DOCUMENTS

Valentí Almirall, de teòric del nacionalisme a articulista d’èxit               

 

L'ABOLICIÓ DE L'ESCLAVITUD

Estant aquesta qüestió a l'ordre del dia, no podem deixar de dir-ne alguna cosa.
Sap tothom que la nostra afortunada nació és lo país dels viceverses, segons frase d'un escriptor castellà que féu fortuna, i la frase no podia desmentir-se en lo cas que es tracta. Era lo natural, que durant lo període que es començà el 1868 i s'acaba el 1874, s'haguessin romput totes les cadenes i no hagués quedat ni un sol esclau. Però si això era lo natural, això casualment no devia succeir, tractant-se d'Espanya. Cinc anys passaren gens que ningú no es recordés que en algun punt espanyol s'usava encara el fuet, i sols després de cinc anys es dona la llibertat al negres de Puerto Rico. Dels infeliços de Cuba, si algú va recordar-se'n en aquella època, no es va atrevir a portar la cosa endavant, i esclaus quedaren los que esclaus eren... i alguns més que foren introduïts, com sempre, a espatlles de la llei i dels convenis.
Per que en lo període revolucionari no fou abolida l'esclavitud? Principalment per l'oposició que li feren les classes conservadores. Tots los nostres lectors recordaran lo que feien i lo que deien cada vegada que presumien que podia intentar-se fer alguna cosa. Llavors no semblaven conservadors, sinó demagogs. Es reunien, baladrejaven, gesticulaven, corrien cases i recollien firmes; als negociants los parlaven de la integritat de la pàtria. Segons ells, l'abolició de l'esclavitud, la llibertat d'un sol esclau, havia d'ésser lo senyal de la desaparició d'Espanya dels mapes.
Lo natural, doncs, i lo lògic era, que tan bon punt varen caure les situacions revolucionaries, perdessin los esclaus tota esperança. Pujaven al candelero los qui tant havien cridat, los qui havien impossibilitat l'abolició, i havien d'ésser conseqüents. Los conservadors no podien voler que s'enfonsés la pàtria, i per consegüent, durant son mando, havia de seguir lo regnat del làtigo i totes les indignitats de l'esclavitud.
I no obstant això; en període plenament conservador, tenim sobre el tapet la qüestió que tant los espantava. I la hi tenim plantejada casualment per lo més genuí dels conservadors; per lo general que va posar un dia sa espasa en la balança de la cosa pública, i la féu caure cap al costat on ell s'inclinava.
Això és un viceversa solemne, però no acaben aquí los viceverses. Un cop plantejada la qüestió, lo natural era que se la resolgués directament i amb bona fe. Però si algú ho esperava s'haurà equivocat. Tractant-se de gent conservadora madrilenya, és inútil esperar que cap qüestió es tracti formalment. Per això és que un cop plantejada l'abolició, tots los esforços dels qui la plantejaren o la patrocinaren es dirigeixen a mistificar-la o a desvirtuar-la. Com pot explicar-se aquest fenomen? únicament per la llei del viceversa.
Lo cert és que per ara havem de perdre tota esperança de veure la nostra nació netejada de la taca que té a sobre. Sortirà la llei; l'esclavitud quedarà de nou abolida, puix que sols subsistirà una invenció madrilenya, que es dirà patronat; direm a tot Europa que havem donat un gran pas, però els infeliços negres quedaran subjectes al patrono, que els tractarà de la mateixa manera que l'amo, i fins podrà vendre-se'ls, puix que el patronat serà transmissible. Quina necessitat tenien los conservadors de representar tota aquesta comèdia?
Encara temem més. Si els amos, convertits en patronos, arriben a convèncer-se que l'abolició gradual té d'ésser una veritat, i veuen que per sorteig o per elecció del patrono los esclaus subjectes al patronat tenen d'arribar a ser lliures, pobres dels esclaus, pobres dels negres! Així com lo qui té arrendat un camp, tan prompte com sap que ha d'acabar-se l'arrendament, no procura sinó treure de la terra tot lo suc que pot i la deixa completament inservible per lo propietari, així mateix los que tindran en patronato negres que deuran arribar a ser lliures, trauran d'ells tot lo suc, de modo que prou serà que durin fins al dia de la llibertat. I si duren, la llibertat que guanyaran serà la d'anar-se'n a morir en un racó d'hospital. Dat los instints humanitaris que distingeixen los negrers de Cuba, és natural que si tenen lo dret de designar ells mateixos los esclaus que han d'ésser declarats lliures, designaran los més robustos, los més intel·ligents, los més treballadors, ¡són tan patriotes, que es que daran als ingenis los ganduls, los xacrosos, los qui no puguin servir-los de res!
Nosaltres, hem de confessar-ho, havem tingut un desengany en aquesta qüestió. Nosaltres havíem arribat a creure que el general Martínez Campos es proposava de debò fer alguna cosa. Però sigui que no se la proposés, sigui que els polítics madrilenys l'hagin marejat, és lo cert que el gran projecte s'ha convertit en un avortament igual als que cada dia ens regalen los grans homes quan s'han encarregat de fer-nos feliços.
Lo que ha passat en aquesta qüestió ho sentim en l'anima. Lo «Diari Català», que no té res de comú amb l'actual situació havia ja preparat l'orla que hauria adornat son número lo dia que s'hagués donat la llibertat als negres. En lo fons del cor, hauria experimentat un sentiment com de vergonya en veure que la gent conservadora feia lo que no saberen fer los lliberals, però amb vergonya o no, no hauria deixat d'enviar la més cordial felicitació al general Martínez Campos. La llibertat de dos-cents mil esclaus fóra un acte tan grandiós, que per ell podrien perdonar-se-li moltes faltes i molts agravis.
Però ara ja ho sabem. La llei abolicionista no serà la llei de la llibertat. Per això, deurem guardar l'orla per millor ocasió, i per primera vegada devem sentir lo no tenir-nos d'avergonyir.

CULTURA I SOCIETAT de Valentí Almirall
Josep M. Figueres.
Edicions 62. L'Alzina, maig de 1985

Article 2: Distancia de Barcelona 
a Madrid

Article 3: L'Erupció del'Etna

Article 4: Los xiquets de Valls 
i els toros

Sumari