«Dades i materials per a Història de Catalunya a primària»
  Equip dirigit per Oriol Junqueras



1. Els antecedents

2. Els orígens de Catalunya

3. Expansió i crisi

4. La incorporació a l'imperi hispànic

5. La revolució agrària, comercial i industrial

6. La força creixent de l'obrerisme i el catalanisme

7. El segle XX

8. La Catalunya del futur

 

 Ç Capçalera i sumari

1.

Els antecedents

 
Cronologia:
1.000.000 a. C.   Primers vestigis d'indústria humana. Restes de còdols tallats per homos erectus a Puig d'en Roca.
300.000 a. C.   Restes corresponents al crani d'un Homo Erectus trobades a Talteüll (Rosselló).
250.000 a. C.   Restes de bifaços corresponents als pre-Neandertal.
40.000 a. C.   Restes dels primers homos sapiens sapiens (Cromanyó).
4.500 a. C.   Es desenvolupa l'agricultura i la ramaderia.
2.000 a. C.   Monuments megalítics (construccions funeràries amb grans pedres). Primers objectes de bronze.
1.300 a. C.   Arribada de pobladors celtes.
Primers objectes de ferro.
750 a. C.   S'organitzen les grans formacions tribals ibèriques. A la costa s'estableixen contactes amb mercaders fenicis i grecs.
600 a. C.   Fundació d'Empúries. 218 a. C. Tropes romanes desembarquen a Empúries, iniciant la conquesta de Catalunya.
24 a. C.   Els romans creen la província Tarraconense, amb capital a Tarragona.
270 d. C.   L'imperi romà presenta els primers síntomes greus de feblesa a causa de l'anarquia militar. Incursions de francs i alamans.
282 d. C.   Revoltes de pagesos i esclaus.
409 d. C.   Els vàndals, els sueus i els alans creuen els Pirineus.
460 d. C.   Arribada dels visigots, que establiran un estat amb capital a  Tolosa de Llenguadoc i que s'extén als dos cantons dels Pirineus.
507 d. C.   Els visigots són derrotats pels francs i perden una gran part dels seus dominis al nord dels Pirineus.
588 d. C.   Els visigots es converteixen al catolicisme.
633 d. C.   En el IV Concili de Toledo, l'aristocràcia eclesiàstica i laica reforcen el seu poder respecte l'estat central.
639 d. C.   Inici d'una ofensiva per reforçar el poder de la monarquia contra els comtes i ducs perifèrics.
672 d. C.   Rebel·lió a Catalunya i bona part d'Occitània sota les ordres del duc Paul.
711 d. C.   Inici de l'expansió musulmana a la Península Ibèrica.
719 d. C.   Els musulmans consoliden el seu domini sobre tota Catalunya, excepte els Pirineus occidentals.
732 d. C.   Els francs derroten els musulmans a Poitiers.


Resum:

Les terres que actualment anomenem Catalunya han estat sempre un passadís que conecta l'Europa continental i el massissos muntanyencs del Mediterrani occidental. Un passadís obert al mar i tancat per muntanyes.

Aquesta convivència entre un llarg litoral obert i unes denses muntanyes relativament tancades, en una terra de pas, ha generat una llarguíssima successió de conflictes intensos i convivències enriquidores. Des de fa tres mil anys les costes catalanes han estat conectades a través del mar amb terres llunyanes i, per tant, els seus habitants han rebut sempre intenses influències exteriors.

Els primers mariners que degueren visitar les nostres costes van ser els fenicis i, posteriorment, els grecs. Les tribus íbers que poblaven les costes catalanes van estalir lligams molt estrets amb els grecs. Els quals, a més, van fundar la primera ciutat del país: Empúries. Una ciutat que va ser la porta per on els romans iniciaren la dominació de totes les terres ibèriques, l'any 218 a.C.

Les formacions tribals íbers de les zones costaneres es van romanitzar de forma ràpida i completa, adoptant el llatí com a llengua pròpia. Per contra, sembla que a les comarques interiors aquest procés va ser més lent i menys intens. Fins el punt que sembla probable que, més de cinc segles després de l'arribada dels romans, les poblacions dels Pirineus occidentals catalans i de la Despressió Central (des del Segrià fins Osona) continuessin parlant dialectes bascoides.

Roma va ser fonamentalment una civilització urbana. Les ciutats romanes actuaven com a centres econòmics, polítics i culturals. A més, els romans van construir aqueductes per portar aigua a les ciutats i carreteres per unir-les les unes amb les altres. Els romans eren un constructors excel·lents.

La decadència de l'Imperi romà va tenir el seu reflex més inmediat en la desaparició de les ciutats i el comerç. I així, a partir del segle III d.C., la societat romana es va ruralitzar intensament, doncs els comerciants i els artesans de les ciutats van emigrar cap els camps per treballar-hi com a pagesos. Les famílies riques van acumular grans quantitats de terres i van reduïr els seus camperols a una condició de semi-esclavatge.

Aquests grans propietaris tendien a enfrontar-se els uns amb els altres per incrementar el seu poder i, simultàniament, necessitaven defensar-se de les possibles revoltes camperoles. Així, doncs es va generalitzar la contractació de soldats mercenaris que lluitaven a canvi d'un sou. Aquests soldats viatjaven acompanyats per les seves famílies i han passat a la història amb el nom de pobles bàrbars. Propietaris i soldats van tendir a unir-se per lluitar contra altres aliances de propietaris i soldats. D'aquesta manera, les actuals terres catalanes quedaren sota el domini d'una aristocràcia formada per grans propietaris hispano-romans i soldats visigots.

Després de més de quatre segles d'anarquia política i militar, a començaments del segle VIII, les antigues i decaigudes ciutats hispano-romanes van trobar un aliat militar formidable capaç de restablir l'ordre polític, de protegir el comerç i de posar fi als cobraments abusius d'impostos. Aquest aliat militar eren les formacions tribals islàmiques del nord d'Àfrica dirigides per comandants àrabs i sirians i formades molt majoritàriament per berbers.

Segons sembla, la majoria de les ciutats hispano-romanes s'uniren pacificament als nou-vinguts i amb ells recuperaren el seu antic esplendor. L'antiga Hispania romana es va integrar novament a les gran rutes comercials mediterrànies. Els cultius de regadiu en van extendre pels camps i les activitats mercantils i artesanals van fer reneixer les ciutats. En aquells temps, els musulmans exigien uns impostos moderats i eren força tolerants amb les altres religions.

Tot i així, el nou imperi islàmic va topar amb un altre estat potent: el Regne dels francs. El xoc militar entre aquests dos estats va quedar equilibrat sobre el territori de la Catalunya actual. Els musulmans controlaven les terres de l'Ebre i del baix Segre, on floriren les ciutats de Tortosa, Mequinença, Fraga, Lleida i Balaguer. Els francs controlaven els Pirineus i la vall del Llobregat. Entremig s'extenia una àmplia terra de ningú que incloia les terres del Penedès, del Camp de Tarragona, dels altiplans de la Segarra i de les planes d'Urgell. La població majoritària a les dues bandes de la frontera eren hispano-romans que parlaven la llengua llatina; i, tot sovint, la relació entre els uns i altres va ser amistosa.


Documents:

Fragment de la Història de Titus Livi sobre la conquesta romana:

«L'1 de març, el dia de la seva entrada en el càrrec, els cònsols L. Valeri Flac i M. Porci Cató es dirigiren al senat en relació amb les províncies. Els senadors van ser de la opinió que "ja que la guerra prenia una expansió molt gran a Hispània, era necessari posseir un exèrcit consular. Aquell a qui li correspongués en sort Hispània conduiria dues legions i 15.000 aliats llatins, més 800 cavallers i 20 naus de guerra ...". El sorteig donà Hispània a Cató.»


Fragment de la Crònica d'Idaci sobre la crisi militar de l'Imperi romà:

«Els bàrbars es disseminaren per les Hispànies; la pesta s'escampa; la tirania dels exactors arrabassava els béns i les fortunes amagades a les ciutats (...) Regna una fam atroç; els homes devoren carn humana (...) Hi ha mares que degollen els seus fills i els couen per alimentar-se (...) Les feres (avesades als cadàvers dels morts) ataquen els vius, fins i tot els més forts; així les quatre plagues, el ferro, la fam, la pesta i les feres dominen el món.»


Fragment del De gubernatione Dei de Salvià sobre la crisi social de l'Imperi romà:

«I heus ací el més greu i escandalós: aquells que perden les seves cases i terres a causa del bandolerisme o són expulsats pels perceptors fiscals, es refugien en els dominis dels poderosos (...) i es converteixen en colons dels més rics (...) Totes aquelles persones instal·lades als dominis dels rics experimenten una transformació (...) perquè els rics els consideren ben aviat de la seva propietat (...) i aquests éssers lliures per dret es transformen en esclaus.»


Fragment d'un acord entre un representant d'un grup de ciutats cristiano-hispano-romano-visigòtiques (anomenat Teodomir) i un cap de les tropes musulmanes (anomenat Abd al-Aziz):

«En el nom de Déu, clement i misericordiós. Escriptura d'Abd al-Aziz a Teodomir, en virtut de la qual queda convingut i se li jura i promet per Déu i el seu profeta que tant a ell com a qualsevol dels seus se'ls deixarà en el mateix estat en que es trobin respecte al domini lliure dels seus béns, no seran morts ni reduïts a l'esclavatge, ni separats dels seus fills o de les seves mullers, se'ls permetrà el culte de la seva religió i no seran incendiades les seves esglésies ni privades de les seves propietats.
Tot això en tant que observi i acompleixi fidelment tot allò que pactem amb ell: que lliurarà per capitulació les ciutats d'Oriola, Villena, Mula, Bagastre, Ojos, Alacant i Llorca; que no donarà allotjament las qui fugin de nosaltres ni als qui ens siguin hostils, ni molestarà els qui ens siguin fidels o estiguin sota la nostra protecció, ni ens ocultarà notícies que tingui dels nostres enemics; que ell i els seus pagaran cada any un denari, quatre almuds de blat, quatre d'ordi, quatre de vi, quatre mesures de vinagre, dues de mel i dues d'oli; la meitat d'això els serfs.»


Fragment d'un text d'una làpida commemorativa (trobada a Tortosa), on es posa de manifest la importància donada pels musulmans a les construccions navals per tal d'assegurar les rutes marítimes:

«He manat la construcció d'aquest edifici, com a centre de provisió d'equips marítims i la construcció de naus, el servidor d'Al·là, Abd al-Rahman, emir dels creients. Que Al·là el beneixi!»


Cintes de vídeo:

Per a alumnes entre 6 i 9 anys:

La nit del temps
Gent de mar enllà.
Entre dos focs.
Fills de Roma.
Gent de pau, vent de guerra.

(15 minuts), Televisió de Catalunya S. A. TV3. Hidroelèctrica de Catalunya S.A.

Per a alumnes entre 9 i 12 anys:

Els primers artistes catalans. (13 minuts).
Les arrels de la nostra història. (19 minuts).
L'empremta romana a Catalunya. (21 minuts).

Videoteca de l'Obra Social de la Caixa de Barcelona/Societat Catalana d'Arqueologia.

De l'home caçador als primers pagesos: tecnologia i formes de vida.
Colonitzador i indígenes a la Catalunya de fa 2.500 anys.
Com vivien els romans al camp i a la ciutat.

Estri. Serveis de Patrimoni i Arqueologia

Barcino, ciutat romana. (21 minuts).
Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.


Bibliografia:

Per a alumnes entre 6 i 9 anys:

VV. AA., Història de Catalunya. «La nit dels temps», «Gent de mar enllà», «Entre dos focs», Edicions Junior, Barcelona 1988.

VV. AA., Història de Catalunya. «Fills de Roma», «Gent de pau, vent de guerra», Edicions Junior, Barcelona 1988.

Per a alumnes entre 9 i 12 anys:

M. L. GUTIÉRREZ, Puig Castellar, poblat laietà. Els íbers, Ed. Graó, Barcelona 1987.

X. HERNÀNDEZ, Lluci Emili Patern. Legionari i ciutadà romà, Ed. Graó, Barcelona 1984.

X. HERNÀNDEZ, Thalassa, Thalassa! Empúries una ciutat grega a Catalunya, Ed. Graó, Barcelona 1989.

X. HERNÀNDEZ, Ensenyar Història de Catalunya, Ed. Graó, Barcelona 1990, capítol V.

R. REYNAL, Abú-Bequer, el tortosí. La Catalunya sarraina, Ed. Graó, Barcelona 1987.

VV. AA., Eines, jaciments i formes de vida. El Paleolític, Ed. Graó, Barcelona 1987.

VV. AA., Història de Catalunya, Ed. Columna, Barcelona 1989, capítols I, II i III.


  Capçalera i sumari