Esquema

«Una visió femenina de la història de Catalunya»
  Marc Ribera i Valette
  Laura Trabal Svaluto-Ferro



1. Objectius de la lliçó

2. Panoràmica femenina: 18 dones il·lustres en la història
      de Catalunya

3. Textos

4. Cronologia

5. Recursos a internet

6. Vocabulari/glossari essencial per a una història femenina

7. Bibliografia

 



 Ç Esquema Capçalera i sumari

 

Esquema orientatiu d’una classe de dues hores

A. Primera part
     A1. Consideració inicial de la lliçó; explicació del material disponible i clarificació de conceptes i justificació de la necessitat de fer «una visió femenina» explicant l’experiència de les dones. = 10 min.
     A2. Exposició del temari, basada en una cronologia. On es palesa la dificultat de fer-se visibles en els àmbits polítics negats durant la major part del procés històric del país. = 25 min.
     A3. Vídeo –Frederica Montseny. = 25 min.

B. Segona part
     B1. Tema concret: L’experiència de dones significatives que van transcendir a l’àmbit públic: Duoda –Segle IX–, Ermessenda –Segle XI–, Isabel de Villena –Segle XV–, Dolors Monserdà, Carme Karr, Víctor Català, Teresa Claramunt, Rosa Sensat, ... = 25 min.
     B2. Antologia: Textos representatius. = 10 min.
     B3. Col·loqui. = 15 min.

 

 Ç Esquema Capçalera i sumari

1.

Objectius de la lliçó

Les dones, així com els homes, fan història. No hi ha, però, un corpus historiogràfic de les dones i es tendeix a classificar la historiografia per països. L’experiència col·lectiva de les dones forma part de la nostra memòria històrica i del patrimoni cultural de la humanitat. No només les dones de més relleu, sinó que és tota la col·lectivitat femenina la que fa història. El sexe és, de fet, el factor més important que ha configurat la vida de les dones europees. A diferència dels homes, que han estat dividits per classes, països, nacions, o èpoques històriques, les dones han estat considerades, primer que tot, com a dones. Les diferències d’època històrica, de classe social o de país tenen importància per les dones; però les semblances decretades pel sexe superen aquestes diferències.

Fins el s. XX la dona roman sempre a l’espai privat, domèstic, i no surt a l’espai públic, que li és prohibit, reservat als homes. Aquesta és la principal dificultat que hi ha per l’estudi i el coneixement de la història de les dones, ja que hi ha molts pocs textos anteriors al s. XX –encara que comencen a sovintejar ja a mitjans del s. XIX– escrits per dones o per historiadors coetanis. Per tant, no podem saber «de primera mà» com vivien les dones a Catalunya al llarg del decurs històric.

A grans trets hi ha dues maneres de fer història de les dones:

Història contributiva.

Escriure història de les dones sense canviar estructuralment res de la història tradicional, o sigui, de la història masculina, escrita per homes. És una «ampliació de dades», incloent-hi aquelles dades femenines que manquen a la història. Aquesta inclusió de dades acostuma a ser una minsa referència a aspectes de la vida quotidiana –la llar, el vestit femení, el menjar, la cura dels infants,…– i a aquelles dones –sovint d’una classe social privilegiada, fet que no ens dóna una visió global– que han destacat al llarg de la història.

Història feminista.

Escriure una història que qüestioni els paràmetres, les mesures de coneixement, que estructuren la ciència històrica, buscant-ne de diferents.
Aquesta història qüestiona les etapes històriques masculines, com per exemple l’època del Renaixement, definit per molts com una època d’exaltació de la figura de l’home –només cal recordar el famós dibuix de Leonardo da Vinci, on una figura masculina apareix encerclada, definint la mesura de tot l’univers–. El Renaixement, però, va tendir a oprimir a les dones, apartades de qualsevol manifestació política, social o artística; altres èpoques considerades llibertadores i avançades per la humanitat, no ho foren per les dones.
Sembla força clar, doncs, que es podria parlar d’un genèric universal masculí i d’androcentrisme, ja que la història acostuma a ser la història d’ells, no d’elles. Per això les teòriques feministes anglosaxones parlen de construir una herstory –una història «d'elles»– en lloc de l’existent history.

Ambdues maneres de fer història, però, aporten molt a la història de les dones, molt lligada a l’Antropologia, a la Sociologia, a la Filosofia i al Feminisme. La relació entre pensament feminista i història de les dones no és d’aquest últim segle, sinó que existeix des que algunes dones van prendre consciència de la seva subordinació als homes i van començar a escriure sobre això.

Si una de les característiques principals de la dona al llarg dels segles ha estat el silenci i la reclusió a l’espai domèstic, en contraposició a l’home, relegat a la vida pública, les fonts per a l’estudi de la història de les dones queden reduïdes bàsicament a tres:

1. Iconogràfiques: gravat, pintura, fotografia, cinema o escultura. Per exemple, a través de les pintures i escultures de les Verges gòtiques, de les que a Catalunya en tenim nombrosos exemples, hi podem veure reflectit l’ideal de dona baix medieval: reclosa i discreta, sovint filant, teixint, llegint llibres pietosos o alletant al nen Jesús.

2. Escrites: escrites per dones n’hi ha poques, si no és a partir de mitjans del s. XIX, encara que el primer exemple a Catalunya data del s. IX; és l’únic i solitari escrit de la Comtessa Duoda de Septimània. La majoria de dones no deixen textos escrits ja que fins fa ben poc l’expressió «dona de vida pública» tenia una connotació negativa, al contrari del que passava amb el homes: tenir vida pública significava, i significa, tenir una certa rellevància dins de la vida d’una comunitat.
Escrits per homes n’hi ha molts més, però ens donen la seva visió de la història; fins hi tot en algunes èpoques silencien, cancel·len i menyspreen el paper de les dones.

3. Restes arqueològiques: objectes de la vida quotidiana i domèstica, vestits…

La identitat històrica de tots els països, nacions, estats, cultures –i Catalunya no n’és una excepció– ha estat forjada per la iniciativa de les dones i dels homes, i la nostra història no quedaria complerta sense el seu estudi i coneixement. Per això, avui en dia, ningú dubta que un dels grans avanços del s. XX és l’emancipació de les dones i la lluita feminista, la consecució del dret al volt, de participar en la vida pública i política d’un país. En definitiva de ser ciutadanes amb plens drets i deures, igual que els homes.

 

  Esquema Capçalera i sumari

2.

Panoràmica femenina: 18 dones il·lustres en la història de Catalunya

Al llarg d’aquestes pàgines recollim les vides de 18 dones catalanes que han destacat en la nostra història per motius diversos; les unes des del marc de la política, i altres des de la pedagogia o la literatura. Hem intentat fer una selecció basada en criteris de diversitat –diferents procedències geogràfiques, de classe i de projecció i de reconeixement–; tot i això la gran majoria de dones pertanyen als s. XIX i XX pels motius explicats al punt 1, «Objectius de la lliçó».

Duoda
Comtessa de Barcelona (? - d. 872). Marquesa consort de Septimània, esposa de Bernat de Septimània, segon comte de Barcelona. Va viure en una època d’extrema violència feudal, ja que el seu marit Bernat, comandava una de les faccions que lluitaven, en una ferotge guerra civil contra el seu cosí l’emperador Lluís el Pietós, per apoderar-se dels territoris al nord del Llobregat, el futur comtat de Barcelona. Duoda va ser una dona lletrada i dotada d’un gran humanisme, que es va veure desposseïda dels seus dos fills, oferts com a hostatges al bàndol contrari del seu pare –aquesta pràctica va ser molt comuna al llarg de l’època medieval, ja que així es garantia l’acompliment d’un pacte amb la vida d’un familiar directe d’un dels signants–. Guillem, el seu primogènit, que tenia setze anys quan va ser apartat de la seva mare i arribà a ser durant dos anys comte de Barcelona, i Bernat, recent nascut; no els va tornar a veure mai més. Aquest fet la va impulsar a escriure. Aquest llibre, un dels el Liber manualis Dhuodane quem ad filium suum transmisit millors exemples d’amor entre mare i fill, escrit entre el 841 i el 843, està dedicat a l’educació del seu fill Guillem i és un seguit de màximes bíbliques i lamentacions poètiques mesclades amb detalls autobiogràfics i exhortacions al seu fill, en les quals l’autora es debat entre la fidelitat que li deu el fill al seu pare, i al seu rei, el seu senyor suprem. No tingué massa èxit en la moral de la seva obra, ja que Bernat de Septimània morí a mans de Lluís el Pietós i el seu fill Bernat a mans de Carles el Calb.

Ermessenda
A Ermessenda, comtessa de Barcelona –nascuda a Carcassona i morta el 1058 a Sant Quirze de Besora–, possiblement li va tocar viure un dels moments més violents de la nostra història. Aquest fet la va impulsar, juntament amb el seu cosí l’Abat Oliba, a instaurar les Assemblees de Pau i Treva, considerades l’avantpassat del Govern de la Generalitat de Catalunya. Per tenir-ne una visió global, caldrà que ens remuntem fins a la famosa ràtzia d’Almansor i del simbòlic dia del 7 de juliol del 985, primera data reflectida documentalment a la hª de Catalunya i coneguda com «el dia que va morir Barcelona» o «qui obiit Barchinona». Almansor, cabdill militar, en la seva vint-i-tresena ràtzia, va atacar Barcelona per terra i per mar. Borrell II, comte de Barcelona, l’intenta frenar sense èxit i demana ajuda als altres comtes, que hi acudeixen, i als francs, els seus senyors, que fan cas omís de la seva demanda d’ajut. Això comporta un trencament dels vincles de fidelitat entre els comptes barcelonesos i els reis francs. La ciutat és destruïda i s’emporten molts captius per demanar-ne el rescat. La vida civil i pública s’atura, ja que entre d’altres, es perden documents i escriptures. Aquest fet va tenir com a conseqüència una època d’extrema violència feudal i el seu intent d’aturar-la amb les Assemblees de Pau i Treva.
Fins l’any 950 els excedents s’invertien en la creació de vies de comunicació per accedir als mercats, com el de Gerri de la Sal, noves tècniques agrícoles, etc. Desprès de la ràtzia d’Al-Mansur els excedents es destinen a la creació i millora d’exèrcits. En poc més d’una generació es passa d’una societat de camperols lliures –el 1010 aproximadament són un 80%– a una societat de serfs –el 1050 hi ha, aproximadament, un 80% de serfs–, adscrits a la terra i sotmesos als Mals Usos o Ius Maltractandi. Es passa d’un dret escrit, amb testimonis, als judicis de Déu o ordalies –acqua calda, duels per als cavallers….
Es creen dos bàndols dins dels nobles: els violents –com per exemple el Bisbe de Narbona denunciat al Papa per la seva excessiva violència– i els pacifistes, entre d’altres l’Abat Oliba i la comtessa Ermessenda, que temen una revolta popular per la generalització dels Mals Usos.
El 1027 a Toluges –prop de Perpinyà– es celebra en un prat la primera assemblea documentada, amb força participació popular, per aturar la violència. L’any 1033 a Vic es redacten les resolucions següents:
-   Creació de la Treva de Déu: suspensió de les activitats bèl·liques durant un períodes prefixats que coincidien amb festes religioses: quaresma, Pentecostes, Tots Sants,…; posteriors ampliacions des de l’hora nona dels dissabtes fins a la prima del dilluns; a Vic la Treva començava els dijous.
-   Creació de la Pau de Déu: dret de refugi que concedia l’Església a les persones i a les coses –oliveres, gra, estris per conrear…– dins d’un territori protegit, en un circuit de 30 passes –sagrera–.
La comtessa Ermessenda, impulsora de les Assemblees, juntament amb l’Abat Oliba, és pràcticament una desconeguda. No hi ha dubte que, però, va ser una dona culta –per les seves relacions familiars–, respectada –va governar durant la minoria del seu fill i del seu nét– i amb una vida extraordinàriament llarga per l’època. Esposa del comte Ramon Borrell, va col·laborar amb ell amb les tasques de govern i en la reconstrucció del país després de la ràtzia d’Almansor. Va governar durant la minoria del seu fill Berenguer Ramon I, envoltant-se de consellers com l’abat Oliba, i va ser tutora i co-regent del seu nét Ramon Berenguer I, amb el que tingué grans desavinences pel seu casament amb Almodis de la Marca, dona ja casada i amb fills.

Isabel de Villena
Elionor Manuel de Villena (València, 1430-1490) és més coneguda amb el seu nom de clarissa, Isabel de Villena. Va entrar de joveneta a la cort de Maria de Castella, esposa d’Alfons IV el Magnànim –la reina que pràcticament va regnar sola, donades les absències de Barcelona del seu marit, que preferia la cort de Nàpols–, de la qual n’era parenta. És considerada la primera feminista en la història de la literatura catalana, ja que quan va ser nomenada abadessa del convent de la Trinitat de València, i molt preocupada per l’elevació espiritual de les monges que tutelava, va escriure una única obra, una Vita Christi. Per fer-la entenedora a les monges adopta un punt de vista singular: explica la vida de Crist dedicant gran part de l’obra a la seva infantesa i a partir dels personatges femenins que el van envoltar. D’aquesta manera, no només recupera les protagonistes femenines de tota la història sagrada, fet que n’afirma la seva dignitat i altura moral, sinó que també l’acosta a models i vivències molt més entenedores per les dones. El llibre, que és el primer en català escrit en defensa de les dones lligant-se amb la tradició oberta per Christine de Pizan, va ser publicat el 1497 a instàncies de la reina Isabel I de Castella.
Mentre ella era abadessa de la Trinitat va entrar en el convent la filla de Jaume Roig, autor de L’Espill –una de les obres més andròfiles de la història de Catalunya–. Tot i això no es coneixen desavinences entre aquests dos personatges tan antagònics.

Josepa Massanès i Dalmau
Poeta (Tarragona, 1811- Vallcarca, 1887). Va rebre nombrosos premis per la seva creació poètica –Jocs Florals de Barcelona de 1864, Société Scientifique et Litéraire des Pyrénées Orientales de 1884, entre altres–. Començà a escriure en castellà, com moltes dones de la seva època, i va recollir els seus poemes en el volum Poesías –1841–, però va ser en català que va assolir una certa popularitat. Va ser sòcia honorària de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i membre del Liceo Artístico-literario de Madrid.

Dolors Monserdà i Vidal (de Macià)
Periodista i feminista (Barcelona, 1845 – Barcelona, 1919), signava normalment com a Dolors Monserdà de Macià, cognom de casada. Participà assíduament en els Jocs Florals, on va ser premiada el 1878, el 1882 i el 1891. Entre els seus assaigs hi destaca Estudi feminista. Orientacions pera la dona catalana (sic) –1909–, escrit en plena efervescència de la Setmana Tràgica, per evitar la radicalització de les postures de les dones obreres. Entre les seva producció literària hi destaquen els personatges femenins, sempre dins d’un marc burgès, que pateixen situacions de desigualtat i vexacions per part dels marits. Va organitzar associacions per a millorar les condicions laborals de les treballadores i promoure la seva formació. D’ideologia conservadora i catalanista, Monserdà aplicava el seu feminisme des d’una òptica maternalista sense replantejar-se els patrons de la societat patriarcal ni del model de gènere. Deixa ben clara la seva decisió de fer la seva pròpia definició d’una versió catalana del feminisme, més d’acord amb els valors tradicionals catalans, el conservadorisme polític i la religió que no pas amb el feminisme laic internacional. De fet el títol complert de la revista que va dirigir era: «Or i Grana. "El fonament de la pàtria és la família. El fonament de la família és la dona"». –1906-1907–. Era col·laboradora habitual del diari La Renaixença.

Martina Castells i Ballespí
Metge i higienista (Lleida, 1852 – Reus, 1884). El 1882 va obtenir la llicenciatura en Medicina pocs dies després que Dolors Aleu –veure següent biografia–. La seva tesi doctoral Educación física, moral e intelectual que debe darse a la mujer para que contribuya en grado máximo a la perfección y a la de la Humanidad es troba, encara ara, inèdita en l’Arxiu de la Universitat Central de Madrid. En la tesi fa un recorregut històric per les condicions de discriminació que han viscut les dones, valora positivament el canvi de mentalitats i analitza les relacions entre educació, perfecció i felicitat individual i col·lectiva.

Dolors Aleu
Metge i higienista (Barcelona, 1857 – Barcelona, 1913). El 1879 va aconseguir ser la primera llicenciada en medicina de l’Estat espanyol i una de les primera d’Europa. La seva tesi de llicenciatura, De la necesidad de encaminar por nueva senda la Educación Higiénico-Moral de la Mujer, escrita el 1882, va obtenir la màxima qualificació. Va practicar la medicina durant vint-i-cinc anys, es va especialitzar en ginecologia i medicina infantil i, a banda de la consultora privada, va ser metge a la Casa de la Caritat de Barcelona. També és autora de Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueños, ejercicios y entretenimiento de los niños –1882–.

Teresa Claramunt
Dirigent socialista i anarcosindicalista (Sabadell, 1862 – Barcelona, 1931) provinent del ram del tèxtil sabadellenc. Claramunt va ser una de les primeres anarquistes que va defensar l'emancipació de la dona i la primera que va formular la idea que l'autoemancipació femenina podia acabar amb l'hegemonia cultural, social i laboral dels homes. Va reivindicar el dret de les dones a participar en tots els nivells de la vida social i política. També va rebutjar la pretensió de monopoli masculí en el camp del treball o de la vida social. El 1902 funda, junt amb Leopold Bonafulla, el periòdic El Productor. Gran agitadora a Barcelona, és detinguda nombroses vegades i confinada arran de la Setmana Tràgica de 1909 a Saragossa on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Torna a Barcelona el 1924, afectada per una paràlisi que la va allunyar de la vida pública fins la seva mort el dia anterior a les eleccions municipals que van donar lloc a l'adveniment de la segona República. Autora, el 1905, de La Mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante les prerrogativas del hombre, on reivindica el dret de la dona a participar en la vida política, social i econòmica.

Teresa Mañé Miravé
Anarquista, periodista i agitadora (Vilanova i la Geltrú, 1865 – Perpinyà, 1939). Coneguda sota el pseudònim de Soledad Gustavo. Filla de família de classe mitjana, treballa com a mestra en una escola progressista en la línia de l’Escola Nova. Es va unir, civilment, amb Joan Montseny, conegut sota el pseudònim de Federico Urales, els quals van tenir una filla, Federica Montseny. Col·labora en revistes anarquistes com Tramontana i El Productor. Junt amb Joan Montseny, Federico Urales, funda La Revista Blanca –1898-1905/1925-1936– i Tierra y Libertad –1903-1904–. Els seus articles es van centrar en la defensa de l’anarquisme, dels drets de les dones i de l’alliberament de la seva condició social.

Carme Karr i Anfonsetti
Periodista i feminista (Barcelona, 1865- Barcelona, 1943). Va tenir una actuació destacada com a conferenciant i escriptora en defensa del feminisme i l’emancipació de la dona. En una de les seves millors novel·les, Clixés –1906–, explica la problemàtica de la dona de la mitjana burgesia catalana. Va ser directora de la revista Feminal –1907-1917–, que s’incloïa mensualment en la publicació Ilustració Catalana. La revista va ser una plataforma decisiva de promoció cultural i defensa dels interessos socials i culturals de la dona, ja fos una ressenya de l’ Estudi feminista. Orientacions pera la dona catalana de Monserdà o bé un reportatge dels banys a la Barceloneta o les darreres passarel·les de moda. No en va ens trobem en l’inici de l’estructuració del feminisme com a plataforma teòrica per l’emancipació. Carme Karr va escriure Cultura femenina. Estudi i Orientacions –1910– on planteja la preocupació per a la millora del model educatiu femení a partir d’una pedagogia moderna i renovadora per a la formació de la dona burgesa culta i instruïda. Les seves iniciatives educatives es van concretar en la direcció de La Llar, primera residència per a professores i estudiants. Ja més endavant, Carme Karr reivindicava el dret de les dones soles a tenir una funció social i un lloc útil en la societat. Va escriure, entre altres autores, Educación femenina. Ciclo de conferencias desarrolladas en el Ateneo barcelonés los días 31 de enero y 1,2,3,4 y 5 de febrero de 1916 –1916–.

Caterina Albert i Paradís/Víctor Català
Novel·lista, autora teatral i poetessa naturalista (L’Escala, 1869 - L’Escala, 1966), coneguda amb el pseudònim de Víctor Català. De formació autodidacta i extremadament individualista –no acceptà mai tenir mestres ni apriorismes–, va participar, el 1898, en els Jocs Florals d’Olot amb el monòleg La infanticida on el jurat va quedar escandalitzat per la condició femenina de l’autora. A partir d’ençà utilitzarà el nom de Víctor Català per signar les seves novel·les i com a màscara davant la intransigència d’una societat que no contemplava l’autoria intel·lectual femenina. Autora de Solitud –1905–, novel·la modernista per excel·lència, Albert va tractar literàriament temes que afectaven a les dones directament: infanticidi, embarassos no desitjats, solidaritat entre les dones que es rebel·len davant l’agressió masculina i la violació.

Francesca Bonnemaison i Farriols (de Verdaguer)
Promotora popular i política (Barcelona, 1872 – Barcelona, 1949). El 1909 promou la Biblioteca Popular per a la Dona, més tard Institut de Cultura i Biblioteca popular per a la Dona -avui Francesca Bonnemaison de Verdaguer- on s’impartien nombroses assignatures. Va crear la Caixa de Previsió contra l’atur forçós per a les sòcies de l’Institut. Els objectius de l’entitat eren donar a la dona una formació que la capacités per guanyar-se la vida dins una societat cada cop més endurida i competitiva i per ocupar la funció educadora de la família. Quan el 1931 la Constitució republicana recull el dret de vot per a les dones, Cambó crida a Bonnemaison a organitzar la secció femenina de la Lliga. Estreta col·laboradora de Cambó, formava part dels òrgans directius del partit.

Rosa Sensat
Mestra i pedagoga (El Masnou, 1873 – Barcelona, 1961). Després d’estudiar a Ginebra i conèixer nombroses escoles noves d’arreu d’Europa, comença a desenvolupar a Barcelona una important tasca en la divulgació de nous corrents pedagògics i d’aprenentatge i en l’organització de centres escolars. Dirigeix l’Escola Bosc de l’Ajuntament de Barcelona –1914-1930– i el Grup Escolar Milà i Fontanals del Patronat Escolar –1931-1939–. És una de les figures cabdals de la renovació pedagògica a Catalunya. Sensat va recollir les seves experiències pedagògiques i educatives en nombrosos llibres. És el cas de Les ciències en la vida de la llar –1923–, Como se enseña economia doméstica –1927– i de Vers una nova escola –1934–. Veu amb urgència la necessitat d’incorporar a la dona a la cultura com a millor contribució que podia fer el feminisme. Sensat va realitzar una tasca notable de divulgació dels nous corrents modernitzadors de l’ensenyament i, en particular, va defensar l’accés de la dona a la cultura i l’educació.

Rosa Viñals i Lladós
Periodista i higienista (Boixols, Abella de la Conca 1883- ?). Va ser directora de la revista La mujer i la Higiene, la qual portava com a subtítol «Revista quincenal dedicada a las madres de família, comadronas, cirujanas, enfermeras, etc…, y en general a la mujer en su relación con la medicina y la higiene.»
La revista és una de les més avançades del seu temps ja que reclama la igualtat d’oportunitats i de drets per a les dones en la formació i en la pràctica de llevadores. La revista també acull el debat sobre l’avortament, analitzant les causes que poden portar una dona a optar-hi fent-ne responsable a la societat i a l’Estat.

Leonor Serrano Pablo
Pedagoga i mestra (Calatrava, 1890 - ?). A la tornada d’una beca a Itàlia és una de les divulgadores a Catalunya del mètode Montessori i va exercir de mestra i inspectora escolar. Entre les seves obres destaquen La educación de la mujer en España, La educación de la mujer de mañana i La enseñanza complementaria obrera. També es coautora de Educación femenina. Ciclo de conferencias desarrolladas en el Ateneo barcelonés los días 31 de enero y 1,2,3,4 y 5 de febrero de 1916 –1916–. Defensora de la remuneració i protecció del treball domèstic de les dones a casa seva, es basava en la consideració d’aquest treball com a professió i amb els respectius bens legals.

Frederica Montseny i Mañé
Dirigent anarquista (Madrid, 1905 - Tolosa de Llenguadoc, 1994). Filla de Teresa Mañé (Soledad Gustavo)i Joan Montseny (Federico Urales), pares solters. Educada per la seva mare, mai va anar a escola fet que no li impedeix estudiar Filosofia i Lletres en la Universitat de Barcelona. Montseny col·labora en un seguit de publicacions anarquistes i va publicar diferents narracions en la col·lecció La novela ideal. Militant de la Confederació Nacional del Treball –CNT– i dirigent de la Federació Anarquista Ibèrica –FAI–. Ja de molt jove escriu en la Revista Blanca, fundada pels seus pares, tot tipus d'articles, en especial aquells de temàtica feminista recollits en La mujer, problema del hombre –1927–. Després de l'adveniment de la Segona República ocupa, per primera vegada a Europa, el càrrec de ministre, al govern de Largo Caballero –novembre de 1936 - maig de 1937–, fet que li va comportar problemes de consciència , ja que s’apartava de l'ortodòxia anarquista. Al capdavant del Ministeri de Sanitat i Assistència Social crea els Liberatoris per a prostitutes, on se les hi oferia allotjament i se les hi ensenyava un ofici alternatiu i promulga la primera llei d’avortament a l'Estat espanyol. Aquest període el va recollir en l’obra –conjunt de conferències– Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social –1937–. Cau del ministeri junt amb Largo Caballero, després dels fets de maig de 1937. Detinguda a la França ocupada no és extradida per estar embarassada i s'estableix a Tolosa de Llenguadoc. Mai va defugir dels ideals anarquistes. El 1987 publica el llibre autobiogràfic Mis primeros cuarenta años.

Maria Aurèlia Capmany
Escriptora i política (Barcelona, 1918 – Barcelona, 1991). Autora de nombrosos títols, va començar la seva carrera d’escriptora com moltes d’altres dones de la seva època: fent petites cròniques i articles a la premsa als anys 30. El seu primer premi, que la va donar a conèixer entre el gran públic, va ser el Sant Jordi de 1968 per la novel·la Un lloc entre els morts. El 1969 escriu Feliçment jo sóc una dona on mostra la visió de les formes que uns determinats ambients socials van donant a una dona que s’hi adapta. La seva preocupació per la dona i el seu feminisme es va traduir en la publicació de La dona a Catalunya –1966–, El feminisme a Catalunya –1973–, El comportamiento amoroso de la mujer –1974–, Dona, doneta, donota –1975–, Antifèmina –1978–. En la seva obra de temàtica feminista, Capmany es mostra crítica amb el pensament feminista del seu moment. Va ser Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona –1983 - 1987–, i fins la seva mort va ser la responsable de l’Àrea de Publicacions del mateix Ajuntament.

Montserrat Roig
Escriptora i feminista (Barcelona, 1946 – Barcelona, 1991). Prolífica autora de novel·les i guanyadora de nombrosos premis. Premi Víctor Català, 1971, amb Molta roba i poc sabó , Premi crítica de Serra d’Or, 1977, amb Els catalans als camps nazis, Sant Jordi de novel·la, 1977, amb El temps de les cireres, entre d’altres. La seva important obra, malgrat que massa curta en el temps, engloba també el gènere periodístic –ja que era col·laboradora de Serra d’Or, Destino, Tele-Exprés, Triunfo i Avui– i assaigs de temàtica feminista, amb ¿Tiempo de mujer? –1980– i Mujeres hacia un nuevo humanismo –1982–. Molta roba i poc sabó; Ramona, adéu –1972–, El temps de les cireres i L’hora violeta –1980– són obres relacionades intertextualment per les protagonistes, membres de diferents generacions de la família Ventura-Claret i Miralpex, típica de la petita burgesia de l’Eixample barceloní. A través de les seves vides descobrim com vivien les dones des de finals del s. XIX als darrers temps del franquisme, quines eren les relacions entre elles i amb el sexe masculí, quin rol desenvolupaven i les relacions de poder entre els sexes. La seva darrera publicació va ser Digues que m’estimes encara que sigui mentida –1991–, les seves memòries literàries. En la seva obra hi sobresurten les dones estretament lligades a la història de Barcelona.

 

  Esquema Capçalera i sumari

3.

Textos


3a.  Sobre el Liber manualis Dhodane quem ad filium summ transmisit Wilhelmum, escrit per Duoda, Comtessa de Septimània, al s. IX:

Contextualització/comentaris:

Duoda –veure l’apartat de Biografies– decideix escriure el seu llegat pels seus fills Guillem i Bernat, perquè pensin en ella i per transmetre’ls les seves idees sobre el diví i allò humà. El seu llibre és considerat com el primer escrit d’una catalana i el primer també, en l’àmbit pedagògic.

Una lectura ràpida del Liber Manualis pot deixar una amarga sensació respecte a la ideologia patriarcal profundament assumida, plena de fórmules per estimar i respectar millor a Deu, el rei i al pare. Una lectura més profunda i atenta produeix, però, una sensació de que Duoda no s’acaba de creure allò que diu, però ho diu, i ho deixa escrit als seus fills, perquè sap que els seus fills són homes i vol que visquin i triomfin com el seu pare, el compte de Septimània.

En aquesta mostra de textos n’hem triat un primer que serveix de justificació i un segon on l’autora exhorta als seus fills perquè resin, encara que ella no ho fa:

Textos:

1. Comença el llibre manual que Duoda va dedicar al seu fill Guillem.
«(...) A la majoria de les mares d’aquest món els hi és donat fruir de la proximitat dels seus fills, però jo, Duoda, estic tan lluny de tu, Guillem fill meu, i per això tan plena d’ansietat i de desig de ser-te útil; per això t’envio aquest opuscle escrit amb el meu nom, per que el llegeixis i et formis; me n’alegraré si, encara que jo estigui físicament absent, precisament aquest llibret et fa pensar, quan el llegeixis, en allò que has de fer segons les meves instruccions (...)»
–Introducció–.

2. «(...) Però jo, Duoda, tèbia i mandrosa, fràgil i sempre propensa a l’abatiment, no em sento atreta ni per l’oració llarga ni tan sols per la breu. Però confio en aquell que va donar permís als seus fidels per demanar. Tu, en canvi, Guillem fill meu, vigila, demana-li i resa, amb paraula breu, fervent i pura (...)»
–II-3–.


3b.  Article de Carme Karr sobre Dolors Monserdà i el seu article «Orientacions pera la dòna catalana», publicat a la revista Feminal, núm. 28, el 25 de juliol de 1909.

Contextualització/comentaris

La revista Feminal –inclosa mensualment en el diari Il·lustració Catalana– va realitzar tota una sèrie d’articles i reportatges sobre les dones. Dirigida per Carme Karr –veure’n biografia–, la revista va ser una plataforma decisiva de promoció cultural i de defensa dels interessos socials i culturals de la dona. En la publicació hi van participar la majoria d’activistes provinent de la burgesia més conservadora. Així hi trobem la ressenya del llibre de Dolors Monserdà Estudi feminista. Orientacions pera la dona catalana –sic–.
En el text, Karr ens fa veure que la imatge de les feministes era dolenta, de fet el terme tenia un fort caràcter pejoratiu i ens mostra una Catalunya exagerada com el país del món on les diferències entre sexes són més importants. La ressenya va sortir al juliol del 1909, vigília de la Setmana Tràgica.

Text:

«(…) Catalunya es el país del món hont l'home y la dòna tenen més disparitat d'instrucció, hont estan més distanciats intelectualment. L'home fa les lleys, la dòna les costums: les lleys qu'es cambian y's modifican y s'infringexen, –ben sovint legalment també;–(...)
Una feminista, per la major part dels catalans es la dòna que no sab esser bona feynera, que no vol esser mare, y ambiciona, en cambi, reformar les lleys dels homes de demà, una dòna que sols escriu, llegeix, fuma, perora y du'l cabell tallat y ulleres, sabates de badell dures y planes, coll dret y ungles endolades; es la que amaga un cos sense encís sota un vestit sense gràcia.
...una feminista es el producte graciós, es la creació portentosa d'escriptors, dramaturchs, sayneters y dibuixants. (...)
Una feminista es un tipu modem, que no caldria pendre en serio, sinó posar en ridícol pera combàtrel millor, mes que cal destruhir, ja que s'ha fet nociu, declarant la guerra als homes, sorollosament, a sò de meetings y de ridiculeses també.
Hèusaquí lo qu'es una feminista peral nostre poble... Hèusaquí lo que'ls nostres homes, –la major part– han fet creure qu'es la dóna feminista en la nostra terra.
Hèusaquí, desgracladament, lo que recordaran més de quatre al veure'l títol del llibre de la senyora Monserdà: Estudi feminista, y temerosos, no l'obriràn...
«Feminisme!...Bò! Calamitat, desgracia, ridiculesa...» ¡Y quin error el seu! Y en cambi, i còm convé que'l llibre escrit perla primera feminista de Catalunya sia posat pels homes en mans de totes les dònes, en be d'ells mateixos, car les orientacions que conté son, ans que tot, beneficioses pera ells, ja que conduhexen al perfeccionament la llur natural companya! (...)
Ella, la distingida escriptora, no paria un llenguatge enrevessat ni exposa doctrines revolucionaries, ni son ses tesis avansades y perilloses... Ben conexedora de la seva dòna, sa germana, possehida de la necessitat d'una evolució benefactora, ella li parla com una mare, com una amiga, ab una persuació encantadora, ella li senyala'l camí, sense sotregades, ni malvolenses, ni amargures, ni imposicions. (...)»


3c.  «A las proletarias. Propaganda emancipadora entre las mujeres», de Soledad Gustavo, publicat a Buenos Aires, Biblioteca de la Cuestión Social, pp. 9, 12-14 (1)

Contextualització/comentaris

La diferència entre les dues visions feministes del primer terç del XX es pot veure en la diferència formal. En les lluitadores obreres, el llenguatge és el mateix del de les proclames per la lluita obrera: l'origen formal és el mateix. En altres casos, la redacció es modera de proclames i entra en un anàlisi profund de l'explotació de la dona per a l'home. La relació entre els dos gèneres es regeix per una explotació de l'home, en el mateix sentit que l'explotació que reben les classes subalternes de les hegemòniques.
Ara ja es parla de l'alliberament de la dona, del seu vot i de la seva participació política. Es tracta d’un feminisme que reclama no ja la igualtat sinó la diferència. La igualtat entre els gèneres va enllaçada amb la Revolució. En aquest sentit, Teresa Mañé i Miravet –coneguda amb el pseudònim de Soledad Gustavo;– escriu aquest text:

Text:

«(...) Estan tan avesats els homes a mirar-nos com esclaves que no poden acostumar-se a la idea que algun dia puguem ser considerades com les seves iguals i en totes les relacions de la vida estar al seu mateix nivell.
(...) El cristianisme va elevar a sagrament la nostre unió amb l’altre sexe, però ho va fer llençant-nos als peus de l’home volent que a ell ens subjectem i que els seus capricis patim.
(...) Totes les formes de govern, totes, ens releguen a una categoria inferior a la de l'home. No serveix per a res la nostra paraula, i la nostra signatura no serveix de res. En les constitucions modernes no hi ha si un sol article que s’ocupi de les nostres vindicacions –...) Només una doctrina de totes les doctrines conegudes ens iguala a l’home, i és l’Anarquia. No vol amollar el nostre cervell en el motlle del cervell de l’home, no vol desenvolupar el nostre cos a semblança del cos que posseeix el sexe fort, vol que ni la major força muscular ni el major desenvolupament cerebral siguin sinònims de majors drets ni de majors consideracions encara que científicament fos la dona menys capaç i menys forta, cosa discutible, i només certs quan la dona rebi igual educació que l’home i frueixi d’igual llibertat –...).»


3d.  «Els 18 punts de la dona falangista»; és futlletó sine die, però possiblement de 1941 (2)

Contextualització/comentaris

El canvi produït arran de la victòria feixista a la Guerra Civil espanyola és comparable al de la Revolució Francesa de 1789. En el cas de la guerra del 1936-1939 cal afegir-hi els casos concrets de la dona i les nacionalitats. El trencament va ser absolut, no en va el nou règim va autodenominar-se com a «Nuevo Estado». Totes les lleis republicanes van ser derogades per decret –i per tant, també els Estatuts d'Autonomia Català i Basc–, els i les mestres van ser represaliats i van perdre la seva plaça, les llengües –no el castellà– perseguides, etc. Sens dubte, un dels col·lectius que més van patir aquest canvi va ser el conjunt de les dones, les quals van retornar al seu status de recloses en la vida privada. En aquest sentit, s'elaboren els «punts de la dona feixista», prova de l'endarreriment que patien les dones dins del nou(?) règim.

Text:

  1.  A l’Albada eleva el teu Cor a Déu i pensa en un nou dia dedicat a la Pàtria.
  2.  Sigues Disciplinada, Disciplinada, Disciplinada.
  3.  No discuteixis cap ordre; executa-les sense dubtar.
  4.  En cap cas i sota cap pretext t’escapoleixis d’algun acte de servei.
  5.  Des de l’instant que és competència teva el fer, fes-ho sol·lícita.
  6.  L’home que està dins de la teva vida que sigui el millor patriota.
  7.  No oblidis que la teva missió és educar els teus fills pel bé de la Pàtria.
  8.  L’angoixa del teu Cor de dona compensa-la amb la serenitat del fet que col·labores a salvar Espanya.
  9.  Treballa amb alegria i sense perdre el temps.
10.  Obeeix i amb el teu exemple ensenya a obeir.
11.  Fes-t’ho de manera que sempre siguis la roda del carro i deixa la seva guia a qui l’ha de tenir.
12.  No et preocupis per posar en evidència la teva personalitat. Fes-t’ho de manera que sigui algú altre ho destaqui.
13.  Estima Espanya per sobre de totes les coses i inculca en els altres el seu amor.
14.  No esperis una altra recompensa per la teva implicació que no sigui la mera satisfacció.
15.  Que els grups que formen la Falange estiguin fosos en un comú anhel individual.
16.  En allò que facis, supera’t a tu mateixa a l’hora de fer-ho.
17.  La teva fermesa et donarà el coratge per vèncer.
18.  Cap Glòria és comparable a aquella d’haver-ho donat tot per la Pàtria.

Dona que per la teva exquisida feminitat influencies en l’home, si et vols implicar en això, la Pàtria més d’una vegada et deurà no només la salvació, sinó que també la prosperitat. Ànims, dona: porta a terme, ignorada per tots i en silenci, aquesta teva nova i gloriosa missió.»

 

  Esquema Capçalera i sumari

4.

Cronologia


4a.  Cronologia de la història de la dona a Catalunya

La revolució del neolític –7.000-6.000 a. n. e.–

Durant milers d’anys en les societats caçadores-recolectores la presència femenina era notable. Podem afirmar que les dones mantingueren una igualtat formal amb els homes, compartint el control de la producció i la distribució dels recursos. No en va la troballa de nombroses figures femenines denota aquest poder de les dones. Amb el pas a una societat horticultora, establerta en un espai, el paper de les dones començarà a perdre pes a mesura que les noves necessitats van forçar l’increment del nivell de productivitat. Amb la Revolució Neolítica els homes passen a controlar tot el procés econòmic i, per tant , social. Les dones són relegades a l’espai privat. Van ser convertides en bens mobles, de gran importància socioeconòmica a causa de la capacitat de procrear: es tracta del «preu de la núvia». Per a l’home, el Neolític també va comportar una revolució en el seu status social.

Aquesta situació no canvia durant mil·lenis, la dona no té una altra sortida que ser dona, mare, filla o vídua o bé, fora de l’àmbit domèstic, eclesiàstica, i en general, com més pobra és, més llibertat de moviments té. Grecs, romans i hebreus justifiquen mitjançant el pensament, el dret i la religió la «natural» submissió de la dona a l’home.

No serà fins ben entrat el segle XIX que, a Catalunya, es començarà a replantejar el paper de la dona i on les dones comencen a aparèixer en l’àmbit públic. Es pot parlar d’una Renaixença pròpia de les dones, però amb una etapa de decadència de centenars d’anys de durada.

Segle X-XI-XII

Les creences anteriors són preservades i transformades pels pobles germànics, que a l’escriure les seves lleis, juntament amb el Dret Romà ja existent, conformen les nombroses restriccions legals de la vida femenina. L’extrema violència feudal del s. XI fa de la dona un ser encara més feble, sense cap tipus de protecció.

Filar i teixir són considerades, durant tota l’Edat Mitjana, com les activitat més dignes que podia desenvolupar una dona, fet que ho demostra el gran nombre de representacions de santes i princeses brodant, teixint o filant. Aquestes activitats, però, s’han de portar a terme en l’interior d’una casa, en un espai domèstic. Per tant, aquelles dones que optaven per dedicar-se a una vida amb continència sexual rebutjaven, conscient o inconscientment, les funcions de mare i esposa.

Segle XIII

La romanització i feudalització del Dret Civil Català, sobretot durant el regnat de Jaume I, va desplaçar el Dret Germànico-Visigot, produint, entre d’altres, un desplaçament d’estructures i solidaritats familiars que van afectar, sens dubte, a la vida quotidiana de la dona, ja que referma la figura i el poder del pater familias en detriment de la dona. L’aparició de l’hereu, o la pubilla, universal deixava pràcticament sense possibilitats de fortuna a la resta de germans i germanes, que passaven a dependre de la bona fe o caritat d’aquest. El dot femení va desplaçar totalment el dot masculí, propi de les societats germàniques. El dot, doncs, era com un preu de venda de la dona que depenia de la fortuna de la seva família per trobar marit: la dona sense dot no valia res; la dona sense marit no era ningú i gairebé no tenia personalitat jurídica independent. La situació jurídica de la dona a Catalunya quedava teòricament protegida per la Constitució «A foragitar fraus» i per altres usatges.

Segles XIV-XV

Es produeix a tot europa l’anomenada «revolució aristotèlica», que suposa un retorn a les teories d’Aristòtil i dels clàssics grecs sobre les dones. La inferioritat de la dona va ser un axioma indiscutible durant l’Edat Mitjana, tot i que algunes veus femenines que ho intenten rebatre en un llarg procés de segles de durada anomenat la «querella de les dones». Sobre la tendència misògina i andròfila de la literatura medieval a Catalunya en tenim 3 exemples paradigmàtics, que van tenir un ampli ressò popular: Francesc d’Eixemenis, a El llibre de les dones descriu el comportament que han de seguir les dones en les diferents etapes de la seva vida, des de que són donzelles, esposes o vídues; Vicenç Ferrer, molt crític amb les dones, a les que acusa d’afeblir la moral dels homes, i Jaume Roig autor de L’Espill, també conegut com El llibre de les dones o El llibre dels consells, que transfereix totes les culpes del desori moral a les dones. Més que misogin, que sens dubte ho és, és andròfil.

Segles XVI-XVII-XVIII

Durant aquest període catalunya viu sotmesa en un estat de guerres i penúries constants. La població, molt empobrida, sobreviu com pot. és de suposar que les dones, últim escalafó social, pateixen també les conseqüències d’aquests segles trasbalsats.

Segle XIX

L’índex d’analfabetisme femení a mitjans de segle era del 85.9 %. el 1857 s’aprova la llei morano d’ensenyament obligatori entre els 6 i 9 anys dels dos sexes. amb la llei s’oficialitzen les escoles i els models educatius diferents entre els dos sexes. el mateix any s’inicien els jocs florals moderns a barcelona, trampolí de la dona a la vida pública.

1879  La Llumenera de Nova York, editada a la ciutat nord-americana, edita un número dedicat totalment a les dones que participen en la Renaixença, fet que denota com la dona catalana –enacar que d’un cert nivell social– surt de l’àmbit privat i comença a aparèixer socialment.

1898  Caterina Albert presenta La Infanticida als Jocs Florals d’Olot. Escàndol públic per la seva condició femenina. D’aleshores ençà utilitza el pseudònim Víctor Català.

Segle XX

Entre la classe obrera s’ha imposat – amb la industrialització– el model de mestressa de casa com a ideal de dona. és el concepte de família que arriba fins els nostres dies, fins a la incorporació massiva de la dona al mercat laboral. la dona urbana es vincula a l’espai domèstic –ella n’és la «mestressa»– i se centra en la reproducció i al tenir la feina feta quan arribi el marit. treball i família són, generalment, dues realitats separades. físicament perquè cal marxar fora de casa per a treballar i ideològicament perquè se segreguen dues realitats a partir de les quals s’organitzen els rols i les activitats a homes i dones, encara que la crua realitat obliga a la dona, a més, a trobar feina per incrementar els minsos ingressos econòmics.

Es configura un doble feminisme a catalunya: feminisme català de base conservadora i feminisme d’alliberament de la dona, de caire obrerista i sindicalista. esclat de l’associacionisme femení el qual va servir com a plataforma per a l’elaboració d’un feminisme més social que polític i el desenvolupament d’un moviment de promoció de la dona. per contra, les dones subalternes van tenir una acció decisiva en la conflictivitat social i una participació prou alta a les vagues i en el moviment sindical: una bona prova és la manifestació espontània de les dones en protesta per les lleves militars dels seus marits i fills que donen lloc a la Setmana Tràgica del 1909.

Durant el primer quart d'aquest segle sorgeixen associacions com la federació sindical d'obreres –1912–, fundada per Maria Domènech de Cañellas, el Cercle de la Dona de l'Avenir –1919–, l'Institut de la Dona que Treballa –1920– i Acció Femenina –1921 –, totes a Barcelona.

1901  Francesc ferrer i guàrdia funda la primera escola moderna. una de les primeres experiències a europa de coeducació entre sexes i classes, on la llengua catalana passa a ser la del currículum escolar.

1905  La sindicalista Teresa Claramunt publica <i>La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante prerrogativas del hombre</i> on reivindica el dret de la dona a participar en la vida política, social i econòmica.

1906  Aparició de la publicació Or i Grana. Monserdà de Macià, Caterina Albert i Carme Karr dirigeixen una revista que porta com a subtítol «Setmanari autonomista per las donas. Propulsor d’una lliga patriòtica de damas» –sic– i on hi figura el lema «El fonament de la Pàtria és la família, el Fonament de la Família és la Dona».

1909  Dolors Monserdà de Macià publica Estudi feminista. Orientacions pera la dòna catalana –sic–, on planteja teòricament una versió pròpia del feminisme a Catalunya, les característiques del qual serien de pensament burgès, catòlic i reformista. Carme Karr dirigeix la nova publicació Feminal, inclosa dins el periòdic La Ilustració Catalana. La revista serà una plataforma decisiva de promoció cultural dels interessos socials i culturals de la dona i on hi planteja la preocupació per la millora del model educatiu femení. Francesca Bonnemaison de Verdaguer, dirigent de la Lliga Regionalista, promou la Biblioteca Popular de la Dona, convertida l’any següent en Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, on les dones rebien una formació que les capacités per treballar en un ofici i per ocupar, dignament, la funció educadora de la família. Va tenir milers d’alumnes fins el seu tancament el 1936.

1916  Carme Karr reivindica el dret de les dones soles a tenir una funció social i un lloc útil en la societat, donant-li consciència del seu valor i una noció ben definida de la seva personalitat.

1920  Llei estatal sobre l’accés de les dones als estudis Universitaris. A partir d’ara les dones poden accedir a les Universitats sense traves.

1927  La sindicalista Frederica Montseny edita La mujer, problema del hombre, recull dels seus articles feministes apareguts a Revista Blanca, editada pel seu pare, Joan Montseny Federico Urales.

1931  Adveniment de la II República espanyola. Com en molts aspectes, la II República implica l’accés a la política de col·lectius que fins aleshores n’eren exclosos. Un cas particular és el de les dones. En aquesta etapa, moltes de les reivindicacions feministes van portar-se a la pràctica. Una de les primeres mesures del govern estatal és el de prohibir l’acomiadament per matrimoni o maternitat. El referèndum que va bastir-se per sancionar l’Estatut de Núria va establir urnes paral·leles per a les dones, encara que aquestes no tenien dret a vot, sí que van poder exercir un dret moral.

1932  Constitució Espanyola de la II República i Estatut d’Autonomia de Catalunya. Dret de vot per a les dones. Llei del divorci: una de les més avançades a Europa –divorci per mutu acord i sense distincions per sexe respecte a les pensions alimentaries–. Equiparació legal entre dones i homes. Supressió del Codi Penal dels delictes d’adulteri.

1933  Primeres votacions estatals a les que la dona té dret a participar. Precisament un dels factors del triomf de les dretes en les eleccions al parlament espanyol de 1934.

1934  Rosa Sensat publica Vers una nova escola on presenta els nous corrents modernitzades de l’ensenyament, la coeducació entre sexes, la contextualització educativa dins i fora de l’aula i la importància del joc com a element educatiu.

1935  El jornal de les dones treballadores era de 6.5 ptes, mentre que la de l’home que ocupava la mateixa plaça era d’11 ptes.

1936  Frederica Montseny entra al Govern Largo Caballero com a ministre de Sanitat i Assistència convertint-se en la primera dona europea a exercir el càrrec de ministre d’un govern. Sota el seu manament es promulga la llei de l’Avortament –una de les primeres a Europa– i es creen els Liberatoris, centres on s’oferia a les prostitutes allotjament i se’ls hi ensenyava un ofici alternatiu. La Generalitat decreta la Coeducació en tots els centres educatius.

1937  Es crea l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona, adscrit a la conselleria de treball, que pel març del 1938 ja havia mobilitzat per al treball 5 000 dones. Els dies 6, 7 i 8 de novembre se celebra al Palau de la Música de Barcelona el Primer Congrés Nacional de la Dona, convocat per dones de la UGT, la CNT, el Partit Sindicalista, I'ERC, el PSUC, l'ACR, l'Estat Català i el Partit Federal lbèric. Hi assistèixen 800 delegades, que van decidir crear la Unió de Dones de Catalunya, que organitzà posteriorment, a Barcelona, la Jornada Internacional de la Dona.

1939  Caiguda de la II República, Supressió de l’Estatut de Catalunya i instauració de «El Nuevo Estado» espanyol. El franquisme reinstura la segregació escolar entre sexes, establint un temari obligatori segons els sexes. Les noies els hi corresponia un ensenyament de manualitats amb major proporció que els nois. En el Batxillerat assignatures de «Corte y confección» i «Economia doméstica». Les dones eren socialitzades cap al matrimoni. La postguerra representa la paralització de qualsevol reivindicació de caire feminista; l'única organització femenina autoritzada va ser la Sección Femenina de la FET y de las JONS.

1943  Llei del 18 de juliol: el gènere sexual condiciona les trajectòries vitals per a l’atribució d’uns papers socials determinats. L’àmbit domèstic apareix com l’eix central en la vida de les dones.

1961  «Ley de Derechos Políticos, Profesionales y del Trabajo de la Mujer» a instàncies de las Sección Femenina. L’existència d’una llei específica per a la dona ja denota la desigualtat que l’administració de l’Estat atorga als dos sexes.

1965  Celebració a Barcelona del «Movimiento Democràtico de Mujeres», que agrupava a dones de tot l’Estat.

1970  Llei d’Educació: Restabliment de la Coeducació en els Centres d’Ensenyament Públics.

1975  Any Internacional de la Dona.

1976  I Jornades Catalanes de la Dona, on es planteja la necessitat de dur a terme un conjunt de reformes legals urgents i imprescindibles, però també es subratlla la importància de denunciar les arrels de la discriminació sexual. Hi sorgiren diverses propostes d’organització i afermament del moviment que es concretaren en la creació de la Coordinadora Feminista –ja desapareguda–, que integrava les dones a través dels diferents grups o bé a títol individual, i també l'Associació Catalana de la Dona. Celebrades al Paranimf de la Universitat de Barcelona, representen el ressorgiment del moviment feminista.

1978  Aparició del Partit Feminista encapçalat per Lídia Falcón.

1979  l’Estatut dels Treballadors estableix el principi d’igualtat de tracte laboral, condició laboral, promoció i igualtat de salaris entre dona i home.

1980  S’estableix la Pàtria Potestat comuna de la mare i el pare

1985  Despenalització parcial de l’Avortament: per perill greu de la mare, embaràs causat per violació i per greus tares físiques i psíquiques del fetus. A partir d'aquesta campanya neix la Coordinadora de Grups de Dones de Catalunya, que ha passat a englobar el moviment feminista a Catalunya –dones de comarques, d'universitat, dones joves, etc...–.

1995  Una enquesta de l’Estat denota que, encara avui, les dones perceben un 33 % menys del salari d’un home per un mateix lloc de treball.

  Esquema Capçalera i sumari

5.

Recursos a internet

http://www.sabadell.org/veins/clotilde/page5cat.html
Web personal sobre història de la dona medieval. A més proposa enllaços interessants de recursos d’història de les dones, enllaços en llengua anglesa.

http://www.uv.es/~apons
Web amb una llista extensa amb enllaços de recursos internacionals sobre història de la dona i el feminisme. Enllaços majoritàriament en llengua anglesa.

http://www.nodo50.org/mujeresred
Apartat sobre dona i cultura femenina del portal de contrainformació nodo50.org. Articles en castellà d’expertes i experts en teoria feminista.

http://www.pangea.org/dona
Secció femenina del conegut portal català pangea.org, ONG virtual. Web sobre la dona. Amb un curt però interessant article sobre història de les dones, amb un toc irònic.

http://www.pangea.org/xarxafem.htm
Web de l'Associació Feminista de Barcelona amb un butlletí i altres informacions.

http://www.pangea.org/amcomas
Plana de l'Associació Margarita Comas, organització que treballa per a la coeducació en els tres àmbits: escolar, familiar i social. Té unes interessants biografies de les dones guanyadores dels diferents premis Nobel.

http://www.gencat.es/icdona
Plana de l'Institut Català de la Dona. Ofereix diferents serveis i recursos: Centre de Documentació, Publicacions, Ajuts Econòmics, etc.

http://www.diba.es/dona
Web de la Oficina del Pla d'Igualtat de la Diputació de Barcelona. Té un apartat de Publicacions, a part d'una interessant agenda d'activitats.

http://www.diba.es/biblioteques/Recursos/dossiers/dossier6-C1.htm
Aquesta pàgina conté un extensa referència bibliogràfica, i en quines biblioteques es troba disponible, sobre: la condició de la dona, ecofeminisme, educació, feminisme, història, política i treball. A més t’enllaça amb altres webs sobre la dona institucionals, d’ONGs,...

http://www.cird.bcn.es/
Web del Centre Municipal d’Informació i Recursos per a les Dones –Ajuntament de Barcelona–. Informació actualitzada sobre Barcelona i les Dones. Manté la web del I Congrés de les Dones a Barcelona, 1999.

http://www.ub.es/ogrc/GCDUODACAT.html
Duoda és el grup de recerca de història de les dones de la Universitat de Barcelona. Edita un revista, Duoda, bimensual, i manté contactes amb universitats i altres grups de recerca nacionals i internacionals.

http://www.adpc.org
Web de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya. Ofereix una revista, notícies, enllaços, observatori del gènere i tema del mes.

http://www.wendy.com/women/artist.html
Web amb anglès on s’hi troba un extens índex del món artístic femení de totes les èpoques, amb bibliografies, moviments artístics,...

http://www.wwwomen.com
Complet portal de temes femenins. En llengua anglesa.

http://www.mallorcaweb.net/users/proleg/proleg3
Plana de la Llibreria Pròleg de Barcelona, coneguda especialista en autores i en temàtica de la dona.

 

  Esquema Capçalera i sumari

6.

Vocabulari/glossari essencial per a una història femenina

Feminista  Terme controvertit de definir, en el que predomina un component de lluita contra l’ordre sociosimbòlic patriarcal. Moviment social i polític que s’inicia formalment a final del s. XVIII i que suposa la presa de consciència de les dones com a grup o col·lectiu humà, de l’opressió, dominació i explotació de la que han estat i són objecte per part del col·lectiu de mascles en el si del patriarcat sota les seves diferents fases històriques del model de producció, la qual cosa les mou a l’acció per a l’alliberament del seu sexe amb totes aquelles transformacions de la societat que siguin necessàries. Hi ha diverses corrents de pensament feminista, totes elles valuoses si s’entén que acompleixen una funció històrica i que en última instància tenen un factor en comú, encara que abstracte: l'alliberament de la dona.

Gènere  El gènere va ser el concepte més alliberador pel feminisme del anys 70’ ja que donava a entendre que home o dona no són un conjunt de dades anatòmiques i biològiques, sinó construccions socials i culturals. Un exemple clar del que formula la teoria del gèneres és que si bé homes i dones participem de forma asimètrica en el procés reproductor, les dones no hem de perquè passar-nos la vida reproduint-nos mentre siguem fèrtils i dedicar-nos a la maternitat. També rebutja la teoria del gènere que els comportaments humans siguin exclusivament dos: masculí i femení, i que la relació normal entre ells sigui el model heterosexual –algunes autores van exposar la teoria de l’heterosexualitat obligatòria, convenient pels homes i per la supervivència del model patriarcal–. Si l’homosexualitat masculina i femenina és una opció sexual lliure, convindria plantejar-se si també l’heterosexualitat és una opció lliure, no el resultat d’un seguit de pressions socials. Alguns autors contemplen la possibilitat d’un tercer gènere; altres autors, com Victòria Sau exposen que només n’hi ha dos. El gènere és vist com un principi bàsic d’organització social i per tant es pot afirmar que hi ha un gènere dominant, el masculí, i un subordinat, el femení.

Matriarcat  Ordre social segurament anterior al patriarcat i que es funda en un suposat govern de les dones contra el qual es van rebel·lar els homes. Les dones ocupaven posicions en la vida pública, la seva autoritat era indiscutida a la llar, posseïen els recursos econòmics, les religions es centraven en una deessa i la descendència i filiació es reconeixien per via femenina.

Patriarcat  Presa de poder per part dels homes de tots els nivells: sexual, polític, econòmic i social. Frederic Engels a <i>L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat</i> arriba a la conclusió que la revolució neolítica va comportar la gran derrota històrica del sexe femení en benefici del masculí.

Societats matrilineals  A l’organització matrilineal els grups de descendència biològica i social s’estableixen a través de lligams materns i els membres de cada nissaga descendeixen d’una mateixa avantpassada. El costum matrilocal suposa que l’home, quan es casa, ha de deixar la residència familiar per anar a viure amb els parents de la seva dona.

Societats patrilineals  A l’organització patrilineal passa tot el contrari, els grups de descendència biològica i social s’estableixen a través dels lligams paterns i els membres de cada nissaga descendeixen d’un mateix avantpassat. La tradició patrilocal implica que la dona, al casar-se, deixa la residència familiar per anar a viure amb els parents del seu home.

Androcentrisme  L’home convertit com a mesura de totes les coses. La història androcèntrica tendeix a minimitzar el rol de les dones, a edulcorar els seus èxits i fins i tot a falsificar-los

Misogínia Del grec miseo, odiar, i gine, dona. Es diferencia del masclista en què aquest té una actitud ofensiva vers la dona, mentre que el misogin la té defensiva.

 

È  Esquema Capçalera i sumari

7.

Bibliografia


Obres de caràcter general d’història de les dones

AA.DD.: «Les dones i la història», a Afers, núm. 33-34, 1999.

AA.DD.: Textos para la historia de las mujeres en España, ed. Cátedra, Madrid, 1994.

AA.DD.: Perspectivas feministas en teoría política, Ed. Paidós, Barcelona, 1996.

AA.DD.: «Más allá del feminismo», a Debats, núm. 27, març de 1985.

ANDERSON, B.S. i ZINSSER, J.P.: Historia de las mujeres: una historia propia, ed. Crítica, Barcelona, 2000 (3era. ed.), (2 vols.)

BRUZZESE, M. i MARTINO, G. de: Las filósofas, ed. Cátedra, Madrid, 1996.

DUBY, G i PEROT, M.: Historia de las mujeres, Taurus, Madrid, 1992. (5 vols.)

NASH, M.: Presencia y protagonismo. Aspectos de la historia de la mujer, Ed. El Serbal, Barcelona, 1984.

RIVERA GARRETAS, M.: Nombrar el mundo en femenino. Pensamiento de las mujeres y teoria feminista, Icària, Barcelona,1994.

SAU, V. Diccionario ideológico feminista, Icària, Barcelona, 2000 (3era. ed.).


Obres sobre temes concrets d'història de les dones

Las sabias mujeres: educación, saber y autoría -s. III-XVII-. Madrid: Asociación cultural Al-Mudayna, 1994.

Sexo barroco y otras transgresiones. Madrid: Alianza, 1990.

AMELANG, J.; NASH, M. Historia y género: las mujeres en la Hª Moderna y Contemporánea. València: Ed. Alfons el Magnànim, 1990.

DELPORTE, H. La imagen de la mujer en el arte prehistórico. Madrid: Istmo, 1982.

DUBY, G. La prostitución en el Medievo. Barcelona: Ariel, 1986.

DUNN MASCETTI, M. Diosas. La canción de Eva. Barcelona: Robin Book, 1998.

FLACELIERE, R. La vida cotidiana en Grecia en el siglo de Pericles. Madrid: Temas de Hoy,  1993. p. 77-276.

FUENTE, M. J. Las mujeres en la Antigüedad y la Edad Media. Madrid: Anaya, 1995.

GONZÀLEZ-AGÀPITO, J. Bibliografia de la Renovació Pedagògica (1900-1939). Barcelona: Universitat de Barcelona, 1978.

IBERo i CONSTANTÓ, A. Les dones a la història contemporània. Materials per a l'elaboració d'un crèdit variable. Barcelona: ICD; Generalitat de Catalunya. Departament d'Ensenyament, 1995.

MARTÍN GAITE, C. Usos amorosos del s. XVIII en España. Madrid: Anagrama, 1987.

MURARO, L. Guillerma i Maifreda. Historia de una herejía feminista. Barcelona: Omega, 1997.

ORTEGA, M. La educación de las mujeres en la Ilustración española. Madrid: Congreso Internacional sobre Educación e Ilustración, 1988.

RIVERA GARRETAS, M. Textos y espacios de mujeres: Europa, s. IV-XV. 1a reimpr. Barcelona: Vicària, 1995.

RUIZ-DOMÈNEC, J.E.: El despertar de las mujeres: La mirada femenina en la Edad Media. Barcelona: Península, 1999.


Obres d'història de les dones a Catalunya

Otero, Mercè [trad.]. De mare a fill: Escrits d'una dona del s. IX. Barcelona: La Sal, 1989. [Llibre esgotat]

Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1988. 8 v. [Vegeu cites concretes sobre les dones de cada època històrica de Teresa Vinyoles, Carme Batlle, ...]

Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1997. 12 v. [Vegeu cites concretes sobre les dones de cada època de Mary Nash, ...]

CAPMANY, Maria Aurèlia [et al.]. Dona i societat a la Catalunya actual. Barcelona: Edicions 62, 1978.

Més enllà de silenci: Les dones en la història de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1988. [Llibre esgotat]

JARENE, A. La Secció Femenina a Lleida: Els anys "triomfals". Lleida: ?, 1991.

NASH, Mary. Rojas. Las mujeres republicanas en la guerra civil, Taurus, Madrid, 1999.

SEGURA, I; SELVA, M. Revistes de dones. 1846-1935. Barcelona: Edhasa, 1984.

SOLDEVILA, Ferran. Les dones en la nostra història. Barcelona: Rafael Dalmau, 1961. [Recull de la conferència pronunciada per Ferran Soldevila a l'Hotel Ritz el 13 de març de 1936]

 

È  Esquema Capçalera i sumari

[1] Extret de BEL, M.A.: La historia de las mujeres desde los textos, Ariel, 2000. Original en castellà. Trad. de Marc Ribera i Valette i Laura Trabal Svaluto-Ferro.

[2] CASALI, L.: Partito, società e stato nei documenti del fascismo, del nazionalsindicalismo e del franchismo, CLUEB, Bolonya, 1995. Original en italià. Trad. de Marc Ribera i Valette i Laura Trabal Svaluto-Ferro.