Sumari 

«Cinc articles reivindicatius del catalanisme d'Antoni Rovira i Virgili»
  Josep M. Roig Rosich


Antoni Rovira i Virgili (Tarragona 1882-Perpinyà 1949) és una figura que omple de manera destacada molts àmbits polítics i culturals de la primera meitat del segle XX català. Periodista, literat, polític, historiador, lingüista…, va treballar de manera generosa per enfortir una societat catalana lliure, democràtica, culta i oberta.

De família treballadora, va cursar –amb interrupcions– els estudis de Dret a Barcelona. Aviat va entrar a treballar com a periodista al setmanari barceloní El Poble Català i aviat, també, es va decantar cap a una opció política republicana i federal.

L'observació i la reflexió sobre el que l'envoltava el va portar a preocupar-se pels temes de la guerra (La guerra de les Nacions sobre la primera guerra mundial), del nacionalisme (amb l'aparició de nous estats després de la pau de Versalles) i del catalanisme (per l'enfortiment i efervescència del catalanisme polític i cultural d'aquest període).

Home compromès amb el seu temps es va preocupar per analitzar i comprendre els principals problemes que plantejaven les relacions Catalunya-Espanya, posant especial èmfasi en els drets i el respecte entre ambdós pobles. Així va reflexionar i escriure abastament sobre qüestions com el plurinacionalisme de l'estat, la solució federal, els drets lingüístics dels catalans, la identitat nacional de Catalunya, etc.

Tot això ho va plasmar en llibres de ciència política, però sobretot a les pàgines dels diaris. Entenia la tasca periodística com educadora, orientadora, estimuladora d'idees, més enllà de la purament informativa. Per això encara avui els seus articles interessen i les seves idees mostren una gran vigència. Per altra banda, l'agilitat de l'article periodístic, juntament amb la claredat d'exposició i un estil viu, fàcil, assequible, li van donar una gran popularitat.

De la seva tasca com historiador ens han quedat obres com Història dels moviments nacionalistes, (1914), El nacionalismo catalán, (1917), el popular i divulgat Resum d'història del catalanisme, (1936) i la monumental i inacabada Història Nacional de Catalunya, (1922-1934), entre altres. Va dedicar-se profundament a la Història perquè creia que sense consciència històrica no hi podia haver consciència nacional.

Com a polític va col·laborar amb Enric Prat de la Riba a la Mancomunitat, va ser cofundador d'Acció Catalana i, finalment, es va integrar a Esquerra Republicana, arribant a ser President del Parlament de Catalunya a l'exili.

I és des dels plantejaments políticoculturals que Rovira emmarca la importància de la llengua catalana, una llengua que, segons ell, defineix un poble tant territorialment com nacionalment. I és perquè pensava que "sense l'idioma català no existiria Catalunya", que podia alertar dels paranys quan es proposava la seva substitució: "Oposar la llengua espanyola a la llengua catalana no és un acte d'universalisme. És, simplement, un acte d'espanyolisme".

Rovira i Virgili va creure sempre molt activament en Catalunya i els seus drets, per aquesta raó va fundar plataformes diverses per la difusió cultural i política com ara "L'Anuari dels Catalans" (1923), Revista de Catalunya (1924), el diari La Nau (1927), etc. o va participar en la majoria d'activitats i institucions que procuressin vigoritzar o difondre la cultura i la personalitat catalana. Fou també un dels últims capaç d'elaborar un cos teòric doctrinal sobre nació, nacionalisme i identitat nacional catalana, basant la seva concepció no en el fet natural i essencialista de Catalunya sinó en una consciència i actitud voluntarista dels ciutadans, molt en sintonia amb els moviments europeus de principis de segle. Per ell una nació era fruit de la voluntat d'un poble amb vocació de present i de futur, per això lligava nacionalisme amb europeisme o universalisme progressista i enriquidor, amb una concepció dinàmica i oberta que manté, encara, una gran actualitat. D'aquí en derivava un catalanisme laic, republicà, liberal, demòcrata, no regionalista, que contrastava amb el catalanisme conservador de la Lliga, hegemònic fins els anys vint.

Com amb qualsevol intel·lectual o polític es poden o no compartir aquests plantejaments, tanmateix el seu testimoni, la seva activitat intel·lectual (va escriure prop de setanta llibres i més de dotze mil articles periodístics) i el seu compromís en favor del poble, de les classes populars i de la llibertat, mereix el més gran dels respectes i mereix també ser conegut i analitzat avui amb rigor i profunditat.


Josep M. Roig Rosich


È Sumari Capçalera