1.  
«Les carreteres de l’estat»

2.  «La Voluntat de Catalunya»

3.  «Irlanda i Catalunya»

4.  «El debat sobre el terrorisme»

5.  «L’Estat incapaç»


Articles de Rovira i Virgili publicats al diari La Publicidad (anys 1920-21) i compilats a Rovira i Virgili, Catalunya i Espanya.

 

 Ç Sumari Capçalera

1.

«Les carreteres de l'Estat»


A l’última Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya es va plantejar una qüestió que té innegable importància. Es tracta de l’estat deplorabilíssim en què es troben les carreteres catalanes que depenen dels organismes centrals. Mentre que les carreteres de la Mancomunitat de Catalunya es troben en un estat que podríem anomenar europeu, aquelles altres que corresponen al poder central resulten poc menys que intransitables. I cal tenir en compte que aquestes carreteres són d’un interès primordial en les comunicacions de la nostra terra.

Uns senyors diputats de la Mancomunitat van presentar una proposició redactada en tons enèrgics, a fi que es demanés al Govern una major atenció per a les carreteres de la nostra regió que d’ell depenen. Després de llimada en la seva aspror d’estil, la proposició fou acollida per l’Assemblea i encarregà al Consell permanent que faci sobre aquesta qüestió les gestions oportunes.

Una solució pràctica d’aquest problema, insinuada ja en la reunió de la Mancomunitat, fóra que aquesta s’encarregués del servei de conservació de les carreteres de l’Estat a Catalunya, mitjançant la compensació econòmica pertinent. Perquè és el cas que la culpa principal de la situació en què tals carreteres es troben és l’aplicació desencertada de les consignacions que figuren al pressupost de l’Estat. Amb els mateixos diners, millor aplicats, les carreteres podrien millorar notablement.

(Fragment censurat)

…A desgrat de comptar amb la major autoritat i amb els majors mitjans econòmics possibles, l’Estat té les seves carreteres poc menys que abandonades. Al contrari, la Mancomunitat de Catalunya, privada de facultats àmplies i sotmesa a un règim econòmic d’estretor, pot mostrar sense avergonyir-se les carreteres la conservació de les quals li correspon.

(Fragment censurat)

És de témer que, per una qüestió d’amor propi, l’Estat no vulgui accedir a la petició que li dirigirà la Mancomunitat de Catalunya. Però seria de desitjar que, com a mínim, aprofités la lliçó que li donen i utilitzés degudament els mitjans econòmics amb què compta, per evitar que les carreteres de l’Estat semblin camins de l’infern.


La Publicidad, nit, 7-III-1921.

La Pátria


  Sumari Capçalera

2.

«La Voluntat de Catalunya»


Quan aquestes línies es publiquin s’estarà fent la reunió dels diputats de la Mancomunitat de Catalunya. I demà haurà l’Assemblea de parlamentaris catalans, que ha de donar la contesta adequada a la Reial Ordre relativa al plet de la Mancomunitat.

Durant aquests últims dies les impressions, aquí i a Madrid, han estat contradictòries. Tan aviat es donava com a segura l’adopció pel Govern del criteri manifestat al Consell d’Estat, com s’anunciava que la temuda agressió contra la Mancomunitat no arribaria a realitzar-se. Entre aquestes dues suposicions extremes hi havia la dels que creuen en una resolució eclèctica del ministeri, la qual tindria l’inconvenient de disgustar alhora els uns i els altres. Les incertituds i vacil.lacions relatives a la decisió del Govern s’han reflectit en els elements polítics catalans, entre els quals ha regnat últimament una certa desorientació.

Una cosa, tanmateix, resulta perfectament precisa i clara; i és que l’opinió de Catalunya, en la diversitat dels seus matisos autèntics, està al costat de la Mancomunitat. La voluntat col.lectiva de Catalunya es manifesta palesament en el sentit d’oposar-se a la limitació que es pretén fer de les ja insuficients facultats del primer organisme públic català.

Sobre el plet de Catalunya es podran sostenir diferents i encara oposades teories. Comprenem la divergència de les posicions doctrinals respecte a aquest punt. El que no es comprèn és que hi hagi qui desconegui l’existència d’un fortíssim corrent d’opinió en el nostre poble, que el porta a reivindicar les llibertats autonòmiques. En aquest punt, la voluntat dels verdaders catalans és unànime. No només reclamen l’autonomia perquè creuen que és un dret essencial inherent a la personalitat de Catalunya, sinó perquè la jutgen a més a més com a condició necessària per a l’engrandiment material i espiritual de la nostra terra.

Allà se les heguin els Royo Villanova i els vescomtes de Matamala pretenent descarregar sobre la Mancomunitat els pesats volums de la col.lecció de l’Alcubilla. Allà se les heguin discutint si és o no Catalunya una nacionalitat. Que neguin, si els plau, la personalitat distinta i robusta del nostre poble. Contra les argúcies burocràtiques i contra tots els indigestos arguments de llibre de text s’aixeca la voluntat de Catalunya, que és per si sola un fonament indestructible del dret que els catalans reclamen.

De les reunions polítiques d’aquests dies sortirà una nova expressió de la voluntat de Catalunya en sentit autonomista, que confirmarà les anteriors concrecions d’aquesta voluntat. Aviat sortirem de dubtes respecte a la Reial Ordre que està a punt d’aparèixer a la “Gaceta” de Madrid. Però a mesura que s’apropa l’instant de fer-se pública la decisió del Govern, sentim créixer el nostre optimisme. No considerem possible que el Gabinet Dato s’atreveixi a contrariar aquesta voluntat unànime i ferma que es manifesta a Catalunya en pro de la Mancomunitat, primer graó de l’autonomia catalana.


La Publicidad, nit, 16-VI-1920.


  Sumari Capçalera

3.

«Irlanda i Catalunya»


Catalunya, val a dir-ho, no ha estat un poble de sort. En el curs de la història ha xocat amb obstacles molt majors que els altres pobles que s’han trobat en un cas anàleg. Demés, no ha pogut aprofitar-se de cap dels grans trasbalsos del món per fer surar les seves reivindicacions nacionals. I per a major desgràcia, es troba que ha de lluitar amb un Estat arcaic, dur, avar, que no li deixa ni la possibilitat d’arribar a una avinença honrosa.

Molt ha sofert Irlanda en el curs de la seva història. Però al cap i a la fi els irlandesos se les heuen amb un Estat que, almenys en els temps actuals, manté un cert grau de liberalisme i de generositat. Si l’Estat espanyol oferís a Catalunya allò que l’Estat anglès ofereix a Irlanda, el problema català estaria ja solucionat des de molt de temps.

Pensem només en el grau de liberalisme que representa la present actitud del Govern de Londres davant el moviment separatista. Mentre a l’illa vermella se succeeixen les violències i les morts amb una proporció creixent; mentre les colles d’irlandesos armats ataquen edificis oficials, agredeixen la policia i les tropes, s’apoderen de la correspondència del virrei i entaulen veres batalles a les ciutats insulars, el Govern de Londres repeteix els seus oferiments d’una vasta autonomia i es mostra disposat a entrar en negociacions amb els sinn-feiners. Mr. Lloyd George ha arribat a declarar últimament que concediria a Irlanda la forma de règim interior que millor li semblés, amb la sola reserva que segueixi formant part de l’Imperi britànic i que sigui salvaguardada l’autonomia dels comtats de la província de l’Ulster, habitats, com és sabut, per una majoria de gent de raça britànica.

Suposem que a Catalunya s’hagués produït un moviment separatista per l’estil del que avui veiem a Irlanda. Quina actitud tan diferent no haurien adoptat a Madrid!. Les violències dels separatistes haurien servit com a nou pretext per negar tota concessió als catalans. Ni tan sols es voldria sentir parlar d’entrar en negociacions amb els rebels. Havia d’ésser precisament un ministre espanyol el que, en certa ocasió, i amb motiu d’un debat parlamentari, declarés que sobre l’autonomia política de Catalunya no cabia ni el diàleg. I això que aleshores com ara la qüestió catalana va per camins pacífics.

Nosaltres tenim la convicció que si els catalans haguéssim fet només una petita part d’allò que han fet els irlandesos, a hores d’ara la nostra terra estaria sembrada de sal. Sembrada de sal i xopa de sang…


La Campana de Gràcia, 31-VII-1920.


  Sumari Capçalera

4.

«El debat sobre el terrorisme»


Ahir va començar al Congrés, o a la Junta de diputats, el debat sobre el terrorisme a Barcelona. Aquest debat ha començat malament, com ja era de preveure. Els discursos pronunciats fan la sensació que no s’ha enfocat convenientment el verdader problema. El senyor Besteiro va estar fent equilibris una mica difícils per a un home de recta consciència moral, fins al punt que molts dels seus paràgrafs deixen traslluir una opinió o un sentiment contraris al que resulta de les seves frases textuals. Pel que fa a la intervenció dels senyors Guerra del Río i Companys, és evident que va contribuir a empetitir més i més el debat i el va posar al nivell de l’escàs valor intel.lectual d’aquests senyors diputats. Aquí els coneixem prou, i ja han començat a conèixer-los a Madrid el mateix dia del seu debat.

El verdader problema plantejat a Barcelona no consisteix en tals o tals altres episodis dolorosos que a la nostra capital s’han produït. El problema de debò consisteix a saber si els ciutadans amenaçats poden comptar o no amb un empar i una defensa. És cosa absolutament provada que els ressorts de protecció emprats amb aquest objecte, sobretot els de caràcter estrictament jurídic, han fracassat llastimosament. Les esquerres han protestat contra la supressió del Jurat i contra la suspensió de certes garanties constitucionals. No es pot oblidar, tanmateix, la garantia de la vida humana.

Per a alguns elements, la qüestió es redueix que els deixin assassinar impunement els ciutadans. Les teories del senyor Besteiro i d’altres senyors conduirien de dret a la resignació davant de tots els crims terroristes. I no creiem que els ciutadans tinguin el deure de deixar-se assassinar. Diran que per això hi ha lleis i hi ha procediments judicials. Bé. Però tots sabem que hi ha moltes maneres d’aplicar les unes i els altres. Reclamar els procediments legals, el Jurat fins i tot, per al càstig dels crims mentre es munta tot un sistema de coacció per impedir que funcionin normalment lleis, procediments i institucions, constitueix una formidable hipocresia.

Cal fer un gran esforç per anar pels cursos jurídics i normals. Però a condició que aquests no constitueixen una escapatòria segura per als terroristes. És cosa excessivament còmoda atribuir genèricament a la burgesia o als Governs la culpa dels mals que es pateixen a Barcelona. Totes les culpes d’uns patrons o d’unes autoritats no poden obligar els ciutadans a admetre l’existència de bandes terroristes que actuen impunement, eludint tot càstig, gràcies a les malles massa amples dels antics procediments.


La Publicidad, nit, 11-II-1921.


È  Sumari Capçalera

5.

«L'Estat incapaç»


Amb motiu de les campanyes realitzades durant els últims anys en pro de l’autonomia de Catalunya, els enemics de la solució autonòmica han fet servir amb gran freqüència un argument que a ells els sembla que és clar com l’aigua. Segons la seva tesi, no és possible donar facultats autonòmiques a una entitat natural o política si no ha demostrat d’una manera absoluta la seva capacitat per governar-se per ella mateixa.

A cada moment han volgut aprofitar els incidents de la vida de la Mancomunitat, a desgrat que no han estat fins avui de gran relleu, per deduir que Catalunya no està avui en condicions de governar-se autonòmicament. Del mateix aprofitament tendenciós han estat objecte els incidents de la vida municipal barcelonina.

No hem de discutir ara si són o no són procedents els càrrecs que s’han fet contra la Mancomunitat de Catalunya i contra l’Ajuntament de Barcelona. Però volem admentre, per un moment, que aquests càrrecs són fundats. ¿Establiran, llavors, el principi que una entitat o organisme només pot ser autònom sota la condició que actuïn de manera impecable?

Doncs, si un tal principi hagués de prevaler, el primer que s’imposaria és la declaració d’incapacitat de l’Estat espanyol. Els seus errors, les seves immoralitats, el seu desgavellament, la seva creixent ineptitud per resoldre els problemes que planteja la realitat, serien motius més que suficients perquè el sotmetessin a tutela, i això molt abans que l’Ajuntament de Barcelona o la Mancomunitat de Catalunya.

D’aquí que resulti irrisible l’actitud dels senyors anticatalanistes quan acusen apassionadament els organismes catalans. Assenyalen la palla al nostre ull, i no veuen la tremenda biga que porten al seu. Aquí hi ha l’Estat espanyol amb un pressupost que se salda amb un dèficit de més de vuit-cents milions de pessetes. Ja voldríem veure el que dirien aquells senyors si la Mancomunitat de Catalunya es trobés en els seus pressupostos amb un dèficit anàleg!.


La Publicidad, nit, 1-III-1921.

È  Sumari Capçalera