EL CINEMA DE FICCIÓ COM A FONT HISTÒRICA I DIDÀCTICA

Per Magí Crusells




INTRODUCCIÓ

El cinema com a font de la història és l’instrument més insòlit amb el qual pot somiar un historiador: observar en imatges els protagonistes de la història en retrospectiva. El cinema, com a element artístic, ha acomplert i compleix funcions propagandístiques i de reflex d’una època [1]. A través de l’anàlisi de les escenes d’un film podem conèixer les preocupacions, els temors, la moral, etc., d’un determinat període i, a més a més, estudiar aspectes polítics, socials, militars...


1. PEL·LÍCULES DE FICCIÓ

Hi ha la creença que un documental és necessàriament més objectiu que una pel·lícula de ficció i això no sempre és veritat. Per exemple, queda demostrat quan es comprova que en ocasions un documental, lluny de ser una objectiva representació de la realitat, en molts casos ha servit per a la manipulació de l’opinió pública. Tal és el cas de Triumph des Willens –El triomf de la voluntat-- (Leni Riefenstahl, 1935), que reflecteix la reunió del partit nazi a Nuremberg del 1934.
La llista de films sobre la història de Catalunya és quantiosa [2]. Pel que fa al cinema de ficció, l’historiador i especialista Josep Maria Caparrós estableix la següent classificació [3]:


1.1 Films de reconstrucció històrica

El citat professor Caparrós comenta que en aquest grup s’inclouen aquells films que, sense una voluntat directa de “fer història”, tenen un contingut social i, amb el temps, poden convertir-se en testimonis importants ja que retraten la mentalitat d’una una part de la societat d’una etapa concreta a través de diversos elements: manera de viure, comportar-se, de vestir, etc. En aquest sentit, moltes de les pel·lícules de Ventura Pons ofereixen un retrat de la societat catalana contemporània, especialment de la Barcelona i les seves rodalies, on queden patents les inquietuds, temors... dels seus personatges: El vicari d’Olot (1981), Què t’hi jugues, Mari Pili? (1990), El perquè de tot plegat (1994), Actrius (1996); Carícies (1997), Amic/Amat (1998) o Morir (o no) / Morir (o no) (1999). 
A La quinta del porro (Francesc Bellmunt, 1980) s’explica les peripècies d’uns joves catalans que són obligats a fer el servei militar, posant l’accent en el tema de l’autoritat castrense.
El principal denominador comú de Perros callejeros (1977), Perros callejeros II (1979), Los últimos golpes del Torete (1980) o Yo, el Vaquilla (1985) --totes elles dirigides per José Antonio de La Loma-- és la d’explicar-nos alguns aspectes de la delinqüència i marginalitat juvenil a les grans ciutats.


1.2. Films de ficció històrica

Aquest segon tipus de pel·lícules evoquen un període històric concret, o es basen en uns personatges, amb la finalitat de narrar successos del passat encara que el seu enfocament no sigui rigorós, apropant-se més a la llegenda o al caràcter novel·lesc del relat sense realitzar cap anàlisi. En aquest sentit, la trama de Capità Escalaborns (Carles Benpar, 1990) ens explica les aventures d’un resistent de la casa dels Àustria un cop finalitzada la Guerra de Successió. Aquesta obra cinematogràfica intenta ser un homenatge del film-espectacle de pirates realitzat a l’època daurada de Hollywood. Per la seva banda, Daniya, jardí de l’harem (Carles Mira, 1987) és la història d’un viatge: un germà de la Comtessa de Barcelona marxa cap al Regne de Denia (Daniya) per tal d’acceptar l’autoritat eclesial que el rei musulmà li atorga sobre les esglésies dels cristians mossàrabs que viuen en aquest territori. 


1.3. Films de reconstitució històrica

Són aquells que, amb una voluntat directa de “fer història”, evoquen un període o un fet històric, reconstituent-lo amb més o menys rigor, dintre de la visió subjectiva de cada director. Són treballs artisticocreatius que estan més propers a l’operació historiogràfica moderna que al llibre de divulgació. Tierra y Libertad (Ken Loach, 1995) reivindica el paper dels poumistes i anarquistes durant la Guerra Civil espanyola i exposa com van ser esclafats pel comunisme ortodox.
Sense deixar el tema d’aquest conflicte bèl·lic, Companys, procés a Catalunya (Josep Maria Forn, 1979) ens explica la trajectòria del que fou president de la Generalitat una vegada inicià el seu exili fins a la detenció, el judici sumaríssim i l’afusellament franquista l’any 1940. 
En moltes ocasions, en aquest grup de films és tant important l’argument que ens explica com el context en què es va realitzar la pel·lícula. M’explicaré. El citat Companys, procés a Catalunya és una reivindicació de l’anomenat president màrtir durant la transició democràtica espanyola. I és una reivindicació feta sense ànim de venjança. Un exemple el trobem en la seqüència de la deliberació dels diferents militars durant el Consell de Guerra. Un d’ells es mostra contrari a la pena de mort. Sabem que aquest personatge és pura ficció, però amb la seva inclusió es pretén deixar clar l’actitud reconciliadora per part d’una petita minoria dins de l’estament militar durant la transició espanyola.



2. TRES EXEMPLES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA A TRAVÉS DEL CINEMA

Si tenim present la tradicional divisió en períodes històrics –edat antiga, edat mitjana, edat moderna i edat contemporània- està clar que pel·lícules de ficció sobre l’etapa contemporània són les que més s’han realitzat i, especialment, les ambientades durant el segle XX. Els tres exemples que vénen a continuació no solament tenen present aquesta dada, sinó que l’edat contemporània està present en diferents cursos de l’educació secundària obligatòria i del batxillerat. Els films escollits són: La ciutat cremada (Antoni Ribas, 1976), La verdad sobre el caso Savolta (Antonio Drove, 1978) y Tierra y Libertad (Ken Loach, 1995).


2.1. La ciutat cremada

La crisi poscolonial a partir del 1898 és la protagonista d’aquesta pel·lícula rodada entre 1975 i 1976 [4] . La seva estrena a Barcelona, el 20 de setembre de 1976, constituí un acte multitudinari, amb la presència d’importants personalitats de la vida política i intel·lectual. Es va portar a terme en règim de cooperativa (130 productors), amb un capital de 50 milions de pessetes. A Barcelona va estar 11 mesos i fou vista per més de 433.000 persones. La recapdació fou d’uns 47 milions. Quan la pel·lícula es va exhibir coincidí en una etapa de recuperació de les llibertats democràtiques catalanes.
El film s’apropa a la il·lustració i crítica de la història de Catalunya i es podem triar diverses escenes que tenen com a protagonista Francesc Cambó (Adolfo Marsillach). Per exemple, el diàleg entre aquest i Enric Prat de la Riba (José Luis López Vázquez) dintre d’un cotxe de cavalls al parc de la Ciutadella de Barcelona on es parla del reformisme i no regeneracionisme d’Espanya i de com lluitar contra l’absentisme polític. Més endavant veiem com Cambó té una trobada amb l’alcalde barceloní Dr. Bartomeu Robert (Josep Vivó). Aquest darrer no es fia dels seus col·laboradors a causa de la immoralitat i corrupció. Posteriorment, el líder de la Lliga es dirigeix a Alfons XIII, el 7 d’abril de 1904 a l’Ajuntament de Barcelona, demanant més autonomia política per a Catalunya. 
Hi ha altres elements que són tractats a La ciutat cremada com és el moviment de protesta conegut com el tancament de caixes o el lerrouxisme. El populisme i demagògia practicat per Alejandro Lerroux (Alfred Luccheti) quan arriba en tren a Barcelona o durant un discurs que realitza en un berenar fraternal, a prop de l’ermita de Sant Boi de Llobregat, on es concentraven els seguidors del Partido Radical.


2.2. La verdad sobre el caso Savolta

Aquest film, basat en la coneguda novel·la d’Eduardo Mendoza, està ambientada durant els anys de la Primera Guerra Mundial [5]. La primera escena és un exemple de la doble moralitat per part d’alguns empresaris. S’observa com un treballador de l’empresa rep una forta pallissa per tres pinxos. Després veiem un empresari lamentant-se d’aquest fet, donant una imatge caritativa i paternalista, però els obrers no volen caritat, sinó justícia. A continuació, es descobreix que el patró estava implicat amb la pallissa. 
La situació política i social està present en tot el llargmetratge, com els beneficis empresarials o les reivindicacions laborals del treballadors
Els minuts finals del film són els més densos des d’un punt de vista històric on destaquem dues escenes: en la primera es fa una anàlisi profètica del que serà la situació catalana de posguerra; mentre que en la segona es posa de manifest la vocació històrica del film, ja que es tracta d’una descripció, amb la veu en off, del que fou la història catalana i espanyola fins a la dictadura de Primo de Rivera.


2.3. Tierra y Libertad

Aquesta pel·lícula aborda un tema no tractat, cinematogràficament, de la Guerra Civil (1936-1939): la revolució que van dirigir els anarquistes, junt als membres del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), i que fou esclafada per la política del Partido Comunista de España (PCE), sota l’auspici de la URSS. És trist constatar que fos un director estranger el que tractés aquest aspecte. Això demostra que, tot i el pas del temps, encara hi ha alguns temes tabús a casa nostra. Aquest film fou una coproducció entre Gran Bretanya, Alemanya i Espanya [6].
Els milicians, després de combatre l’enemic i entrar en un poble, troben un petit focus de resistència a l’església. Finalment, les persones que estaven a l’interior, entre elles un capellà, es rendeixen. Es descobreix que el sacerdot té una marca al pit, producte del retrocés d’un tret de fusell. Deixant de costat si resulta creïble o no aquesta escena, Loach l’inclou per recordar-nos que la gran majoria dels membres de l’Església catòlica espanyola eren partidaris dels franquistes. Després una dona del poble acusa el capellà d’haver estat còmplice de la mort d’un familiar. Els milicians sense judici previ l’afusellen. Aquesta escena escenifica la repressió que hi va haver en els dos bàndols.
Existeixen una sèrie d’escenes que estan molt bé i que són didàctiques com, per exemple, la dedicada a la col·lectivització. Les col·lectivitzacions eren una de les bases de la revolució anarquista, perquè era on prenia un sentit concret el canvi social. Quan els anarquistes arribaven a una població, es realitzaven assemblees informatives i, posteriorment, s’aplicaven les col·lectivitzacions agràries. Un altre aspecte és que fossin imposades per la força i que no es discutís democràticament en una assemblea. Loach en l’escena del debat sobre la conveniència o no de col·lectivitzar, que la rodà quasi tota amb so directe per fer-la més apassionada, no li interessava fer-la o no creïble, perquè ell no volia rodar un documental, l’únic que volia és que quedessin clares les actituds i ideologies dels personatges.



3. COMENTARI D’UNA PEL·LÍCULA

En l’anàlisi d’un film, o en la comprensió del seu contingut i aportació per a l’aprenentatge de la història, s’han de tenir presents una sèrie d’aspectes. D’aquesta forma, per tal que l’esforç que suposa veure una pel·lícula en una aula sigui profitós per a tothom, el professor pot demanar als seus alumnes un treball seguint aquesta metodologia [7]:

A .Context històric

1. Síntesi històrica
2. Estudi dels fets sociopolítics
3. Cronologia esencial de l’època

B.Context fílmic

1. Antecedents de l’època de la producció
2. Breu panoràmica del període de la realització del film

C. Estudi detallat de cada film

1. Història del film
1.1.Fitxa tecnicoartística (Títol original. Producció. País. Any. 
Director. Argument. Guió. Fotografia. Música. Decorats.
Vestuari. Muntatge. So. Intèrprets. Sistema (color / blanc i 
negre). Duració.
1.2.Sinopsi argumental
1.3.Autors (biofilmografia dels participants com el director,
guionista i actors)
1.4.La productora (característiques i història)
1.5.Aspectes econòmics (Pressupost, subvencions, etc.)
1.6.Rodatge
1.7.Censura i classificació
2. Estudi de la distribució i exhibició
3. Anàlisi del film
3.1. Estudis dels elements ideològics (Temàtiques de la pel·lícula. 
Fonts com novel·les, anècdotes personals, documents 
històrics, etc. Tipologia dels personatges. Dramatúrgia)
3.2. Estudi dels elements estètics (Imatges –descriptiva, narrativa, expressiva, simbòlica, estàtica, dinàmica, pla general, pla mitjà, primer pla-, il·luminació –difusa, directa-, ritme –lent, ràpid, avorrit, in crescendo-, so, música –ambient de fons, subratllar estats anímics d’un personatge o d’uns quants, continuadora d’un crit o soroll-, diàlegs –real com els de les persones en la seva vida quotidiana, significatius són aquells que eviten coses vulgars i tenen importància dintre del relat, o necessaris que eviten expressar allò que l’espectador ja capta per les imatges fílmiques-, veu en off –utilització o no-, etc.)
4.Repercusions
4.1. Crítiques (premsa, TV, ràdio, etc.)
4.2. Recapdacions, nombre de dies exhibits i nombre 
d’espectadors
4.3. Premis
4.4. Explotació en vídeo i DVD
4.5. Emissió en televisió
4.6. Possibles continuacions, remakes, etc.

D. Conclusions (valoració crítica personal)

E. Fonts historiogràfiques
1. Bibliografia històrica
2. Bibliografia cinematográfica
3. Altres fonts (filmoteques, entrevistes personals)


Molta de la informació que es demana en aquesta metodologia es pot trobar a la Biblioteca de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya / Biblioteca de Cinema “Delmiro de Caralt” (Portal de Santa Madrona, 6-8. 08001 Barcelona. Telèfon 93 316 27 80). La interpretació del Cinema requereix una metodologia nova, distinta en relació amb la font escrita. Però tot és qüestió d’adquirir aquests hàbits o tècniques i aprofitar les enormes possibilitats que ofereix.

Sumari