ARTÍCLES

TRES REVISTES DE L'EXILI


Quaderns de l'exili

Publicació editada a la ciutat mexicana de Coyoacán. Es va publicar -amb un total de vint-i-sis números- entre el setembre de 1943 i el març-abril de 1947. El cos de redacció -integrat, segons Joan Sales, per “mandataris dels combatents catalans que el Desastre Nacional havia escapat pel món”- era format pel gerent de la revista, Joan Sales, fundador del “Club dels Novel·listes”, l’antropòleg Raimon Galí, Josep Maria Ametlla, fill del polític Claudi Ametlla, i l'escriptor Lluís Ferran de Pol. La difusió es feia gratuïtament i es comptava amb el suport econòmic de donacions, les primeres vint-i-vuit de les quals apareixia al sisè número (març-abril, 1944): Jordi Arquer, Joan Carreras Palet, Abelard Fàbrega, J. Ventura-Sureda, B.Costa-Amic, entre d'altres. Amb un tiratge mijà d'entre mil exemplars i màxim de quatre mil, els primers vint-i-tres números tenien una extensió de setze pàgines, mentre que els tres darrers oscil·laven respectivament entre les vint i les trenta-dues.

Els Quaderns […] “editats per un grup de Catalans, Valencians i Balears”, foren parcialment continuadors de la revista Full Català, també publicada a Mèxic entre l'octubre de 1941 i el desembre de 1942 i de la qual es van publicar una sèrie de quinze números. Aquest òrgan anava a càrrec de Pere Matalonga i Josep Miquel i Vergés. Amb tot, aquest butletí no superà la manca d'independència econòmica ni tampoc l'eclecticisme argumentatiu. Fou a partir de la superació d'aquesta doble mancança que, segons comenta Ferran de Pol a l'editorial del dotzè llirament “Els Quaderns, Revista de grup” (març-abril de 1945), l'estiu de 1943, a la casa de Joan Sales a Coyoacán, es va originar la idea de dur a terme Quaderns de l'exili. L'objectiu era un constituir un òrgan de concentració nacional, de grup, però no pas clos a d'altres sensibilitats i ornetacions. L'única característica que havia de cohesionar la nova publicació era la derivada de la redacció d'un marc de referència doctrinal.

La nova publicació volia superar el partidisme i s'articulava al voltant de sis principis elementals, “unes normes de conducta, que seran la base dels nostres comentaris”. Així, en l'editorial del primer número, radactat bàsicament per Ferran de Pol -“Propòsit”-, el grup redactor es posisicionava al voltant de l'asumpció del principi confederatiu nacional intern (“Catalunya, València i Balears, són tres Països i una sola nació”), la projecció d'un Estat associat amb d'altres nacions, un cop resolta l'etapa dela unitat territorial pròpia ([la nació] “podria cooperar a la creació d'una Confederació –occitana, hispànica, romànica o europea-, en una absoluta igualtat d'obligacions i de drets amb les altres Naciona associades”), la necessària constitució d'un propi exèrcit d'alliberament atès el context internacional [Segona Guerra Mundial] que es posarà al “servei de les institucions pròpies”, la superació de la desigualtat social per a assolir “la plena dignitat humana i que garanteixi la llibertat política i l'expressió lliure del pensament”. Aquest objectiu -condensat per Joan Sales, a partir del segon número (octubre, 1943) en forma de sis punts, sota l'epígraf “El nostre acte de fe: Catalanunya, València i Balears són tres Països i una sola Nació”- havia de representar la identitat entre ‘nació’ i ‘poble’, la defensa d’una cultura nacional substantiva, que havia de depassar del tot el dilentatisme i que, per contra, havia de fer efectiva la fita de la humanització, car “entenem que l’home val més que el seu rastre, el contingut més que el continent, el pensament més que la forma. Ambicionem un estil directe, senzill i digne, subordinat l'obra”. Finalment, la publicació volia impulsar la construcció d'un ‘esperit nou’, que suposés una nova etapa en la contemporaneïtat, tot superant el cicle del ‘Desastre Nacional’ esdevingut entre 1936-1939 que, alhora, havia de justificar -en l'afany de congriar una nova generació- la constitució d'una nova etapa que albirés els objectius nacionals, universals, pacífics i militars, igualitaris i humanistes.

Aquests sis objectius estratègics van ser socialitzats a través de les seccions fixes de la publicació: un editorial, la secció literària “L'home i els llibres” (Ferran de Pol), “Revistes de Revistes” i crítica bibliogràfica (Joan Sales); “L'art i els oficis”, espai dedicat a tractar trajectòries biogràfiques pertocants al món de les idees estètiques i a pensar sobre l'estat de la crítica literària; “Les armes i la història”, dedicada a establir fites de la història militar dels compatriotes (Vicenç Guarner i Enric-Pérez Farràs); “Vides i caràcters”, on es dova compte de retrats d'homes polítics, com l'evocat Francesc Macià, que exemplifiquessin l'esperit de sacrifici (Tona Nadalmai); “Gaseta de l'exili”, confegida a tall de notícies sobre les comunitats a la diàspora (a càrrec del cos de redacció); “El treball i la ciència” -a partir del número 15, setembre-octubre,1945-, apartat adreçat a “desvetllar l'interès del públicper les qüestions científiques”. També hi havia l'aportació de col·laboracions diverses que feien esment a reflexions sobre la nostra historicitat, commemoracions i llocs de memòria (onze de setembre, amb el record de l'escriptor Vicent Blasco Ibàñez), la relació entre la societat coetània i l'estat d'esperit, caràcter i voluntat de superació (Raimon Galí, Miquel i Vergés), i destacats sobre la Renaixença nacional-literària a càrrec de testimonis recuperats (“Als poetes provençals”, W. Querol).

Amb aquestes intervencions (Pere Calders, Àngel Palerm, Abelard Tona i Nadalmai, Ernest Guasp, Enric Gual, Vicent Riera Llorca, Bosch Gimpera, Felip Melià, Avel·lí Artís Gener, Enric Cerezo Genís, Marí Civera, Josep Pijoan, Carles Cardó, Nicolau d'Olwer, August Pi i Sunyer, Jaume Aiguader, Albert Folch i Pi, Agustí Cabruja, Miquel Ferrà) es volia definir un marc nacionalitari unitari catalanovalencianobalear agombolat a redòs de la reivindicació de l'Etnos Ibèrica” -conceptuada a la revista com a “les arrels de la nostra fe” (n.6)- de Prat de la Riba a La Nacionalitat Catalana: “Aquells íbers són doncs, els avantpassats dels Catalans, Valencians i Balears. Prat de la Riba deia que eren la primera anella de la cadena de generacions que han forjat la nostra ànima nacional […]. No és estrany que els Catalans, Valencians i Balears ens sentim tan lligats a la nostra terra. Hi tenim unes arrels de cinc mil anys”.

Aquesta pubicació, doncs, basava el seu funcionament a través del debat sobre afers històrics, però que alhora remetien (in)directament als orígens d'un model cultural propi: intel·lectual, nacional en tots el àmbits de la producció de coneixements. Com a exemple, el debat que Quaderns encetà sobre la filiació medieval o renaixentista del cànon estètic català (“El renaixement i els Països de Llengua Catalana” per Enric F. Gual). I a la base de la iniciativa editorial, una proposta idelògica nacional al voltant de la decisió de represa de l'objectiu de la Renaixença vuitcentista, i que s'havia desviat dels seus objectius nacionalment integradors arran de l'emergència dels partidaris d'Eugeni d'Ors (els òrsides), que “s'obliden de València perquè volen ser europeus”. Aquesta etapa crítica s'hauria vist reorganitzada a partir del bienni 1934-1935 amb la publicació de la revista valenciana República de les Lletres, que “va fer la històrica virada que a Barcelona no gosava fer ningú. Cal tornar al punt de partida, als grans ideals que van donar eel seu primer impuls a la Renaixença nacional. Cal tornar a començar […]”.

La fi de la publicació el 1947, amb un número (com a mostra d'adhesió a l'acte) dedicat al significat polític i cívic que comportà l'entronització de la Verge de Montserrat d'aquell 27 d'abril, vingué motivada -a causa de la manca d'espectatives polítiques derivades de la fi de la Segona Guerra Mundial vers una futura fi del franquisme i d'un determinat aïllacionisme respecte del grup per part de representants a la diàspora (Carles Pi i Sunyer)- pel retorn a l'interior de part del consell de redacció: Joan Sales, Raimon Galí i Luís Ferran de Pol. La darrera actuació dels redactors de la publicació fou l'edició del poemari de Màrius Torres, gràcies a un donatiu pòstum de Francesc Cambó. Potser és pel que conjunt d'aquestes causes que Joan Sales conclogués que “la història dels Quaderns de l'exili és, doncs, la història d'un fracàs des del monet que el seu propòsit primordial [unitat combatent catalana] no es dugué a terme”.

L'abril de 1982 Estudis Nacionalistes n'edità una primera reedició completa prologat per Joan Sales i Heribert Barrera, que destacà la signifiació darrera de la revista: constituir un “exemple permanent d'un examen de consciència”.


La terra dels catalans, valencians i balears, per A. Tona i Nadalmai.
[Quaderns de l'exili, Coyoacán, Any II, 9, setembre-octubre,1944]

La nació hem dit que és el Poble. Però no tots els pobles són nacions. Una nació és un poble possessor d'unes característiques particulars, que el diferencien dels altres pobles o nacions. La psicologia, la llengua, la cultura, són elements constitutius i diferencials d'una Nació i, d'entre tots aquests elements, cal destacar, com a inicial, el territori, la Terra sobre la qual s'ha format una Nació. Un Poble sense Terra és una Nació mancada. Els jueus dispersats pel món, errants de país en país, no havien constituït una Nació normal fins a la restauració de Sió. Allà s'està aglutinant la Nació Jueva; però aquells jueus que encara segueixen vivint de rellogats a la terra dels altres no són una Nació, o, almenys, no formen una Pàtria. Continuen essent una secta religiosa en èxode.

Els Catalans, Valencians i Balears no som pas d'aquests. Tenim un territori comú, on s'ha format la nostra nacionalitat. Una terra, una Pàtria, on l'home ha viscut secularment, s'hi ha vinculat històricament i amb la qual, sigui quin sigui el seu orígen ètnic i la seva procedència llunyana, per un fenomen de les relacions socials constants, ha format l'homogeneïtat moral que és l'essència de la nostra Nació.

Tanmateix, la nostra Terra no és un cos fred, inoperant; és, per dir-ho així, com la bóta vella del vi bo, que transmet un caràcter i un sabor particular al seu contingut. El nostre territori está ben delimitat dins la unitat geogràfica peninsular, perquè aquesta és solament una unitat perifèrica, dividida pels accidents físics interiors en tres seccions territorials.

Mireu un mapa geogràfic de la Península i hi veureu una forta taca de color de cafè que sembla la seva espinada; és la Cadena Ibèrica. Es desprèn del nus de Penya [L]abra, a la província de Santander -que origina les tres divisòries hidrogràfiques de la Península: del Cantàbric, de l'Atlàntic i del Mediterrani-, i, desdibuixada al principi, entre alts planells i serrats, passa a formar les serralades que avancen en direcció se., a la dreta de la depressió de l'Ebre, d'entre totes les quals sobressurt la figura majestuosa del Montcaio.

En els Monts Universals o d'Albarracin, la Cadena Ibèrica es desvia de la seva direcció inicial per prendre la del so, fins als límits de les actuals províncies de València i Alacant. Allà, les seves darreres ramificacions es confonen amb les del Sistema Bètic, però el mur de serralades, divisori de les planes del litoral mediterrani i el planell central castellà, es prolonga, amb la Serra de Segura, a Múrcia, i penetra fins a Granada.

Malgrat la seva composició irregular i mal definida, la Cadena Ibèrica és considerada com un sistema únic, precisament pel seu caràcter divisori entre les terres mediterrànies i les atlàntiques. Tanmateix, a més de la seva raó física, aquest conjunt de serralades té un valor decisiu en les distribucions humanes peninsulars Polibi, en el segle II ab. de j.c. ja l'assenyala com una frontera, com el límit entre la Ibèria propiament dita -el litoral mediterrani- i la Celtibèria -l'altiplanell central castellà-.En el segle i de j.c., Estrabó i, en el segle II, Ptolomeu, amb el nom de d'Idubeda li donen la mateixa funció. El seu nom erudit ha variat al gust de cada temps; el poble no ha donat mai nom a tot el conjunt; però, tan lluny com mirem, sempre la trobem plantada com una barrera aspra de territoris i de pobles, de llengües i de cultures. A l'Edat Mitjana, si els Pirineus eren la frontera entre la nostra Corona i la de França, la Serra Ibèrica ho era entre la nostra Corona i la de Castella.

A recer d'aquestes serralades ponentines, a través d'enormes vicissituds, s'han format dues nacions: la Nació dels Catalans, Valencians i Balears i la Nació Aragonesa. Aquesta darrera, possessora en altres temps d'una llengua pròpia, intermèdia, entre el català, el gascó i el castellà, i avui castellanitzada en part lingüísticament1, es conserva com a nacionalitat diferenciada per la seva cultura. Unida històricament als nostres destins, no pas per un capritx del rei Ramir el Monjo, sinó perquè, per la geografia i l'economia, l'Aragó, que és una terra dual -pirinenca per la muntanya i mediterrània pel corrent dels seus rius-, en decadència l'aspiració de constituir un gran reialme del Pirineu, idea de la qual Nabarra era l'adalil, es va decantar decididament envers el Mediterrani, pel camí natural que li obre el nostre comú gran riu Ebre. I que aquesta és la predestinació d'Aragó, ho demostra prou la grandesa que va assolir amb la seva unió al comtat de Barcelona; la fama del seu nom, que va ressonar gloriosament d'un cap a l'altre d'Europa, i, també, la riquesa que va adquirir, de la qual són testimoni els moments plens de noblesa que es conserven en el terme de les seves viles, evocadors d'un passat esplèndid enmig de l'actual decadència.

I les Balears, ¿quin és el seu nexe amb el nostre territori nacional? Ens expliquen els geòlegs que el Mare Nostrum, en temps remotíssims, quan la vida de l'home encara no existia sobre la terra, era territori contiental des del golf de València fins a les costes provençals i italianes. En produir-se el plegament que va donar vida al Pirineu i a les serralades peninsulars, va provocar una sèrie de cataclismes; terres que s'elevaven i terres que s'enfonsaven i que el mar inundava. Acabada aquella enorme catàstrofe, la nostra Terra, poc a poc, va anar prenent la seva actual morfologia. Són vestigis del primitiu territori l'arxipèlag balear, Còrsega, Sardenya, la serralada del litoral català i les muntanyes de les illes, restes desintegrades d'una vella cadena a la qual s'ha donat el nom d'herciniana. Des d'aleshores, part del nostre territori nacional ha quedat arredossat, com un element secundari, a la Península, i una altra part, com una avançada, és al mig de la mar. Més enllà, encara, hi ha les terres germanes de Provença i d'Itàlia. Les Balears són, doncs, terra de la nostra terra.

Al marge de la hipòtesi geològica, que té tot l'encís de les llegendes, la realitat actual no és pas desencisadora. El cataclisme geològic va poder sumergir la continuïtat continental del nostre territori, però el va deixar obert de defenses i li va donar una nova continuïtat en la mar. En el Mediterrani no tenim fronteres, perquè la mar no és una divisoria, ans al contrari, uneix, és tota camí. En la història de la nostra Nació, terra i mar es complementen. I és aquesta qui arrodoneix la figura allargassada del nostre territori peninsular, tan inquietador, gairebé tot costa, en la unitat de les Illes.



1 Es poden distingir a l'Aragó quatre zones: (a) la zona de Llengua catalana, que constitueix una franja allargassada de N. a S. (b) la zona del dialecte alt aragonés, que ocupa la regió dels Pirineus d'E a O. (c) la zona deserta dels Monegres i Calanda, grans altituds de la serra Ibèrica, interposada entre la de la llengua catalana i la castellanitzada; i (d) la zona castellanitzada, que comprèn la resta, una mica més de la meitat de tot el territori aragonés. A la província d'Osca, la part castellanitzada és força menys de la meitat de la superfície territorial.


Xavier Ferré Trill


 

Sumari