LA DEPORTACIÓ DELS REPUBLICANS ALS CAMPS NAZIS

Rosa Toran

 
El seminari impartit va estructurar-se en les parts següents:

1. El tractament del tema a la nostra història recent
El fet de ser un tema freqüent de treballs de recerca de batxillerat, esperonat pels recursos de la història oral i per les freqüents aportacions testimonials als centres, fa necessari que el professorat conegui i analitzi els cicles en els quals s’ha palesat de forma més insistent l’interès per la deportació republicana. Això ha de permetre contextualitzar el treball dins l’estat receptiu d’un sector significatiu de la societat, els estudiants, que no viuen aïllats de les influències dels mitjans i de la família.
La deportació republicana als camps nazis ha de quedar integrada com una forma més de destrucció física, civil i moral de centenars de milers de persones per part del franquisme. Les formes de persecució oberta de la dictadura, amb especial significació quantitativa i qualitativa durant la primera etapa, van anar acompanyades d’una repressió soterrada que implicà el silenci i esborrar els fets de la història, en el cas dels republicans víctimes del nazisme, de manera que no s’ha pogut produir una nova lectura de la història, com ha succeït a França amb les revisions historiogràfiques sobre el període 1940-45. Aquesta peculiaritat de la manca d’història explica la transcendència que va tenir el llibre de Montserrat Roig, “Els catalans als camps nazis” (1977), escrit sota l’impuls de Josep Benet. El llibre, iniciat el 1974 i publicat quan el dictador ja havia mort, va coincidir temporalment amb retorns de l’exili de protagonistes i va treure a la llum la deportació dels republicans, tot atorgant-los categoria de persones vinculades a la història del país. Per a la generació que no va estar implicada a la guerra, sinó educada en les misèries d’ocultació i por, va significar un impacte, fins al punt de fer esdevenir l’obra un llibre de referència, no tan sols pels seus aspectes il·lustratius, sinó com a homenatge a les víctimes de la ignorància.
El tema no va arribar, però, ni als cercles acadèmics ni, encara menys, educatius, de manera que Espanya va quedar al marge dels grans debats historiogràfics mundials dels anys 80, sobre el revisionisme i el negacionisme. Però, va ser en aquesta dècada quan un seguit d’esdeveniments (extradició i judici a França de Klaus Barbie, passi de la sèrie Holocaust a TVE, les accions del grup neonazi CEDADE, la querella de Violeta Friedman contra Leon Degrelle...) van servir per impulsar debats ciutadans i donar la paraula a les víctimes republicanes, conjuntura que va permetre iniciar la fase del reconeixement institucional (trobades internacionals d’exdeportats, monuments, homenatges i aparicions en els mitjans...). 
Als anys 90 l’interès pel tema va anar en augment, en paral·lel a l’eclosió de moviments juvenils anomenats antifeixistes, l’estrena de pel·lícules comercials sobre el tema, la querella de l’Amical de Mauthausen i associacions jueves contra Pedro Varela, propietari de la llibreria Europa, especialitzada en publicacions neonazis, la campanya de veïns de Gràcia per denominar el carrer on es troba aquest establiment amb el nom d’Anna Frank..., al temps que els nuclis ja reduïts d’exdeportats intensificaven el seu activisme, en paral·lel al que duien a terme el grup Dones del 36, constituït arran del premi Mª Aurèlia Capmany que se’ls va concedir l’any 1997.
En els darrers anys hom assisteix al fenomen anomenat de recuperació de la memòria històrica (fosses, nens perduts, presons, exili, profusió de relats testimonials escrits...) dins el qual s’insereix el tema de la deportació. Diversos factors incideixen en aquesta tendència, però cal emfasitzar en la consciència de l’acabament del cicle biològic dels supervivents, en la definitiva superació de la fase de la por i en les opinions cada cop més consolidades sobre les limitacions de la transició, enfront d’aquelles que consideren la necessitat de tancar el tema de la Guerra d’Espanya i les seves seqüeles. Per a les víctimes, la recuperació de la història i la dignitat va ser tardana, i varen quedar insatisfetes amb les característiques de la transició, que va acabar per acceptar un silenci còmplice, que eludia l’essència totalitària del franquisme.
La darrera reflexió entorn la contextualització indispensable per abordar qualsevol treball rau justament en la valoració de la llarga etapa del franquisme com a un règim que, a més de la seva accepció repressora, va impedir el coneixement històric a tota una generació. Enfront del perill de mirar l’estat totalitari franquista sota la nostàlgia i el divertiment, la Dictadura fou una època negra i vergonyosa en la història d’Espanya, que va sorgir i es va consolidar emparada sota ideologies criminals. En definitiva ha d’integrar-se dins d’anàlisis més àmplies, que no excloguin els aspectes culturals i de més abast internacional 

2. Els punts de partida de professorat i alumnat 
El professorat ha de considerar que aborda un tema no reglat en els currículums, que comporta una referència a determinats valors i a una voluntat de canviar o interpretar el món; premissa que, malgrat haver-se d’aplicar a tota labor històrica, en el cas dels camps de concentració nazis adquireix una singularitat, perquè hi ha en joc reflexions entorn la naturalesa humana, el paper dels aparells de l’estat al servei de projectes criminals, la complicitat del silenci, la passivitat davant la repressió... Cal saber perquè ens interessa el tema i a quina causa volem servir, donat que l’ús adequat de la memòria és aquell que no es limita a reproduir el passat, sinó que el trasllada al present, donat que el simple coneixement de la barbàrie --mai com ara circula tant la informació- no és un antídot davant el mal. 
Tanmateix la memòria presenta dos esculls: la sacralització o aïllament radical del record en si mateix i la banalització o assimilació abusiva dels esdeveniments del present als del passat. La memòria sacralitzada és estèril, perquè defuig el present i només serveix per satisfer les bones consciències, i la memòria banal fa perdre l’especificitat dels esdeveniments i indueix a pensar en tot i en qualsevol cosa. Un i altre ús impedeixen la comprensió dels fenòmens històrics en la seva complexitat.
Entre l’alumnat pot haver dues actituds: L’empatia o identificació vers la víctima i l’asèpsia o contemplació llunyana dels fets. La solidaritat i l’emoció davant el dolor és una actitud digna i positiva, però cal reconduir-la vers una racionalitat que contribueixi a la comprensió dels fets, evitant també la deshumanització dels actors, amb el recurs a la demonització dels botxins i la santificació de les víctimes. D’altra banda, contemplar el fenomen dels camps, emmarcat en un temps i un espai llunyans, impedeix atorgar categoria històrica als seus protagonistes, homes i dones d’uns temps i uns espais reals. 
El professorat necessita, doncs, prendre precaucions pertinents i iniciar mecanismes per evitar efectes perversos, emotivitat malsana o fascinacions morboses que poden arribar al voyeurisme. La història dels camps és la de la violència i l’horror, però ha d’emmarcar-se en unes coordenades històriques i en una acurada anàlisi de la condició humana.

3. Consideracions sobre el tractament del tema dels camps
. Els camps de concentració i extermini conformen un sistema de repressió, esclavatge i mort, imbricat en el projecte de dominació nazi, i varen ser establerts des del mateix moment de la pujada al poder de Hitler.
. El sistema s’adapta a les necessitats del nazisme en temps de pau i de guerra i esdevé un món variable però que manté la seva concepció essencial.
. La 2ª Guerra Mundial és un fet central del segle XX i ha de contemplar-se des de dues vessants, la de la conquesta i la de l’extermini. Els camps són, per tant, un fenomen específic dintre d’ella.
. El sistema concentracionari té un dilatat abast geogràfic --des d’Alsàcia fins al Bàltic-- i una tipologia determinada --reeducació, esclavització i extermini-- en funció dels destinataris i de les necessitats del règim nazi. 
. Els camps són una expressió de modernitat, per les implicacions tecnològica, administrativa, judicial... del sistema. 
. Els camps no són un món aliè a la coherència, sinó que estan dotats d’una organització complexa i representen una veritable societat, amb la seva estructura arquitectònica, les seves lleis, jerarquies, burocràcia i codis de conducta.
. Els camps són la màxima expressió del sistema repressiu d’un estat totalitari, al qual s’ha d’afegir la deformitat de les teories sobre la desigualtat de les persones. 
. La concepció racial de l’estat nacionalsocialista comporta la fabricació de l’estereotip o mite de l’Home, enfront de la concepció d’un món conformat per homes i dones que responen a una diversitat cultural, religiosa o ideològica. 
. Els destinataris dels camps són enemics polítics, socials o racials, als quals ha de tractar-se com a elements contaminants o bacils que poden ser exterminats o esclavitzats.
. Les categories amb què el nazisme classifica els destinataris dels camps són fruit de la seva concepció racial i jerarquitzada dels éssers humans: polítics, asocials, criminals, jueus, gitanos, homosexuals, testimonis de Jehovà. 
. La singularitat de l’extermini nazi rau en el fet que l’estat assumeix com a objectiu l’execució sistemàtica de tot un poble o ètnia, en el cas dels gitanos i els jueus.
. Per als botxins de les operacions exterminadores, de manera directa o a través del treball, les víctimes no són éssers humans. Aquesta premissa permet als darrers executors de la cadena eliminadora el compliment de la seva missió més fàcilment. 
. La conducta dels botxins no és fruit de la bogeria, sinó de la racionalitat. El gran horror del món concentracionari és justament comprovar que els botxins, des dels màxims responsables fins al darrer guardià d’un camp, són persones sense trets distintius diferents de nosaltres. 

4.- Consideracions sobre el tractament específic de la deportació dels republicans als camps nazis
. La deportació dels republicans té un caràcter singular respecte a altres grups, per la llarga durada del seu internament --des de 1940 fins al 1945 per als capturats a França durant la invasió alemanya-- i per la seva categoria d’apàtrides. 
. La seva trajectòria forma part de la història d’Espanya i de la història europea, en raó de la responsabilitat de la dictadura franquista, pel seu alineament amb l’Eix, en la seva deportació, i de la implicació dels republicans en la 2ª Guerra Mundial, a partir de les accions amb els maquis i amb les forces aliades.
. El grups deportats a Mauthausen entre 1940 i 1941 i els deportats a altres camps a partir del 1942-1943 tenien una trajectòria comuna, la lluita antifeixista des de 1936, cosa que els va permetre mantenir un grau notable de cohesió i de responsabilitat en les xarxes de solidaritat i resistència dins dels camps.
. La dispersió i les dificultats que hagueren d’afrontar a la postguerra els diferencien de la resta de col·lectius deportats de l’Europa occidental. 

5. Conclusions
El tema de la deportació als camps nazis no és una lliçó més per aprendre, sinó que és un element clau d’educació cívica i ètica, que permet incitar debats sobre el perquè o el com i establir paral·lelismes i diferències amb situacions actuals --exilis i desplaçaments forçats, treballs en règim d’esclavitud, jerarquitzacions segons origen o cultura, vulneració dels drets humans i de les lleis dels tribunals internacionals, sense oblidar els fenòmens pertorbadors i les accions de l’extrema dreta relacionades amb la immigració--. El racisme i la xenofòbia no es manifesten de manera idèntica a com eclosionaren 70 anys enrere, ni per les formes ni per les víctimes, però el succeït en el passat pot esdevenir en l’avui, ja que el mal no desapareix amb l’eliminació del seu protagonista original i, en conseqüència, s’imposa una ètica de la vigilància.
El nazisme pretenia, amb l’eliminació de les víctimes, esborrar la memòria, però la memòria existeix perquè si, ja que les experiències personals dels supervivents, més enllà de la seva vida, han quedat ja incorporades dins la memòria col·lectiva contemporània. La desaparició dels supervivents no significa la fi del missatge dels valors d’humanitat, en la mesura que més enllà dels lògics sentiments d’indignació i compassió, el món concentracionari dibuixa la naturalesa humana i la grandesa o fragilitat dels comportaments. Pel que fa a les dificultats per trobar explicacions racionals sobre un fenomen aberrant i constrenyir-lo a la maldat d’uns individus, cal ampliar la panoràmica vers el conjunt del sistema concentracionari que necessitava per al seu funcionament un ampli espectre de col·laboracions, complicitats i silencis que van fer possible l’esclavització, la tortura i l’extermini de milions d’éssers humans. 


Sumari