ARTÍCLES

L'EXILI I EL MOVIMENT SINDICAL


1. La diàspora

La derrota militar de les forces republicanes va empènyer a l'exili la més gran diàspora que han conegut mai els pobles de la península ibèrica. Entre finals de gener i primers de febrer de 1939, mig milió de persones van creuar la ralla que separa Catalunya de França. Homes, dones, vells i nens creuaven els Pirineus fugint del franquisme. L'èxode es realitzà amb la pitjor situació per l'ésser humà: condicions climàtiques adverses, mal vestits, mal alimentats, terror als bombardejos de l'enemic, desencís, etc. Els fugitius, quan arribaven a la frontera semblaven ombres en pena. La majoria d'aquestes persones serien internades en camps de concentració que vigilaven guàrdies senegalesos. D'una manera improvisada s'obriren camps a l'anomenada Costa Vermella i a diversos pobles del Departament dels Pirineus francesos. L'amuntegament humà era la tònica general dins de les barraques habilitades generalment a la platja.

Les malalties, la sarna, els polls i les epidèmies eren el pa de cada dia. Molts refugiats no van poder sobreviure a les infrahumanes condicions dels camps i del terrible hivern de 1939. Entre els milers de refugiats hi havia militants dels partits polítics d'esquerres i de les organitzacions sindicals. Tan sols es lliuraren de ser enviats als camps els principals intel·lectuals, els dirigents polítics i els líders sindicals degudament acreditats; així com els responsables dels diferents governs (República, Generalitat, Govern Basc) i els alts càrrecs militars. Aquests responsables eren traslladats a centres d'acollida de Perpinyà, Tolosa de Llenguadoc o Montpeller. La majoria d'ells tingueren més sort a l'hora d'embarcar-se rumb a Amèrica.

El dia 10 de febrer van entrar els darrers contingents republicans a França, venien escortats per soldats de l'exèrcit popular, principalment del “Quinto Regimiento” i de la 26a Divisió (antiga Columna Durruti). Mentrestant, Catalunya era ocupada totalment per les tropes de Franco. S'iniciava aleshores una brutal repressió sense precedents en la història del nostre país. El nou règim no solament anul·lava les llibertats democràtiques sinó que prohibia les organitzacions polítiques, sindicals, socials i culturals. La repressió també anul·lava la identitat del poble català, basc i gallec. Paral·lelament, s'omplien les presons de sindicalistes, catalanistes i militants polítics de totes les tendències. Els processos sumaríssims els condemnaven a presó i a pena de mort. D'aquesta manera, milers de persones foren afusellades en els primers anys del franquisme. En una paraula, els drets humans van desaparèixer de la península ibèrica. Espanya, com digué un militar franquista, va ésser passada a sang i foc. El nou règim instaurà la por sistemàtica i va fer florir la pau del cementiri.

La victòria franquista d’abril de 1939 fou l'inici, doncs, del règim autoritari que va escombrar les llibertats. Els sindicats i els partits polítics van ésser prohibits per llei i els seus militants foren perseguits. Al final de la guerra els soldats republicans i els militants d’esquerres, que no van poder fugir cap a França o cap al Nord d’Àfrica, van patir directament la repressió franquista. Molts republicans van quedar atrapats al port d'Alacant, on van ésser detinguts i tancats en correccionals i camps de treball. L'èxode republicà de 1939, però, fou l'inici de la reorganització de tots els moviments polítics i sindicals derrotats pel franquisme. Malgrat que la feina era feixuga, era necessari obrir vies de resistència per refer els ponts del diàleg i lluitar per recuperar les llibertats perdudes.


2. L'organització als camps de concentració

Les dues centrals majoritàries de Catalunya i d'Espanya, la CNT i la UGT, es reorganitzaren a l'interior de la península i a la resta del món on s'instal·laren nuclis de militants. Les dues centrals ho feren paral·lelament als camps de concentració de França, però, fou la CNT la primera a organitzar-se clandestinament dins de l'Estat espanyol. L'any 1939 la CNT ja disposava de comitès a les presons, als camps de concentració i a les fàbriques de ciutats com València i Barcelona.

Els primers treballs dels sindicalistes anaven encaminats a cercar ajuda humana i solidària per als seus presoners, posant-los en contacte amb les seves famílies. Una altra tasca dels comitès fou la salvació de personalitats i militants destacats que es trobaven amagades a l'Espanya franquista. Calia posar-se en contacte amb ells i preparar una fugida cap a França. En aquesta feina van col·laborar-hi els anomenats passeurs de frontera. Un dels grups més coneguts fou el que dirigia el mestre anarquista Francisco Ponzán. Gràcies a la seva col·laboració molta gent va salvar la vida.

El mateix tipus d'organització solidària va aparèixer als Camps de Refugiats de França, on els cenetistes eren la població majoritària. Els nuclis organitzatius seguien la línia de les unitats militars o de les regionals d'on provenien els refugiats. L'organització sindical es va estendre pels nou camps de França: Bram, Gurs, Setfonts, Vernet, Argelers, Agde, Barcarès, Rivesaltes i Sant Cebrià. A més dels camps pròpiament dits, hi havia centres de refugiats per a dones, vells i infants; i presons militars com el castell de Cotlliure. La dispersió familiar era una cosa molt comú en aquells moments tràgics. Les Comissions de camp es dedicaven a connectar els refugiats amb els comitès de l'exterior per posar-los en contacte amb els seus familiars.

L'organització sindical també tenia cura de mantenir l'esperança viva dels refugiats i aconseguir que estiguessin actius. L'organització era vital en aquells moments perquè allà on es vertebrava la solidaritat les persones eren més respectades. A Argelers, per exemple, s'hi van muntar dispensaris destinats a la cura urgent dels refugiats, amb la col·laboració del metge confederal Josep Pujol. La CNT, dins dels camps, va crear subcomitès per enllaçar amb altres camps i amb el Consell General del Moviment Llibertari. A Sant Cebrià, que estava dividit en divuit illes separades per filats de fil ferro, es va nomenar un Comitè de Camp, però per a les relacions exteriors s'utilitzaven individus a títol personal.

L'organització també va lluitar per aixecar la moral dels refugiats. Superades les primeres dificultats, com la fam i altres carències, els refugiats van començar a satisfer les necessitats de l'esperit. La difícil situació que es vivia als camps no fou impediment perquè la CNT organitzés tota mena d'activitats culturals amb els refugiats: escoles, conferències a l'aire lliure i, fins i tot, festivals amb la col·laboració de militants del Sindicat Únic de l'Espectacle. Les representacions escèniques tenien lloc els diumenges i s'interpretaven esquetxos, monòlegs, entremesos... Grups de nois i noies improvisaven orfeons per cantar tota la varietat folklòrica, des de la sardana a les cançons basques. Sonaven també els fragments de les sarsueles més populars i es feien recitals poètics, sobretot de versos de García Lorca. L'esperit artístic va irrompre als camps i s'organitzaven exposicions amb les obres artístiques realitzades amb l'ingeni dels refugiats que feien servir, per a les seves creacions, fang, fusta, culleres trencades, etc. Exposicions que eren l'admiració dels propis refugiats i de les autoritats militars franceses. Els artistes refugiats creaven escultures meravelloses aixecades amb l'esperit resistent dels qui mai no van voler sentir-se vençuts. Aquest era el fruit d'una riquesa cultural proletària que s'havia desenvolupat en ateneus, casals i cases del poble.

Era l'íntima moral humana dels que lluitaven amb l'art per evadir-se de la tragèdia que vivien. Els cenetistes, fins i tot, crearen periòdics murals i periòdics d’un sol exemplar, com el que portava per títol La eterna lenteja, on l'humor era el que més sobresortia en la seva única pàgina.

La UGT, per la seva banda, va seguir, més o menys, el mateix model dels anarcosindicalistes. El primer objectiu fou també l'ajuda als refugiats dels camps de concentració de França. En un informe del sindicat feien saber que l'evacuació de Catalunya havia significat la sortida cap a França de tot l'aparell executiu i burocràtic del sindicat i de les seves federacions d'indústria, que s'havien traslladat de València a Barcelona, seguint les passes del govern de la República. Les darreres reunions les havien realitzat a Figueres i ara es replegaven a França.

Les activitats culturals de la UGT eren organitzades per la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE), i anaven, des de les classes elementals, fins a les xerrades filosòfiques i els treballs artístics. Els mestres ensenyaven de tot, des de l’abecedari fins a matemàtiques, passant per idiomes i música. Els refugiats ugetistes van competir amb els cenetistes i els republicans en general a l'hora d'organitzar orfeons musicals o fer representacions teatrals. La UGT va organitzar, l'agost de 1939, una exposició a la Casa de la Cultura de París, amb les obres artístiques fetes pels refugiats als camps de concentració. Els treballs artístics eren realitzats amb filferros, ossos de fruita, cartrons, sabó, fustes, etc.

El 10 de febrer es va convocar la primera reunió de la UGT a l'exili, que va tenir lloc a la Grande Brasserie Hotel Sala, de Perpinyà. La Comissió executiva de la UGT va acordar constituir dues comissions tècniques, una per coordinar l'ajuda als refugiats en general i l'altra per atendre les necessitats de la Zona Centre-Sud, perquè la guerra encara no s'havia acabat. La primera Comissió fou formada per Severino Chacón, de la Federació del Tabac; José Cabeza, de la Federació d'Aigua, gas i electricitat; i Salvador Vidal i Rosell, de la Federació Tèxtil. La segona Comissió la formaven José Rodríguez Vega, Amaro del Rosal i Daniel Anguiano. Els acords principals que va aprovar la Comissió executiva anaven encaminats a constituir a França un aparell de direcció encarregat de l'acció de solidaritat, des de l'ajuda immediata als refugiats dels camps fins a l'orientació dels ugetistes que arribaven a les poblacions franceses. Es va crear una secció del Fons de Solidaritat Internacional de la Federació Sindical Internacional i es va decidir concentrar el Comitè Nacional i la Comissió Executiva a Tolosa de Llenguadoc. Altres acords foren: establir, en aquesta ciutat, un refugi i un menjador col·lectiu; així com obrir contactes de coordinació amb la CGT francesa i amb la Bourse du Travail de Tolososa de Llenguadoc. També es va decidir que sortís immediatament cap a la zona Centre-Sud d'Espanya, el comissionat de la UGT, José Rodríguez Vega.

El final de la guerra, a la península, va obrir noves problemàtiques a les organitzacions sindicals, doncs, van haver d'atendre els refugiats que es van establir al Nord d'Àfrica. Els camps eren situats a Argèlia, a Tunis i al Marroc francès. Se n’obriren diversos: Camp Boghari, Boghar, Carnot, Relizane... Els comitès ugetistes s'establiren a ciutats com Orán, Tanger i Casablanca, des d'on reorganitzaren l'ajuda i la solidaritat als refugiats.

L'abril de 1939 es va reunir la UGT a París per tal d'analitzar la situació general després de la derrota republicana i per tal d'adaptar-se a la situació d'exili. La preocupació principal de la Comissió executiva continuaven essent les condicions de vida dels refugiats, tant dels que encara eren als camps com dels que es bellugaven lliurament per França o Àfrica. Per tal d'atendre les necessitats dels refugiats es va llogar un castell als voltants de París, que disposava de cent llits i un immens jardí. Es va acordar descentralitzar l'aparell sindical constituint delegacions de la UGT a Tolosa de Llenguadoc, Perpinyà, Burdeus, Llemotges, Orán, Argèlia, Tunis, Tanger i Casablanca. També es va nomenar el Secretariat de Catalunya, que era format per Josep Moix, Pasqual Tomàs i altres; i el d’Euskadi, format per Juan Nadal. La UGT establí la seva tresoreria i el Fons Internacional a la Bourse du Travail de Llemotges. La Comissió executiva de la UGT va llençar un missatge de sol·licitud de solidaritat a totes les centrals sindicals del món, sense rebre ajuda de cap d'elles, excepte de la CGT francesa i del govern mexicà. La UGT es comunicava amb els seus militants a través de butlletins i, posteriorment, de periòdics com Claridad i El Socialista.

El 15 de maig es tornava a reunir a París la Comissió Executiva per tal de tractar de la situació general d’Espanya i dels refugiats. S'obrien les perspectives de l'organització d'expedicions de l'enviament de refugiats a Amèrica, la qual cosa es faria realitat a partir del novembre del 1939. Els següents mesos sortirien vaixells cap a Mèxic, Xile, Veneçuela, Santo Domingo, Cuba, Argentina... i l'organització sindical s'estendria per les terres d'Amèrica. El Comitè executiu de la UGT, aleshores, el formaven Ramón González Peña, Edmundo Domínguez, Amaro del Rosal, Felipe Pretel, Daniel Anguiano, César García Lombardía, Ezequiel Delgado i Antonio Génova.

3. El Consell General del MLE

Els comitès de l'anarcosindicalisme i de l'anarquisme ibèric van reunir-se, el febrer de 1939, a París, per tal de reorganitzar-se i de dotar-se d'una plataforma de coordinació internacional. A l'acte hi van acudir membres del Comitè Nacional de la CNT i dels comitès Peninsulars de la FAI i de la FIJL; els quals, després d'analitzar la situació general, van decidir crear el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol, és a dir van unificar les organitzacions històriques de l'anarquisme sota un sola coordinació. El Consell General era format per onze membres: Marià R. Vázquez “Marianet”, Germinal de Souza, Germinal Esgleas, Francesc Isgleas, Joan Garcia Oliver, Roberto Alfonso, Pere Herrera, Horacio M. Prieto, Valeri Mas, Lorenzo Iñigo i Serafín Aliaga. Les primeres decisions del MLE foren: nomenar Juan Manuel Molina “Juanel”, delegat dels Camps de concentració i enllaç amb l'organització clandestina a la península; Joan Peiró delegat de la CNT a la JARE (Junta d'Auxili als Refugiats Espanyols); i Frederica Montseny delegada al SERE (Servei d'Evacuació i de Refugiats Espanyols).

El primer manifest d'aquest organisme porta per data el 25 de febrer i, a través d'ell, es fa una crida a la solidaritat a favor dels companys tancats als camps de refugiats, entre d'altres coses, hi diu: “Después de la tragedia que representa la pérdida de la guerra por nosotros conocida, la CNT, la FAI y la FIJL han coincidido en la necesidad de unificar el trabajo a desarrollar en el exilio por las organizaciones de referencia, a fin de orientar adecuadamante la gestión futura y lograr un mayor aprovechamiento de energías. (...) Volver a empezar es nuestra obsesión. Y a ello vamos con el entusiasmo característico y la aconstumbrada confianza en el futuro, que ha de ser producto de nuestro presente. (...) Pero urge, en el camino de nuestra tarea, una labor apremiante, immediata: salvar a nuestra militancia y situarla en lugares donde pueda rehacer su vida truncada. Es inútil detallar la pésima situación en que se encuentran los compañeros que están en los campos de concentración de la democrática Francia. Su estado era para nosotros desconocido. El tratamiento que reciben es, no ya inadecuado para las personas, sino que es regular que las bestias estén mejor tratadas y consideradas. Pero aún tenemos planteado un problema grave: el de los compañeros de la zona centro-sur, que por única frontera tienen el mar. (...) Por el momento, precisión concreta es el ayudarnos para atender la regularización de la vida en el exilio a la militancia y sus familiares que lograron salvar la vida...”

El MLE també féu gestió política per mantenir la unitat republicana, sobretot després de la dimissió d’Azaña com a president de la República. Els delegats del MLE es reuniren amb Martínez Barrios, Companys i altres personalitats de la República. La CNT recolzarà a Diego Martínez Barrios com a nou president de la República. L'organització confederal, aleshores, encara tenia un ministre al govern republicà que presidia el doctor Negrín. Però el tall de la zona republicana, encara en guerra contra el feixisme, amb la França dels refugiats era tan profund que no arribaven notícies fiables, ni tan sols del ministre cenetista Segundo Blanco. Mentrestant, es produïa l'aixecament del coronel Casado, que comptava amb el suport d'anarcosindicalistes, republicans i socialistes de la línia contrària a Negrín. Fou un cop contra el poder omnipresent dels comunistes. Però la guerra ja estava perduda, només faltava posar data a l’ocupació de Madrid. Fou un final trist que va comportar una gran repressió per a milers de persones. El desencís per als combatents i els militants d'esquerres que esperaven la seva salvació al port d’Alacant fou molt gran. Molts pocs republicans van poder fugir en vaixell cap a l'Àfrica, la majoria van ser detinguts per l'exèrcit franquista. Els republicans van omplir les presons i els camps de concentració de Los Almendros, Albatera, etc.

L'abril de 1939, acabada la guerra, se celebrà una reunió clandestina de militants cenetistes a València, d'on sortiria elegit un Comitè Nacional del qual seria Secretari General Esteve Pallarols. Poc després la policia el detindria i, jutjat sumaríssimament, seria condemnat a mort i afusellat. Aquesta seria la tònica dels comitès clandestins confederal. Des de 1939 fins a 1951 van caure en mans de la policia catorze comitès nacionals de la CNT, la majoria dels quals van passar per les armes.

Un dels primers entrebancs del MLE a l'exili fou la mort tràgica, ofegat en un riu el juny de 1939, del secretari general del Comitè Nacional de la CNT “Marianet”. El nou secretari del Consell General seria Horacio Martínez Prieto, un home partidari de continuar el col·laboracionisme polític amb les institucions republicanes de l'exili. Les crítiques llibertàries a la participació política del moviment obrien divisions en el si de les organitzacions que composaven el MLE, sobretot, de sectors de les Joventuts Llibertàries. També personatges com García Oliver criticaven el MLE. García Oliver considerava que era un organisme per perpetuar-se en el poder d'una forma antillibertària, per això va abandonar el Consell General del MLE i va iniciar el seu exili cap a Mèxic, via Suècia i la URSS. La crisi d'aquest organisme, que agrupava les tres branques del moviment llibertari, va ser aprofitada per alguns militants per llençar la idea de constituir el Partit Obrer de Treball (POT), però hi va fracassar rotundament a favor de la reorganització de la CNT com a força motriu de l'anarcosindicalisme ibèric.


4. Reorganització de la CNT a l'exili

La CNT de l'exili es va anar reorganitzant als llocs on s'havia establert la seva militància: Argèlia, Marroc, França, Mèxic, Veneçuela, Argentina... La reorganització confederal a l'exili fou molt ràpida, on hi havia cenetistes hi hagué organització. El sistema de reagrupament es feia, normalment, per l'origen regional. Tots els departaments de França on hi havia cenetistes van adaptar-se a les distintes Confederacions Regionals d'on procedien els adherents. I a través d'assemblees, plens i plenaris, es van nomenar els diversos comitès confederals a nivell local, regional i nacional. El mateix sistema organitzatiu es va seguir a la resta de nacions on van anar a raure els refugiats.

La tasca principal dels comitès confederals fou la canalització d'ajudes als refugiats a través de SIA (Solidaridad Internacional Anarquista) o de les institucions republicanes (JARE i SERE). Frederica Montseny, delegada del SERE, va assistir a la reunió d'aquest organisme on es va decidir l'ajuda als refugiats dels diversos grups republicans. Finalment, el Consell del SERE va acordar el percentatge d'ajuda següent: “Marxistes: 38 %; Republicans 33 %; Llibertaris 24 %; i sense partit: 5 %”.

La situació dels refugiats es va agreujar amb l'ocupació de França per l'exèrcit alemany. Molts refugiats catalans i espanyols van passar dels camps francesos als Batallon de Marche i d'aquí, als camps d'extermini nazi. Per una altra banda, dirigents polítics i sindicals van patir persecució i van haver de fugir o amargar-se constantment per no ser detinguts. Altres van tenir menys sort i van caure en mans de la Gestapo, que els va lliurar a les autoritats espanyoles. Recordem els casos del president de la Generalitat, Lluís Companys; del membre de la CNT i exministre, Joan Peiró; del socialista Julián Zugazagoitia; etc., que foren deportats a España, patiren judicis sumaríssims i foren afusellats. Altres destacats líders obrers van ésser perseguits pels alemanys, Largo Caballero va ser deportat a Alemanya; Frederica Montseny ho fou a Salon; i el seu company, Germinal Esgleas, va ser tancat en un presidi militar fins a l'acabament de la Guerra Mundial.

França fou el país que va acollir el major nombre de militants cenetistes. La CNT era una realitat als principals departaments del territori francès, sobretot Tolosa de Llenguadoc, Besiers, Perpinyà, Marsella i París. A la primera d'aquestes ciutats s'establí el Comitè Nacional, que presidí durant molts anys Germinal Esgleas. Per la seva banda, Frederica Montseny seria directora del periòdic CNT, que més tard s’anomenaria Espoir. París fou la seu de la històrica capçalera Solidaridad Obrera, que va sortir amb aquest nom entre 1944 i 1961, posteriorment, per pressió del govern franquista, va passar a dir-se Le Combat Syndicaliste. En aquest espai de temps van sortir vuit-cents seixanta-set números amb el subtítol de “Órgano del Movimiento Libertario Español en Francia” i, posteriorment, com “Portavoz de la Confederación Nacional del Trabajo de España en el exilio”. A partir de 1954 publicaren el Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, que, amb la prohibició del títol, passà a anomenar-se Umbral. Però el primer nucli confederal que va editar La Soli fou el de Mèxic, que tingué una sortida regular entre 1942 i 1963, entre els seus directors hi va haver Josep Viadiu, Hermós Plaja, J. B. Magriña, Octavio Alberola i Benjamín Cano Ruiz. La Soli d'Argèlia va editar cinquanta-tres números entre 1944 i 1947 i, malgrat que per poc temps, també va sortir a Buenos Aires sota la direcció de l'anarquista Diego Abad de Santillán, exconseller de la Generalitat de Catalunya. La llista de col·laboradors de les publicacions cenetistes de França, Àfrica o Amèrica és impressionant: Frederica Montseny, Rudolf Rocker, Gaston Leval, Albert Camus, Felipe Alaiz, Josep Peirats, Agustin Souchy, Pere Bosch Gimpera, Lluís Capdevila, Joan Ferrer, Albà Rossell, Fèlix Martí Ibáñez, Ramón J. Sender, León Felipe, José García Pradas, Eusebi Carbó, Joan Puig Elias, Joaquim Maurín, Àngel Samblancat, Raúl Carballeira, Amador Franco, Albert Carsi, Josep Alberola, Manuel Buenacasa, Joan López... Els cenetistes exiliats realitzaran una gran tasca editorial creant diverses col·leccions de llibres i opuscles per difondre les idees llibertàries.


5. Pactes i col·laboracions

Molts sindicalistes de la CNT i de la UGT van participar en la Resistència francesa i van col·laborar en la lluita per l'alliberament de França. Foragitats els nazis de França, l'organització confederal va treballar a la llum, realitzant, a partir de 1944, diversos comicis confederals. La normalitat va permetre l'aparició dels periòdics CNT (Tolosa de Llenguadoc) i Solidaridad Obrera (París). També a la capital de França sortiria la publicació de la CNT catalana a l'exili, Terra Lliure.

L'any 1944 la CNT i la UGT formaven part de l'Aliança Nacional de les Forces Democràtiques. Es tractava d'una coalició republicana en la qual també hi havia el PSOE i els partits republicans, amb la idea de treballar conjuntament a l'exili i a la península per fer caure el règim franquista. També els sindicats cenetista i ugetista de l'exili van participar en la creació de la Junta Española de Liberación, que havien constituït a Mèxic, PSOE, Unió Republicana, Esquerra Republicana de Catalunya i Acció Catalana Republicana. El mateix organisme es presentà a Tolosa de Llenguadoc l'octubre de 1944.

L'any 1945 la CNT va ser cridada per José Giral a formar part del govern de la República a l'exili. La crida va coincidir amb el Congrés cenetista celebrat a París, era un moment d'eufòria, doncs, la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial feia creure que l'alliberament d'Espanya era qüestió de dies o de mesos. Però la realitat va ser una altra i, per tant, havia de preparar-se per una llarga estada a l'exili. El Congrés va debatre la tàctica a seguir pels anarcosindicalistes en la seva lluita contra el franquisme. Precisament, aquesta tàctica organitzativa per enfrontar-se al poderós règim franquista va ser motiu de dura discussió, sobretot el punt destinat a debatre la col·laboració amb les altres forces sindicals i polítiques. El Congrés també va estudiar la proposta de Giral d'incloure la CNT en el seu govern. La posició final del Congrés de París fou partidària de les col·laboracions puntuals en la lluita contra el franquisme. El Congrés ratificava els principis, tàctiques i finalitats aprovades en el Congrés de Saragossa el maig del 1936. Per tant, tancava “oficialment” l'etapa de col·laboracionisme iniciada el 19 de juliol, que havia comportat la participació de l'anarquisme a les institucions estatals. Però no tots els cenetistes van estar d'acord amb els acords del Congrés de París, i una part important de l'Organització confederal, amb el suport de l'interior, va optar per continuar la col·laboració a tots els nivells amb els republicans. L'escissió fou una realitat, el MLE-CNT a França va quedar dividit en dues fraccions: el sector majoritari anticol·laboracionista, que comptava amb un Comitè Nacional nomenat al Congrés de París; i el sector minoritari col·laboracionista, que comptava amb el suport de l'organització clandestina a la península ibèrica, els quals van elegir un nou Comitè Nacional. El govern Giral, que va entrar en funcions el 7 de novembre de 1945, el formaren les agrupacions polítiques següents: PSOE-UGT, MLE-CNT, UR, PNB, IR, AC i DC. Els representants del MLE-CNT foren: José Expósito Leiva i Horacio Martínez Prieto. Per una altra banda, paral·lelament, altres militants confederals van formar part del govern de la Generalitat, tant del de Josep Irla com del de Josep Tarradellas.

La política unitària del govern Giral pretenia denunciar els crims del franquisme i aïllar-lo diplomàticament dels estats democràtics. Els seus propòsits eren: la conquesta del poder, però sense fer servir la violència, seguint els mètodes diplomàtics i pacífics. En el seu manifest institucional afirmaven que farien una consulta popular per reafirmar el poder republicà i ratificar les autonomies de Catalunya i Euskadi. Proposaven la separació de l’Església i l'Estat, la reducció de les forces armades, la reforma agrària, una aliança amb Portugal i la planificació econòmica amb el concurs de les dues centrals sindicals (CNT-UGT). El govern republicà a l'exili va ser reconegut per nacions com Mèxic, Veneçuela, Guatemala Panamà, Polònia, Iugoslàvia i Txecoslovàquia. La URSS no el va reconèixer, perquè el PCE-PSUC havia quedat marginat d'aquest govern.


6. La UGT catalana

La UGT catalana va seguir un camí semblant al de l'organització confederal, però molt més marcat per les divisions internes del sindicat, a causa de les diverses tendències polítiques a les quals els seus militants pertanyien. L'any 1939 no hi havia unitat ideològica dins de la UGT, per una banda hi havia la línia històrica del PSOE; i, per l'altra, el corrent comunista, que s'havia imposat, en gran part, degut als sindicats, durant la Guerra Civil. A Catalunya la divisió ugetista era una realitat des de la caiguda de Barcelona, sobretot arran la crisi i la lluita interna del PSUC. Alguns dels líders de la UGT catalana no es van lliurar de la crítica i de la caça de bruixes a les quals van ésser sotmesos pels comissaris del Komintern. Els comunistes catalans van convocar un Ple del partit a la localitat d'Anvers, on van intervenir els delegats de la Internacional Comunista i els dirigents del PCE (La Pasionaria, Santiago Carrillo, Wenceslao Colomer i altres). El debat es va centrar en les responsabilitats polítiques de la derrota militar. Palmiro Togliatti, membre del Komintern, va atacar la plana major de la UGT catalana i, aleshores, membres del PSUC: Miquel Ferrer, Víctor Colomer, Josep del Barrio... Malgrat que Joan Comorera va intervenir en la línia d’apaivagar el foc, el Ple no va aconseguir la pau. Això sí, es va elegir un nou comitè central, aleshores, que es depurava el partit d'elements considerats trosquistes. Entre els expulsats hi figurava el secretari general de la UGT a Catalunya, Miquel Ferrer.

La distribució dels refugiats als diversos països d'acollida com França, Mèxic, Veneçuela, Cuba, Xile o l'Argentina va marcar el tarannà del sindicalisme ugetista. En tots aquests països es van constituir nuclis socialistes que van refer agrupacions i sindicats seguint les dues tendències: la socialista i la comunista. Tant el Moviment Socialista de Catalunya com el PSUC mantindran la seva línia sindical amb la UGT, distinta i paral·lela. L'òrgan de la tendència comunista de la UGT es manifestarà a través de butlletins interiors i del periòdic del PSUC, Lluita.

L'exili havia fet revifar el que quedava del POUM després de la gran repressió que va patir a conseqüència dels Fets de Maig del 1937. Els homes del POUM s'alinearen amb el socialisme català i van participar en la creació d'organismes socialistes, com foren el Moviment d'Emancipació Social Català o el Partit Socialista Català, a França, Mèxic i a altres indrets. En aquestes formacions hi trobem antics membres del Bloc Obrer i Camperol que havien militat, posteriorment, tant al POUM com al PSUC: Miquel Ferrer, Víctor Colomer, Miquel Serra Pàmies, Jordi Arquer, Àngel Estivill, Aberlard Tona, Joan Gilabert, Manuel Serra i Moret, Josep Soler i Vidal, Enric Adroher “Gironella”, Tomàs Tussó... Miquel Ferrer, que va continuar essent l'ànima de la UGT catalana a l'exili, va aixecar l'any 1943 l'expulsió dels poumistes. Ferrer, des del portaveu socialista Nova Era, clamava per obrir un Front Obrer a Catalunya. La publicació socialista anunciava que guerrillers catalans, bascos i espanyols havien entrat a la península i lliuraven les primeres escomeses per la llibertat. Era el moment més àlgid de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques. Els militants del POUM, paral·lelament, havien creat el Front de la Llibertat a l'interior de Catalunya i celebraven el seu primer congrés clandestí a Valldoreix, entre els líders d'aquesta agrupació socialista hi havia els militants històrics: Josep Rovira, David Rey, Josep Pané, Jesús Estaran i Josep Pallach. El 14 de gener de 1945 es constituïa a França el Moviment Socialista de Catalunya. El Moviment fou aviat una realitat a la resta de països on els exiliats havien format agrupacions socialistes catalanes que no depenien del PSOE. La UGT catalana es va alinear amb el MSC. En aquesta etapa de la UGT catalana, que va de 1947 fins als anys seixanta, van destacar Ramon Porqueres i Josep Buira. Els periòdics que marcaven la línia dels ugetistes catalans eren Nova Era (Mèxic), Endavant (Tolosa de Llenguadoc) i el Butlletí de la UGT (patís), del primer en fou responsable Miquel Ferrer, i dels altres dos, Josep Pallach, i Josep Buira.


7. Exili i clandestinitat

La UGT també va reiniciar la reconstrucció sindical a l'interior de la península, sobretot a partir de 1945. Aprofitant la fi de la guerra mundial es va produir un cert entusiasme entre les classes treballadores, que veia imminent la caiguda del règim. L'afiliació sindical va créixer considerablement tant en el camp cenetista com en el de la UGT. Els sindicalistes repartien carnets a les fàbriques i feien córrer els periòdics de les organitzacions. Però aquest entusiasme no va durar gaire, i aviat es va veure que el règim franquista encara en tenia per estona. Les bases de l'exili van plegar veles i van esperar millors temps; el desencís havia fet estralls. La UGT, malgrat tot, va continuar intentant reorganitzar-se a la península, la qual cosa li va costar molt cara: cinc dels seus comitès van ser detinguts. L'any 1953 fou assassinat el seu president Tomàs Centeno, a les dependències de la Direcció General de Seguretat de Madrid.

La reorganització confederal a l'interior de la península també va comportar l'aparició de la propaganda escrita. L'any 1942 apareixia un número clandestí de Solidaridad Obrera a Catalunya, però, no en sortiria cap més fins tres anys després. La principal efervescència clandestina foren els anys 1945 i 1946, quan la CNT va distribuir més de seixanta mil carnets entre els obrers catalans, dels quals 21.000 pertanyien a la Federació Local de Barcelona. La CNT va mantenir la seva força clandestina fins l'any 1951. Paral·lelament a l'organització sindical clandestina, alguns militants llibertaris es van llançar a l'acció armada contra el franquisme, primer amb guerrilles unitàries (comunistes, socialistes, anarquistes) arreu d'Espanya, i, després, a finals dels quaranta, en guerrilles urbanes. En aquestes accions es van fer molt populars els maquis Quico Sabaté, Josep Lluís Facerias, Marcel·lí Massanas i Ramon Vila Capdevila “Caracremada”, els quals van tenir a la policia espanyola en guàrdia fins als anys seixanta.

A l'exili, tant la CNT com la UGT van posar en pràctica projectes agrícoles i industrials per als seus afiliats. El sindicat socialista va proposar, l'any 1945, la creació de colònies agrícoles a Argèlia, Tunis i França. Per la seva banda, la CNT, amb la col·laboració econòmica de la SIA, va fer realitat la colònia agrícola d’Aymaré, on van treballar i viure diverses famílies cenetistes. La colònia es va inaugurar l'any 1948 i va funcionar a ple rendiment fins l'any 1954.

Les divisions internes de les centrals sindicals, CNT i UGT, no es van solucionar fins els anys seixanta i setanta, respectivament. L'escissió cenetista va durar fins el Congrés de Llemotges de 1961, on es va arribar a la reunificació confederal. La UGT, per la seva banda, que s'havia tornat a trencar l'any 1961, va impulsar aleshores l'Aliança Sindical Obrera (ASO) amb la CNT i el SOC. La UGT, majoritària aleshores, es va dedicar a recórrer als organismes internacionals a través de la CIOSL (Confederació Internacional d'Organitzacions Sindicals Lliures), per denunciar els Sindicats Verticals com apèndixs del poder franquista. La UGT, en general, va realitzar entre 1944 i 1973, dotze Congressos a l'exili. També la CNT va realitzar nombrosos comicis a l'exili.

Les contínues divisions confederals a l'exili i les caigudes dels militants a l'interior van afeblir el moviment llibertari, que va restar gairebé al marge de la darrera empenta contra el franquisme, liderada, sobretot, pels comunistes. Malgrat que l'anarcosindicalisme va revifar després de la mort de Franco, els mateixos problemes que arrossegava des de l'exili van acabar per ofegar la línia sindical que havia estat majoritària a Catalunya fins el 1939. La UGT, per una altra banda, salvades les divisions internes, se'n va sortir de la mà del PSOE-PSC, la CIOSL i la socialdemocràcia alemanya. L'exili va ser massa llarg, molts sindicalistes van caure pel camí o ja eren massa grans. Les noves generacions anaven per uns altres camins i el moviment obrer ja no tenia res a veure amb el sindicalisme històric. Però, malgrat tot, els vells obrers havien aguantat la flama sindical amb dignitat, ara la història n'era una altra.


Bibliografia:

AA. DD., L'exili català del 1936-1939, Girona. Quaderns del Cercle, 2006.

AA. DD., Història del socialisme a Catalunya, 1940-1975, Barcelona. Columna, 1994.

Aisa, Ferran, El laberint roig, V. Colomer i J. Maurín, mestres i revolucionaris, Lleida. Pagès, 2005.

Aisa, Ferran, Solidaridad Obrera, 1939-1987, Barcelona. CDHS-AEP, 1987.

Fernández Jurado, Ramon, Memòries d'un militant obrer, 1930-1942, Barcelona. Hacer, 1987.

García Oliver, Joan, El eco de los pasos, Barcelona. Ruedo Ibérico, 1978.

Massaguer, Lope. Fin de trayecto, un anarquista en los campos de la muerte, Madrid. Fundación Anselmo Lorenzo, 1997.

Montseny, Federica, Mis primeros cuarenta años, Barcelona. Plaza & Janés, 1987.

Rosal, Amaro, Historia de la UGT de la Emigración, 1939-1950, Barcelona. Grijalbo, 1978.

Paz, Abel, CNT, 1939-1951, Barcelona. Hacer, 1982.

Pla Brugat, Dolors, Els exiliats catalans a Mèxic, Catarroja. Afers, 2000.

Sánchez, Vicente, La colonia Aymaré, Madrid. Fundación Anselmo Lorenzo, 2007.

Sánchez, Ferran, El Maquis anarquista, de Toulouse a los Pirineos, Lleida. Milenio, 2006.


Ferran Aisa i Pàmpols


 

Sumari