ARTÍCLES

TRES REVISTES DE L'EXILI (3)


Xaloc

El primer número d'aquesta publicació bimensual, confegit a l'Avinguda Uruguai de Mèxic Districte Federal, imprès per Daniel Boldó i editat per Ramon Fabregat, data del gener-febrer de 1964. Tenia una extensió de vuit planes, duia el subtítol “Literatura-arts-informació” i era un butlletí de difusió bibliogràfica. Així, a la primera plana d'aquest número inaugural hi havia la llegenga “llibres catalans per als infants catalans”. S'hi donava notícia sobre novetats editorials: “Episodis de la història”, “Ruedo Ibérico”, Edicions Barcino i sèries de “Diccionaris” normatius. Les primeres seccions de la col·lecció es titulaven “Pinzellades”, de Ramon Fabregat, que signava amb el psudònim de M[aties] G[rases] i “El món dels llibres”.

El segon número de Xaloc del bimestre juliol-agost de 1964, amb una extensió de setze pàgines, prenia la forma i continguts de la revista Pont Blau (15/IX/1952-octubre-desembre/1963) de la qual es considerava continuadora. A més de les seccions esmentades al primer número, la publicació constava d’un editorial i d'una sèrie col·laboracions sobre novetats editorials i esdeveniments culturals i socials com foren els Jocs Florals. N'eren col·laboradors assidus: Rafael Tasis, Pere Calders, Joan Triadú i Rosa Coll. S'hi assabentava de les novetats editorials de la col·lecció de novel·la negra “La Cua de Palla” (Edicions 62) i de la “Biblioteca a Tot Vent” (Edicions Proa”). També hi havia dues pàgines de publicitat, una sobre el Restaurant Luisiana (Monterrey) i un altra sobre “Floïd electric” pagat per Joan-Baptista Cendrós. El pòrtic del número feia esment als avenços en la dinàmica cultural del país i cloïa amb optimisme: “Estem davant d'una nova Renaixença ala qual, a ben segur, tothom voldrà posar el seu gra de sorra perquè reeixi plenament”.

A partir del segon número publicat, el model consensuat pel que fa continguts continuà essent el mateix fins a la fi de la publicació. Al tercer butlletí (setembre-octubre de 1964), de trenta-dues pàgines i amb caràcter d’extraordinari, s'hi publicà un extens monogràfic sobre els Jocs Florals celebrats a Perpinyà i una nova secció, adreçada a ressenyar novetats bibliogràfiques i notícies generals sobre fets culturals: “Informació i comentaris”, a càrrec de Vicenç Riera Llorca. A més dels esmentats participants, la nòmina general de col·laboradors era constituïda per: Pere Mas i Parera, la necrològica del qual es publicà al número de maig-juny de 1977, Joan Triadú, Ramon Xuriguera, Pere Bosch Gimpera, Joaquim Molas, Joan Colominas, Joaquim Ventalló, Rossend Cabrer, Víctor Alba, Miquel Ferrer, Domènec de Bellmunt, Marian Roca, Josep Cornudella, Giulio Carlo Argan, ressenyador de l'assaig Art i Societat, de Cirici i Pellicer, Carles Pi Sunyer. L'assessor de literatura a la revista era Riera Llorca i sobre arts plàstiques, Joan Giménez Gimenez. Les portades eren reproduccions d’obres -prèvia autorització- d'Antoni Clavé, Joan Rebull, Jordi Curós, Joan Giménez Botey. Pel que feia a la incorporació de noves seccions, el quart número (novembre-desembre de 1964) iniciava l'apartat pertocant a informacions esdevingudes a l'interior (“Catalunya”, E.Puigbò; “Rosselló”, Roger Serra; “País Valencià”, E[nric] S[oler] G[odes]): “Cròniques dels nostres corresponsals”; i el sisè (març-abril de 1965) incloïa una secció de crítica literària més extensa aconduïda per Rafael Tasis: “Les obres i els autors: llibres damunt la taula”. A l'editorial, aquest número també donà compte de la traducció de la tesi “substancial” de Pierre Vilar, Catalunya dins l'Espanya Moderna.

Aquests primers sis números constituïren un primer cicle de Xaloc que, tot i conservar la mateixa estructura, n'iniciava un de formalment renovat a partir del número set (maig-juny de 1965), amb la secció d’avenços editorials i noves col·laboracions (literatura, fet nacional, internacionalització lingüística, desenvolupament econòmic de les nacions): Baltasar Porcel, Guy Héraud, Víctor Castells, Artr Bladé Desumvila, Günther Haensch, Josep Sans. Aquest número publicà un monogràfic d’homenatge dedicat -en ocasió del primer aniversari del seu traspàs- a Josep Miquel i Vergés. També cal destacar que entre el vuitè i dinovè número (juliol-agost de 1965/ maig-juny de 1967) la publicació inclogué un suplement sobre art, el primer del qual era dedicat a Joan Giménez Botey i el darrer tractava sobre la trajectòria de Francesc Domingo. Un altre extraordinari a destacar (maig-juny de 1966) fou el dedicat a Rafael Tasis amb col·laboracions de Ferran Soldevila, Domènec Guansé i Josep Maria Poblet.

Després d'una breu etapa transitòria marcada pel canvi d'impressor -“La Esfera”- esdevingut entre els números de maig-juny i novembre-desembre de 1967, el que es definí, segons Riera Llorca, com a segona època de la revista, la vida de la revista es caracteritzà per la impressió -fins al final de la revista el 1981- a “Talleres Intertipográficos de Ediciones e Impresiones Rodas”, de la qual cosa se'n “ressentí la presentació”. Però també calgué destacar l'increment progressiu de publicitat a partir del número de setembre-octubre de 1970. Amb tot, les seccions de Xaloc foren les d'habitud, incloent-ne una de nova: “Retrats”,[Vicenç Riera Llorca(?)], dedicada a biografiar escriptors i intel·lectuals. A més s'editaren el volum d'homenatge a Pompeu Fabra (març-abril de 1968) i es comptà amb la inclusió d'articles de Miquel Ferrer -amb el pseudònim “Indibil”- sobre l'anàlsisi marxista del catalanisme” i “Tres estudis sobre el problema agrari de Catalunya”; Pere Mas i Perera sobre la Dictadura de Primo de Rivera (setembre-octubre de 1968) i sobre “Prat de la Riba i Macià. Dos realitzadors”; el dedicat a “Dos catalans il·lustres. Pau Casals i Eduard Fontserè” o la necrològica en ocasió del traspàs de Josep Carner (juliol-agost-1970).

A part de ser un mitjà de difusió d'estudis sociològics, culturals, Xaloc donà compte, al llarg de la dècada dels anys setanta, de notícies i esdeveniments polítcs esdevinguts entre el tardofranquisme i la restauració monàrquica espanyola. En aquest sentit, l'editorial del número setanta-cinc (gener-febrer de 1975) reivindicava la campanya “Per un diari en Català”; Miquel Ferrer -a mode d'editorial al número setanta-set corresponents al bimestre maig-juny de 1975- repassava la memòria històrica recent a la secció “Panorama”: “Els partidaris del divuit de juliol i els altres”. La mateixa publicació també assabentava sobre la negativa dels regidors municipals de Barcelona a donar suport públic a la llengua, l'organització del “Congrés de Defensa de la Cultura Catalana” i l'existència de la Tortura a Espanya per mitjà de la difusió d'un article de la periodista Bárbara Probs Salomon publicat a The New York Times i que fou traduït per Miquel Ferrer. També fou d'interès l'editorial del número 79 (setembre-octubre de 1975) dedicat a l'activitat d'organitzacions clandestines: “Una dotzena de grups d'acció” o l'editorial sobre “El problema polític del País Basc”, a càrrrec de Miquel Ferrer.

Comptat i debatut la revista adoptava una actitud crítica respecte del procés de reforma postfranquista pel que feia al (nou) futur polític i a l'estructura territorial naixent, com indicaven els editorials respectius de Miquel Ferrer (maig-juny de 1976/ setembre-octubre de 1978) “Una passa endavant i dues endarrera” i de Josep M. Murià, “Tot plegat fum” (juliol-agost de 1977), “El seny mal dosificat” (setembre-octubre de 1978) i “El neofranquisme” (maig-juny de 1979). Aquest era el posicionament de la publicació, partidària d'accelerar un “període constituent”. Cal destacar que, a l'ensems, algun dels col·laboradors d'aleshores, Joaquim Ventalló, era especialment crític amb el socialisme real soviètic quan especificava, al número de novembre-desembre de 1976, que “la joventut que avui es diu comunista no sap res de res de Rússia”.

Les consideracions polítiques però, anaren complementades amb col·laboracions regulars d'Artur Baldé Desumvila, que hi publicava passatges del Dietari inèdit (“Els fulls de Bladé”), observacions de Joan-Baptista Xuriguera (maig-Juny de 1978) sobre “Cristòfor Colom fou Català”, anàlisis respectives de Miquel Ferrer sobre la rememoració de l'afusellament de Lluís Companys, el record d'Antoni Rovira i Virgili, la concepció del falangisme envers “els moviments nacionals peninsulars”, el pensament polític de Joan Ballester Canals i la necrològica política d'Abelard Tona i Nadalmai (novembre-desembre de 1979/ gener-febrer i juliol-agost de 1980, gener-febrer i març-abril de 1981) i un punyent editorial de Josep Maria Murià, “La reialesa espanyola” (juliol-agost de 1981).

El bimestral dels mesos setembre-octubre de 1981, corresponent al número 115 i 116 de la publicació fou el darrer a aparèixer. Les justificacions d'aquesta desaparició, motivades per les dificultats econòmiques, apareixien al davantal de la darrera pàgina, “L'hora dels adeus”: “En suspendre aquesta publicació, l'editor agraeix als bons amics que no l'han oblidat en cap moment, bé amb la seva col·laboració literària –l'Índex de cada any està ple de noms de relleu- o bé pagant l'anunci del seu negoci o la subscripció, any darrera any”.


Vers un període constituent català, [Josep-] Carner-Ribalta.
[Xaloc, 88, Mèxic, 30-IV-1977]

L'actiu i sempre alerta patriota Miquel Ferrer ens adverteix, des de les planes de Xaloc (30 d'octubre 1976) que "no podem viure d'il·lusions". És un advertiment oportuníssim si es té en compte que, pel que toca al futur de Catalunya, ja hi hem viscut masssa, d'il·lusions. Cal, precisament en aquest nou tombant crucial de la nostra història, a les vigílies d'un altre imprescindible període constituent, deixar d'una vegada de somniar en les nostres llibertats nacionals des d'un pla no solament il·lús, sinó totalment impropi i despistat. No podem novament emprendre vies quimèriques i errònies. La crua realitat és que la lluita del catalanisme "oficial" s'ha basat sempre no en realitats, sinó en miratges desorientadors que dicten fatalment una estratègia equivocada. Fem referència concretament als "trenta anys de catalanisme" en mans de la Lliga Regionalista i als vint anys i escaig de pseudo-nacionalisme postregionalista, malbaratats de manera llastimosa i totalment perduts.

Aquesta lamentable desorientació del catalanisme, tant de la dreta com de l'esquerra, radica en l'absurditat (mig acceptada, mig inconscient) de basar la nostra acció política enfront d'Espanya, no en l'objectiu únic (Catalunya) sinó amb una ambigüitat (Catalunya-Espanya). Mai no es guanya cap batalla bifurcant l'energia i la força en un doble propòsit, en una segona intenció, en la posició innocentment maquiavèlica de voler, com es diu, "caçar dos ocells amb un sol tret".

En els famosos primers trenta anys de catalanisme, la Lliga Regionalista, amb una llàntia encesa al peu de la venerada imatge de Prat de la Riba i una altra a l'altar dels interessos de la nostra burgesia, perseguí una Autonomia (llibertat nacional de Catalunya, en deien), que fos compatible amb una hegemonia conservadora espanyola-catalana que constituís un sòlid bloc econòmic, dirigit de Barcelona estant, que a la vegada fos capaç de contenir els progressos del moviment obrer a tota Espanya. Superat el regionalisme de la Lliga, els partits polítics catalans, des dels més mansois als declaradament radicals, actuaren, gairebé en tot el curs de la seva existència, igualment despistats, víctimes d'uns mites tan nefastos com la mateixa "Espanya Gran" de la Lliga Regionalista. El principal i constant miratge desviador fou la il·lusió d'una "salvadora" República Federal espanyola. Si amb els seus postulats reivindicadors verbalment grandiosos (especialment de cara a Catalunya), la Lliga Regionalista escamotejà la doctrina nacionalista de Prat de la Riba, el catalanisme federalista-republicà desvirtuà les essències del nacionalisme estatista de Valentí Almirall i, posteriorment, enterbolí les clares idees del propi independentisme militant dels pocs moments que, en realitat, es deixà surar en el cap polític català. Dues frases balderes han fet un mal immens al Catalanisme, tant el politicament organitzat com el d'impuls popular: 1) l'expressió sidralista de "Federal de tota la vida", i 2) l'expedient retòric de la "Federació dels pobles ibèrics", usat maquinalment per tots els partits postregionalistes amb delirant inconsciència. Ambdós tòpics s'han propalat eufòricament des de fa anys, gairebé cada dia, sense parar esment al garbuig jurídic que implicaven si, en emprar-los, es volien relacionar amb l'ideal de Catalunya en tant que nacionalitat aspitant a la sobirania d'Estat independent.

Ara, després de 40 anys de dejuni polític en l'erm desolat del franquisme encara no del tot difunt, fóra hora que els catalans, finalment lùcids, descobrissin fins a quin punt els mites i la política d'il·lusions ens han portat per camins perdedors. Àdhuc en els darrers moments de la gran etapa de plenitud catalanista, en les hores de glòria efímera del triomf aparent de l'ideal català complet (proclamació de la República Catalana), la confusió en les altes esferes portà a un carreró sense sortida. Els redactors de l'Estatut de Núria, encara embadalits amb la mística de la República Federal espanyola, produïren un text que, per ésser concebut sobre una falsa premissa, havia de resultar fatalment inviable davant d'una només "probable" República Federal espanyola en provisionalitat constituent. Fins el nostre venerat i incorruptible President Macià, perniciosament pressionat per aquell il·lusionisme, fou conduït a retrocedir i a renunciar a la ja proclamada República Catalana (Catalunya-nació) per instaurar mansament la Generalitat de Catalunya (Catalunya-regió-espanyola), o sigui substituir la nostra Llei Orgànica de nació-estat per una disposició qualsevol de les Corts espanyoles, que els catalans hem fet famosa denominant-la Estatut de Catalunya com si realment encarnés la voluntat del nostre poble.

Fa bé Miquel Ferrer d'advocar per un període constituent català i, precisament ara, traçar una llarga llista d'atribucions i facultats que ens llevà l'esmentat Estatut del 1932, el qual deixà Catalunya sense possibilitats d'assoliment del poder polític nacional i de la sobirania d'Estat. I tan lògic com hauria estat el 14 d'abril del 1931 deixar fermament ben sentada la nostra posició jurídica com a poble mestre dels seus destins!. Per començar, s'hauria estalviat a l'atribulat President Macià l'amargor d'haver d'exclamar fatalment "aquest és el dia més trist de la meva vida!", per la pèrdua calamitosa de la tot just nascuda República Catalana. Ho hauria evitat mantenint-se ferm en una posició nacional i, rebutjant textos quimèrics improvisats, fent vàlida la Constitució provisional de la República Catalana proclamada a l'Havana per ell mateix, l'any 1928, només tres anys enrera.

Amb aquestes reflexions retrospectives volem dir simplement que l'única posició correcta i eficaç per a Catalunya en tots sentits, tant aleshores com ara, és la franca aspiració a la independència, des del pla d'una nacionalitat irredenta. Per major claretat, cal proclamar d'una vegada l'adopció del postulat separatista o de la secessió, baldament es limiti, momentàniament i de manera transitòria, a una qüestió de principi. Situat en aquest pla, el nostre plet nacional resta obert a totes les solucions, des del pacte "fraternal", si es vol, a l'alçament armat (si mai posseïm la força material o esdevé absolutament necessari), sense haver d'extraviar-nos pels camins de la confusió, de la improcedència legal, o dels malentesos. Quantes contrarietats i frustracions no ens hauríem estalviat a partir del 14 d'abril del 1931 si, començant per aquella tarda miraculosament oportuna, haguèssim adoptat la nostra franca posició nacional i en tota negociació haguéssim tenaçment persistit a tractar amb Espanya d'igual a igual!

Però no és hora de mirar enrera. Ara, precisament, maquinalment també, reprenent de nou una posició falsa, hom reclama la reinstauració de l'Estatut del 1932. Si aquesta formulació dels nous partits catalans prospera (encara que es faci amb la il·lusòria arrière pensíe de futures progressives etapes), tornarem irremissiblement a ficar-nos en el carrer sense sortida de reclamar sobirania nacional des d'una posició, de jure i de facto, reconegudament regional. És a dir, situats improcedentment, en el terreny del pacte amb l'Estat central (indivisiblement sobirà) en posició d'inferioritat, no com a catalans nacionals, sinó com espanyols, com il·lusos mendicants, psicològicament cohibits com espanyols de segona.

L'única perspectiva possible per al problema de Catalunya és l'explícita reivindicació de la independència. No hi fa res, repetim, que de moment pugui semblar difícil d'aconseguir. Però, des d'una posició nacional catalana incommovible, la lluita amb l'Estat espanyol no serà ni de bon tros tan àrdua i estèril com, per exemple, la sostinguda amb unes Corts espanyoles anti-catalanes amb la presentació i discussió de l'Estatut del 32, o amb unes noves Corts amb la presentació de qualsevol altre Estatut o Constitució monàrquica nacional de recent fornada.

La posició catalana de nacionalitat irredempta, amb el dret imprescriptible de l'autodeterminació, és vàlida en qualsevol camp de lluita, tant en el de l'estricta secessió com (si encara preval l'obsessió de voler salvar Espanya) en el del pacte multinacional per a una lliure Confederació de nacionalitats ibèriques. Però aquesta posició individualment nacional cal que sigui prèvia i sine qua non. Ocasionalment, aquesta teoria ja ha estat precisada ben clarament com a fórmula preferent i justa. Fins líders del camp obrer (no titllats d'independentistes), se l'han fet seva. "Cal ésser separatista de l'Estat feudal espanyol (que la República o la Monarquia deixen intacte), en un moviment secessional respectiu de cada nacionalitat peninsular, per formar després (si cal i tothom s'hi avé) la Confederació de Pobles Ibèrics".

Girats de cara a Espanya, els polítics catalans, llastimosament, sempre s'acuiten a afirmar, de manera totalment gratuïta: "Nosaltres no som separatistes, Catalunya no és separatista!”. Aquesta aventurada afirmació és una monumental mistificació. Preguntem només: s'han detingut mai, aquests polítics, a preguntar-se, per exemple, ço que realment es cregueren votar els catalans el 1932 en pronunciar-se afirmativament en el plesbicit per a l'Estatut de Núria? No, no s'ho han preguntat mai! Però la resposta és clara: els catalans (el 99% dels votants) es pronunciaren simplement per la plena llibertat nacional de Catalunya... sota el nom que fos. Si no votaren explicitament i literalment per la plena independència o separació, és perquè el text de Núria no era explícit en aquest sentit i expressava la nostra reivindicació nacional en altres termes, però intencionalment de valor equivalent.

El separatisme o el nacionalisme net i clar ja no ha d'espantar ningú, quan tots els eufemismes substitutius de reivindicació de la llibertat nacional, tals com "plena autonomia", "regió federada", "membre lliure del Commonwealth", "Estat associat", etc., ja han estat arranconats per la dialèctica moderna. Observem només el fet que, en el curs dels darrers 25 anys, més de 70 nacionalitats oprimides de tot el món, majorment del Continent africà, han esdevingut totalment independents de llurs opressors, de manera expeditiva i dràstica, moltes per simple negociació. Cap d'aquestes nacionalitats adés irredentes no ha pogut ésser engalipada amb seductores promeses federals o autonòmiques per a continuar formant part de tan glorioses nacions colonitzadores com França o Anglaterra. Tots els pobles s'han declarat netament independents des del primer moment, repudiant termes i solucions compaginadores o ambigües, simples subtileses per a escamotejar la definitiva llibertat o descolonització.

Encara avui mateix, la "província" de Quebec, al Canadá, después de 200 anys d'anar lligada a la singular federació organitzada com a Reialme de l'Imperi Britànic, acaba de pronunciar-se pel Separatisme. Els seguidors de René Levesque, cap del Partit Quebecois, ara esdevingut Primer del Govern provincial, ja en tenen prou d'autonomies i de federacions. Inspirant-se en el clàssic exemple d'amistosa separació de Suècia i Noruega (1905), els quebecois es presenten clarament com separatistes i proposen un referèndum per a decidir la secessió. No s'entretenen a emprar pal·liatius per la por de ferir susceptibilitats canadenco-britàniques. Adopten la posició prèvia i inequívoca de nació-estat tot i encarar-se amb la poderosa Anglaterra, amb la qual hauran de debatre i dilucidar qüestions de potestat jurídica i de sobirania territorial encara més complicades que les que intervenen entre la Catalunya separatista i l'Estat unitari espanyol.


Xavier Ferré Trill


 

Sumari