EL "BARRI GÒTIC" MONUMENTAL.
  Josep M. Vilarrubia i Estrany

 

Comentaris pel professor

Som a la Plaça Nova, sens dubte, una de les més antigues de la ciutat. 
Quin joc de paraules. A l’Edat Mitjana, aquest espai pertanyia al Bisbat. El solar fou cedit a canvi de que la ciutat cedís, per sempre més, aigua pel claustre de la catedral.
Passades les torres romanes ens dirigirem vers el carrer de Santa Llúcia. El nom procedeix d’una capella, avui integrada a la catedral, però en el seu inici, eren dues edificacions separades. Contemplant les dues façanes, podem comprovar aquesta afirmació a través de les pedres de llur construcció.
Al davant trobem la Casa de l’Ardiaca, que, avui, és seu de l’Arxiu Històric Municipal. 
Ens hem de fixar en la bústia que hi ha al costat de la porta, que pertany al Col·legi d’Advocats de Barcelona, els quals havien tingut aquí la seva seu, en aquest edifici. 
La bústia és una peça executada per Domènech Montaner, que recorda la rapidesa dels pleits segons desigs de l’advocat, però la burocràcia (l’heura) fa que els pleits siguin lents com la tortuga.
Hem d’adonar-nos, tot seguit, de la façana actual de la catedral. Façana i cimborri foren pagats per Manuel Girona i els seus fills, i seria, doncs, d’estil neogòtic. La façana actual no agradava a Gaudí, la considerava massa recarregada, i ja mai més va entrar a la catedral per aquest indret.
A la mateixa plaça, avui Pla de la Seu, hi trobem la Pia Almoina, avui ocupada pel Museu Diocesà.
Tot agafant el carrer del comtes, antigament va dur el nom de la “Inquisició” per tenir-hi allí la residència, seria convenient que, amb picardía, el mestre guía fes adonar a l’alumne d’unes peces a remarcar.
- Un tapí de pedra, calçat utilitzat per la noia el dia del casament, en una paret de pedra, just darrera de l’altar de Sant Marc, patró de sabaters.
- Una làpida que recorda que l’any 1329, el monarca (Alfons el Benigne) va fer aturar les obres de la catedral durant tres mesos, ja que ell vivia davant, i creia que al prendre el sol des del seu palau li facilitaria la immortalitat, i amb les obres de la catedral suposava que el sol es feia fonedís.
Just davant, avui paret del Museu Marés, un escut de la Inquisició, introduïda a casa nostra per Ferran el Catòlic.
La plaça del costat rep el nom de Sant Iu, i hi trobem la porta del Museu Marés, una porta lateral de la catedral, i l’antic Palau del Lloctinent, fins fa poc Arxiu de la Corona d’Aragó.
Per la Baixada de Santa Clara arribarem a la plaça del Rei. Aquest indret, quan el Sexenni Liberal, va rebre el nom de “Plaza del pueblo”.
Ni que sigui des de fora és convenient fer observar el Palau Reial Major, el Mirador del Rei Martí, el Saló del Tinell (indicar, sobretot, que aquest no fou l’indret on Colom va ser rebut pels Reis Catòlics), i la capella de Santa Àgata.
Tornem a la Baixada, ara de pujada, i, a través del carrer de la Pietat, contemplarem l’antiga Porta de la Pietat, amb un relleu que actualment és de plàstic, ja que l’original està custodiat a l’interior de la catedral, perquè va tenir un intent de robatori d’Erik el Belga.
Arribarem al carrer del Bisbe, el pont que uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges, avui residència oficial del president de la Generalitat, fou executat el 1928. Poc després, podem admirar la façana antiga de la Generalitat, on hi ha la representació més antiga de la Confederació catalano-aragonesa de Sant Jordi.
Creuant la plaça de Sant Jaume, arribem al carrer de la Ciutat, i altra volta contemplarem una altra antiga façana, la de la Casa de la Ciutat.
Tornats a la plaça de Sant Jaume, hem de fer una pinzellada de les dues institucions, tot indicant que si avui no tenen cap edificació entre elles, va ser per una destrucció del 1823, quan fou aterrada església i cementiri de Sant Jaume.
Entrem pel carrer de Sant Honorat. Som al Call, l’antic barri jueu, i arribarem al carrer de Marlet.
Una làpida jueva serà digne de comentari, sobretot la seva traducció. Pel carrer de Sant Ramon del Call arribarem a la Baixada de Santa Eulàlia. La tradició indica aquest indret com a un del seus tretze martiris executats abans de morir.
Al final de la Baixada arribem al carrer dels Banys Nous, fundació d’un jueu al segle X. 
El carrer forma part de l’antic curs de la muralla romana.
Pel carrer de l’Ave Maria arribarem a la plaça de Sant Josep Oriol, i l’església (la de Santa Maria del Pi) i tot el seu entorn seran motiu d’un nou Itinerari.

 

Índex de la ruta