ENTREVISTA  

 
Entrevista amb Teodor Garriga
Àngel Ramos

Vostè és fill de Gràcia, tot i que les vicissituds de la vida l'han fet anar amunt i avall, el fet de ser gracienc li ha infós una determinada manera de veure les coses?

El que potser no saps de Gràcia és que abans que fos annexionada a Barcelona, l'alcalde d'aquella època era el pare d'en Pompeu Fabra. Quan jo encara anava a las Escuelas Nacionales, eren unes escoles brutes, en pisos bruts, en taules greixoses, amb mestres que et feien donar voltes mentre anaves cantant “uno por uno és uno” i si t'equivocaves et clavaven un mastegot, allò eren les Escuelas Nacionales. Resulta que en aquell moment la Mancomunitat havia creat el Patronat Escolar de Barcelona on hi havia els grans pedagogs catalans com Rosa Sensat, Alexandre Galí, Pau Vila, Pere Vergés i, sobretot, Artur Martorell. Artur Martorell és l'home que em va pastar a mi com a home, com a ciutadà i com a català. Jo si hagués de fer un dibuix parlant d'Artur Martorell Bisbal, el pare de l'Oriol Martorell, veuria un mestre que acompanya uns nens que pugen per una costa i quan han arribat a dalt del pla, a l'altra banda, els hi fa veure la gran ciutat, amb les xemeneies, el fum, el trànsit... Resulta que els hi fa veure aquella gran ciutat però els hi fa veure perquè els camins que ens han d'introduir en aquesta gran ciutat, ell ja ens els havia ensenyat. Els mestres no ensenyaven gran cosa, aquest home, no formava savis, formava homes. Però ja que parlem de Gràcia, a Gràcia, a Jesús de Gràcia, hi havia mossèn Batlle. Mossèn Batlle, juntament amb l'Artur Martorell, van ser els primers que anaven a les excursions de fora amb les pissarres a l'esquena. Jo cantava a l'escolania de la parròquia, jo vivia al carrer de l'Estrella, que ara se'n diu Martínez de la Rosa, va ser el qui va iniciar els Minyons de Muntanya, juntament amb Batista i Roca, que els va estructurar. Però el qui els va idear i engegar amb alumnes de l'Escola Patronat Domènech era mossèn Batlle. Recordo de mossèn Batlle que un cop em van alliberar del 6 d'octubre i vaig arribar a la ràdio em vaig trobar un comitè de dames estropajosas, que en dèiem nosaltres, que eren de l'ajut al tuberculós pobre, que donaven deu duros al tuberculós pobre que anava a missa i ni cinc a qui no hi anava. Mossèn Batlle va arribar a la ràdio, era molt conegut en aquella època, aquelles senyores, quan el van veure arribar, pensaven que hi anava per elles i els hi va dir: “Vinc a veure el Garriga”, “Ja ho sap que ahir el van deixar anar?”, “Sí, i per això el vinc a veure.”, “I ja ho sap que és socialista?” “És clar que sí, per això es tan bon cristià.” Aquesta anècdota de mossèn Batlle no es coneix gaire i jo tenia interès d'esmentar-la. Gràcia és especial, encara recordo La Catalana, uns cotxes de cavalls que sortien dels Jardinets de Gràcia davant del carrer Bonavista, que baixaven per la Rambla de Catalunya, i arribaven fins al Dorado, que era un teatre que hi havia la Plaça de Catalunya, cantonada Rambla de Catalunya, continuava per la Rambla i pujava pel carrer de Fivellers i travessava la plaça de Sant Jaume.

Jo era company d'escola de la Rosa Balcells i també havia cantat i fet teatre a l'Orfeó Gracienc.

Parlem una mica de l'Ateneu Politecnicum. Quin ambient s’hi respirava?

Durant la Dictadura de Primo de Rivera, el director de l'Escola del Treball era en Rafael Campalans i li van prohibir parlar en català. Aleshores en Campalans va dimitir. Però, què va passar? Que els professors també van dimitir, en Puig i Ferrater, en Xirau Palau... i aleshores els alumnes també van deixar d'anar a l'escola. Es varen trobar que tenien una colla d'alumnes que per solidaritat havien abandonat l'Escola del Treball. I van decidir crear una escola perquè aquells nois poguessin continuar estudiant i van crear l'Ateneu, al carrer Alt de Sant Pere, que després va ser l'ostatge de la Falange, un gran casalot que hi havia després de l'Orfeó Català. En aquell moment es va produir a Barcelona un gran moviment de solidaritat social (cosa que avui no seria pas possible). El van intentar arreglar perquè els nois poguessin continuar els seus estudis i vet aquí que el moviment obrer, els obrers de Sant Gervasi, de Gràcia, de Sant Andreu, d'Horta, que no es coneixien, quan acabaven les seves hores de treball normal acudien al carrer Alt de Sant Pere per fer aquest Ateneu. Un serrava, l'altre pintava, l'altre posava llums. Recordo que treballaven fins a les deu del vespre perquè l'endemà havíem d'anar a treballar. En aquell Ateneu Politecnicum es van realitzar una sèrie d'activitats sensacionals. Encara recordo que en una conferència que vam sentir sobre Dostoievski, ressalto això perquè té la seva importància, tots érem obrers. Resulta que en aquell moment s'havia publicat una obra de Dostoievski però no teníem prou diners i es va crear entre quatre companys, entre ells el pare d'en Fabià Puigserver, un club en què compràvem un llibre de l'editorial Proa, el pagava un, el llegíem tots quatre i se'l quedava qui l'havia comprat. Així va començar la nostra humil biblioteca.

En el seu llibre vostè parla que a imatge de Pau Casals i la seva Associació Obrera de Concerts, vostès van crear l'Associació Obrera de Teatre.

En Pau Casals va crear al Politècnicum l'Obrera de Concerts. Jo ja freqüentava una mica l'Institut de Teatre i volíem crear l'Associació Obrera de Teatre. Ens hi va ajudar en Pau Casals. Vam fer només quatre representacions a la Sala Capcir, del carrer de Mercaders. No volíem fer el teatre normal, de sempre. Vam representar L'ànec salvatge, d'Ibsen, i a més a més vam posar en escena una paròdia de l'exèrcit, El carter del rei, d'en Bernard Shaw. Aleshores vam rebre un avís i una visita que si no paràvem allò ens cremarien el teatre, i com que hi havia el precedent del Cu-Cut! vam plegar perquè comprometíem la mateixa continuïtat de l'Ateneu.

Poc abans de la Dictadura d'en Primo de Rivera vostè es va afiliar a la Unió Socialista de Catalunya.

La Unió Socialista era el partit socialista catalanista, cosa que no existeix ara. En Campalans, en Xirau Palau... van crear la Unió Socialista de Catalunya a la qual he estat fidel tota la meva vida, malgrat que he estat un gran amic de tota la gent d'Esquerra Republicana de Catalunya. En Rafael Campalans era enginyer industrial, al carrer d'Aribau hi tenia un negoci, i us diré que en unes eleccions, aquella botiga es va habilitar com a col·legi electoral i va venir en Macià. Resulta que nosaltres els joves sabíem que els lerrouxistes sempre feien votar els morts que hi havien hagut durant l'any i que encara no estaven donats de baixa del cens electoral. Nosaltres havíem descobert set o vuits morts del districte. Estàvem parlant amb en Campalans i arribà Francesc Macià, perquè aleshores la USC i ERC anaven juntes a les eleccions, i li vam dir a en Macià que havíem trobat vuit morts i els faríem votar per l'Esquerra. Va ser la primera lliçó de civisme de la meva vida. En Macià s'hi va oposar del tot i ens va recriminar la nostra actitud perquè allò de fer votar els morts només ho feien les dretes.

El seu llibre de memòries porta per títol La meva vida i Ràdio Associació de Catalunya. Com va començar la seva vinculació al món de la ràdio?

En el moment que va venir la República, que en Macià va proclamar la República Catalana i que a corre-cuita van arribar de Madrid tres ministres, dos catalans, en Marcel·lí Domingo i en Nicolau d'Olwer i un d'espanyol, en Fernando de los Ríos, perquè al Pacte de Sant Sebastià no es parlava de República Federal i van transformar això en la Generaliltat de Catalunya. Jo en aquell moment era membre del Foment de la Sardana de Barcelona i vam tenir la idea d'explicar què era això de la Generalitat de Catalunya i jo vaig començar a anar a Ràdio Barcelona i a Ràdio Associació de Catalunya a explicar què era això de la Generalitat. Es veu que en aquell moment jo parlava i tenia millor veu que ara i el cap de publicitat de Ràdio Associació de Catalunya em va dir: “Per què no et quedes com a locutor?” I m'hi vaig quedar.

I com a locutor, li va tocar de retransmetre moments històrics per a la història del nostre país?

Sí, per exemple la retransmissió de l'enterrament del President Macià. És molt difícil fer-ho perquè quan has dit les quatre coses bones i mig bones de la persona que s'està enterrant ja no se sap què dir. I aquell enterrament va durar des de les onze del matí fins a quarts de sis de la tarda. Es va fer de la manera següent: es contractaven a la Companyia Telefònica dues línies que anaven connectades a l'emissora i a tot el circuit per on va passar l'enterrament, la Plaça Catalunya, el carrer Fontanella..., i hi havia dues línies que penjaven i tres locutors: en Navarro Costabella, que era de les JERC, en Carles Sala i jo. Va ser un enterrament excepcional. Només al de mossèn Cinto s'hi va aplegar més gent. Sobretot quan no s'és un professional com nosaltres que tot just començàvem, es fa difícil seguir una retransmissió tan llarga. Quan va arribar la guerra em van nomenar director. El consell directiu de la ràdio també va desaparèixer i es van reunir els empleats i van proposar el meu nom. Ràdio Associació era una cooperativa.

Un altre record, aquest vinculat a la guerra, que voldria explicar és el següent: Al començament es donava l'avís de bombardeig per un servei de defensa passiva que hi havia al Passeig de Gràcia, tocant la Diagonal. En aquell moment en Tarradellas ens va obligar a fer un disc que per una cara deia: "Catalans hi ha perill de bombardeig. La Generalitat vetlla per vosaltres, aneu al refugi amb calma i tranquil·litat. Porteu una mica de roba d'abric." i en l'altra cara hi deia "La Generalitat vetlla per vosaltres, ja no hi ha perill, ja podeu tornar a les vostres llars". Jo m'hi vaig oposar rotundament, i en una correspondència que es va creuar entre en Tarradellas i jo, li deia que el locutor tenia l'obligació de fer-ho en directe perquè un dia es podia equivocar. I va passar el què havia de passar. En aquell gran bombardeig, em penso que era el mes de març de 1937, s'equivoquen, i quan s'estava bombardejant Barcelona pels quatre costats hi havia la cara del disc que deia "Catalans, la Generalitat vetlla per nosaltres". Això era a les dues de la tarda i a un quart de quatre em telefonà personalment a la ràdio el President Companys perquè anés a la Generalitat, a la casa dels Canonges. Jo, com que ja sabia de què anava, perquè em va clavar un escàndol, vaig agafar el dossier d'en Tarradellas. Quan vaig arribar al dentell de la Casa dels Canonges, en Companys estava dinant amb la Carme Ballester. Em va clavar un escàndol i jo em vaig acostar i li vaig donar el dossier amb la correspondència i es va adonar que la meva correspondència deia a en Tarradellas el mateix que ell m'estava dient a mi. Amb això va arribar en Tarradellas i, em penso que davant nostre no ho havia d'haver fet, li va clavar una bronca que Déu n'hi do. Tot es va acabar prenent un cafè junts.

Què se n'ha fet d'aquestes gravacions històriques de la ràdio. Es van perdre, oi?

Vaig creure que podria passar-les a França, però amb aquell desori de la retirada li vaig dir a en Querol, un conegut meu de Vilanova i la Geltrú que estava al ministeri d'Afers Estrangers, i em va dir que li donés i que ja ho faria passar per la duana i ho recolliria el consolat de Perpinyà.

Quan jo vaig sortir del camp de concentració, feia quatre dies que el govern francès havia reconegut en Franco i no els vaig poder recuperar. En aquells discos jo hi tenia totes les xerrades que feia cada nit en Queipo de Llano des de Sevilla. Una vegada vaig tenir la idea de fer-li dir alguna cosa barrejant un disc amb un altre. No hi havia magnetòfon i va ser una tasca titànica. Se'n va assabentar i va dir que quan entressin a Barcelona em faria penjar a la Plaça de Catalunya. No li vaig donar temps. De fet, quan van entrar, van venir de seguida al carrer Tavern, 14, on jo vivia amb els meus fills i es van emportar la meva biblioteca que encara és a Salamanca i de la qual n'he fet donació, quan torni, a la Biblioteca de Premià de Dalt.

Com va anar la retirada?

Imagina't! La gent es perdia pels camins, es pensava que aquell camí els portaria a França i acabava en una vinya, les famílies es desfeien, hi havia gent que venia des d'Andalusia. Només et donaré un detall, un d'aquells dies, al costat de Vilafant, a les set del matí, em vaig trobar a un vell penjat d'un arbre, portava només que una espardenya, i al peu de l'arbre hi havia una maleta oberta amb un infant que havia mort gelat durant la nit. No en vull explicar res més d’això.

Va passar la frontera a empentes i rodolons i li va tocar anar a un camp de concentració, a Argelers. Quines condicions de vida hi havia?

Hi vaig estar poc. Hi havia un pintor, original de Figueres, que estava a Perpinyà i es dedicava a treure gent del camp tant com podia. I no sé per què, una vegada, van anar a veure un vell ministre d'en Clemenceau perquè donés el seu aval perquè sortís el director de Ràdio Associació de Catalunya. Aquell senyor es devia pensar que jo seria un senyor honorable i vell. Quan el vaig anar a veure no s'ho creia que jo fos el director de la ràdio. Una de les escenes que recordo d'Argelers, on vaig ser-hi un parell de mesos, és la d'un burro que havia arribat amb uns refugiats i la gent el volia matar per menjar-se'l. El van matar amb un cop d'estaca i la gent es va precipitar per esquarterar aquell animal.

Pau Casals també va mirar d’ajudar els seus compatriotes exiliats.

Jo el coneixia de l'Ateneu Politècnicum. En Pau Casals en va enviar dues o tres vegades tres-cents francs. Ell estava a Prada amb en Joan Alavedra. I va començar els concerts de Prada. Al tercer o el segon concert jo vaig telefonar en Joan Alavedra i li vaig dir que Catalunya tenia dret a sentir en Pau Casals. A través de ràdio Tolosa es podria fer una retransmissió que arribés a Catalunya. Ja ho tenia tot preparat per fer la retransmissió i Franco ho va impedir.

Parli'ns del seu paper en la resistència francesa.

Jo vaig estar a la resistència francesa. Em van agafar els alemanys, i encara ara no sé com, me'n vaig sortir. Em van clavar una pallissa que em van trencar la meitat de les dents. Vaig fer el que tocava. Un cop a Barcelona, jo era el director d'un hotel. El pare Riquer, que era el president de la federació de deportats de França, que van venir a condecorar les dones i els orfes de la gent que havia mort a Mathaussen, també em volien donar una condecoració i una pensió, però m'hi vaig negar.

I acabada la Segona Guerra Mundial, com se'n va sortir?

De fet jo em vaig exiliar tot sol. Més tard va venir la dona per dir-me que si jo rebia una lletra amb avals dient que podia tornar, que no ho fes, perquè els falangistes, a la gent que volien pescar, obligaven a les dones a dir-los això i no arribaven ni a Barcelona, anaven al Camp de la Bóta directament. Jo tenia un amic de Sant Adrià que el van afusellar pel sol fet de ser president del Foment de la Sardana. Al cap d'un temps, la dona i els meus fills van travessar la frontera. Recordo que quan els vaig anar a buscar a un restaurant humil de Perpinyà, la meva dona li va dir al meu fill: "Albert, allà hi ha el pare" i el meu fill, una criatura de quatre anys, em va rebre amb el crit de "¡Arriba Franco! ¡Viva España!", ja li havien intentat impregnar el verí franquista.

Jo sóc un home amb empenta i molt hàbil amb les mans. Vaig fer quantitat de coses. Durant la guerra, menys de llevadora, he fet una mica de tot: director de fàbrica de productes químics, vaig muntar una fàbrica de joguines...

La gent de l'exili arriba un moment o altre que s'ha de plantejar el tema del retorn. Vostè, quan va prendre la decisió de tornar al país?

Jo vaig organitzar, amb el Comitè Britànic, el primer vaixell d'exiliats cap a Mèxic que va sortir, el Sinaia, i no m'hi vaig voler embarcar. Volia estar a prop de Catalunya i de la meva família. Però quan vaig tenir els meus fills casats i col·locats jo ja havia complert amb el meu deure de pare. La cosa és una mica llarga. Jo, amb un company de la Telefònica, en el moment d'esclatar la Guerra Civil, havia convençut el director de la Telefònica de Barcelona per muntar al carrer de Fontanella un servei d'informació general per telèfon. Era un servei que oferia la Companyia però que organitzàvem nosaltres. La guerra ho va impedir. Al cap de tres mesos es creava a França amb el nom de "Si’l vous plait". El Torrents, de Ràdio Barcelona, l'agent artístic, va saber que jo volia muntar això. I vaig venir de França i el Tarin Iglesias i ell em van demanar que fes un raport per crear aquest servei a Barcelona. En aquell moment havien afusellat en Grimau. Vaig ser-hi quinze dies i vaig presentar aquest raport. I em van dir que la SER de Madrid creava aquest servei d'informació i que jo havia d'anar a Madrid a crear-lo i no vaig voler. Després vaig venir aquí per dirigir un hotel. La Barcelona que vaig trobar era molt diferent, però era la meva Barcelona. Jo encara sóc una víctima de la guerra civil perquè els fills, els néts, els besnéts, ja no han tornat a Catalunya, ja no són catalans.

Quin balanç en pot fer de tots aquests anys?

Són uns anys que he viscut intensament. L'altre dia vaig telefonar en una emissió d'en Cuní, que som molt bons amics, que deia "Espanya ens estima?" per dir-li que jo volia dir-hi una cosa per antena, però em va dir que no era possible. Li vaig dir el que ara explicaré: A França ens reuníem de tant en tant els refugiats espanyols per parlar de les coses que ens podrien interessar o perjudicar. Una vegada jo estava en una reunió amb deu o dotze espanyols que havien combatut per “la liberación de los pueblos de Iberia” i se'm va acostar un i em va dir: “Oye, ¿me han dicho que tu eres catalán?” “Sí”, li vaig dir jo. “Pero si eres generoso, amable, simpático”. Això avui dia encara passa. En Cuní no m'ho va deixar dir.

 

Sumari