DOCUMENTS


 La història de Catalunya en el còmic


1.Introducció.
Aquest article vol estudiar el tractament de la història de Catalunya en el còmic. Farem un repàs a les publicacions i revistes de còmics de Catalunya, amb especial èmfasi a les que tinguin com a opció lingüística el català. A banda de la feblesa d’aquesta indústria cultural en llengua catalana, analitzarem la participació de la Història de Catalunya en el còmic. 
1.1.Precedents de còmics catalans.
Abans d’arribar al concepte de còmic actual, que inclou la vinyeta, bafarada, guió... [1], tenim publicacions que no podem qualificar-les en un sentit estricte com a còmics, però són uns precedents d’aquests.
1.1.1.Les auques i els goigs.
Podem considerar les auques [2]i els goigs [3] com uns precedents primitius dels còmics.
1.1.2.Revistes satíriques.
Hi ha diverses revistes satíriques editades durant el segle XIX, tant en l’àmbit hispànic i madrileny: La Filoxera, El Buñuelo, La Caricatura, Madrid Alegre, Gedeón, Madrid Cómico, La Bayoneta, El Tio Verdades [4] com en l’àmbit català. D’aquestes últimes destaquem L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia [5]. A Barcelona hi havia altres revistes satíriques editades en espanyol, com varen ser: Lo Nunci, La Cotorra, El Loro, Barcelona Cómica, El Busilis, La Saeta, La Mosca, i La Semana Cómica [6]Va ser precisament en aquestes revistes on trobem els primers còmics: (...) són les revistes satíriques del segle passat on aparegueren les primeres historietes subscrites per il·lustradors de l’època "[7]En les revistes satíriques del segle XIX trobem la “convivència” de les dues llengües: el català i el castellà. 
1.1.2.1.La revista Cu-cut
El Cu-Cut! [8] va ser un setmanari satíric, fundat l’any 1902 i adscrit a l’ideari polític de la Lliga Regionalista. La idea de fer un setmanari d’humor va ser de Lluís Domenech i Montaner, però va ser gràcies a Francesc Cambó que arribà a publicar-se. Varen col·laborar-hi els escriptors Josep M. Morató i Manuel Folch i Torres, i els dibuixants Joan Llaveries [9], Ricard Opisso [10], Gaietà Cornet [11], Bagaria, Lola Anglada... Els colors característics del Cu-Cut! eren el negre i el vermell. La publicació va arribar l’any 1912, després d’haver-se editat 518 números. El còmic no és el llenguatge artístic representat en aquesta publicació, sinó els acudits, caricatures i escrits satírics. 
1.1.3.Ciutats editores de revistes.
La principal ciutat editora de revistes satíriques als Països Catalans va ser Barcelona. [12] En canvi, per les edicions de goigs i literatura de cordill va ser la ciutat de València. [13]
1.2.Llengua i mercat.
La utilització de la llengua catalana en el còmic ha estat condicionada pel mercat al que va dirigit el còmic i els problemes del bilingüisme dels destinataris: "Sempre fou un seriós inconvenient per al desenvolupament normal del còmic d’expressió catalana el presumible bilingüisme dels seus destinataris, ja que el caràcter expansionista del mitjà com a element de cultura de masses ha intentat captar en tot moment un públic com més nombrós millor com a suport de la seva indústria editorial [14]
1.3. Revistes infantils en català
“En Patufet” és la primera revista infantil en català, fundada a Barcelona per l’Aureli Capmany l’any 1904 i promoguda pel Foment Autonomista Català. Tenia per objectiu aconseguir que els nens i nenes de Catalunya llegissin en català des de ben petits. Era una revista marcada per un “to moralitzant” [15] , però al mateix temps intentà proporcionar als nens "un entreteniment que distragués les seves estones de lleure”. [16] La introducció del còmic va ser més tardana i amb certes limitacions: “L’any 1917" En Patufet "donà entrada en les seves pàgines al llenguatge dels còmics encara en la forma primitiva que subratllava cada vinyeta amb un text fora. Es tracta en tot cas d’historietes humorístiques, d’una pàgina, que cultivaven la comicitat pròpia de la 
revista, innocent, blanca i amb derivacions cap a l’absurd.” [17] Josep Maria Folch i Torres hi col·laborava esporàdicament, i va ser a finals de 1909 quan l'editor Bagunyà li va encarregar una novel·la que es publicaria en suplements al Patufet, com una sèrie: les Aventures extraordinàries d’En Massagran. De seguida, i gràcies al gran èxit d'En Massagran, Folch i Torres va entrar a la revista com a redactor. En els primers temps, hi col·laboraren també Aureli Capmany, Manuel Marinello, Josep Morató i Manuel Folch i Torres, i posteriorment Lluís Almerich i Xavier Bofill. Els seus principals il·lustradors van ser Cornet, Junceda i Llaverias. La revista, que havia anat captant un públic més i més extens, va evolucionar fins esdevenir, sobretot, una lectura per a 
adolescents. Per a compensar-ho, es va publicar Virolet (1922-31). El Virolet neix com còmic: “(...) amb historietes dels dibuixants abans esmentats, a més d’altres, com Moreno, Prat, Miret o Mallol que, en aquest cas, afegien al’humor algun còmic realista, encara amb els indispensables textos a peu d’imatge "[18] En Patufet va provocar l’aparició d’altres revistes infantils: La Rondalla del Dijous (desapareguda el 1924), Vailet (1925), La Nuri (1926), En Manelic (1926), Sigronet (1928), Jordi (1928), La mainada etc. Algunes d’aquestes revistes infantils van ser perseguides i tancades per la dictadura del general Primo de Rivera, ja que des d 'una concepció i sensibilitat anticatalana es pot entendre el tancament d 'aquestes o les traves a la seva publicació. Dos mesos després del pronunciament, el novembre de 1923, va ser suspès el “setmanari il·lustrat dels infants de Catalunya” La Mainada (1921); altres seguirien el mateix camí, encara que no per decisió directa governativa, sinó per causes diverses, entre les quals, tanmateix, l’ús de la llengua catalana en seria una de bastant important. L’últim número d’En Patufet va ser “el 1806, editat el desembre de 1938,un mes abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona "[19]
1.4.Revistes infantils en castellà
A partir de la primera guerra mundial s’inverteix l’hegemonia que fins ara havia tingut Madrid, pel que es refereix al nombre de dibuixants de còmic, que va passar a Barcelona: (...) el pes de l 'edició es desplaça cap a Barcelona, on laguerra ha potenciat el creixement de les arts gràfiques. Així és com petits editors que cerquen una oportunitat, impressors que tenen lliure part del seu temps de màquines i especuladors a la caça de nous negocis, van crear una premsa basada en la historieta, en una zona sense concretar entre la revista humorística i la revista infantil. Aquesta proliferació d’editors va provocar que en cinc anys, entre 1915 i 1920, s’ editin a Barcelona més publicacions en les quals les historietes juguen un paper fonamental si les comparem amb les publicades en els quinze primers anys de segle "[20] L’any 1905 apareix "Dominguin” la primera revista escrita en castellà dedicada exclusivament als còmics i realitzada per autors catalans – Llaverías, Cornet, Junceda, Apa, entre d’altres (...) [21]
Aquesta revista tenia el “subtítol de Semanario Cómico”, era dirigida per José Espoy i impresa per la Litografia Aleu” [22]. El TBO aparegué l’any 1917 a Barcelona, (...) amb el temps donaria nom a aquests tipus de publicacions " [23] Alguns dels dibuixants de la primera època (1917-1939) del TBO van ser: Opisso, Donaz, Urda, Serra Massana i Arnal. Aquesta publicació va ser publicada fins als 
anys 70 del segle XX.
Aquestes publicacions infantils en castellà utilitzen el còmic amb més o menys encert des del punt de vista artístic i tècnic, però la publicació d’aquestes representa la implantació del còmic arreu d’Espanya des de Catalunya.
1.5.Els còmics infantils en llengua catalana després de la Guerra Civil Espanyola.
Després de la Guerra Civil Espanyola s’ estronca la publicació de còmics infantils o de revistes satíriques en català. La persecució franquista a la llengua catalana va ser implacable en totes les seves formes: literària (novel·la, poesia...) ; ràdio; premsa escrita (diaris, revistes...) i també en els còmics [24] 
1.5.1.Represa del còmic català.
(...) fins a 1956 en què la Hispano Americana de Ediciones, que havia introduït a l’Espanya dels anys trenta els còmics americans, edità quasi simultàniament dos publicacions en català: la revista en català "Els Infants”, amb escassa participació de la historieta dibuixada i la Col.lecció de quaderns apaïsats “Història i Llegenda” que relataven en còmic diversos episodis de la Història de Catalunya (...) La col·lecció tan sols constà de trenta exemplars" [25]
1.5.2.Revistes confessionals.
Diverses instàncies de l’església catòlica catalana varen protegir l’edició de revistes infantils en català. Concretament la revista “L’Infantil” nascuda l’any 1951 i publicada pel seminari de Solsona i "Cavall Fort” iniciada l’any 1963 pels secretariats catequístics de Girona, Vic i Solsona " [26] En Sebastià Roig ens diu que “Cavall Fort” tenia una vocació decidida d’apostolat. (...) la publicació havia de mantenir per força un to conservador, sense estridències "[27] Malgrat aquest conservadorisme catòlic, la qualitat artística d’aquestes revistes no té discussió: (...) bona part del material gràfic que presentava era impressionant " [28] L’altra publicació L’Infantil va ser rebatejada l’any 1973 com a L’Infantil -Tretzevents [29] Tant Cavall For” com Tretzevents varen ser unes publicacions importants en el món del còmic perquè introduïren el còmic belga i estranger en general, que era un complet desconegut: Espirú i Fantàstic; els Barrufets; Lucky Luke; Philemon,
Sergi Grapes [30]; La Patrulla dels Pastors; Jan i Trencapins; Gil Pupil·la [31] . 
Aquestes publicacions van representar la promoció dels dibuixants autòctons: Picanyol [32] , Pañella, Pineda Bono, Manel, Florenci Clavé, Ivà [33], Òscar, Tom, Joma, Madorell [34]... Cal dir que Cavall Fort és una revista que ja ha arribat als quaranta anys d’existència. [35]
1.5.3."Renaixement” del Patufet 
El Patufet va tornar a aparèixer l’any 1968. Havia perdut la partícula en [36] i el primer número d’aquesta primera etapa va ser un veritable èxit: (...) Se ´n va fer tres edicions i se´ n van vendre 125.000 exemplars" [37] Aquest Patufet revifat no era adequat com a revista infantil, seguia la línia intergeneracional de l’anterior “Patufet” i estava ancorada en una època pretèrita: “Patufet més que alliberar el públic (infants i joves) a què utòpicament va dirigit, l’inhibeix, el reprimeix, li barra o no li deixa endevinar possibles camins. Tota literatura que hi trobem a dins, mig patriòtica mig exemplar (missaire), un no sap d’on sorgeix ni on enquadra-la, segurament perquè respon a un temps del qual ja no queda res, només el record. Per això, els únics lectors crec que són aquells als quals només resten els records, els vells; més encara, un tipus de vells ben determinats: els que pertanyen o han pertangut a la classe mitjana, a la menestralia, a més d’algun que altre pagerol " [38] Per Josep Maria Madorell, la manca de llibertat del període franquista va ser la responsable de la feblesa del còmic català i del Patufet: “El còmic català va passar molts anys a l’ombra des que acabà la Guerra Civil. I aquí hi ha la clau de la situació actual del nostre còmic. Aquells anys foscos van escapçar la trajectòria brillant del còmic català i dels seus millors dibuixants i guionistes. Si als dibuixants d’En Patufet no els haguessin tallat les ales, haurien continuat la seva carrera en llibertat. La següent generació de dibuixants tindríem un referent de qualitat excepcional més a prop i ara la situació del còmic no tindria res a veure. Quant molts anys després va tornar a aparèixer la revista, el 1968, tot allò que s’ havia guanyat abans de la guerra havia desaparegut " [39] Patufet va “tancar les seves portes el 29 de juny de 1973. Havia arribat fins el número 167” [40]
1.5.4.Publicació d’àlbums d’historietes. Darrers anys dels 60 i la dècada dels 70.
En aquests anys apareixen breus col·leccions: "Espirú i Fantàstic, Epítom, Anxanet, La Xarxa i L’Ocell de Paper " [41]. Aquesta darrera combinava “material belga amb la producció catalana " [42] 
L’any 1969 l’Editorial Taber va traduir les aventures de El gran Quimet de l’humorista francès Cabú. [43]
El setmanari TBO “va publicar l’any 1976 quatre números en català passant a aquest idioma historietes abans aparegudes en castellà "[44] 
I, finalment, l’editorial Bruguera, els anys 1978 i 1979, edità dos números d’una nova revista amb les característiques pròpies de la casa i el títol reviscut de “Jordi” [45]
1.6.Còmic per adults en català
L’edició de còmics en català per adults s’ ha caracteritzat per la seva precarietat econòmica i empresarial, en canvi no ha estat mancat d’un bon nombre de dibuixants i de guionistes. La dècada dels 70 i 80 a Catalunya és la transició política vers un règim polític democràtic i de llibertats polítiques. 
Aquest desig de llibertat del poble català va generar un gran nombre d’iniciatives en la indústria del còmic i de les revistes satíriques i humorístiques en general. Aquestes iniciatives van tenir una durada força limitada; en algunes ocasions hi ha una voluntat didàctica com pot ser la recuperació i divulgació de la Història de Catalunya; en altres iniciatives hi ha uns objectius ideològics i/o polítics de transformació de la societat catalana d’aquella època i finalment hi ha iniciatives de revistes de còmics, de sàtira i d’humor, que volen recuperar tradicions de l’època de la Generalitat Republicana i de la Guerra Civil Espanyola i obtenir així un producte digne per una cultura catalana normal i desacomplexada. 
1.6.1.Grup Nono/Art 1981. Breu Història de Catalunya. 
El grup Nono Art “confeccionà una Breu Història de Catalunya en 
tres volums (...) [46]
1.6.2.Equip Butifarra! 
El col·lectiu inicial de Butifarra! [47] era format per Alfons López[48], Max 
(Francesc Capdevila)[49], Francisco Pérez Navarro, Carles Vila ,Juanjo Sarto,
l’Avi (Lluís Recasens)[50] i Ricard Soler . El primer número de Butifarra! va 
aparèixer el “juny de 1975” [51] . El tipus de producte era “ un tebeo de barri, 
ple de càrrega ideològica.(...) L’emblema del grup, igual que el nom triat, ja era 
una declaració de principis. Tancat dins un cercle s’ hi veia “ un jove amb jersei 
de coll de cigne i un gran bigoti a la mexicana, que fa aquell gest tan xava que 
a Catalunya anomenem botifarra” [52]Era un publicació editada majoritàriament 
en llengua castellana. Aquesta revista tenia una distribució alternativa a partir de 
la “Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona ( FAVB)[53] , centres socials i 
fàbriques” [54]Els temes que tractava aquesta revista eren: “(...) l’especulació 
urbanística, la falta de transports col·lectius, els habitatges protegits, el funcionament 
de la seguretat social o l’absència de llibertats polítiques i sindicals.” [55] Cap a l’any 
1977, la revista Butifarra! “ va abandonar els terrenys de l’underground i va
saltar als quioscos, amb periodicitat mensual. En aquesta nova etapa la 
publicava Iniciativas Editoriales S.A, editora d’El Viejo Topo”[56]. Aquesta 
nova etapa de la revista Butifarra! va durar tretze números i amb nombrosos
judicis pel contingut o les referències dels seus còmics: “(...) El del número de
contra l’Església va ser el més famós(...) A la portada hi havia un bisbe que,
fent servir el bàcul com a pal de golf, disparava una hòstia a la boca oberta
d’un obrer, agenollat i lligat de mans. El cabreig entre el sectors catòlico-
integristes va ser força considerable.” [57]La desaparició de la revista Butifarra! 
provocà la transformació del col·lectiu de dibuixants en l’editorial Saco Roto, 
responsable de la publicació de diverses històries locals en còmic encarregades 
pels Ajuntaments de diversos municipis catalans: Palafrugell [58], Tarragona 
[59], Castelldefels [60] ... En aquestes històries locals en còmics l’idioma 
utilitzat és el català. 
1.6.2.1.Cul de sac
L’Equip Butifarra! va engegar una nova iniciativa : Cul de Sac, un “setmanari 
humorístic en català” [61]. Varen aparèixer als quioscs quinze números. Del 22 
d’abril de 1982 a l’estiu d’aquest mateix any. Va ser un humor molt trencador
per aquella època: “(...) Vam criticar sense pietat, sense cap tipus de 
prejudici, els nostres companys de viatge.” (...) progressisme, la carrincloneria 
de CiU i les icones col·lectives – tan reconsagrades com la Moreneta- també 
van ser blasmades amb contundència. Un dels racons més hilarants del setma-
nari – i més políticament incorrecte- era la tira de “La Subnormal”. Allí, els 
cul ensacats es reien de la Norma, l’estoveïda mascota inventada pel Servei 
de Normalització Lingüística de la Generalitat, per promocionar l’ús del català.”
[62] Aquesta revista d’humor i còmic en català va patir diversos problemes: 
“(...) de distribució. Sent un setmanal , fet amb paper de diari, ens posaven al 
costat d’El Caso “ [63]; de tipus “ ideològic”: (...) des de sectors catalanistes
se´ ns va interpretar excessivament. No diria que ens van boicotejar, però una 
part del públic va pecar del que tot sovint passa en aquest país: la falta de 
sentit autocrític. Ens rèiem dels tòpics catalanistes. I això no se´ns va 
perdonar. El lector no ho va saber comprendre” [64]; de manca de suport 
institucional:”(...) Més aviat les institucions no van apostar. Si no hi ha publicitat, 
no hi ha ta tia...Si no hi poses anuncis d’un cotxe, no surten els números” [65]; 
de manca de visió empresarial: “(...) No hi hagut cap editor prou intel·ligent 
per fer-ho. O potser existien i ningú no els va saber connectar. Naturalment
que hi ha un públic per aquests productes. Els empresaris deuen haver estat a 
la lluna de València, com es diu” [66] 
1.6.3.Altres experiències de revistes satíriques i d’humor per 
adults en català.
En el període de la dècada dels 70 i dels 80 van aparèixer diverses
revistes satíriques i d’humor per adults en llengua catalana. La importàn-
cia del còmic en aquestes publicacions era força testimonial.
1.6.3.1.El Bé Negre
La revista satírica El Bé Negre apareix vers 1979. El Bé Negre
ja havia existit als anys 30, estava ideològicament relacionat amb Acció Catalana, 
partit decebut per l’aclaparadora victòria d’Esquerra Republicana a les eleccions 
de l’abril de 1931,mossegaria amb verinosa gràcia els governants de la 
Generalitat i la majoria parlamentària d’ERC [67] El Bé Negre dels anys 30
era un setmanari que, en certa manera , pot simbolitzar la premsa satírica 
dels anys de la República, puix que començà a aparèixer el 23 de juny de 1931-
un parell de mesos després de la proclamació del nou règim – i no cessarà fins
la setmana mateixa del 19 de juliol del 1936” [68] El Bé Negre de l’any 1979 
gairebé no conté còmics, en canvi trobem sàtires, acudits i humor molt crític
amb els polítics de l’època. Ironitza sobre diversos personatges i grups polítics de 
l’època: Josep Tarradellas, Unión de Centro Democratico (UCD), Terenci Moix, 
Carles Sentis, Jordi Pujol, Santiago Carrillo, el PSUC...[69]. 


1.6.3.2.Revista El Drall 
La revista El Drall va ser una altra publicació humorística i de còmic
en català. El seu primer número apareix el maig de 1988 amb el subtítol: 
Revista Paranoica d’Humor . Alguns dels col·laboradors d’aquesta revista
varen ser: Joma, Jordi Bibía, Joaquim Soler Ferret [70] , Puyal, C.Azagra, 
Kim, A, Joan Boix, Bou, Uts, Carles Flavià, Baiget, Enric J.Abad... En aquest
primer número trobem en to satíric una declaració de principis de la 
revista: “El Drall fou drallat per una colla d’il·luminats , més ben dit – bojos 
romàntics- mentre dinaven cada divendres de mes, un dels bons costums
que encara conserva el País. El drallament es produí a les postres quan 
s’ assaborien les maduixes i es paladejava el mató amb mel. Tot feia olor
de bons cigars havans i de tabac de pipa. Els drallistes ja anaven bugats,
engatats i amb una merda com un piano. De sobte, unes paraules màgiques,
i se´ ls va aparèixer l’esperit sant en forma de Be Negre. L’alquimista Ramon,
tocat per les muses, provocà la transmutació d’un gos d’un monjo de Cuixà
en un polit exemplar de revista satírica d’humor. Aquesta té com a objectiu
pulveritzar l’avorriment i la mediocritat de la vida quotidiana. Aquest remei
esdevindrà un remei universal per perllongar la vida indefinidament en clau 
d’humor (...)” [71] En una segona època de la revista , que situem a finals 
de l’any 1988 i primers mesos de l’any 1989, la revista hi perd en nombre 
de pàgines. En la primera època, El Drall disposava de 34 pàgines , en canvi,
en la segona etapa, només disposa de 8 pàgines. La participació del còmic
també disminueix sensiblement. [72]
1.6.3.3.Revista El Triangle 
La revista El Triangle es destaca per la crítica i denuncia de tots els 
afers que poden afectar els ciutadans. Hi ha un petit percentatge d’humor 
amb alguns acudits escadussers. Gairebé el còmic és inexistent. [73]
1.7.Els Països Catalans , un nucli de creació de còmics. 
Catalunya , el País Valencià i les Illes Balears han estat un centre 
de creació, edició i distribució de còmics. Però, malauradament, la llengua
majoritària d’aquests còmics ha estat la castellana. Barcelona i altres ciutats dels
Països Catalans han estat o són la seu de diverses editorials i també de revistes 
editades per aquesta indústria. I, finalment, els creadors catalans, valencians i 
mallorquins, tant guionistes com dibuixants, han estat i són d’una gran 
importància quantitativa i qualitativa. També podem destacar la celebració 
del Saló Internacional del Còmic a Barcelona com una fita important de la 
indústria del còmic al nostre país. [74]
1.7.1.Editorials i revistes de còmics.
Abans de la Guerra Civil Espanyola hi ha les editorials responsables d’editar
revistes de còmic , d’humor o infantils com són : TBO, El Bé Negre, En Patufet...
Aquestes revistes no haurien estat publicades sense el desenvolupament 
d’aquesta indústria. Després de la Guerra Civil Espanyola tenim la desapareguda 
editorial Bruguera, que en els seus moments d’esplendor treia una diversitat de 
publicacions, fins i tot amb una política agressiva envers les altres publicacions: “El 
tancament de Bruguera va suposar la fi de tota la indústria . Era l’última editorial de
còmic popular. Bruguera va deixar un gran buit en el mercat, en una època molt
dolenta. El boom del còmic, començat l’any 1977 , ja s’ havia acabat .Havien 
desaparegut quasi totes les revistes. La indústria estava molt tocada. No va poder
reaccionar ràpid, produint nou material infantil o adquirint drets d’altres coses.
Això va obrir un període negre. La indústria del tebeo només començaria a aixecar 
el cap amb l’entrada del manga i els superherois. Aquests van saber arribar al 
públic infantil i juvenil, però amb uns tiratges molt inferiors als d’abans”. [75]
Altres revistes de còmics, en aquests casos dirigides al públic adult, són: 
les revistes d’humor i sàtira El Papus de l’editorial Amaika, el seu primer número
va aparèixer el 20 d’octubre de 1973 i el darrer número l’any 1986 [76] i El 
Jueves una revista que encara podem adquirir i llegir [77]; Star va ser revista amb 
una clara influència underground, el primer número va ser publicat a finals de l’any
i el darrer número a l’any 1980 [78]; altres revistes de còmic que podem 
esmentar són: Cairo [79], Totem [80], 1984 [81], CIMOC [82], Comix 
Internacional [83], i Rambla [84], totes elles actualment desaparegudes. Finalment 
tenim un revista de còmics que ha arribat fins els nostres dies: El Víbora . El primer 
número d’aquesta revista apareix l’any 1979 i el seu editor, Josep Maria 
Berenguer, pretenia publicar una revista postunderground [85]; Makoki també
va ser una revista de còmic editada per Josep Maria Berenguer , el primer 
número va aparèixer l’any 1982. El nom de Makoki correspon a un dels 
personatges més importants de la revista. L’any 1984 apareix el darrer 
número d’aquesta publicació.[86] 
1.7.2.Dibuixants catalans, valencians i mallorquins.
La presència de dibuixants catalans en el món del còmic és evident: Alfons 
Font[87] , Ruben Pellejero [88], Alfons Figueras[89], Josep Maria Beá [90], Enric 
Sió[91], Perich [92] , Jordi Bernet [93], Josep Coll, Joan Alus, Bartolome, Seguí, Ivà 
(Ramon Tosas), Oscar, Tom, Joma, Josep Ma. Madorell, Alfons López, Roger, 
Albert Monteys [94], Fer [95], L’Avi (Lluís Recasens), Carles Vila, Ricard Soler, 
Joan Vizcarra, Kim [96],Manel Barceló ,Gin (Jordi Ginés Soteras) [97], Vaquer[98], 
Farreres ,M.Fontdevila, C.Azagra, Manel Ferrer, i Manel Barceló. També 
de valencians: Ambrós [99], Daniel Torres [100] ,Miqué Beltrán [101] ,
Micharmut [102] (Joan Enric Bosch),Sento ( Llobell ) [103] i, finalment, el mallorquí
Pere Joan [104].



2.La Història de Catalunya en el còmic.
La Història de Catalunya en el còmic ha estat tractada des de diferents punts
de vista. Pel què es refereix al mitjà de divulgació de la Història de Catalunya, va ser o 
bé el còmic o bé la il·lustració. També, la divulgació de la Història de Catalunya es va
fer a partir d’herois medievals, en un context històric força imprecís i sense una 
cronologia històrica gaire seriosa.
Les adaptacions d’obres literàries també han tractat, encara que sigui de forma 
indirecta, la Història de Catalunya o d’altres territoris de llengua catalana.
Les llegendes catalanes amb un base històrica força minsa han esta un font 
d’inspiració per l’elaboració de còmics més o menys relacionats amb la Història de 
Catalunya.
Amb els còmics de la Història local dels municipis catalans ens aproximem a 
la idea del còmic històric i a la divulgació de la Història de Catalunya , encara que 
sigui d’una forma parcial i limitada. Finalitzarem aquest estudi de la Història de 
Catalunya en el còmic amb l’anàlisi detallat de les diverses obres de còmic històric
que han tractat la Història de Catalunya, la problemàtica d’ aquest tipus de còmic
i les possibles aplicacions didàctiques d’aquest. 
2.1.II.lustracions, Còmics i Història de Catalunya.
En aquest apartat volem analitzar aquelles publicacions que volen 
divulgar la Història de Catalunya mitjançant el còmic , encara que fem
una breu referència als llibres il·lustrats d’Història de Catalunya. Aquesta
divulgació de la Història de Catalunya a partir del còmic la considerem des
d’un punt de vista força ampli: superherois com el Capitán Trueno o 
Tallaferro; adaptacions d’obres literàries , especialment Tirant lo Blanc; 
llegendes catalanes i còmics d’Història local de municipis catalans.
2.1.1.Llibres il·lustrats d’Història de Catalunya
Hi ha una nombrosa producció de llibres il·lustrats d’Història de Catalunya, per 
tant, aquest breu comentari no té intencions de ser exhaustiu, n’és només una petita 
mostra. Aquests llibres no segueixen el llenguatge propi del còmic ni les seves 
convencions, són il·lustracions o dibuixos de llibres dirigits especialment als 
nens/es, i alguns d’ells als joves. Podem iniciar aquest comentari amb la Història 
de Catalunya il·lustrada, el text de la qual es de Ferran Soldevila i les il·lustracions de 
Josep Granyer. [105] 
Aquesta obra va ser publicada en el marc de la commemoració del
centenari del naixement de l’historiador Ferran Soldevila (1894-1994). La primera
edició d’aquesta obra havia estat l’any 1967. En gairebé 150 pàgines, Ferran 
Soldevila explica la Història de Catalunya a partir d’uns textos sintètics que 
utilitzen les il·lustracions com a suport visual. El llibre s’ inicia amb la prehistòria:
Caçadors i artistes passen per la presència grega a Catalunya: Els grecs a 
Catalunya... arribant a l’època medieval, sense oblidar els ibers i romans, Indíbil i 
Mandoni , i la presència cristiana a Catalunya, La predicació del cristianisme.
La part medieval està tractada amb força detall: Guifré el Pilós ; l’expansió 
catalana pel Mediterrani amb diversos episodis com poden ser : Les gestes de 
Roger de Llúria, Roger de Flor... Arribem al compromís de Casp amb l’episodi
Jaume el dissortat i també a l’època moderna amb episodis com són: La mort 
de Pau Clarís i L’onze de Setembre . L’època contemporània és tractada de
forma molt breu, i el llibre finalitza a l’any 1900. El pòrtic que signa Albert Jané
ens explica la manca d’episodis situats a la història contemporània de Catalunya:
“I no es pot pas dir que no n´ hagin passat de coses, i ben grosses. Sinó que 
aleshores no es podien dir . En tot cas, no es podien dir tal com de debò havien 
passat.” [106] Un altre llibre, amb unes pretensions semblants a l’anterior, 
és Història de Catalunya ( Tria d’Episodis) d’Antoni Rovira i Virgili, pels textos 
i per les il·lustracions de Josep Obiols. [107] Aquesta obra havia estat publicada
els anys 1921-1922 a la revista La Mainada i a l’any 1933 per edicions L’Ocell
de Paper . Aquest llibre comença amb la prehistòria, L’art rupestre, i arriba 
fins a la Catalunya autònoma. Si comentem llibres il·lustrats d’Història de Catalunya 
trobem diversos títols de la dibuixant Pilarín Bayés: Què és la Generalitat ? [108],
Què és el Parlament [109] i la Petita història de Catalunya [110] I per finalitzar 
els llibres il·lustrats d’Història de Catalunya, tenim dues obres del dibuixant de 
còmics i il·lustrador Pere Joan : Això és la Generalitat [111] i Això és 
Catalunya[112]


2.1.2.Còmics protagonitzats per superherois: Capitán Trueno i Tallaferro
El Capitán Trueno eren “les aventures d’un cavaller errant espanyol que 
participava a les croades. La figura del capità, sempre disposat a defensar els 
desvalguts, estava inspirada en el Príncipe Valiente, de Harold Foster. En les 
seves corredisses arreu del món, el capità no estaria mai sol. L’acompanyaven
Goliath, un homenàs forçut i golafre, i Crispí, un joglar jove i rialler.” [113]
Pel que es refereix al “marc cronològic i d’espai concret trobem: el setge
de Sant Joan d’Acre per els creuats l’any 1191, i en els primers capítols 
apareixen alguns personatges històrics com Ricard Cor de Lleó, Saladi o 
Gengis Kahn” [114] Les històries del Capitán Trueno mai respectaven 
la cronologia històrica ni la contemporaneïtat dels personatges que sortien 
en les seves vinyetes: “(...) les aventures del Capitán Trueno van ser sempre
ucròniques, apareixen des d’egipcis del temps del faraó, fins inques i asteques, 
sense oblidar mil i una tribus africanes que oferien un toc d’ exotisme a la 
història. Cal dir, però, que els seus autors , tampoc perseguien una 
correspondència crono- espaial” [115] Vers l’any 1983, en la Historia de 
los cómics publicada per Toutain Edicions [116] i després, l’any 1996, en la 
publicació Un mite dels còmics: Capitán Trueno, Fill de l’Empordà, publicada per 
la Regidoria de cultura de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries [117] , es planteja 
l’origen empordanès del Capitán Trueno, les lectures que fa de Plató i, fins i tot, 
el Capitán Trueno i Sigrid enllitats... Aquesta actualització del Capitán Trueno
va ser considerada per alguns crítics com una broma de Víctor Mora: “Aquesta 
relectura del personatge s’ ha d’entendre com una gran broma de Víctor Mora.
Ni ell s’ ho pot prendre seriosament. Perquè el Capitán Trueno sigui de 
Cadaqués, o que ,de petit , llegeixi La República i marxi de casa per diferències 
generacionals.. És una gran broma. I està molt bé que Mora la fes.(...) [118] 
Posteriorment, Víctor Mora aclareix l’argumentació: “La censura no hauria 
permès l’aparició de l’heroi català de tanta anomenada...El Capitán Trueno
només podia ser espanyol. Per tancar les discussions, quan ho vaig poder fer, 
el vaig empadronar a l’Empordà. Però ja es comprèn que allò que , a mi, em 
sembla sempre més important del Capitán Trueno, no és sobretot la seva nacio-
nalitat, per respectable que sigui, sinó la universalitat dels valors de justícia i 
llibertat que defensa: els drets humans”. [119]
Als anys 90 apareix Tallaferro , un cavaller català, i el seu escuder Galdric,
acompanyats per Pyrèlius , un alquimista més aviat fracassat però amb sentit
de l’humor [120]. Els autors de Tallaferro són precisament Jesús Blasco, Adrià 
Blasco i Víctor Mora. Els llibres protagonitzats per aquest heroi català són: La 
Batalla de Filadèlfia[121]; El tresor de Barcelona [122]; L’enigma de la ciutat 
perduda[123]; L'última aventura [124]. En aquest cas, el pròleg signat per 
Anton M. Espadaler a Tallaferro: La Batalla de Filadèlfia ens explica la base
argumental d’aquest cavaller català: “Ramon Muntaner va explicar a la seva
Crònica l’expedició dels almogàvers. Però no ho va fer d’una manera freda i 
desapassionada, com ho hauria fet un historiador més avesat als llibres 
d’acció, sinó volent transmetre la intensitat d’una vivència, d’una experiència 
que molts dels seus contemporanis envejaven.
Muntaner explica, amb la satisfacció del privilegiat, una aventura , és a dir, una
mena de vida que només existeix plenament a la literatura.
De fet, Muntaner escriu com si estigués vivint una novel·la. I no és això encara 
avui una aventura: un fragment de vida en uns termes diferents, on els lligams 
quotidians són mínims, on la natura de l’home s’ expressa al caire dels límits, 
i que només pot ser del tot entès en termes literaris, o sia, a frec de la ficció, d’un 
més enllà terrenal ?
Els almogàvers d’avui, els de Víctor Mora, reprenen històries antigues, però
el seu carnatge espiritual és tot un altre.
No han perdut, en canvi, aquest gust per la vida lliure, pel descobriment del món
i d’un mateix que ensenya i fa millorar els homes i que caracteritza l’aventura 
de tots els temps” [125]


2.1.3.Adaptacions d’obres literàries:
Algunes obres literàries de la cultura catalana han estat adaptades al
llenguatge del còmic. Tenim dos autors que han fet aquestes adaptacions: Manuel de 
Pedrolo i Joanot Martorell. 
En el cas de Manuel de Pedrolo tenim dues obres d’ell : Les civilitzacions són 
mortals[126] i Mecanoscrit del segon origen. [127] La qualitat d’aquestes 
adaptacions al còmic són poc reeixides. Però ha estat el Tirant Lo Blanc de Joanot 
Martorell l’obra més adaptada al còmic. Tenim tres versions: en primer lloc, la 
versió adaptada per Maria Aurèlia Capmany i presentada en quatre quaderns. [128] 
La segona versió de Tirant lo Blanc és una adaptació i dibuixos de Jordi Bulbena. Va 
ser “publicada inicialment a la revista Cavall Fort, entre 1972 i 1973 ( exactament , 
dels números 230 al 255, inclusivament), aquesta adaptació d’un fragment del 
Tirant realitzada per Jordi Bulbena, conserva, malgrat el temps transcorregut, tota la 
frescor del que en podríem dir una obra de joventut de l’autor, que és plenament 
lícit recuperar i d’oferir al públic actual aplegada en un àlbum” [129] La darrera 
versió de Tirant lo Blanc és a partir d’un guió de Jaume Fuster i dibuixos de Sento 
Llobell [130] En Jaume Fuster va reflexionar respecte als problemes que van haver 
de superar per elaborar aquesta versió del Tirant lo Blanc en còmic: “ El primer, i 
més important, era perdre-li la por i el respecte acadèmic. Una lectura amatent del 
text em va ajudar en aquest sentit: la frescor, l’entusiasme i l’humor de Joanot 
Martorell allunyaven el Tirant del fòssil consagrat. Era un text viu que admetia tota 
mena de manipulacions.
El segon problema era el de la llengua. El català de València de feia cinc-
cents anys, que Joanot Martorell usava, resultaria poc entenedor per als joves a qui 
anava destinat el còmic. Afortunadament, els professors Rosa Giner i Joan Pellicer 
havien preparat l’edició actualitzada que editaria la revista El Temps en un 
llenguatge que alhora era respectuós amb el català de Martorell i amb la 
comprensió del lector actual i amb la normativa vigent(...) Els altres problemes que 
se´ m van presentar eren estrictament tècnics i mereixen més atenció, perquè són 
comuns a qualsevol adaptació en còmic d’una obra literària. En primer lloc, el 
guionista ha de ser conscient que el veritable autor del còmic és el dibuixant i que 
la seva feina és purament de suport .(...) Per tant, qui havia de decidir l’estil, el to,
el ritme i l’estètica de l’adaptació era Sento.(...) En segon lloc, atesa l’extensió 
de text, calia triar, tallar i comprimir escenes. Per sort ens plantejàvem una 
adaptació extensa ( cent seixanta pàgines dibuixades ) i vaig optar per adaptar tot 
el text sense suprimir cap seqüència.(...) En tercer lloc, volia que la imatge dominés 
sobre el text. Que tot allò que es pogués veure no s’ expliqués en paraules, ja 
fossin de descripció, ja fossin de diàleg. Penso que aquesta és una regla d’or en 
qualsevol adaptació visual d’un text literari.(...) I finalment, atès el públic a qui 
bàsicament anava destinada la versió, vaig intentar extreure del text tot el seu 
contingut d’aventures èpiques, d’acció i d’humor.” [131] 
2.1.4.Llegendes catalanes
Les adaptacions de les llegendes catalanes a còmic no s’ han destacat per la 
seva qualitat artística ni literària. En primer lloc esmentarem els tres volums de Les 
llegendes èpiques catalanes [132] signades per UTS ( August Bernat ). [133] L’altre 
adaptació al còmic de les llegendes catalanes és La llegenda de la Malavella[134]
2.1.5.Còmics de la Història Local d’un municipi. 
El còmic d’Història Local de diversos municipis catalans ha estat una 
iniciativa engegada, en la majoria de les ocasions, pels Ajuntaments d’aquests
municipis. Hi ha, però, dues excepcions que podem destacar pel que es refereix
a la promoció del còmic d’Història Local: la Història de Sant Andreu del Palomar 
en còmic [135] editada per la Comissió Cívica del Mil·lenari del Poble de Sant 
Andreu de Palomar i la Història de Viladecans en còmic, editada per l’Arxiu 
Històric de Viladecans[136]. I també la Història del Pobles [137]en còmic, dirigida
especialment als infants. 
2.1.5.1.Equip Butifarra! / Saco Roto
Com ja vàrem comentar en l’apartat 1.6.2.Equip Butifarra! d’aquest 
mateix article, aquest equip va publicar diverses històries locals en còmic: 
Castelldefels[138], Palafrugell [139] ,Santa Coloma de Gramanet [140] 
i Tarragona [141] 
2.1.5.2 Ed. Periòdiques / Hermes Edicions
La Història dels pobles en còmic apareix com una iniciativa d’Edicions 
Periòdiques l’ any 1993, i els anys 1996 i 1997, d’Hermes Edicions [142]
2.1.5.3.Edi-3
L’equip Edi-3 és el responsable de diverses històries locals en còmic: 
Alella[143], Badalona[144] , La Bisbal [145] , Martorell [146] , Palamós [147]
i Sant Adrià del Besòs [148]
2.1.5.4.Diferents autors 
En aquest apartat de la històries locals en còmic tenim una diversitat
de dibuixants, guionistes i editorials: Ascó[149] ,Barcelona[150] ,Caldes 
d’Estrac[151], Canet[152], Cardona[153], Cornellà de Llobregat[154], 
L’Hospitalet de Llobregat[155] ,El Masnou[156], Malgrat[157], Palafolls[158], 
Pineda de Mar[159] ,Pobla de Claramunt[160], Rubí[161], Sant Andreu de la 
Barca[162], Sant Andreu del Palomar[163], , Santa Margarida de 
Montbuí[164], Sitges[165],Tortosa[166],Viladecans [167] i Vila -seca [168]


2.2. Definició de còmic històric
Abans d’ analitzar la producció de còmics d’Història de Catalunya, 
hem de definir què entenem per còmic històric. Hem triat dues definicions
possibles de còmic històric. La primera definició és de Genís Cormand:
“(...) el còmic històric és una barreja de didàctica i entreteniment, un intent de 
posar cara i ulls a la història trencant així amb la despersonalització que
a vegades tenim de les figures i els fets massa llunyans. La fidelitat histò-
rica no queda desvinculada del factor de diversió i en aquest gènere
es pretén unir les dues característiques.” [169] L’altre definició correspon
a Ser Vich , professor d’Història a la UNED, que ha estudiat en nombrosos
artícles i en algun llibre la relació de la Història amb el món dels còmics: “Sigui 
quin sigui el seu contingut, les historietes necessiten un marc cronològic i espacial, 

real o fictici, on desenvolupar els arguments i permetre els personatges moure’s 
amb naturalitat i llibertat.
La història juga un paper important, aportant un marc de referència per a què els 
personatges es desenvolupin amb certa versemblança.
Els autors, sovint, concedeixen un paper massa passiu, de vegades només 
testimonial, a les referències històriques. No obstant, en els últims anys, a partir de 
l’anomenada escola franco-belga, el marc històric ha adquirit, de vegades, un 
protagonisme que ha absorbit els propis personatges.
Un dels perills del còmic que s' emmarca en un context històric és que si el còmic 
simplifica massa els arguments i no atén amb correcció al marc, es desvirtuï la 
realitat en la qual es mouen els personatges, que no sempre són de ficció. Un altre 
perill és que les imatges del còmic siguin acceptades com a vertaderes pel 
lector”.[170]
2.2.1. Panoràmica del còmic d’Història de Catalunya.
En aquest apartat analitzem la producció de còmic històric situat a Catalunya,
tant en l’espai (català), com en el temps (la cronologia). 
2.2.1.1.Grup Nono/Art.
El Grup Nono/Art o l’Equip Almirall són els responsables de La Nostra 
Cultura [171] formada d’un sol volum, i la Breu Història de Catalunya, [172] 
formada per tres volums.
2.2.1.1.1.La Nostra Cultura
Aquest llibre utilitza el còmic com a medi per divulgar la història de la cultura 
catalana. Les èpoques tractades en aquest llibre són: l’època del romànic, l’època
del gòtic, la decadència , la Renaixença , el Modernisme, el Noucentisme i els 
nostres dies. El pròleg de Josep Mª Ainaud de Lasarte ens parla de l’objectiu final
d’aquest llibre: (...) “ Catalunya ha estat el nucli d’aquesta cultura i d’aquesta llen-
gua, que han trobat ressò i forma pròpia en tots altres països que avui parlen les 
diverses variants de la nostra llengua i que anomenem Països Catalans. El Congrés
de Cultura Catalana, que es celebrà l’any 1978 en fou la més alta manifestació, i
aquest llibre que avui prologuem, una mostra excel·lent de com la cultura catalana 
pot arribar arreu i de com és capaç d’adaptar-se a les formes actuals d’expressió 
(...)” [173] 
2.2.1.1.2.Breu Història de Catalunya.
A finals de la dècada dels 70 “ les comunitats lingüístiques i socials més 
diferenciades , amb un procés autonòmic més desenvolupat , són les primeres en
iniciar el camí d’oferir als seus ciutadans els retalls de les seves històries disper-
ses o gairebé oblidades. Catalunya i Euskadi , una vegada més , s’ avançaven i
elaboraven les seves històries en historietes, amb temes generals o aspectes 
parcials i ben representatius de moments crucials del seu esdevenir històric.” [174]
Dins d’aquest context històric de recuperació de la memòria històrica, a partir
del suport del còmic històric, tenim la Breu Història de Catalunya: “És l’any
1979, quant un grup d’ especialistes catalans , Nono Art , presenta el dia de 
Sant Jordi, la Breu Història de Catalunya en còmics, dibuixos i historietes.
Una obra en tres volums, sota la direcció de José Antonio Parrilla , i amb els
dibuixos de Leopoldo Sánchez sobre guions del mateix Parrilla i la col·laboració
de Lluís Vila- Abadal i Serra, que avarca des d’El casal de Barcelona i la
Marca Hispànica de Guifré el Pilós , fins el retorn de l’exili de l’honorable 
Tarradellas. La diada de l’onze de setembre, òbviament , és el tema principal ,
i se recullen la manifestació monstre de l’any 1977, quant un milió de catalans
van recórrer els carrers de Barcelona reclamant la devolució de les institucions 
autonòmiques i la restauració de la Generalitat.
El desenvolupament industrial, els esdeveniments culturals i artístics , els 
costums i l’ambient de cada època estan acuradament tractats en els dibuixos que
Leopoldo Sánchez ha realitzat per aquesta breu història de Catalunya editada en 
català” [175] 
2.2.1.2.Col·lectiu SIRE.
Aquest col·lectiu estava format pel guionista Francesc Bofill i el dibuixant 
Francesc Infante.
2.2.1.2.1.Enigma Gaudí. [176] 
Aquest còmic “(...) a partir de la mort d’Antoni Gaudí – verídica, evidentment –
s’ especula imaginativament sobre el misteri que l’envoltava” [177] mitjançant un 
investigador privat, anomenat Mr Bach. En aquest còmic apareix Salvador Dalí,
Francesc Macià, Josep Pla, Francesc de Pujols... I també les principals obres
d’Antoni Gaudí: la Pedrera, el Parc Güell... 
2.2.1.2.2.Bach o l’encàrrech Cambó.[178]
En aquest còmic, Francesc Cambó encarrega una nova investigació a Mr. 
Bach, que ha de cercar un personatge anomenat Ashur o el jueu errant. És una història
plena d’esoterisme, màgia i mitologia germànica. El context històric està situat a
l’any 1926. La història relaciona Francesc Macià i Francesc Cambó, els situa
com amics. També es considera a Francesc Cambó com a membre actiu de
la maçoneria. 
2.2.1.3.Història en historieta de Catalunya [179]
Aquest còmic “ en clau d’humor, amb la voluntat expressa de reflexionar sobre 
l’altre cara de la moneda d’allò que ens han explicat sempre” [180] 
2.2.1.4.Barcelona, l’aventura d’una ciutat [181]
Jaume Marzal i Luri Gregori en aquest còmic són fidels “ a la crònica dels 
esdeveniments” [182] però també trobem “ la contra - història de la ciutat
incloent un ventall d’anecdotari popular” [183] En aquest còmic “ el mateix
dibuixant explica els fets al seu fill (...)” [184]
2.2.1.5.Cavall Fort 
La revista Cavall Fort ha generat a petita escala, la producció de còmic 
històric. Esmentem tres exemples de còmic històric que tracta la història 
de Catalunya.
2.2.1.5.1.De Balaguer a Kumram. [185]
És un còmic històric on “ s’ hi narra la història del baró Tallarrocs, un noble
revoltat contra Pere II , que es fa fort a la ciutat de Balaguer. Amb grans dosis 
d’anècdota i aportació personal , Maria Novell aconsegueix d’aclarir-nos quin
és el marc social de l’època i igualment ens deixa clars els papers que desen-
volupaven els nobles, els soldats i tots els altres protagonistes dels fets en el 
seu entorn immediat. Maria Novell reflecteix l’estratificació social de la Catalunya
del segle XIII i també les pautes de comportament dels personatges que la 
visqueren, sense necessitat de fer una referència explícita als anys i llocs on 
succeïren els fets” [186] 
2.2.1.5.2.Rocaguinarda [187]
Aquest còmic és la història del famós bandoler Perot Rocaguinarda, nascut a 
Oristà l'any 1582. “Perot feu anar de corcoll totes les autoritats que es proposaven 
prendre'l, i assolí un reconeixement popular molt més enllà de la seva terra.“ [188]
Oriol Garcia, l’autor de Rocaguinarda “ens explica que no ha pretès realitzar 
una biografia íntegre del personatge, atapeïda de dades i referències històriques, si 
no que ha tractat de relatar un episodi de la seva vida, fidelment documentat, però 
amb les dosis d'intriga i acció necessàries per què ens ho passem bé.” [189]

2.2.1.6.Dragui (Història de Catalunya en còmic)[190]
A partir d’un drac anomenat Dragui, com a fil conductor, tenim explicada tota 
la història de Catalunya. Cal dir que el Dragui era “l’adaptació dels episodis de la 
sèrie de TV3” [191] 
2.2.1.7.Temps d’Espases
Temps d’Espases és el nom de la Col·lecció de còmics d’aventura 
històrica publicats dins de Signament Editorial. Els autors d’aquests còmics
són Xavier Escura [192] com a guionista , Francesc Riart [193] i Oriol Garcia 
Quera [194] com a dibuixants. Tots els còmics d’aquesta Col.lecció tenen uns 
apèndixs sobre el contingut històric del còmic. Abans de l’inici del còmic hi ha una 
breu introducció del període històric d’unes 3 o 4 pàgines segons l’àlbum. I un cop 
acabat el còmic hi ha els documents Signament, que va de 9 pàgines a 20, 
depenent de l’àlbum. Aquests documents fan referència a la batalla principal o més
important que es desenvolupa en l’àlbum. Hi ha nombroses referències militars i
estratègiques: context polític i geoestratègic, desenvolupament de la batalla més
important del moment, vestits, arnesos i armes utilitzades, i altres aspectes 
importants de vida quotidiana: arquitectura, habitatges, formes de vestir de la 
població... En el cas de L’Exèrcit errant no trobem el títol de documents 
Signament, és a partir de Gorja mortal que els documents tenen el
títol Signament.
2.2.1.7.1.L’Exèrcit errant [195] 
Aquest és el primer número de la Col·lecció Temps d’Espases. Els 
almogàvers són els protagonistes d’aquest àlbum: (...) “Les proeses bèl.liques 
dels homes i les dones que van seguir Roger de Flor per la Mediterrània són una 
font generosa i inesgotable d’episodis èpics, convenientment ajustables als requeri-
ments del guió. Espases, cavallers, armadures... les referències estilístiques i 
argumentals al Prince Valiant de Harold Foster semblen anunciades des de la 
portada...” [196] Aquest còmic històric és un “ relat novel·lat d’un enfronta-
ment real: la batalla de Cefís, on 3.500 almogàvers – pollosos i malgirbats- i 2000
turcs mercenaris van aniquilar 15.000 soldats francs encapçalats pel bo i millor de 
de la noblesa europea. El sorprenent resultat d’un enfrontament tan desigual va
canviar els conceptes clàssics de l’estratègia militar i va donar sortida a l’atzucac
que es trobaven els almogàvers després de l’assassinat a traïció de Roger de 
Flor.(...)” [197] Com hem dit a 2.2.1.7. Temps d’Espases aquesta col·lecció
de còmics té una “ voluntat de transgredir les fronteres habituals de la historieta amb 
afany pedagògic i rigor documental” [198] Aquest interès didàctic en L’Exèrcit 
errant el trobem “ abans d’iniciar l’aventura , els autors expliquen quin és el 
marc històric on es desenvolupa: la Grècia de principis del segle XIV, el paper de 
Bizanci, dels turcs, de l’imperi comercial venecià , dels ducats francs, dels catalans.
I al final, acabada la història , s’ explica, amb detalls gràfics i il·lustracions , què va 
succeir realment, segons el que se sap, afegint-hi la reproducció dels vestits de 
guerra, l’armament, els habitatges i els escuts de l’època, sense partidismes 
romàntics” [199] 
2.2.1.7.2.Gorja mortal [200]
Aquest segon àlbum de la Col.lecció Temps d’Espases. Gorja mortal 
“esta basat en el pas d’Hanníbal pels Pirineus , abans de creuar els Alps i 
enfrontar-se al poder de Roma” [201] L’acció d’aquest còmic “ es situa a l’estiu
del 218 a. C., any en el qual les tropes romanes desembarcarien per primera vega-
da a Hispània, el moment que les tropes d’Hanníbal intenten creuar els Pirineus
com a destí a Itàlia , i són atacats per les hostes coalitzades dels pobles ibers de la
regió : andosins, bergistans i aireosins que s’ uneixen per orgull en front l’invasor
que s’ ha atrevit a trepitjar el seu sagrat territori encara que saben que , per falta 
de mitjans , segurament seran derrotats. Tot això serveix de marc per explicar 
els amors entre els princeps ibers Moeric i Anusic amb la laietana Luxínia i la 
gala Miria.” [202] Gorja mortal és una obra que podem destacar per la reconstrucció
dels seus autors d’aquesta època històrica: “(...) el que crida més l’atenció de l’obra 
d’Escura, Riart i Garcia, és la cura en la recreació d’una època que va més enllà 
de l’ambientació material i dels noms dels personatges , per incidir en les mentalitats
d’aquelles persones que antigament poblaren les terres del nostre país, i que ens 
aproximen , mitjançant unes vinyetes un xic rígides, a un context , no gaire conegut,
però per això , no està minvat d’interès, sinó tot el contrari.” [203]
2.2.1.7.3.L’amenaça sarraïna. Els clans pirinencs, entre Carlemany i 
Al-Andalus. [204]
L’ acció d’aquest àlbum està situada al “Pirineu català. Estiu de l’any
793. La pugna entre l’Imperi de Carlemany i l’expansió islàmica d’Al- Andalus
provoca una ràtzia de 30.000 guerrers sarraïns que, a sang i foc, marcarà el 
destí dels pobles pirinencs per sempre més” [205] Hi ha elements d’aquest
àlbum que estan documentats històricament: “La figura del general Musà en 
l’expansió sarraïna vers els Pirineus , la ràtzia d’Abd al-Malik i la destrucció de
la Seu d’Urgell són fets històrics del segle VIII (...)” [206] Hi ha una part de 
la història: “ L’ocupació militar d’Arànser pels sarraïns i la reconquesta
dels pirinencs, la figura de la princesa Oria, la fundació de Músser i tota la
suggerent toponímia local que se´ n deriva, està basada en 
la recopilació de llegendes pirinenques efectuada per Joan Obiols 
(ESVORANCS, Fets i llegendes de la muntanya. La Seu d’Urgell.1987),
completada amb la recerca de fonts orals per part dels autors” [207] 
L’àlbum L’amenaça sarraïna... té la seva continuació i final en la 
Revenja, l’últim àlbum de còmics de la Col.lecció Temps d’Espases.
2.2.1.7.4. Revenja. Una ràtzia islàmica arrasa les valls pirinenques.[208]
Amb la mateixa base documental que L’amenaça sarraïna...[209], 
Revenja està situada al “Pirineu català a l’estiu del 793.Una maledicció 
terrible i indeturable es transmet de pares a fills. Un cercle devastador de 
revenges amenaça la supervivència de pobles sencers. Llegendes èpiques
del Pirineu encaixen insòlitament amb les cròniques militars d’uns enfrontaments
entre Carlemany i l’Islam que van posar els fonaments de la futura nació catalana”
[210] 


2.2.1.8.Barcelona 1714. L’Onze de Setembre. [211]
El context històric es refereix als “ derrotats d’aquell fatídic 11 de setembre del 
1714, que van ser els catalans...austracistes. És a dir, els partidaris de l’arxiduc Carles, 
el mateix que va abandonar sense miraments les aspiracions al tron hispànic – i als 
seus fidels partidaris, els territoris de l’antiga Corona d’Aragó- quan se li va posar a 
l’abast el suculent pastís de l’imperi austríac (...) Els catalans, doncs, van ser els 
primers a experimentar, precisament en un 11-S,l’amarg gust de la derrota. Va ser 
fa 288 anys, l ´ onze de setembre de 1714, i l’error estratègic d’apostar per
l’arxiduc, en lloc de fer-ho per Felip de Borbó en la lluita fratricida que es coneix amb 
el nom de Guerra de Successió, el va pagar amb la supressió de les institucions 
pròpies- Consell de Cent, Corts, Coronela i Generalitat, incloses – i la submissió al 
règim administratiu castellà derivat del decret de Nova Planta” [212]
En aquesta obra, Oriol Garcia i Quera desenvolupa per primera vegada els
papers de dibuixant i de guionista: “El dibuixant Oriol García, que debuta com a
guionista, s’ ha capbussat a Barcelona 1714 en aquesta peripècia apassionant
que conjuga èpica i lírica, coratge, traïció i, finalment, l’estranya fascinació que
exerceixen les derrotes històriques i ha bastit una crònica en forma de còmic
en que tenen cabuda personatges històrics com ara Rafael de Casanova, l’últim
conseller en cap de Barcelona; Antoni de Villarroel, general en cap de Catalunya;
el sanguinari duc de Berwick, mariscal de França, i ciutadans anònims convertits en
herois populars que habitaven els barris de la Barcelona del 1714, com el Born, que
van ser arrasats pels vencedors per construir-hi la Ciutadella” [213] Barcelona 1714
segueix una estructura semblant als llibres de la col.lecció Temps d’Espases; abans 
de l’inici del còmic, en les dues primeres pàgines hi ha diversos personatges reals i 
de ficció amb una breu descripció escrita i un dibuix d’aquests: Rafael de 
Casanova; Antoni de Villarroel; Salvador Feliu de la Penya; Duc de Berwick; 
Duc de Pòpuli; Pròsper de Verboom; Eduald Mas i Duran; Clara; Jaume; 
Francesc Mas i Duran; Vidal i Francesc Castellví i Obando [214] ; a continuació, 
abans de l’inici del còmic, hi ha un resum històric de tres pàgines amb el títol : 
Catalunya dins d’un conflicte europeu: La Guerra de Successió (1702-1714)[215] 
Un cop finalitzat el còmic tenim un epíleg històric del tot necessari: Postguerra i 
repressió [216]
2.2.1.9.La vida i la mort de lo Bandoler Serrallonga [217]
És un còmic amb un guió que va mitificar la figura del Bandoler Serrallonga 
en una tendència pròpia del romanticisme. El dibuix és poc elaborat i força primitiu. 
2.2.1.10.El xicot pelut. Un tal Guifred...[218]
Aquest còmic tracta sobre la designació de Guifré el Pelós o el Pelut, com
a Comte de la Cerdanya, de l’Urgell, i també té la tasca de repoblar el Ripollès i
de foragitar els musulmans de la zona. Els aspectes positius que podem destacar 
d’aquest còmic són : el vassallatge que encara mantenen els comtes catalans 
envers els reis francs, en aquest cas el Rei Carles el Calb, i el paper del Rosselló com 
a bressol dels orígens polítics de la Catalunya Comtal. El personatge de Guifré és 
originari del Rosselló.
Els aspectes negatius d’aquest còmic són la caracterització dels musulmans o
sarraïns amb tòpics com són “ganduls” i curiosament, en alguna ocasió, parlen 
en castellà (?). Per altra banda, els francs són considerats com uns “bàrbars del 
nord “un xic refinats. 
2.2.1.11. Biografies de personatges catalans. El General Prim.[219]
Tenim uns còmics que tracten les biografies de personatges catalans 
Famosos; com el general Prim, i també va sortir la biografia d’Antoni Gaudí. 
2.3.Problemàtica del còmic històric de Catalunya.
Els problemes que pateix el còmic històric situat en l’àmbit català són
diversos, alguns específics de la nostra cultura, com per exemple la inexistència 
de revistes de còmics per adults en català. Només disposem de revistes infan-
tils: Cavall Fort i Tretzevents. 
Un altre problema del còmic històric de l’àmbit català i en llengua catalana és
el finançament: “ El primer pas d’elaboració d’un còmic històric se centra en 
el projecte que es presenta a l’entitat i les persones que el puguin subvencionar,
ja siguin ajuntaments o institucions per una banda, i entitats privades per l’altra,
a fi que les despeses quedin repartides; el cas és que per a les editorials és un 
gènere molt difícil de vendre” [220]. En canvi la valoració social del còmic ha 
millorat, ja que abans “ no s’ utilitzava el còmic per la divulgació de la història , per 
exemple, potser per la incapacitat dels autors, com per l’escassa receptitvitat
del públic, acostumat a que la historieta era sinònim de subcultura, simplicitat i
divulgació..” .[221] En darrer lloc, el còmic històric té un afany didàctic que en 
algunes ocasions pot sobrecarregar d’informació al lector: “ Això fa que algunes de 
les històries siguin més narracions il.lustrades que autèntics còmics, que el 
llenguatge de la història gràfica estigui desaprofitat i que les pàgines estiguin
saturades de llegendes i requadres que sobrecarreguin les vinyetes. Pocs 
s’ atreveixen a incorporar directament les onomatopeies i les bafarades ,
que per elles soles expliquen coses. Hi ha ocasions en les quals es nota al 
dibuixant angoixat per la ciència , per la didàctica i la pedagogia. Les pàgines
perden així espontaneïtat i resulten híbrides.” [222] 


2.3.1.Àmbit territorial. 
L’àmbit territorial català que domina en el còmic històric és el 
del Principat de Catalunya. Pel que es refereix a d’altres territoris de 
parla catalana, tenim una presència gairebé testimonial. 
2.3.1.1.Catalunya-Nord.
En aquest cas tenim l’àlbum El xicot pelut. Un tal Guifred...[223] 
El dibuixant i el guionista són nord - catalans i l’editorial té la seva seu a 
Perpinyà. 
2.3.1.2.Illes Balears.
En el cas de les Illes Balears, tenim diferents obres que podem destacar:
Història de les Balears [224] de l’Equip Butifarra!; La Història de 
Banyalbufar en còmic [225]; Lo regne del mar: història de Mallorca en 
còmic [226]; Història de Menorca en còmic[227]; La conquesta de 
Menorca. Any 1287 [228] i, finalment, Rondalles Mallorquines en 
còmic. [229] 
2.3.1.3.País Valencià
En el País Valencià només hem trobat dues històries en còmic, tots dues 
d’àmbit local: Les aventures de Xàbia [230] i Història en còmic 
d’Alcàsser [231] 
2.3.1.4.Matarranya
D’aquesta comarca de la Franja de Ponent hem localitzat una història en
còmic: Bernat Corremón al Matarranya [232]
2.3.1.5.Andorra.
Pel que es refereix al principat d’Andorra tenim: Breu història 
d’Andorra [233]
2.3.2.Possibles traduccions. 
La manca de còmic històric en català podria ser resolt, en part, a partir
de la traducció d’àlbums de còmics editats en italià i en castellà. Haurien de ser
obres localitzades a Catalunya i d’un marc cronològic propi de la història de Ca-
talunya. Les propostes de traducció es refereixen especialment a l’època contem-
porània, especialment a la Guerra Civil Espanyola i, també, a la Barcelona de 1923.
Hi ha una altre obra ambientada en la persecució de l’heretgia càtara a l’època
medieval. 
2.3.2.1.Obres en italià ambientades a Catalunya.
Hi ha dues obres de Vittorio Giardino ambientades a la Guerra Civil 
Espanyola a Catalunya, que són : Las aventuras de Max Fridman ! NO 
PASARÁN! Tomo 1 [234] i la seva continuació Las aventuras de Max Fridman ! 
NO PASARÁN! Tomo 2 Río de sangre [235] 


2.3.2.2.Obres en castellà.
El tema de la Guerra Civil Espanyola a Catalunya també ha generat
alguns còmics, fins i tot, amb el dibuixant originari de l’àmbit cultural català. Con-
cretament en la revista El Víbora varen publicar-se, amb guió de Montesol i 
les il·lustracions de Roger, la història d’Emili, un militant republicà català 
que participa en els esdeveniments més significatius de la GCE [236] Si 
seguim amb l’època contemporània, tenim l’àlbum [237] Negras Tormentas:
“ (...) la Barcelona de 1923 en una obscura història de contraban d’armes
a favor de l’extrema dreta alemanya , permet un millor coneixement d’una
ciutat dominada pels grups anarco - sindicalistes , i en la perfecta caracterització
arquitectònica i ambiental permet a personatges com Durruti, Companys ,Canaris
o Escobar, moure’s sense problemes com si d’un documental es tractés i avisar
al lector de les diferents històries que es movien en la capital mediterrània 
d’aquells anys (...)” [238]
Finalment, tenim Alfons Font amb Bri d’Alban , una obra que retrata
la persecució que varen patir els catars per part de l’Església Catòlica, i Simó
de Monfort com a defensor de les essències “franceses” i catòliques. [239] 




Albert Moreno i Sagrera 

Document de la constitució

Introducció

Sumari