RUTES

L'Exili de 1939 . Una ruta a seguir amb l'escola.

A títol d'introducció

Al llarg de la nostra història, els catalans per una causa o altra han deixat la nostra terra i han partit vers un exili incert.

Al segle 18è. de forma massiva, durant la Guerra de Successió, van partir, amb ell, un bon nombre de catalans quan l'Arxiduc fou designat emperador, dos anys després quan Isabel Cristina, esposa de Carles, abandonà Catalunya, de nou molts catalans l'acompanyaren vers Àustria; finalment amb la derrota de 1714 de nou catalans marxaren vers Viena, on molts d'ells van tenir una gran labor com a militars lluitant contra el turc.1

Ja al segle XIXè. ple de “pronunciamientos”, liberal o conservador, carlí o federal, tothom va marxar alguna època a l'exili. Es calcula que la fugida amb més nombre de persones fou amb la fi de la 1ª. Guerra Carlina, quan deu mil catalans passaren la frontera francesa.

Abans de 1936, els habitants de Catalunya partiren vers l'exili el 1909, quan la Setmana Tràgica, i a partir de 1923, amb la repressió de la Dictadura.


L'Exili de la guerra civil (1936-1939)

Som a les acaballes de 1938, després de dos anys i mig de guerra, les possibilitats d'aconseguir un armistici en igualtat de possibilitats del bàndol republicà són cada vegada més difícils.

El 15 de gener les tropes nacionals arribaven a Tarragona, era ben clar que la guerra a Catalunya era perduda. La resta de territori català ben aviat tindria la mateixa sort.

S'inicià una prematura i desorganitzada fugida vers França.

Era convenient que autoritats, civils i militars, arribessin a Figueres, població encara allunyada del front militar.

La població civil i molts soldats també iniciaren la mateixa acció.

El mot “pànic” defineix l'estat d’ànim de catalans i personal d'arreu de l'Estat Espanyol que havia fugit vers Catalunya, quan el seu territori havia estat ocupat.

La fugida s'accentuà a partir del 26 de gener, data significativa pels catalans, dia que les tropes de Franco entraren a la capital catalana.

La majoria dels fugitius ho feien a peu i amb una climatologia gens envejable.

Hi havia diverses rutes a seguir,

Els que fugien per la carretera de la costa, la seva fita era arribar a Cervera de La Marenda.

El Portús, on des d’allà aconseguirien Perpinyà, era la meta pels que havien agafat la carretera de Girona.

La ruta més dura era els que fugien per la carretera de Ripoll amb Prats de Molló amb la intenció d'arribar a La Guingueta d'Ix.

Criatures i gent d'edat eren els que tenien més dificultat per a aconseguir la seva fita.

Sense aliments, amb pocs diners i que a més ningú volia, la seva moral era tot excepte envejable.

A la vegada de forma continua, l'aviació atacava a tots aquells infeliços sense cap finalitat militar.

Poc pensaven que a l'arribar a la frontera, aquesta restava tancada.

La frontera finalment s’obrí la nit del 27/28 de gener i reservada l'entrada a dones i canalla., molts d'ells no volen deixar al marit o al fill.

Tres dies després van poder entrar els ferits i poc després s’obrí per a tothom.

A partir del 5 de febrer els soldats iniciaren l’entrada vers França, després de deixar tot tipus d'armes i d'un escorcoll minuciós.

L'armament lleuger era apilonat a banda i banda dels controls fronterers, mentre que l’armament pesant fou concentrat a Vilanova de la Ribera i al Camp de Mart, de Perpinyà.

Les tropes franquistes avançaven sense oposició, era les dues de la tarda del 9 de febrer quan van arribar al Portús, feia un quart d’hora que havia entrat a França, el darrer soldat.

L'endemà s'arribà a Cervera de La Marenda i a La Guingueta d'Ix. Tres dies després tots els Pirineus eren ocupats.

En territori francès, era cada vegada més gran el cos policial i militar i van iniciar el control de refugiats amb la intenció de reunir-los i portar-los als camps de concentració o a les zones que ja havien destinat les autoritats.

Les relacions entre els nou vinguts no eren cordials.

Com veure'm a l'Itinerari les autoritats no van sortir junts, a primera hora del matí, del 5 de febrer, el president de la República Manuel Azaña, el president de les Corts, Diego Martinez Barrio, i el president del Govern, Juan Negrin, amb un reduït grup d’amics i familiars creuaren la frontera. Malgrat els acords no van esperar a Companys i a alguns consellers, i a Aguirre, cap del govern basc.

Companys havia deixat Barcelona el 24 de gener, dos dies abans de l’arribada de les tropes franquistes.

Mentre sota la tutela de Carles Pi i Sunyer, un grup d’intel·lectuals amb llurs famílies arribaven a la població d’Agullana, concretament a la masia de Can Perxes, on ben aviat van ajuntar-se una bona part dels consellers catalans.

Era el 31 de gener, cinc dies abans, a la població d’Olot es reuniren els diputats del Parlament Català, reunió presidida per Josep Irla, que davant de tantes baralles i discrepàncies va intentar, sense èxit, dimití.

Malgrat baralles, polítics i intel·lectuals de “categoria” no van ser duts a camps de concentració com la resta de poble, a la vegada, tots ells disposaven de passaport, document poc habitual aquella època.

La majoria de polítics marxaren a Paris, i d’allà molts a Amèrica del Sud, intel·lectuals es reuniren a Tolosa .

Jaume Miravitlles, com a delegat de la Generalitat, i Marcel·lí Domingo, per part de la República van elaborar una llista i l’afortunat podia sortir del camp de concentració.

Amb un excés de bona fe, les autoritats catalanes decidiren lliurar al govern republicà el seu fons de Tresoreria el dos de febrer.

El dia anterior, a les quadres del castell figuerenc tingué, en territori català, la darrera reunió del Parlament Espanyol.

El gest generós del govern català comportà per tots els catalans, sense excepció gana i misèria.

Ben aviat els nous vinguts a França eren cada vegada més mal mirats, de fet de la Batalla d’Irun (agost-setembre de 1936), ja s’inicià l’entrada d’espanyols a França.

A les acaballes de la guerra, les previsions del govern francès foren desbordades. Tothom hi està d’acord en culpar el govern francès per la nul·la assistència en matèria d’higiene, de sanitat i d’aliments.

Polítics i premsa de la dreta francesa no ajudaven a resoldre el problema, mentre que partits polítics, sindicats i fins i tot grups catòlics demanaven una millor acollida als nous vinguts.

Famílies eren separades i ben aviat a les platges d’Argelers tingueren l’honor d’ubicar el primer camp de concentració.

Fred, gana, poca higiene resumeixen els tractes rebuts, amb el complement d’aguantar un tracte d’humiliació, fet per senegalesos i espahís, que s’identificaven amb els moros que col·laboraven amb Franco.

La intenció del govern francès era que el soldat tornés a l’Espanya de Franco, amb l’inici de la 2ª. Guerra Mundial, aquell pensament va canviar i era convenient utilitzar aquell personal contra el nazi.

Abans el govern republicà francès permetia que delegats de l’Espanya franquista visitessin als internats i que tornessin a l’Estat Espanyol.

Dones i canalla no tingueren privilegis.

Quatre vaixells foren habilitats com a hospitals, la majoria de metges enviats amb llur formació aconseguiren resultats pitjors.

Les víctimes mortals foren enterrats a les fosses comunes del cementiri de Perpinyà.

Es calcula que el març de 1939 en territori francès hi havia 170.000 dones, criatures i gent gran, 220.000 soldats i milicians. 40.000 civils útils i 10.000 ferits., durant la primera quinzena de febrer uns 70.000 republicans tornaren a casa, o això creien ells…

A França ja hi havia 45.000 persones que hi havia entrat abans de l’entrada massiva del 1939.

Es calcula que uns 300.000 eren catalans.


Llibre Las rutas del exilio de Marc Ripol


Exili del govern republicà i del president Companys. Una ruta a estudiar.

Des del maig de 1936 al 27 de febrer de 1939, Manuel Azaña fou el president de la República Espanyola.

Hi hagueren diferents caps de govern, José Giral, des del 19 de juliol de 1936, Francisco Largo Caballero des del 4 de setembre d’aquell mateix any i

Juan Negrín, des del 18 de maig de 1937 a la fi de la 2ª. Guerra Mundial.

El 6 de novembre de 1936, assetjada Madrid, el govern decideix traslladar-se a València, l’operació de trasllat es repetí el 31 d’octubre de 1937 quan es decideix ubicar el govern a Barcelona.

Amb greus problemes de protocol, hi van restar 14 mesos.

A mitjans de gener de 1939 la situació a Barcelona era desesperada, el 23 Negrin ordenà l’evacuació de tots els organismes oficials que eren a la ciutat.

Es vol traslladar la capital a Girona, allí el nombre de refugiats és tan gran que fa impossible aquesta intenció.

Mentre Aguirre, cap del govern basc i que residia a Paris, tornà a Barcelona, amb solidaritat amb els catalans i llur president.

Tots dos marxaren de la capital catalana el dia 24. Acompanyats d’una escorta de mossos d’esquadra la seva meta és arribar a Agullana, abans han parat a Darnius on a la masia de Can Descalç tindran una entrevista amb Diego Martinez Barrio, president del Parlament Espanyol.

Arribats a Agullana, es dirigeixen a la masia de Mas Perxès, on ja hi restaven un grup d’intel·lectuals amb llurs familiars.

Aquell 24 havien arribat al Prat de Llobregat els generals Solchaga i Gombarra. Dos dies després entraren amb poca resistència a Barcelona.

El govern vol traslladar-se a Figueres.

Les carreteres són plenes d’autos sense benzina, espatllats, maletes rebentades i un bon nombre de morts, causats per l’aviació franquista.

La climatologia no ajudava als republicans.

62 dels 473 diputats del Parlament Espanyol es reuneixen al castell de Figueres, Azaña, sense èxit, intentà pactar amb Franco.

Governs català i espanyol es traslladen a Agullana, a cinc quilometres de la frontera, al nord de Figueres.

Tivantors continuen, baralles que no cessen.

El tres de febrer Figueres és bombardejada de valent, l’endemà li toca a Agullana.

Part del govern es troba a La Vajol, Can Barris, una altra masia, és de nou l’estatge d’un govern perdut.

A primera hora del 5 de febrer acompanyat de la seva esposa, junt amb Negrin, Giral i Martinez Barrio abandonen la casa.

Davant d’uns pocs soldats, Azaña els hi dirigeix aquests mots,

“Hemos perdido la guerra. Pero desde el exilio al que vamos la volveremos a ganar. Viva la Republica.”.

La comitiva, que al principi anava em cotxe, ha de continuar a peu, el cotxe de Martinez Barrio s’ha espatllat i el camí queda bloquejat.

A la frontera, al Coll de Lli, indret fronterer és ple de neu, El camí vers Les Illes, primer poble francès, és perillós degut al gel abundant.

Companys i Aguirre havien dormit al Mas Perxés, les tivantors continuen, quan ells arriben a l’indret on han quedat amb el govern espanyol aquest ja ha fet fonedís.

Girona havia estat ocupada el 5 de febrer, l’endemà La Seu d’Urgell, Olot i Ripoll. Soldats republicans han explotat un dipòsit de material de guerra, a Vilafant, perquè no sigui aprofitat per l’enèmic. La mateixa sort va córrer 200 tones d’explosius custodiats a l’església de Sant Julià de Llers.

Les tropes de Franco entraren a Figueres el dia 8, l’endemà eren a la porta de la frontera.


Comentaris pel professorat

Seria interessant poder visitar amb la canalla de l’escola els diferents pobles descrits .

A Agullana encara són dempeus Can Bech de Baix, on vivia Negrin, a Can Parellada, seu de l’Estat Major amb el general Rojo, l’escola era la residència del Ministeri de l’Estata la casa d’Amador Bech era l’ambaixada de la URSS.

Mas Perxés com ja s’ha indicat era la seu de la Generalitat.

A la població de La Vajol podem visitar el racó dels homenatges, on hi ha la Font de l’Amor amb dibuixos que representen el president Companys i la seva esposa Carme Ballester. Diferents plaques, al llarg del camí, recorden aqueles dissortades dates.

En aquesta darrera població hi ha el monument a l’exili i la Mina Canta, on els republicans el van fer sevir de magatzem d’obres d’art i de tresors dipositats per la República.

(Hi havia un bon nombre de quadres del Museu del Prado, d’allà van passar a França i més tard a Suïssa, a la Seu de la Societat de Nacions.

A les Illes, un petit monument als exiliats i a l’Hostal dels Trabucaires una placa que recorda l’estada d’Aguirre i de Companys, on la truita menjada va ser regalada per la propietària de l’hostal, ja que els dos residents no tenien diners.

A finals de 2007, és a punt d’inaugurar-se el Museu de L’Exili a La Jonquera.


Bibliografia

Dins la col·lecció Catalunya durant la guerra civil, destaquem el volum L'exili republicà. Ed 62. Barna. 2006.

Las rutas del exilio, per Marc Ripol. Alhena media

Abans de fer la ruta seria convenient veure el documental “Companys: camins retrobats”.



1 El 26 gener de 1641 els catalans guanyen la Batalla de Montjuïc, som a la Guerra dels Segadors, a l’exèrcit castellà.
  El 26 de gener de 1714, un grup de catalans atacaren tropa felipista que resta en “territori de Sants”, aconseguint queviures i municions.
  Diuen que l'arribada a Barcelona del 26 de gener de 1939 no va ser casual.

 

Sumari