma una categoria de curt o llarg recorregut cronològic que evoluciona d'acord amb el context internacional i el del país d'on procedeix, sobre el qual treballa per a influir-hi. Els exiliats fugen del país perquè no hi poden continuar vivint, però se l'enduen, el tenen amb ells. Es reuneixen, segueixen amb atenció fins a l'últim detall les notícies i rumors que els n'arriben, analitzen, dissenyen alternatives, es discuteixen, s'enemisten, commemoren dates glorioses, necrològiques, aniversaris, es reconcilien, aprofiten qualsevol esdevinença per a donar a conèixer la justícia de la seva causa, lluiten en contra del règim que els ha obligat a fugir,... i mentrestant el temps passa. A les fases de pessimisme segueixen les d'optimisme que deixen entreveure una flama de llum en la foscor. Però mai no perden del tot l'esperança del retorn. Als exiliats els costa adaptar-se al país que els acull, suporten amb resignació les adversitats quotidianes perquè ells sols hi són de pas. D'altra banda, s'adonen que la seva comunitat cada vegada és més petita: els enterraments són un acte social de primer ordre en el qual mentalment es passa llista, el lent degoteig de retorns amb el cap cot – traïció als ideals? -, l’abandonament de la lluita, l'oblit de la seva causa per la comunitat internacional, la incomprensió general. En definitiva, l'aïllament. Tot i així sempre mantenen l’esperança del retorn malgrat que la realitat la desautoritzi ara i adés.

La història del llarg l'exili català de 1939 és, sense cap dubte, la història d'un fracàs. Tanmateix s'ha de reconèixer que els seus components, amb encerts i errors, treballaren fins a les últimes conseqüències per a l'establiment d'un règim de llibertats a Catalunya. Combateren amb les armes a la mà contra el nazisme i el franquisme, mantingueren viva la idea de l'autogovern amb la Generalitat o formularen alternatives independentistes, denunciaren constantment la dictadura franquista, s'adreçaren a les màximes instàncies internacionals en demanda d'ajut, revifaren l'esperit catalanista dels casals i en crearen de nous, publicaren tot tipus de llibres i revistes en la seva llengua proscrita, evitaren en els moments de màxima virulència repressiva del règim la ruptura de la continuïtat cultural i esdevingueren el punt de mira pels membres de les noves generacions nascudes a la postguerra i educades sobre el desconeixement i l'oblit.

D'aquest naufragi sols se'n salvà el president Josep Tarradellas, i amb ell la Generalitat, que retornà en olor de multituds el 1977. El vell president negocià directament a Madrid amb el govern de franquistes reformistes - desitjosos d'aigualir la victòria a Catalunya de les esquerres sucursalistes, formades per joves opositors a la dictadura, en els comicis semidemocràtics del juny de 1977– i amb Juan Carlos I, el monarca designat per Franco. És l’únic cas de la Transició en què la legitimitat republicana va incrustar-se a la monarquia constitucional.


Daniel Díaz Esculies


 

Sumari