«Aventures i desventures del professor Jordi Monserrat
(Perquè de l'ACCAT se n'hauria de dir CAT)»
  Agustí Barrera



Benvolgut lector,

El text que tens a les mans és el resultat de llargues reflexions, anàlisis, contradiccions, malsons i inacabables nits de vetlla, resultat de vagaroses meditacions patrioticoeròtiques. És també el recull de notes a manera de diari que cada quinzena lliuro al meu psiquiatre, que, per cert, després de tants anys, ja ha esdevingut com un amic de la família.

Per una qüestió de mètode (ah, Descartes!) caldria que expliqués, justifiqués, el títol que encapçala aquest escrit introspectiu. En el nostre país estem acostumats a emprar tot un seguit de sigles, a quina més exòtica de combinacions, de fusions de sigles, que sovint expressen interessos forans, la societat pel salvament de les balenes de l' Àrtic, ben segur que té seguidors a Catalunya i fins i tot no m'estranyaria que un notable arrelament, però, gairebé ben segur, que ningú pateix per l'ecosistema dels seitons de l' Alt Empordà. Això potser ens hauria de fer reflexionar i adoptar aquell sa egoisme, que explica aquella dita: La caritat ben entesa comença per un mateix. Si reflexionéssim sobre aquest savi aforisme, potser aniríem millor col·lectivament i com a nació. Amb tot això vull dir que a tota la nostra àrea lingüística, tot s'hauria de dir pel seu nom de debò, en català. Així proposo que l'ACCAT, escurci el seu nom i es digui només CAT, això ben segur que potenciaria l'ús del CAT a les matrícules dels vehicles.

Del context sociopolític, econòmic i sentimental del nostre personatge.

Dir-se Jordi Montserrat és un fet que necessàriament t'ha de condicionar la vida i així ha estat en el cas del nostre Jordi. El seu patriotisme és d'aquells de pedra picada, és d'un nacionalisme vigatanista, d'arrel essencialista, és a dir, dels bons dels que no s'estan per orgues d'especulació teòrica; ell sempre es diu en els breus moments que té de dubte, quan per una feblesa ha sintonitzat Tele-5, el següent: La terra catalana que és la meva i la dels meus avantpassats, aquest breu discurs acadèmic, el retorna a la seva realitat utòpica de creure que la seva Catalunya mental, és la real i això li permet de retardar lleugerament el procés d’esquizofrènia que pateix, a causa d'un excés de clarividència política.

Jordi Montserrat és el resultat d’allò que s'inventa J. V. Vives, que Catalunya és terra de pas. De fet, si actualment pogués veure els nostres carrers, s'adonaria que tothom passa per on pot o el deixen; amb això vull dir que en Jordi respon a les característiques del mediterrani mitja, ulls negres, cabells negres i una visió realista de la realitat política, és a dir, també negra. En Jordi podria passar ben bé per grec, armeni, cors, però és català i n'esta orgullós, malgrat que ara sembla que no es porti, que no està de moda. Jordi Montserrat, però, no en fa cabal, del que segons diu un seu : amic molt intel·ligent, però un xic il·luminat, difonen: els elements mediàtics al servei de la ideologia dominant, sap que aquest, el seu país, és un país contradictori. Un altre amic seu, en Ritxi, un anarquista dels de la colla d'en Puig Antich, diu que aquest és un país que sempre ha estat mal manat i que els que han manat s'han servit del país, no l'han servit, és per això, que ell com a bon anarquista propugna la desaparició de l'Estat i dels manaries i que cadascú es mani a si mateix; a en Jordi aquesta idea Ii sembla difícil d'aconseguir, tot d'una pensa amb el BM, el FMI, el G- 7, i creu que potser a tota aquesta colla de manaires impenitents això no els faria cap gràcia, però que en tot cas si cadascú manés sobre ell mateix, potser les coses no serien tan avorrides com ho són ara. Segons com, però, tampoc l'inspira massa confiança el discurs del seu amic en Ritxi, com ell també llicenciat en historia, una persona sensible i intel·ligent que no pogué resistir l'ensarronada de la "transición" i caigué en una depressió profunda de la qual encara no s' ha refet, ara viu en un centre per a malalts, el meu amic forma part d'aquells que no poden seguir, és allò que vaticina F. Fukuyama de la fi de la historia i l'entrada a sac del neoliberalisme, però això ja és embolicar-se en histories complexes i aquest no és el cas.

De l'expansió de l'ACCAT-CAT: per comarques.

Estic ben content que m'haguessin trucat oferint-me aquestes classes, de fet, em queden una mica lluny de casa, però, aquella noia de l' ACCA T - CA T, que sempre que vaig allà per veure si cau alguna cosa em mira amb ulls simpàtic, em digué que miraria de preguntar si en el meu cas podrien pagar una mica més, sense que això, creés un precedent. De fet, en aquesta cova hi estic bastant bé, només que potser cap al tard fa una mica de fresca i això sí que em molesta, queda força lluny de Kabul i els dijous i diumenges que vaig a comprar l'AVUI, és una caminada. Aquesta gent d'aquí estan encantats que l'ACCAT-CAT, els hagi arribat, a les classes fan moltes preguntes i he de dir que gràcies a l'eficient logística, esforçada i sacrificada gestió de la Pilar, l'Eva i la Núria, les transparències, i els vídeos em faciliten molt la tasca de fer conèixer la nostra historia a aquesta gent, per cert que els dos vídeos que els han agradat més són Catalunya màrtir i El temps del Romànic. Del primer diuen que ara ells en podrien fer un amb el mateix títol, només que canviant Catalunya per Afganistan, argumenten que en el seu cas com en el nostre, tothom ha ficat el nas en el seu país, sense tenir en compte la seva opinió, sobre el Romànic diuen que així és com ha quedat ara l' Afganistan, com Catalunya en temps del romànic, amb molts pocs edificis i tots molt baixos. Els afganesos s'interessen molt per Catalunya i segueixen gairebé millor que jo la trajectòria del Barça, són també molt hospitalaris i les dones porten davant de la cara una cortineta que ells en diuen hurta, que em fa pensar en la meva tia Ramona, la germana lletja i soltera de la meva mare, perquè penso que sembla un invent que ni fet a mida per a ella. A classe, a les dones els faig treure el hurta i trobo que d’ença que ho fem, ha millorat molt la cohesió del grup classe, tohom esta més content i la gent sembla més trempada, sobretot els homes, més eixorivits. De mica en mica, jo penso que aquest aspecte es podria anar millorant i així encara que ara els afganesos no tinguin gairebé res de res, com a mínim que es vegin les cares, que no és que sigui gran cosa però com que diuen que com a resultat dels bombardeigs no es pot mirar res perquè no ha quedat res, doncs que es mirin a la cara i així potser es faran moltes amistats noves. Estic agraït , ara no recordo quina de les tres noies em va oferir aquest curset , però li penso dir que la propera vegada vejam si pot trobar-me alguna cosa a prop de í Granollers. Bé, us deixo perquè he d'anar a preparar les transparències per a la classe d'aquesta tarda.

Fins a la propera,

Jordi Monserrat. Professor de l'ACCAT-CAT, destacat a Kabul.

Gener del 2001.