ARTÍCLES

TRES REVISTES DE L'EXILI (2)


Vida Nova

La iniciativa originària de la publicació sorgeix de Miquel Guinart, Joan Triadú, Esteve Albert, Max Roqueta (Montpeller) i Batista i Roca (Londres). Miquel Guinart era el responsable de coordinar tasques d'administració i de curar l'edició, que intentava llimar allò que hi pogués haver de conflictiu amb les autoritats franceses, amb els col·laboradors i subscriptors occitanistes i els hipotètics lectors de l'interior. Esteve Albert, en els primers anys de publicació de la revista (1954 i 1956), tenia l'objectiu de captar-ne subscriptors. Així, en una carta del primer d'agost de 1955 a Miquel Guinart, Albert facilita les adreces d'Albert Manent, Emili Vendrell, Elisard Sala, J.M. Boix i Selva, J.M. Bertran i Oriola, J. Serra i Janer, Pere Ribot, Lluís Ferrer Clariana. També aconseguí l'adhesió de valencianistes com Emili Beüt Belenguer.

Les primeres informacions sobre l'orientació de la revista es reflecteixen en una carta de Joan Triadú a Miquel Guinart (9-IV-1953) on l'escriptor planteja la possibilitat d'un cert recel a l'interior davant una orientació occitanista de la revista atès que l'occitanisme era "artificiós". Davant aquesta opinió, Triadú es mostrava del tot partidari d'admetre col·laboracions occitanes, car "cal tenir en compte l'ajut que ells ens proporcionaran, sigui en el sentit que sigui, així com el valor i la qualitat de llurs col·laboracions". Amb tot, el primer número de la revista era el comptava i, per tant, hom havia d'explotar totes les vies de realització i distribució més eficaces. Calia establir una infraestructura de subscriptors, contactes amb València i Mallorca, i una mínima redacció estable. Són aquests objectius mínims el que Joan Triadú comunica epistolarment a Batista i Roca (25-IX-1953): "El 1er número s'ha de fer prescindint de tot i s'ha d'enviar per correu a les persones oportunes [...]. A Mallorca ens posarem d'acord amb en (Francesc de Borja) Moll i a València amb en (Xavier) Casp [...]. De la col·laboració d'aquests tres homes - (Max) Roqueta, (Miquel) Guinart i (Andreu) Gomila- se'n pot esperar quelcom de sòlid i eficaç". En aquest marc editor i organitzatiu, Triadú també estableix un sumari incial de continguts del primer número de la publicació: "1 poema de Carles Riba ("Cadaqués MCMLIII"), 1 poema inèdit de Foix, 1 assaig de Maurici Serrahima ("La novel·la de cara al públic"), 1 poema de G.W. Ribbans en anglés amb la traducció meva, 1 article de Pere Calders, 1 conte de Ferran Canyameres, Carta a Mallorca, Carta de València (VS), Carta de Barcelona [...]. La resta queda al vostre càrrec com a col·laboració de residents a l'estranger". I pel que fa al suport econòmic des de l'interior, hom concretava un avançament d'entre dues mil i quatre mil de les antigues pessetes (Carta de Joan Triadú a Batista i Roca, Barcelona, 22-XI-1953). Calia, doncs, projectar una xarxa de col·laboradors i conductes de distribució "legals" (llibreries Herder i Francesa, a Barcelona), com assabenta Batista i Roca a Miquel Guinart, segurament a través de les informacions que Triadú li subministrava, en el sentit que posseïa un llistat de sis-cents subscriptors catalans a França; deu llibreries del Principat, entre les quals, la de Santiago Sobrequés de Girona; entre tres-cents i quatre-cents hipotètics subscriptors del Principat. L’objectiu de Batista i Roca era arribar a un tiratge de 1000 exemplars de la revista i assolir 500 subscriptors al Principat. Amb tot, el problema inicial de la revista era doble: econòmic i d'establiment d'una xarxa de distribució i de col·laboradors, fet que suposà que Batista i Roca s'encarregués de cercar els primers subscriptors des de Londres a partir del segon número de la revista, que, segons el professor, superava en escreix la qualitat del primer (extrem corroborat, també, per Joan Triadú), que va decebre a l'interior i a l'exili de França i Amèrica. Per a aquest nucli darrer, si Vida Nova no millorava caldria ajudar amb prioritat Pont Blau i La Nostra Revista, de Mèxic. Així, Batista explicitava a Miquel Guinart des de Londres (13-VI-1954): "El problema, és al capdavall, és un problema econòmic, i si no trobem el 300.000 francs que calen és inútil fer projectes. Tothom a Catalunya i a Anglaterra, troba q[ue] és una idea excel·lent, però ningú no tradueix l'entusiasme en metàl·lic [...]. L'ideal és trobar un nombre de protectors, p. ex. a 5000 i a 10000 Frs. Anuals, ultra els subscriptors ordinaris. No podríem dividir França en regions (p. ex. Provença, Baix Llenguadoc, Alt Llenguadoc, Rosselló, París...) i trobar a cadascuna un home que s'encarregués de cercar protectors i subscriptors?".

Pel que fa a l'organització interna de la revista, el director nominal n’era el metge i escriptor Max Roqueta, el nom del qual figurà en la capçalera des del primer número, de setembre de 1954, fins al darrer, el 74, de desembre de 1.978. De fet, la revista experimentà un primer dèficit econòmic entre els números 17 i 18, que sortiren respectivament l'abril i el desembre del 1959 amb un interval de cinc mesos. I fou amb l’objectiu de recaptar suport econòmic que la Redacció de la revista publicà -en el número 18 de desembre de 1959- l’editorial "En comunió amb els nostres lectors".

De la revista, de periodicitat trimestral, en foren editats entre dos i quatre números per any. El tiratge (800 exemplars) es repartí entre un màxim de 500-600 suscriptors, uns 80 exemplars per a tres llibreries de Perpinyà (Catalunya, a càrrec de Julià Gual i Jordi-Pere Cerdà, Berdaguer Vignaud i As de Bastos) i quatre d'Andorra (l'Estel, Boixeda, Aldosa, Claverol), Montpeller (La Premsa) i Tolosa (Josep Villalon), i una vintena més que passava a l'interior, a la llibreria de Rafael Tasis. També Josep Planxart, d'Estat Català, aconseguí de fer-ne entrar per Andorra remeses d'un centenar d'exemplars, amb números de la revista Xaloc i segells del Consell Nacional Català, fins que fou detingut i empresonat per aquest afer el 24-VI-1967 a La Seu d'Urgell. La represa de distribució a Barcelona per part d'aquest polític va ser pel desembre de 1977. Finalment, amb la mort de Rafael Tasis, i amb el tancament de la seva llibreria, el relleu distribuïdor fou continuat pel llibreter Joan Ballester, des del seu establiment, Públia. D'altra banda, també s'intentà de vendre alguns exemplars per mediació de la Llibreria Francesa de Barcelona, però això ocasionà la detenció i l'interrogatori de Joan Triadú pel Servicio de Inteligencia Militar, els serveis d'informació dependents de l'exèrcit espanyol. En canvi, s'aconseguí una notable difusió entre aquelles universitats que tenien professors que ensenyaven català als EUA, Canadà, Colòmbia, Guatemala, Mèxic (amb la col·laboració difusora de Miquel Ferrer i Manuel Alcàntara i Gusart), l'Argentina (Fivaller Seras), Xile i Veneçuela.

El primer exemplar esmentat comptà amb les col·laboracions de Max Roqueta, Maurici Serrahima, Carles Riba, Jacques Maritain, Josep-Sebastià Pons, Carles Campròs, i les respectives cartes des de Barcelona (Joan Triadú), València (Vicent Casp [?]) i de Mallorca (Josep-Maria Llompart). El segon lliurament (gener, 1955) comptà amb les intervencions de Joan Triadú, Blai Bonet, Robert Lafont (“Literatura occitana”), Pere Caldres (“Prospecció sotmesa a estudi”), J.V. Foix (fragments del Diari). També hi havia textos gramaticals de Loïs Alibert i de Josep Miracle. El tercer número (abril-juny, 1955) -segons Miquel Guinart, “amb el format més gran, la publicació era tota una altra”- se subtitulà “revista trimestral de les letras occitanas), amb el suport de l’Institut d'estudis Occitans i la publicitat de la col·lecció “Els Nostres clàssics”, de l’Editorial Barcino (Josep Maria de Casacuberta).

Amb la cinquena tramesa (octubre-novembre-desembre, 1955), Miquel Guinart assabentava -en iniciar el segon any de publicació i pel que feia a les possibilitats de difusió- que ”Assenyalem als nostres lectors l'oportunitat de subscriure’s als nostres subscriptors la de fer-nos arribar l'import del segon any i als nostres dipositaris la de pagar-nos els números venuts”. El gener-març de 1956, Max Roqueta n'era el director-gerent i compatava amb noves incorporacions: Robert Lafont (carta d'Occitània), d'Andorra (J. C.), Alguer (Rafael Catardi), Perpinyà (Elisabet Oliveres Picó) i València (Miquel Adlert).

El darrer número de Vida Nova -com a conseqüència de la manca de finançament i, doncs, en no poder cobrir costos i no poder fer front a l'augment de la taxa del paper- va ser publicat el desembre de 1978, amb l’editorial del seu impulsor, Miquel Guinart: "Vida Nova cessa de publicar-se": “Durant vint-cinc anys hem pogut vèncer les dificultats que de tant sorgien i hem aconseguit fer sortir regularment la nostra revista”. Aquest lliurament comptava amb les col·laboracions de Bladé Desumvila, Josep Villlalon, Abelard Tona Nadalmai i les cartes d’Alguer (P. Sacannu), Andorra (M. Anglada), Barcelona (J. Estivill), Mallorca (M. Gayà), Rossello (P. Roure) i València (E. Soler Godes).


[Editorial]: Vida Nova, 1, setembre 1954.
“Vida Nova”

Fem "Vida Nova" pensant amb Salomó que no hi ha res de nou sota del sol, amb Plató que l'harmonia rau en la unitat dins de la varietat dins de la unitat; amb Sant Agustí que la bellesa és l'esplendor de la veritat.

D'aquests tres centres geomètrics mediterrànis saltem a l'inici dels presents temps i em encomanen al Dant (ja del tot occidental i del tot europeu) i al seu exili fecund i al seu somni i combat per una pau i una unitat occidental europea.

Fem, per tant, "Vida Nova", perfectament imposats de què l'originalitat per l'originitat, l'extravegància i la pura acrobàcia espiritual, no menen enlloc ni són nous ni tenen eficàcia ni deixen mai rastre en la vida dels pobles.

La "Vida Nova" la volem, precisament, com a sortida dels actuals laberints i cercles tancats, com a represa del més antic i millor camí i és, per això, que en aquesta cruïlla del Llenguadoc, on s'han trobat totes les velles civilitzacions mediterrànies i on reiteradament s'ha intentat una sortida del laberint en un pla superior d'espiritualitat, en una fusió i sublimació d'improcedents desavinences i incompatibilitats, ens conjurem en un novell intent.

"Vida Nova" és una tribuna oberta a tots els vents de purificació i vol ésser el nexe i el portaveu de tots els fills d'aquestes terres que formen l'arc occidental de la Mediterrània europea i es senten enduts d'aquest esperit, que, a través d'ells, irradia per tots els meridians i paral.lels d'aquest univers angoixat i cruixent.

Que tots ells, siguin on siguin, prenguin consciència de la seva missió i condició i es sàpiguen fer seva, la nostra cordial i sincera "Vida Nova", que no és sinó la nostra vella vida, més autèntica, més confortant i més prometedora.


Xavier Ferré Trill


 

Sumari