Ponència d'Albert Balcells

«La historiografia en els darrers temps. Crisi i redreçament»

  
Quan se’m va proposar parlar de les darreres tendències historiogràfiques en aquestes jornades, vaig pensar que era millor parlar del que em sembla el fil conductor general en lloc de fer un balanç analític dels darrers corrents de la historiografia. La breu bibliografia que adjunto m’estalvia les citacions que destorbarien la fluïdesa d’una dissertació, que no pot ser llarga.
La crisi del pensament històric modern forma part d’una crisi més ampla del món modern, igual que de la idea de progrés que procedeix de la Il·lustració del segle XVIII. No és un fenomen nou, però va prendre una extensió inusitada entre el penúltim i l’últim decennis del segle XX. La crisi s’havia estat covant força abans de la caiguda del mur de Berlín el 1989. Deu anys abans, el 1979, Lawrence Stone, a la revista Past and Present, va plantejar algunes preguntes clau: ¿L’historiador ha de pretendre explicar científicament la realitat del passat o bé intentar narrar-la de la manera més comprensible? ¿Fins a quin punt el llenguatge dóna forma al coneixement històric? ¿Com intervé el llenguatge en la formació de la consciència històrica? Stone plantejava el retorn a la narració per oposició al fracàs de la història estructuralista, a la feixuga influència de la ideologia marxista i a la dependència de la metodologia de les ciències socials. 
La historiografia decantada vers l’economicisme va reaccionar vivament, i més encara pel fet de procedir el qüestionament de Past and Present que, des la seva fundació el 1952, ha estat a Gran Bretanya el portantveus d’un innovador cercle d’historiadors socials marxistes independents. 
Nou anys després, el 1988, la influent revista fancesa Annales donava el crit d’alarma en un editorial on s’afirmava que s’havia entrat en una crisi general de les ciències socials com a conseqüència del fet que els historiadors havien abandonat els sistemes globals d’interpretació, que la disciplina s’estava atomitzant i que s’havia produït una dispersió dels objectes d’investigació, de manera que calia recuperar la capacitat de generalització i repensar la col·laboració interdisciplinar.
No es podia dir que els anys vuitanta haguessin estat d’estancament. Des del 1981 resultaven fàcils de copsar les connexions entre la microhistòria italiana, la història francesa de les mentalitats, l’enfocament antropològic dels historiadors nord-americans de la cultura, els defensors alemanys de la història social de la vida quotidiana i la History Worshop britànica. No obstant això, el fet que cada enfocament metodològic aspirés a esdevenir una especialitat, preocupava els historiadors europeus per la fragmentació dels estudis. Veien la “història feta miques”, segons la frase de François Dosse. La historiografia patia els efectes d’una superespecialització que no aportava res al coneixement general. Abans del centenari de la Revolució Francesa i arran de la revisió històrica corresponent, els historiadors dels Annales, fins aleshores contraris a la història nacional, es posaven a estudiar la “identitat francesa” i ja abans el patriarca de l’escola, Ferdinand Braudel, havia dedicat a la identitat de França el seu darrer llibre, aparegut el 1986. 
S’estava generalitzant la crítica del determinisme tant del marxista com del liberal, d’un determinisme que venia defensant la idea que la història tenia una funció emancipadora, perquè justificava el procés de modernització econòmica i volia trobar el sentit profund de l’evolució de les societats. La fe en el progrés econòmic com a sinònim d’acumulació era el fonament de la fe de les successives generacions dels Annales, dels cliometristes i dels marxistes en les possibilitats de la història com a disciplina altament científica i fonamentada en les ciències socials empíriques i analítiques. 
Per més que la historiografia marxista –o marxiana com la denomina Josep Fontana per distingir-la del que ell nomena marxisme catequístic– s’havia independitzat del miratge soviètic feia temps –i sobretot després de l’esclafament de la primavera de Praga el 1968--, no podia restar impertorbable davant el fracàs econòmic i l’esclat polític de la desapareguda URSS, ja que el fet enfonsava un dels pilars implícits de l’edifici o, en altres paraules, una referència indispensable del seu pensament. 
Ningú havia previst que els historiadors que havien estudiat la transició del feudalisme al capitalisme, ara es trobarien davant el fet de la transició del socialisme al capitalisme. El desconcert era explicable i l'ascens dels EEUU a la condició de potència única universal resultava un fet aclaparador. Fins i tot davant dels resultats decebedors de l’evolució d’alguns estats excomunistes, no es pot pensar en cap retorn al passat marxistaleninista. Com que els historiadors estan dins la història i no fora d’ella, els canvis havien de tenir impacte en la professió perquè van alterar el marc de reflexió historiogràfica. Per posar un exemple, pels volts del 1980 un jove professor d’història contemporània de la UAB, ara catedràtic de la UPF, va enunciar un llistat d’historiadors catalans que considerava marxistes en un article publicat al diari AVUI. Eren la gran majoria i no ser-hi a la llista equivalia a suspendre l’examen, tot i que un lector sense prejudicis no hauria vist cap diferència entre els treballs de molts dels de la llista i alguns dels que no hi eren. Avui, en canvi, qualificar un historiador de marxista no és fer-li cap favor.
Molt poc abans de la caiguda del mur de Berlín, Francis Fukuyama havia proclamat la fi de la història en un article que, arran de l’enfonsament dels règims comunistes europeus, esdevenia un text profètic i de seguida l’article es convertia en llibre, publicat en castellà per Planeta el 1992. Fukuyama no és historiador, però el títol era provocatiu. Fukuyama registrava el 1989 el fracàs dels dos models alternatius al liberalisme: el feixisme i el comunisme. Encara que continuïn havent-hi conflictes, s’han acabat les contradiccions ideològiques, que són les que mouen la història per a Fukuyama, autor que segueix deliberadament l’exemple de Hegel quan anunciava la fi de la història després de la victòria napoleònica a la batalla de Jena el 1806. Fukuyama utilitzava el terme història en la seva accepció hegelianomarxista d’evolució progressiva de les institucions humanes. Considerava que, en lloc del comunisme, la plenitud de l’evolució de la humanitat estava en el liberalisme polític i en l’economia de mercat. Estava clar que la tesi de Fukuyama de la fi de la història no significava l’acabament de la historiografia. En canvi preveia, això sí, la fi de la filosofia i de l’art. 
A l’assaig La condició postmoderna, Lyotard havia certificat el 1987 la desaparició dels metarelats, que són els que diferencien el que és veritat o just i proposen la realització d’un ideal global. Cal dir que les versions més nihilistes postmodernes són més radicals que la tesi de Fukuyama, molt més inscrita en una tradició hegeliana. 
El 1999, en un article titulat “La fi de la història deu anys després”, Fukuyama feia un balanç dels deu anys transcorreguts des del seu primer escrit. Parlava aquí d’una mena de fi de la humanitat tal com l’entenem ara i anunciava l’emergència d’una posthumanitat possibilitada pels avenços genètics, que han esdevingut, segons ell, el gran factor de canvi del nostre futur immediat. 
Aquí Fukuyama semblava coincidir amb la tesi de Peter Sloterdijk, enunciada la tardor de 1999, segons la qual la biotecnologia premetria assolir tot allò que mai no havia sabut aconseguir el constructivisme social, i anunciava una “nova història posthumana”. Sloterdijk es mostra convençut que només una política on el codi genètic sigui tingut en compte podrà ajudar a fer sortir la humanitat del carreró sense sortida en què es troba. Ara bé, en una societat nihilista, els productes biològics transgenètics, que podrien tenir un ús beneficiós, corren el perill de tenir conseqüències devastadores. La descoberta del genoma humà no s’hauria de convertir en una esperança cega per a la humanitat.
Fukuyama no té en compte que després del terror a una catàstrofe nuclear ha vingut el temor fonamentat en la destrucció del medi ambient. “L’estat homogeni universal” de què parla Fukuyama fa pensar tothom en l’hegemonia unilateral i absoluta del govern dels EEUU. La posthumanitat de Fukuyama recorda el superhome de Nietzche. Tots sabem que el nazisme donà una realització inhumana i degenerada als pronòstics de Nietzche, un pensador que va ser un dels primers en impugnar la modernitat.
Onze anys després de la dissolució de la URSS i disset després de l’inici de la prestroyka de Gorbatxov, el panorama de Rússia no és encoratjador. Ha estat un període nul des del punt de vista del desenvolupament i la modernització, alhora que els dèficits democràtics i la feblesa de la societat civil s’han accentuat amb la reducció a la meitat de l’antiga classe mitjana amb títol universitari, mentre ha pujat parasitàriament un sector de nous rics sortits de l’antiga burocràcia soviètica. En qualsevol cas la tornada enrere és impensable.
Però, tornant a la historiografia, convé insistir que la fi del materialisme històric, del marxisme, no significa la fi de la historicitat, de la necessitat del coneixement històric. Tampoc la impugnació postmoderna del progrés no ataca la feina dels historiadors. La postmodernitat considera que la societat no necessita un projecte per a ser dinàmica. Ara bé, atès que la història va néixer en el segle XVIII associada a la idea de progrés, la crisi d’aquesta idea no podia deixar d’afectar el prestigi social del coneixement històric. Cal advertir que els pensadors postmoderns de dreta accepten, com no podia ser d’altra forma, el progrés tecnològic però consideren il·lusori el progrés social i ètic. 
Cal preguntar-se, tal com fa el filòsof Jürgen Habermas, si el projecte de la Il·lustració és un projecte inacabat, de manera que encara no s’ha portat a terme el projecte il·lustrat segons el qual els individus, lliures i conscients, han de controlar la natura, la història i s’han de controlar ells mateixos.
Es pot combatre l’historicisme però no es pot prescindir de la historicitat, que és ineludible en el món actual. Fins i tot hi ha hagut qui ha dubtat de la crisi de la historiografia perquè els arguments sobre la seva existència procedien d’aquells que han vist amenaçada o enfonsada la seva posició hegemònica dins la professió a causa de l’aparició de nous corrents d’investigació.
Josep Fontana va intentar respondre al repte ideològic llançat per Fukuyama i va publicar el 1992 l’assaig La Història després de la fi de la història. Reivindicava la validesa de la bona historiografia marxiana –de Gramsci a Chistofer Hill– i demanava la recuperació del sentit de globalitat i l’orientació del treball de l’historiador d’acord amb una finalitat que transcendeix la ciència i que no per això deixa de ser científica. Considera que el revisionisme no ha aportat recanvis i que resulta estèril qualsevol vassallatge de la historiografia a altres ciències socials, per exemple la dependència de la teoria econòmica, en no ser vàlida aquesta per a tots els temps i tots els casos. 
Però Fontana reconeix que cal repensar la història per tal de trobar-nos en condicions d’analitzar el present i de planejar un nou futur, ara que s’ha vist que les velles previsions en què ell i altres havien dipositat les seves esperances no s’acompleixen. Fontana ha continuat la mateixa línia al seu assaig La història dels homes, publicat el 2000. Proposa una visió del passat que contempli que no sempre els camins triats han estat els millors, una visió de la història com un llarg camí de vies possibles no realitzades, que eren tan vàlides en els seus termes com les que es van acabar imposant. Considera que fins i tot la història dels subjectes oblidats havia estat engolida per la història acrítica del progrés de manera que la seva inscripció havia deixat intacta la narrativa històrica general. Demana una història de bifurcacions on totes les veus del passat tinguin cabuda. Ara bé, en el capítol dedicat a la revisió de la tradició marxiana, a la qual ell mateix pertany, Fontana no aclareix allò que realment s’ha de superar d’aquesta tradició.
En realitat, convé aclarir que no es pot parlar realment d’una historiografia postmoderna, de la mateixa manera que no hi ha cap polític que es declari postmodern, si bé el pragmatisme extrem de molts d’ells resulta un equivalent. També cal dir que no és vàlid desqualificar els postmoderns classificant-los en bloc de reaccionaris. Convé recordar que ells veuen en la ciència un instrument de poder en tant que participa de l’arrogància de la tecnologia així com del pensament racionalista, i consideren que el poder és explotador i destructor de les potencialitats humanes. No ens hem de deixar obnubilar per la insistència dels postmoderns en l’absurditat ètica del món i en la incoherència de la història i de la societat. L’esbós d’una nova història cultural tocada de postmodernitat procedeix d’uns valors ètics i polítics ancorats en la Il·lustració del XVIII a la qual denigren. Tal com lúcidament indica George G. Igger, en la pràctica, la nova història cultural no comporta un rebuig de la racionalitat científica sinó la seva expansió. Com ja hem dit, no ha aparegut una història postmoderna que sigui paral·lela a la filosofia postmoderna. La història no sembla poder-se escriure sense la hipòtesi de l’existència d’una direcció. Tota la critica cultural de Foucault implica que la història moderna té una direcció, una contra la qual ell lluita. La raó instrumental amb el mite del progrés, compartits per Condorcet, Compte i Marx, ha estat utilitzada com a justificant dels horrors del segle XX que qüestionen la mateixa concepció d’una comunitat civilitzada. La idea de progrés concebuda per la Il·lustració ja no és vàlida en tant que filosofia de la història, però conserva en canvi validesa en tant que tasca ètica. Alguns consideren que més que un fracàs de la Il·lustració, caldria parlar d’un fracàs en la Il·lustració.
Cal tenir en compte que la historicitat conté un element crític enfront del poder. Per això el poder, des del més modest i corporatiu fins al més fort mundialment, intenta ignorar el passat i quan veu que això no és possible, el vol controlar i instrumentalitzar degradant-lo al paper de propaganda. L’explicació no és l’afany del poder de controlar-ho tot, sinó la necessitat d’escriure el passat d’acord amb les directrius oficials del present per continuar dominant el futur, ja que si es descobreix la incongruència entre el passat i el present regnant es pot descobrir que no hi ha hagut simplement evolució, com oficialment es diu, sinó alteració. El cas de Stalin fent esborrar la imatge de Trotsky de totes les fotos i filmacions on apareixia al costat de Lenin i d’ell mateix, és un cas extrem, però són infinitat els exemples que trobem a la vida quotidiana i a nivell més modest i discret.
Existeix avui molta més consciència que abans de les múltiples formes d’agrupació de què s’ha dotat la humanitat al llarg dels segles i que no poden ser classificades segons un ordre de perfecció creixent, com també ens adonem dels diversos sistemes simbòlics que defineixen una identitat diferenciada --nacional o de gènere, per exemple--, com una construcció cultural sotmesa a variacions segons l’espai i el temps. Agustí Colomines i Vicent S. Olmos consideren que aquesta ha estat l’aportació més important que ha definit la nova orientació historiogràfica guiada per alguns historiadors dels anys setanta, sobretot britànics i italians, així com també per algunes historiadores feministes. Ja no hi ha una pauta dominant sinó una pluralitat de concepcions teòriques i de praxis historiogràfiques.
Es pot dir que, després d’una cura d’humilitat, la historiografia ha aconseguit superar l’embat dels corrents que qüestionaven la cientificitat del coneixement històric. Per als historiadors que no pertanyen al conglomerat acadèmic instal·lat, totes aquestes polèmiques cauen molt lluny dels seus problemes concrets i metodològics de recerca i de fonts. Però, tot i que no ho sembli, la qüestió de la direcció de la història afecta el marc de la seva tasca quotidiana i potser encara més la feina dels professors d’història. La matèria ha patit una mena de dissolució dins les ciències socials. Ara bé, aquestes estan obligades elles mateixes a pressuposar alguna concepció de la realitat històrica per constituir-se com a ciències. Cada dia els alumnes de secundària, davant de les notícies de la televisió, es pregunten si es pot parlar de progrés i de civilització, si és en funció de l’un i de l’altra que els seus pares han de perdre el seu lloc de treball i els seus germans grans no han de trobar feina. Fonamentar la idea de progrés ètic i social enfront de la qual no postula més que el progrés tecnològic i econòmic capitalista, és un repte que obliga el professor d’història a enfrontar-se amb la problemàtica, aparentment abstracta, de què s’ha parlat abans. Ho ha de fer amb la complicació i el mèrit d’haver-la de concretar en la interpretació dels fets, amb l’ajut de la síntesi actualitzada dels resultats que li ha de subministrar la feina dels investigadors, sempre que no siguin d’aquells que assumeixen la funció de consagradors del present amb el segell de la ciència històrica.
En realitat ja no se’n parla de l’impacte de la posmodernitat a la historiografia. De fet no hi ha una historiografia postmoderna i la negació de la tesi del progrés i de la direcció no ha afectat per a res el curs del treball dels historiadors. De la postmodernitat ja no se’n parla. És un tema passat de moda encara que els postmoderns us diran que això és senyal que és un fet tan indiscutible que ja no cal parlar-ne. El que sí ha aconseguit el discurs postmodern és devaluar la funció de la història, de manera que ha servit de pretext per escatimar recursos públics per a la recerca i contribuir a refredar els editors. No és el mateix treballar en un període on la història té una funció reconeguda i valorada que una altra on passa tot el contrari. Ara bé, el món contemporani, fins i tot el de l’època descrita com a postmoderna, amb sotragades com la de l’onze de setembre del 2001, és inseparable de la historicitat, que forma part del seu nucli vital quotidià. Un present cada vegada més complex obliga constantment a repassar la història per entendre’l mínimament. I, com a exemple, vegeu la necessitat de saber, arran de la guerra de Sèrvia, què va passar a Kosovo fa cinc cents anys, o, després de l’onze de setembre del 2001, l’interès per la història de l’Islam, abans menystinguda. El redreçament de la història ha vingut sol. L’interès per la història no decau com ho testifica el nombre en augment de revistes de divulgació històrica a Espanya.
Avui els nous corrents internacionalistes que critiquen les desprestigiades organitzacions internacionals nascudes el 1945, són inseparables d’un projecte, d’una direcció, d’un compromís amb un progrés alternatiu a la mundialització capitalista. Novament una modernitat, o si voleu, una contemporaneïtat no realitzada, s’oposa a la modernitat adulterada de la desigualtat capitalista en ascens a escala mundial. El carreró sense sortida del fonamentalisme islàmic i la desesperació del terrorisme no troba únicament com a resposta els míssils nord-americans. Contra la inèrcia d’una postmodernitat nihilista, hi ha un moviment internacionalista incipient, que es basa en una direcció de progrés, que ja no justifica la violència i la dominació ni és la cobertura d’un imperialisme com tantes vegades havia passat fins ara. 
Però parlem del cas de Catalunya en els anys vuitanta i noranta. El debat sobre la crisi de la història i en concret de la història de Catalunya (en realitat únicament de la contemporània, perquè els medievalistes no en parlaven) va començar també abans dels canvis esdevinguts a nivell internacional a partir de 1989 i amb independència d’aquests. De fet, el balanç negatiu i pessimista sobre la historiografia catalana començà a formular-se el 1982, en un context polític immediatament anterior a la victòria electoral del PSOE a Espanya i quan ja el PSUC havia iniciat la seva desintegració. Començà aleshores a formular-se una posició hipercrítica i propensa al menyspreu de la historiografia catalana sense oferir cap alternativa consistent. Va ser dins la revista L’Avenç i en determinats cercles universitaris, especialment al Departament d’Història de la UAB, on es difongué aquella sensació de crisi i s’arribà a parlar del fracàs de la història de Catalunya com a camp específic a desenvolupar. Els factors de revisió autocrítica, de la qual algú va denominar historiografia frontpopulista catalana, van ser diversos: la frustració d’expectatives polítiques, la devaluació del paper social de la història després de la sobrevaloració dels temps finals de franquisme i els primers de la transició, l’empantanagament del projecte nacional català de les esquerres, i la pèrdua de receptivitat a la resta d’Espanya de la perspectiva nacional catalana de la història, alhora que per a alguns era notori el desig de conquerir una posició dins els cercles acadèmics espanyols que sintonitzaven amb el centre del poder estatal. 
Hi havia però, un element tradicional on recolzar aquesta posició: la desqualificació que Jaume Vicens Vives havia formulat de pràcticament tota la historiografia catalana anterior a ell, una tradició historiogràfica que avui, pel contrari, s’està revalorant sense complexos ja que, com a tot arreu, s’ha començat a desenvolupar la història de la pròpia historiografia i s’ha començat a omplir aquest buit a Catalunya.
L’ambient es va anar crispant fins a assolir el 1993 el seu punt culminant. Fins i tot va acabar circulant un pamflet anònim, fet inaudit que indicava fins a quin punt s’estava produint una reacció a la manca d’autoestima. Vaig resseguir tot el cicle al meu llibre La Història de Catalunya a debat. Els textos d’una polèmica, publicat el 1994, i per això no hi insistiré. 
El corrent devaluador va ser aturat, malgrat el seu poder aparentment hegemònic. Només uns pocs, cada vegada més aïllats, han perseverat en la mateixa línia reticent envers la història de Catalunya i en una línia cada vegada més obertament anticatalanista. Si de la polèmica no van sortir novetats metodològiques o teòriques, no es pot dir que fos estèril perquè es va posar fi a una deriva negativa. Al final es va produir un redreçament desacomplexat en benefici d’una historiografia que assumeix la seva quota de responsabilitat envers la identitat col·lectiva de Catalunya, amb pluralitat de corrents i sense exclusions. 
Així doncs, durant la segona meitat dels noranta s’imposà una distensió a la vegada que la indústria editorial impulsava empreses de molts volums i d’adquisició a terminis. Això demanava la cooperació de molts especialistes deixant de banda polèmiques estèrils. Enciclopèdia Catalana impulsà l’obra en 12 volums apareguts entre 1995 i 1999 Història política, social i cultural dels Països Catalans. Reapareixia així un àmbit gairebé proscrit en el transcurs dels anys vuitanta. Edicions 62 publicà la Història de la cultura catalana en 10 volums, publicats entre les mateixes dates que l’anterior. 
Alhora es consolidava una editorial especialitzada en temes d’història, Afers, amb seu a Barcelona i a Catarroja i per tant amb un peu alhora al Principat i al País Valencià, un grup que alhora va promoure la revista El Contemporani, de la qual han sortit 26 números, dos per any. D’altra banda les Publicacions de l’Abadia de Montserrat prenia el relleu d’Edicions 62 en la publicació d’obres de recerca històrica, més enllà de la divulgació i la síntesi. Eumo de Vic ha esdevingut també un editor de textos de recerca històrica. Al mateix temps, una de les principals novetats és l’inici de la història de la historiografia, que tindrà una primera culminació en una obra en preparació, ja força avançada: el Diccionari d’Historiografia Catalana. 
¿Hi ha una crisi de superporducció? La Royal Historical Society publica un anuari amb les referències bibliogràfiques dels treballs apareguts durant l’any a Gran Bretanya i Irlanda. El 1992, 4.307 autors van publicar 1.340 llibres i 3.675 articles i l’any 1994 van aparèixer 1.465 llibres i 2.038 articles escrits per 4.034 autors. Això ha portat a parlar de crisi de superproducció. ¿Podem parlar de res semblant a Catalunya? Al marge que les seves dimensions no són comparables a les britàniques, tenim el problema de la manca d’una font comparable a l’Annual Bibliography of British and Irish History. Sortosament són molts els esforçats llicenciats en història que investiguen pel seu compte fora de les universitats catalanes, però cal reconèixer que aquestes ofereixen la gran majoria dels investigadors professionalitzats i obligats per la seva dedicació exclusiva a la recerca alhora que a la docència. Si ens limitem a aquests darrers no es pot parlar de superproducció. Segons les dades aplegades per al Report de la recerca a Catalunya. Història (1998), redactat per un equip coordinat per mi i publicat per l’Institut d’Estudis Catalans per encàrrec de la CIRIT, el nombre mitjà anual de títols d’investigació –deixant de banda la síntesi i la divulgació– va ser a Catalunya d’1,58 per professor universitari d’història durant el període de 1990 a 1995, una mitjana que comprèn 0,17 llibres per any i 1,41 articles i capítols de llibre. Les tesis doctorals aprovades a les universitats catalanes, per exemple en els departaments d’història moderna i contemporània, van ser de 0,72 per professor. Naturalment, aquestes mitjanes amaguen les grans diferències entre els investigadors prolífics i els simples divulgadors sense recerca pròpia així com els estudiosos que no escriuen. En qualsevol cas, amb una mitjana de 9 títols per investigador durant el sexenni considerat, s’està per sobre de la xifra mínima de 5 títols exigida oficialment per demanar un plus salarial per sexenni d’investigació. La comparació amb la resta d’Espanya indica que el 74% del professorat universitari de Catalunya havia obtingut els trams d’investigació sol·licitats enfront del 70,4 % en el conjunt d’Espanya. Una diferència modesta però no menystenible.
El que sí existeix és una dificultat creixent i dissuasòria per publicar el resultat de la recerca. Sense portar una subvenció sota el braç, a vegades de la pròpia butxaca de l’historiador, els editors són més poc inclinats avui que ahir a publicar tesis doctorals. I no parlem de la normalització lingüística: únicament el 55% de les tesis doctorals d’història es van presentar en català a les nostres universitats entre 1990 i 1995. En alguns casos ha pesat massa la previsió d’un concurs per accedir a una plaça fixa universitària i el desig de facilitar la lectura de la tesi per part dels membres del jurat procedents de la resta d’Espanya.
Durant els darrers temps, al costat dels àmbits tradicionals, han conegut una expansió determinades àrees d’estudi. Per exemple els estudis locals, estimulats pels ajuntaments, la història de la premsa i dels mitjans de comunicació, la història dels intel·lectuals com a nou enfocament de la història cultural (amb la revista Cercles d’Història Cultural de la UB com a aglutinant), i la història de la historiografia catalana a partir de la història mateixa i no des del present, és a dir no centrada en la seva vigència actual . 
Però manca una coordinació consensuada de la recerca, hi ha un dèficit de diàleg professional per sobre de les capelletes (més en la història contemporània que en la medieval i moderna que tenen congressos periòdics habituals). La història econòmica, cada vegada més limitada a la història empresarial, tendeix a desvincular-se de la resta de la recerca històrica sense que, d’aquesta manera, hagi aconseguit més pes dins el camp des estudis econòmics. Persisteix la marginació de les humanitats –i amb elles, de la història-- en les línies prioritàries de la recerca. No és possible a l’historiador que no estigui inclòs en les universitats, viure de la recerca. La projecció exterior és feble, desorganitzada, individual i això impossibilita un reconeixement internacional de la comunitat historiogràfica catalana com a tal. 
La historiografia, a casa nostra, no està present als mitjans de masses, ni tan sols als que són públics i catalans, o ho està de manera insuficient o excepcional en certes efemèrides, però no en la programació regular. Al nostre temps ja no es creu en allò invisible, però només es creu en allò televisible. Convé molt superar aquesta situació, però per arribar-hi cal un mínim de dignitat corporativa en la professió, cal el desenvolupament d’espais comuns on el debat no degeneri en picabaralla i on cadascú tingui el seu lloc sense cap pretensió monopolitzadora i excloent.
Malgrat tots els punts negatius enunciats, l’aportació de la historiografia catalana a la vida cultural del país no presenta cap símptoma de desorientació ni de defallença, continua essent un dels seus puntals. Alhora l’interès popular per ella no decau. Ho testifiquen l’èxit del Museu d’Història de Catalunya, la continuïtat de les revistes de divulgació, l’audiència assolida pels pocs reportatges televisius de temàtica històrica catalana i el públic que continua assistint als cursos d’història de Catalunya a les diverses localitats i barris.
El redreçament de la història després del seu suposat descrèdit resulta avui palpable. En un àmbit més ample on la historiografia està inclosa, l’esterilitat de la postmodernitat i del seu nihilisme obliga a cercar una resposta. Cal definir una nova contemporaneïtat crítica, conscient de les limitacions i contradiccions de la modernitat. El liberalisme econòmic sense cap consideració pel benestar social, pel medi ambient i pel tercer món no és el futur de la humanitat. Un nou internacionalisme socialment responsable s’està organitzant des de Porto Alegre enfront de la mundialització implacable de les transnacionals, del capitalisme especulatiu que no admet cap control polític i de la unilateralitat del govern nord-americà com a gran potència única.. 
En aquesta definició de la contemporaneïtat, els historiadors tenen el seu paper i ben destacat, per cert, al costat de la resta dels investigadors de les ciències socials. La història de Catalunya no ha de quedar al marge d’aquesta tasca. Tots els problemes enunciats afecten i molt el futur de Catalunya com a poble. I, per això, la historiografia catalana té molt a dir no sols als catalans sinó a la resta del món sobre la configuració d’una comunitat interètnica com la nostra –i no multiètnica i dividida en gettos--, amb un nacionalisme democràtic i integrador que no ha practicat l’imperialisme sinó el patriotisme social defensiu. 
Ara bé, per col·laborar en aquesta empresa, els historiadors catalans s’han de lliurar de la manca d’autoestima a què la cultura catalana continua sotmesa, han de valorar sense cofoisme el que estan fent i han de despullar-se de reflexos provincians mimètics. Al costat d’això cal recuperar la noció d’historicitat com a eina imprescindible per dur a terme una anàlisi crítica de la nostra societat per mitjà del restabliment del lligam entre passat, present i futur. Això comporta superar l’historicisme (apologia del passat), el presentisme (apologia del present que nega tota explicació històrica i previsió del futur) i el messianisme (apologia d’un futur que no acaba d’arribar). I, com deia un editorial de la revista El Contemporani, en el seu número 24, de l’any 2001, per a nosaltres, catalans, balears i valencians, resta, a més, pendent una fita pròpia de la modernitat: situar els Països Catalans en la història, present, passada i futura. 

Bibliografia

- Antoni Simon (compilador): La historiografia catalana. Balanç i perspectives. Cercle d’Estudis Històrics i Socials, Girona 1990. 
- Julián Casanovas: La historia social y los historiadores. Crítica, Barcelona 1991.
- Josep Fontana : La Història després de la fi de la Història. Eumo, Vic 1992.
- Enric Pujol: El descrèdit de la història. Llibres del Segle, Girona 1993.
- Albert Balcells: La història de Catalunya a debat. Els textos d’una polèmica. Curial, 
Barcelona 1994.
- Reports de la recerca a Catalunya. Història. Redactat per Albert Balcells amb la col·laboració de Jordi Casassas, Antoni Riera, Isabel Rodà i Antoni Simon. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1998.
- Agustí Colomines i Vicents S. Olmos (editors): Les raons del passat. Tendències historiogràfiques actuals. Afers, Catarroja- Barcelona 1998.
- De les ideees als fets. Reflexions al cap de 20 anys del Congrés de Cultura Catalana. Edicions 62, Barcelona 1999. Ponències sobre història d’Antoni Riera, Manuel Riu, Joaquim Albareda i Jaume Sobrequés. 
- Enric Pujol: “La reflexió historiogràfica dels anys noranta”. Cercles. Revista d’Història Cultural, núm. 4, gener 2001, Universitat de Barcelona.

 

Sumari