LES FONTS MATERIALS A L’ENSENYAMENT DE LA HISTÒRIA
Una experiència a l’IES Sant Quirze del Vallès
Antoni Bardavio Novi



La història d’un crèdit variable
La recerca és un mètode natural d'apropament al coneixement i, per tant, no ha de ser un mètode aliè a les aules. Adaptar l'esquema del mètode científic de la investigació a les aules d'ensenyament obligatori requereix, però, ser conscients que les circumstàncies escolars són diferents a les de l'àmbit científic. És diferent l'objecte (descobrir un fet ja descobert), el subjecte (alumnes infantils o adolescents) i la finalitat (una finalitat educativa). Amb aquesta filosofia va dissenyar-se el crèdit variable "Introducció a l'arqueologia" a l'IES Sant Quirze. 
El crèdit consta de dues fases; en la primera s’introdueix l’alumnat a una sèrie de reflexions sobre què creuen que és l’arqueologia i per a què serveix, per immediatament iniciar-los a un seguit d’elements teòrics sobre la tècnica de treball arqueològic, així com a un mínim de vocabulari que els permeti posteriorment participar en la part pràctica sota uns principis tècnics comuns sobre el treball de camp arqueològic en la realitat. Un segon moment d'aquesta primera fase consisteix en l’elaboració i recorregut i/o reconeixement de les evidències materials de Sant Quirze del Vallès (repàs als jaciments arqueològics i monumentals del municipi). La segona fase és correspon a les activitats del Parc Arqueològic Didàctic. En aquesta fase es desenvolupen diverses propostes o tallers: la realització simulada d’una excavació arqueològica; la fabricació d'eines de pedra i os i d'atuells de ceràmica; l'elaboració de pa; l'elaboració de maquetes; la reconstrucció d'una cabana. Totes aquestes activitats es realitzen basant-se en les dades obtingudes al llarg de les excavacions del jaciment arqueològic de la Bòbila Madurell, en concret les referides al nivell arqueològic del neolític mitjà, coincident amb la cultura dels sepulcres de fossa, moment que ha donat el més gran bloc de notícies arqueològiques sobre els avantpassats prehistòrics a l'actual Sant Quirze del Vallès.
Elements de la primera fase
a.) Avaluació inicial; una redacció i dibuixos opcionals per conèixer les representacions i coneixements previs dels alumnes sobre l'arqueologia. 
b.) Treball que permet desenvolupar la capacitat d’inferència per formular hipòtesis basades en proves que l’alumnat ha de reconèixer com a proves-font d’informació.
c) Introducció en el mètode de reconstrucció històrica a partir de fonts d’informació directes (“proves”), restes materials d’un jaciment concret, adscripció a una època determinada, etc.
d) Desenvolupament d'habilitats arqueològiques i de coneixement patrimonial. 
Les activitats descrites fins ara poden agrupar-se en els tres grans eixos bàsics de la recerca arqueològica: a) els procediments o tècniques relacionades directament amb els jaciments, b) les intervencions arqueològiques com a preservadores del patrimoni i font de coneixement del passat, i c) el museu com a centre de conservació i divulgació del descobert en el treball de camp i laboratori.
La segona fase
La segona fase de l'experiència didàctica del crèdit variable "Introducció a l'arqueologia" consisteix en la realització de diverses activitats emmarcades en el que podríem anomenar "parc arqueològic didàctic", un projecte basat en la simulació d'un complex arqueològic i la restitució de diverses estructures prehistòriques basat en els mètodes de l'arqueologia experimental i les simulacions històriques a partir de les dades obtingudes a partir de la investigació sobre les evidències arqueològiques locals. Les experiències desenvolupades tracten de reproduir els mètodes d'anàlisi del passat a partir de la investigació arqueològica, i les formes d'elaboració de construccions, estructures, objectes i utensilis o preparació d'aliments seguint patrons el més similar possible als d'època prehistòrica, és a dir, la recreació d'aquell passat que s'investiga. Les seqüències d'aprenentatge descrites a continuació no van realitzar-se alhora sinó que van portar-se a terme amb diferents grups d'alumnes. Així com la primera fase va ser comú a totes elles i ells, la segona no es repetia.
L'excavació d'un "sepulcre de fossa"
El primer element del parc arqueològic didàctic va ser la reproducció d'un sepulcre de fossa del neolític mitjà com els localitzats en el jaciment de la Bòbila Madurell. Per poder portar a terme aquesta recreació va obrir-se un clot (seguint la morfologia i mesures d'un dels sepulcres localitzats pels arqueòlegs) en la part posterior de l'institut, just en una zona amb un tipus de material argilós pràcticament idèntic al de l'entorn arqueològic original. Vam preparar un esquelet de laboratori, tintat simulant un color més realista, i desunint els diferents ossos. El "mort" va disposar-se en la fossa en la característica postura fetal junt amb peces d'un aixovar estàndard a partir dels diferents conjunts trobats als sepulcres en fossa de la zona (quatre peces de ceràmica recreant models trobats en el jaciment de la Bòbila Madurell, un molí de vaivé de pedra, una eina de sílex, una mandíbula de bou i perles de collar de color verd simulant peces d'un collar de variscita). L'enterrament va cobrir-se amb terra de color diferent que permet observar en el sòl, en un primer moment, una taca ovalada de color diferent a la resta del terra (fet que passa habitualment amb les troballes arqueològiques a la zona quan es produeixen moviments de terres).
Una vegada preparada l'estructura arqueològica es procedeix a la seva excavació tot seguint i reproduint els passos i les tècniques emprades en la investigació arqueològica.
Els tallers arqueològics de tecnologia i vida quotidiana. L'àmbit domèstic al neolític.
El terme "arqueologia experimental" suggereix un procés, una prova, una metodologia per verificar una teoria o una idea. Per portar a terme una activitat arqueològica de tipus experimental, amb alumnes d'ESO, cal fer-los conèixer les matèries primeres i fer-los descobrir la funció dels objectes o estructures. Per això es van programar una sèrie de tallers (elaboració d’eines lítiques i òssies, fabricació de ceràmica), que compartien un mateix esquema de funcionament:
a) L'elaboració d'eines lítiques i òssies
En aquest taller es pretén fer conèixer els elements bàsics de la tecnologia prehistòrica, en concret l'elaboració d'eines de pedra i d'os. Els models que van reproduir-se van ser inspirats en eines localitzades a les excavacions de la Bòbila Madurell en el nivell arqueològic corresponent al neolític mitjà (sepulcres de fossa). A partir de l'anàlisi sobre objectes arqueològics reals, van plantejar-se una sèrie d'hipòtesis sobre la seva confecció i funcionalitat que van portar a l'elaboració de diverses eines i atuells.
En el referent a eines lítiques, van realitzar-se diferents tipus de talla de sílex. En un primer moment va introduir-se a l'alumnat a les característiques del sílex (de textura, de duresa, de fragilitat...), dur però a la vegada fàcil de treballar i molt tallant, que el van convertir en matèria primera bàsica en l'elaboració d'eines. Van utilitzar-se diferents tipus de materials com a percussors (banyam, quarsites, calcàries, fusta...) que van permetre seleccionar aquells que per la seva duresa permetien treballar millor el sílex. Van diferenciar-se aquells tipus de percussors més adequats per realitzar talles grans, amb un tipus de cop de motricitat gruixuda, d'aquells, més propis de treballs de precisió (microtalles) que requerien adaptar-se a un tipus de talla elaboració motriu fina. Es van analitzar les possibilitats funcionals de les eines de pedra i d'os segons la seva forma i mida, i per tant, segons la forma en què havien estat preparats. Va diferenciar-se entre el nucli (pedra que es talla) i els esclats o làmines (productes de la talla sobre els quals es retoca per donar-los diferents formes segons el tipus d'eines que es necessitaven), i van presentar-se uns models bàsics que els arqueòlegs han localitzat als diferents jaciments arqueològics.
En les activitats d'aprenentatge d'aquesta seqüència didàctica vam produir primer lasques a partir de nuclis de sílex, que ens van permetre, per exemple, l'elaboració de dents de falç amb les quals, encaixant-les i enganxant-les a barres de xai i a petites branques, vam fabricar falçs amb les quals vam poder adonar-nos de la seva capacitat per tallar herbes i cereal de forma experimental. 
El tipus de talla característic del neolític mitjà, la talla laminar, va ser complicada de reproduir a causa de l'especificitat de la seva tècnica que necessita d'una infraestructura i habilitat que el temps no ens va permetre desenvolupar. La talla de sílex va realitzar-se amb les mesures de seguretat adequades (ulleres tapant els ulls i utilització de guants i fragment de pells per recolzar la peça percudida sobre la cuixa) i tenint cura de realitzar-la sobre grans superfícies de plàstic que permetien recollir les lasques despreses dels nuclis i desestimades per a la realització d'eines.
Es van portar a terme poliments de pedra que van permetre observar la dificultat i inversió de temps que requeria la realització de destrals tallants amb aquesta tècnica d'elaboració. Una vegada fet el tall en les pedres (procés que va comportar cinc sessions de 55 minuts) pel sistema de fregament sobre una altra pedra de granit o sorrenca (afegint sorra i aigua sobre la superfície per facilitar i augmentar la fricció) van emprar-se les diverses eines (destrals de diferents mides, pics i aixades), enganxant la pedra a la fusta amb l'ajut de resina i utilitzant com a corda budells de porc secs.
Les eines d'os van realitzar-se amb la mateixa tècnica de poliment, fabricant-se punxons i hams.
b) La fabricació de ceràmica
Els models que van reproduir-se van ser inspirats en atuells localitzats a les excavacions de la Bòbila Madurell en el nivell arqueològic corresponent al neolític mitjà (sepulcres de fossa). 
La importància de l'aparició de la ceràmica va ser definida pel seu caràcter com a contenidor; tant per guardar productes agrícoles (gra), com per guardar sobretot aigua. Però sobretot va reflexionar-se sobre els aspectes rellevants que tingué aquesta aportació humana en els aspectes vinculats a la vida quotidiana dels humans, en el desenvolupament del que anomenem activitats de manteniment. El seu paper com a estri de cuina: La ceràmica va permetre estofar i bullir els menjars; va permetre obtenir menjars més tous que els rostits directament a les brases d'un foc, i per tant va facilitar la nutrició d'aquells/aquelles que podien tenir més problemes en l'alimentació (infants, velles i vells, malaltes i malalts), que van veure així millorades les seves condicions de vida.
Al llarg de la realització del taller es van també apuntar arguments que permetien relacionar l’activitat amb el mètode de recerca arqueològica, com la informació procedent de la ubicació de les troballes en espais concrets dels habitatges, de la manufactura d'aquestes ceràmiques (a partir de les traces deixades com a empremtes). També, des d’aquesta mateixa perspectiva, s’insistia en el paper de la restauració de les peces trobades al treball de camp arqueològic. Enganxar petits fragments com un trencaclosques a partir de la similitud de textures, gruixos i/o colors amb peces més senceres, o segons l'orientació de la peça, permet remuntar de petits fragments, peces més grans que podran ser més ben estudiades pels arqueòlegs en la reinterpretació d'aquella societat.
Com que teníem taules amb formes ceràmiques del neolític mitjà (cultura dels sepulcres de fossa) localitzades al jaciment de la Bòbila Madurell, vam intentar reproduir-les seguint els mateixos paràmetres morfològics i decoratius que l'arqueologia ens mostrava d'aquestes peces.
L'error en la manufacturació de les peces va sovintejar, i va caldre replantejar-nos la forma com desenvolupàvem el nostre treball artesanal. Per exemple, en la cocció a l'aire lliure vam tenir un primer fracàs al no haver deixat assecar convenientment les peces i explotar-nos, al coure-les, bona part d'elles. Un segon fracàs va ser la d’augmentar de forma excessivament brusca la temperatura de les peces assecades en la segona cocció, cosa que va provocar l'explosió de les peces superiors que estaven més directament en contacte amb les flames. 
L’activitat va complementar-se amb la construcció d’un clot de cocció de ceràmica, un forn a l'aire lliure (d'un diàmetre aproximat d'1,5 metres), en el qual l'alumnat va procedir a la cocció en atmosfera oxidant o de tir lliure (per obtenir peces de coloracions rogenques) de les peces realitzades per ells mateixos seguint les pautes tècniques i morfomètriques de les peces ceràmiques localitzades al jaciment de la Bòbila Madurell. El foc va realitzar-se al combustionar una estructura de fustes que cobrien totalment, adoptant forma cònica, les peces de fang apilades cap per avall dins del clot, a partir del models de forns oberts coneguts. 
c) L'elaboració de pa
El taller d'elaboració de pa va mostrar de manera significativa a l'alumnat la inversió de temps que requerien certs treballs domèstics imprescindibles a la prehistòria. Per a la realització de tres petits pans per persona, de la mida d'una galeta, van caldre dues hores i mitja de mòlta, amassat i cocció. Aquests tipus d'activitats característiques de la prehistòria, tot sovint és menyspreada prèviament per l'alumnat per considerar-les simples i senzilles.
El procés d’elaboració va consistir en la mòlta del gra (blat), va realitzar-se amb molins de vaivé i matxacadors simulats. Posteriorment, l'amassat va realitzar-se de dues formes diferents; una amb aigua, i l'altra amb llet i mel (davant el poc gust del primer tipus, els/les alumnes van considerar la possibilitat d'afegir dos productes potencialment localitzables al neolític; la llet i la mel). No cal dir que la segona preparació va ser gastronòmicament més preuada. Finalment, la cocció de la massa va realitzar-se sobre una placa de pissarra situada sobre les brases d'un foc a terra.
d) La construcció de la cabana
Per la seva espectacularitat, la restitució d'una de les cabanes localitzades en el jaciment de la Bòbila Madurell va convertir-se en l'estrella del projecte de parc arqueològic didàctic
Va procedir-se a interpretar la forma i mida del seu perímetre a partir de la planta arqueològica d'un dels hàbitats excavats al jaciment de la Bòbila Madurell, anomenat pels investigadors C-11. A partir d'aquesta planta vam reflexionar sobre l'aspecte que devia tenir la part aèria de la cabana i els materials que havien utilitzat per aixecar-la. Vam arribar a dues hipòtesis:
a) Devia tractar-se de materials peribles, ja que només han deixat les empremtes del lloc on van clavar-se.
b) Devien haver utilitzat per una qüestió d'estalvi de recursos, de matèries primeres a l'abast al seu entorn, fusta d'alzina, canyes i bruc sec.
Per la disposició dels anomenats "forats de pal" que apareixien en la planta arqueològica, vam aventurar la forma de la cobertura de l'habitatge. Amb aquestes dades, i amb un sòl soterrat tal com indicaven els arqueòlegs en les memòries d'excavació, vam dibuixar una proposta de reconstrucció hipotètica de la cabana.
Una vegada plantejada la hipòtesi, va començar-se amb la reconstrucció experimental a la part posterior de l'IES, allà on es trobaven les altres estructures del parc arqueològic didàctic. Va dibuixar-se en el terra la forma ovalada de la base amb un diàmetre màxim de nou metres de longitud. Va rebaixar-se 80 centímetres el nivell del sòl aconseguint-se les parets interiors del recinte d'habitació. A continuació van realitzar-se vuit forats de mig metre de profunditat en el perímetre de l'espai rebaixat per clavar-hi dotze troncs d'1,7 metres de longitud i 20 cm de diàmetre aproximat, de tal forma que un metre sobresortís del sòl. Van disposar-se pedres i terra en l'interior del forat per consolidar els troncs, disposant-se palets de riera a modus de sòcol de cadascun d'ells, tal com quedava constància en el registre arqueològic del jaciment. En el centre van clavar-se dos troncs de 3,5 metres de longitud i uns 20 cm de diàmetre en un forat d'1 metre, aflorant 2,5 metres per sobre del sòl. També en la base dels troncs centrals van disposar-se palets de riera. 
El pas següent va consistir en la col·locació de dotze troncs de 6 metres de longitud i uns 10 cm de diàmetre des de la cúspide del tronc central fins al terra exterior al sòl de la cabana, recolzant-se en els troncs perimetrals. Aquest pas dibuixava ja la característica forma de la coberta de l'habitatge que havíem interpretat en l'anàlisi de la planta arqueològica localitzada. Entre aquests troncs van situar-se d'altres més petits perpendicularment, que reforçaven l'estructura i permetien la col·locació posterior del bruc. En les unions entre els diversos troncs únicament van utilitzar-se nusos de corda, cap clau ni element metàl·lic.
Abans de cobrir l'estructura, van realitzar-se els rebaixos corresponents als dos focs (un d'ells cobert de pedres, amb la qual cosa van interpretar que tenien un sot on encenien el foc amb flames i un altre, el que estava cobert de pedres planes, en el qual courien els aliments sense flama) i una petita sitja d'emmagatzematge.
El procés de construcció va tenir el seu final en la cobertura de l'hàbitat amb bruc sec. El punt més alt de la cabana, coincidint amb el travesser central, va recobrir-se d'argila per impermeabilitzar l'interior de la cabana, evitant que entrés aigua pel punt d’encalçament dels diversos troncs de la coberta.
Els resultats
Cal assenyalar que les diverses eines i atuells elaborats en les diferents activitats d'aprenentatge del crèdit variable no estan sempre dins de la cabana. Bona part del temps es mostren en una petita exposició, situada en el passadís central de l'IES, sobre el producte elaborat per les noies i els nois que han passat pels diferents crèdits, afegint-se una maqueta de la cabana i de les seves estructures internes a escala 1:50 que havia estat feta amb les mateixes matèries primeres que l'original. L'existència d'aquest petit "museu" de l'IES aporta els següents elements positius:
· Augmenta el nivell d'entusiasme en l'alumnat, tant d'aquell que pot observar el seu propi treball i el dels seus companys i companyes de grup, com d'aquell alumnat que pot resseguir el que es fa en el "misteriós" i motivador crèdit variable que han fet altres, creant-se un espai d'interrogants. 
· Pot "veure's" el que s'ha descobert, és a dir, el que s'ha après. La tangibilitat dels aprenentatges poden assegurar en certa manera l'allargament de la pervivència dels coneixements adquirits.
· És un element personalitzador i cohesionador de la cultura del centre escolar.

 

Sumari