ARTÍCLES

L'EXILI CATALÀ DE 1939 A AMÈRICA


La derrota de  la República Espanyola l'any 1939, va significar una ferotge persecució, amb vocació d'extermini, de llurs ciutadans amb vocació democràtica; però  pels catalans, a més a més,  va implicar la proscripció de les seves institucions antigues i modernes i pràcticament el fet d'haver de viure durant molts anys en unes condicions en les quals  el sol fet de voler ser català ja era un delicte. Fins i tot l'idioma mil·lenari va ser objecte de persecució. De fet, clarament ho van exposar en diverses ocasions importants capitostos del règim feixista: la catalanitat s'havia d’aniquilar per que els catalans eren “unos mal nacidos”.

Cal dir, per això, que aquesta actitud tan radical no era altre cosa que una mena de sublimació del que grans contingents de la societat espanyola han cregut sempre: per ser espanyol s'ha de deixar de ser qualsevol altra cosa que no correspongui als patrons de pensament i conducta que han establert i, com a conseqüència, el catalanisme no es entès d'altra manera que com una traïció al que es defineix com la “puresa de la nació espanyola”.

A la fi, la enorme virulència de la represàlia contra els republicans es va manifestar encara d'una manera molt més salvatge contra els catalans. Això explica que, com que no era difícil de veure-ho venir, quan la derrota del govern legalment constituït fou evident, la por es convertís en el comú denominador de la població civil i s'imposés la idea de fugir.

“Perquè m'exilio,  jo?” Es preguntava un  avi, com tanta altra gent aliena a qualsevol partit polític que només podia declarar-se “catalana de cor i ànima...”  Sort que es va exiliar! . D'això en deixa un testimoni prou clar la mort i la presó de molts milers que va esdevenir durant els primer anys, la qual cosa va significar pel poble català una catàstrofe encara pitjor fins i tot que els tres anys que va durar la Guerra. Les presons i els afusellaments pels adults i adultes i els batallons de treball per “regenerar” als més joves i els infants, van ser el pa nostre de cada dia a Catalunya durant la postguerra.

Per una altra banda es parla de mig milió de persones que van travessar la frontera i començar una llarga època de patiments, de gana, de fred, de malalties, d'enyorament  i de por... de molta por.

Por de ser retornat, por de no sortir viu dels camps de concentració francesos, por més endavant de ser enviat a morir a camps alemanys d'extermini, com el de Mathausen. Uns, potser la majoria, es van diluir per França, d'altres van anar tornant fent cas de les falses promeses de concòrdia del govern franquista, uns altres més van optar per anar-se'n molt més lluny, a països fins aquell temps gairebé desconeguts per ells on se'ls obria una escletxa per viure en pau i sense perill de cap mena de represàlia per la seva manera de pensar.

Cal remarcar que en aquell contingent de catalans, apart de polítics, hi havia de tot: catòlics i lliurepensadors, artistes i manobres, obrers i escriptors, camperols i professionals (metges, arquitectes, enginyers, advocats, etc.). Però potser el que més va marcar el conglomerat aquell va ser el gran número de mestres d'escola elemental i de batxillerat, que havien fet de Catalunya una veritable potència pedagògica mundial. La pèrdua de tots plegats va constituir una sagnia de terribles conseqüències, que va esdevenir en una veritable desolació.  

No van mancar els qui continuaren la lluita en altres indrets, ara contra els nazis, ja fos al nord d'Àfrica o barrejats amb la famosa résistance dels francesos. Creien de bona fe que el triomf de les democràcies comportaria automàticament l'expulsió de Franco i dels feixistes...

Tots plegats aviat començaren a sentir cada vegada més sovint  el nom d'un país que, per una raó o per una altre, els oferia solidaritat: Mèxic.

Pocs recordaven aquells voluntaris de les brigades internacionals que, entre tants d'altres de diferents nacionalitats, vingueren especialment a lluitar amb les armes a les mans a favor de la República, però era un antecedent de la protecció legal que els diplomàtics mexicans  aconseguiren –encara no se sap ben bé perquè- que el  Mariscal Petain reconegués la protecció que oferia el govern de la República Mexicana als refugiats espanyols a França i que va salvar les vides de tants milers. L'ambaixador mexicà lamentaria que Lluís Companys no hagués buscat la seva protecció, tal com ho va fer el president Azaña. Si el president català fou segrestat a França i portat a Espanya per assassinar-l'ho, quan van voler fer el mateix amb Manuel Azaña, els pistolers franquistes van preferir la fugida quan els van encarar els diplomàtics mexicans també armats.

Aviat sortiren els primers vaixells cap a Amèrica Llatina, disposats pels dos serveis d'ajuda, el JARE (Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles) y el SERE (Servicio de Emigración de a los Republicanos Españoles), una mica també pels quàquers anglesos. Naturalment, cal prendre en compte igualment també amb la disposició dels  països de destí. Una parella, el Winnipeg i el Massiglia  anaren a Xile i Argentina, respectivament, amb més o menys uns cinc-cents passatgers cadascú. Després, però, els governs d'aquells països es tornaren més reticents i no n'acceptaren més.  Res es pot ni tan sols comparar amb Mèxic, com ho diu Joan Sauret, país “que va obrir de bat a bat les portes a cinquanta mil republicans”. Són diversos els noms de vaixells que aportaren grans contingents de refugiats: entre d'altres Sinaia, Ipanema  Mexique, Champlan, Serva Pinto i molts d'altres.

Potser, tal com s'ha acotat després, no van ser tants –ara es parla d'un  25% per cent menys- però no hi cap dubte que se'n hi van establir molts més que a tots els altres països d'Amèrica junts. Tanmateix, igual consideració es pot fer pel que fa als exiliats catalans.

Especialment de la situació de que gaudiren a Mèxic els exiliats catalans s'ha de reconèixer que no tingueren més limitació que les establertes per a tothom per les lleis del país. Tal com li van dir a un refugiat els oficials de migració tan punt va desembarcar a Veracruz del veixell Nyassa: “de Sonora a Yucatán vaya donde quiera y haga lo que le dé su gana”. No hi ha dubte que Mèxic va ser el país on el republicanisme i la catalanitat es van poder preservar durant aquells primers temps amb millors condicions.

De qualsevol manera, per diversos camins, al “Con Sud” del continent americà, aprofitant la presència d'antics residents que els reclamaven, de refugiats n'hi anirien encara més dels que van arribar-hi en els primers vaixells i, a partir de 1945, a Veneçuela hi farien cap molts catalans  més aviats atrets per la bonança econòmica de que va gaudir aquest país gràcies al petroli.

Cal fer esment, per una altra banda, que alguns catalans s'establiren primer a República Dominicana, però aviat seguiren cap a Mèxic o a la mateixa Caracas.

On n'hi van anar molt pocs de primera intenció va ser als Estats Units, doncs aquest país més aviat se'ls espolsà de sobre. Només alguns casos especials s'hi van acabar establint tot cercant les bones condicions de treball que oferien als qui  tenien certes professions. 

A partir del seu establiment a un refugi segur, començarà cada exiliat a reorganitzar-se la vida, aplegant la seva família o formant-ne una i buscant la millor manera de guanyar-se la vida mentre venia l'hora de tornar, i els més polititzats mirant de fer feina a favor del  seu particular ideari polític. S'encetà una època dominada per l'enyorament i l'esperança i es començà a mirar també mirar pels que s'havien quedat allà.

L'ajuda de Mèxic als republicans a França queda suspesa a partir del 22 de maig de 1942, quan entra formalment a la guerra a favor dels aliats i poc es podrà fer fins l'any 1945, quan s’aconsegueix finalment la pau. Argentina, per la seva banda gairebé es declara gairebé obertament  a favor de Hitler i Xile es queda poc al darrera. Ambdós països consideraren la possibilitat de que Alemanya guanyés la guerra, no ho veien malament i actuaren en conseqüència.

De qualsevol manera, amb el triomf dels aliats, l'enyorament pel que havien deixat s'incrementà i l'esperança minvà. El Govern de Franco comença a trampejar pel panorama internacional i a consolidar-se al oferir-se com una garantia anticomunista. Poc a poc es va deixant de creure en la possibilitat del retorn proper. El sentiment de provisionalitat es va perdent i cada vegada més es van prenent doloroses decisions pensant en una estada definitiva. El desencís es comença a sentir cada vegada més.

A finals dels anys quaranta i començaments dels cinquanta es poden fer venir parents i amics que volen fugir de l'oprobi i la ofegant situació peninsular. Fins a cert punt, constitueixen una altra mena d'exiliats.

Si s'han de buscar símbols d'aquesta època podria ben bé pensar-se en la cançó lletrada per Mossén Cinto, L'emigrant, en la veu del tenor Emili Vendrell, i en la immarcescible figura de Pau Casals, definida per un periodista mexicà com la d'un gran “home solitari contra Franco”. Per això va causar un gran impacte  que el mateix Casals deixés, a finals de 1955, la  seva residència a Prada de Conflent i la traslladés a Puerto Rico, on havien nascut tant la seva mare com la seva futura muller. Igualment, el 1959,  vint anys després de que Franco s'havia abraçat amb Hitler a Hendaya, era visitat pel president Eisenhower, dels Estats Units, qui li concreta ajuda econòmica i militar a canvi de que Franco li cedís territori per muntar diverses bases bèliques. Tot plegat acabà de deixar clar que la possibilitat d’un canvi del govern espanyol no podria esdevenir  fins a la mort del dictador.

Cal recordar que, per subratllar i agrair l'ajuda donada per Mèxic als catalans, aquest va ser el primer país que va visitar el Mestre Casals després d'arribar a Puerto Rico i que també a Mèxic va decidir  estrenar-hi el seu famós Pessebre, l'any 1960.

Entre tant, els exiliats catalans tracten, a la mida de les seves possibilitats, de treballar políticament contra Franco. Malauradament, no hi manca qui, amb poca consciència de la mala situació, encara prioritza els interessos particulars  del seu  partit per tal de guanyar esquifides posicions que no tenen cap valor positiu, però tot plegat ajuda a propiciar discòrdies. Altres senzillament ho donen tot per perdut i es dediquen a la seva vida privada. Hi ha, però, dos fets rellevants: la celebració a Mèxic, l'any 1953, de la Conferència Nacional Catalana, de la que sortí el Consell Nacional Català. El Secretari General for Miquel Ferrer, resident a Mèxic, però l'any 1964 se'n feu càrrec Josep Maria Batista i Roca i la seu es traslladà a Anglaterra. Com a resposta, igualment a Mèxic, l'any 1954, Josep Tarradelles fou elegit president de la Generalitat de Catalunya, en substitució de Josep Irla, qui havia succeït Companys quan aquest va ser segrestat i  assassinat.

S'ha de recordar que Mèxic no va reconèixer mai el govern de Franco i que fins l'any 1977 va ser la seu del govern republicà a l'exili. Igualment, va existir fins aquest mateix any, l'ambaixada a Mèxic, precisament on es va celebrar l'elecció de Terradelles. 

Independentment, a la mida de les seves possibilitats, els exiliats catalans mantenen un caliu important i aconsegueixen ajudar a certes persones que viuen a Catalunya.

No deixen d'esdevenir commemoracions de dies assenyalats com ara l'onze de setembre, l'afusellament de Companys, Sant Jordi i Sant Josep, de vegades el Corpus de Sang i sempre, sense excepció, el dia de Nadal dedicat a la família, al record i al desig de que un dia tornaran, a més de incrementar les comunicacions amb els familiars de Catalunya o escampats per França i altres indrets. Es fan equips de futbol, esbarts dansaires, agrupacions de teatre, grups d'excursionisme, s'organitzen aplecs al mig del camp i, sobre tot, es publiquen llibres i revistes. A Mèxic, que va ser on la producció editorial va ser més gran, es va superar el numero de cent publicacions periòdiques de tota mena i de durades molt diferents, però algunes de gran consistència i alè, com Quaderns de l'Exili (1943-1947), La Nostra Revista (1946-1954), La Nova Revista (1955-1958), Pont Blau (1952–1963) i Xaloc (1964-1981) i  l'infaltable durant 180 mesos Butlletí de Guadalajara (1961-1976).  També a Mèxic es feu entre 1939 i 1940 la primera publicació periòdica d'exiliats La Revista dels Catalans d'Amèrica, que es deixà de publicar al renéixer a França la antiga Revista de Catalunya. A Argentina cal recordar en primer lloc Ressorgiment (1916-1972),  que malgrat no ser pròpiament un  producte de l'exili, va convertir-se en un important i autèntic referent de la resistència cultural exterior. Van sortir-ne més, com Vencerem (1943-1948). També n'hi van haver a altres ciutats com a Córdoba, a Rosario i a Mendoza, però més aviat de curta durada. De Xile cal fer esment en primer lloc de Germanor, un altre referent de gran importància, que va viure de 1912 fins a 1963, i també de Noticiari Català (1936-1955). A Veneçuela també feren els exiliats algunes revistes, però la principal va ser Centre Català (1952-1966) que va ser continuada per Senyera (1966-1976). També cal, però, esmentar Terra Ferma (1970-1976).

De la presència per altres indrets, com ara el cas de Costa Rica, Colòmbia, Brasil, Paraguai, Perú, República Dominicana, Estats Units i, sobre tot, Uruguai amb Manelic, de llarga però accidentada vida,  també en deixen testimoni diverses revistes de menys relleu.

Ben bé podría dir-se que qualsevol comunitat de catalans va esmerçar-se per deixar constància de la seva existència amb una publicació o altre.

Pel que fa a llibres, a Mèxic només se'n van editar més de tres cents, de molt diversos tipus. A més a més, les publicacions en els idiomes del país d'escriptors catalans parlant de temes de la seva terra va ser també força gran, encara que a Mèxic, per raó de l'abundància d'escriptors que s'hi van aplegar, el número va ser molt superior.

També cal recordar, com a testimoni de la voluntat de ferro dels catalans exiliats per ajudar a mantenir viva la seva llengua, perseguida de tal manera a Catalunya, la celebració de les trenta cinc edicions anuals dels Jocs Florals de la Llengua Catalana que es celebraren a molt diversos països, amb l'ajuda de molta gent i la perseverant coordinació permanent de Manel Alcàntara Gusart des de la ciutat de Mèxic.

Els països on es celebrà la gaia festa més vegades foren els següents: França: 8; Mèxic: 4; Argentina i Veneçuela: 3; Xile, Uruguai i Suïssa: 2.   

No cal dir que per la celebració d'aquestes activitats literàries ni per cap de les altres, el catalans  no van comptar mai amb cap tipus de recolzament dels altres refugiats republicans procedents de la Península Ibèrica ni molt menys de les organitzacions oficials republicanes. Més aviat en van ser víctimes de boicots. Quedava clar, també a l'exili, que per ser un espanyol com cal s'havia de deixar d'ésser com a català. Per una altra banda, es recriminaria sempre als catalans que amb el seu afany de preservar la seva identitat contribuïen  a debilitar “l'autèntic esperit republicà espanyol”.

Al començaments de 1960 la força de l'exili comença a minvar. Per una banda molts prohoms ja s'han anat morint. Per una altra, com a resultat de les noves relacions amb els Estats Units, en Franco ha d'afluixar una mica i permetre la tornada de gent que no li representa cap perill. Alguns ho comencen a intentar. Podríem dir que s'enceta l'època del dilema del retorn, la qual cosa es converteix en un debat gairebé quotidià sobre la conveniència de tornar o no. Per una banda, la comunitat d'exiliats que, amb els anys ha anat perdent cohesió, s'ha tornat molt complexa. Ara ja son molts els elements que hi juguen: els lligams familiars i econòmics que s'han establert amb la terra d’adopció després de viure-hi vint o vint-i-cinc anys; les experiències de que les coses allà són molt diferents de quan se'n van anar... Molts dels primers que tornen a la terra no hi passen massa temps abans de fer marxa en darrera. D’altres viuen una espècie de segon  exili i durant un bon temps faran pinya amb els qui retornen del mateix lloc. Per qüestions numèriques el més significatiu els anys seixanta és el grup de “mexicans” que durant molt de temps es reuniran setmanalment a un cafè de la Barcelona vella per enyorar-se plegats del país on havien viscut tant de temps i fins i tot hi havia nascut llurs fills.    

Com sigui, malgrat el seu desfasament, aquests retornats no va deixar de representar un reforç important en el procés que es seguia a Catalunya per tal de recuperar la força de la identitat. Dominaven generalment bé el català, coneixien la història del país i, fins i tot, tenien una consciència més clara que la major part del catalans del que havia significat per Catalunya la victòria dels feixistes. Aquells que retornaren durant els anys seixanta i començaments dels setanta representaren finestres a l'exterior d’una societat que es volia mantenir al marge del món com una mena de “reserva moral”.

Els que restaren fora, inevitablement acabaren per desaparèixer i quan començà la transició cap a la democràcia, després de la mort del dictador, la seva força era ja mínima, la qual cosa, sumada al desig específic de mantenir-los fora de la nova situació, feu que finalment que l'exili acabés diluint-se  sense pena ni més glòria que el seu record i d’algunes de les coses que s'hi van arribar a fer per tal de contribuir a la recuperació de Catalunya. Fins i tot el caliu que van procurar llegar a llurs descendents “americans” s'ha pràcticament exhaurit. Molts d'ells, ben acomodats a la societat del diferents països, s'han anat assimilat, en termes generals, als sectors conservadors i, a la llarga, s'ha donat fins i tot el cas de que acabessin defensant les mateixes idees que en altre temps esgrimiren els enemics i perseguidors de llurs pares i avis. Diverses mostres n'hi ha a Xile entre els que es posaren del costat del dictador Pinochet, a Argentina a favor de la Junta Militar dels anys setanta i començaments dels vuitanta, a Veneçuela solidaritzant-se amb la democràcia cristiana i l'oligarquía racista d'aquell país i, darrerament, a Mèxic, recolzant al Partit d'Acció Nacional (PAN), íntimament associat al Partit Popular espanyol amb tota la seva tradició franquista.

Queden, però, alguns descendents de catalans dispersos que resulten estar més preocupats pel futur nacional de Catalunya que els qui pertanyen a les organitzacions “oficials” o viuen en torn dels anomenats “casals”.

De qualsevol manera, l'herència benèfica que la majoria d'aquells catalans van deixar en els països d'Amèrica que els van acollir, sí que representa un llegat important que genera un interès especial per Catalunya. La Fira Internacional del Llibre de Guadalajara de l'any 2004, que va tenir a la cultura catalana com a convidada d'honor en va ser una mostra més que palpable.


José M. Murià


 

Sumari