DOCUMENTS

Valentí Almirall, de teòric del nacionalisme a articulista d’èxit               

El 1841 nasqué a Barcelona on morí el 1904. Aquest 2004 es recorda així l’aniversari de al mort del polític, periodista, escriptor, promotor que tant d’interès desvetllà a finals del XIX quan arranca la Renaixença ideològica després de la literària. Els textos polítics, començant per Lo Catalanisme i acabant pels memorials i discursos diversos, han amagat –al costat de la perenne opressió del coneixement que fa difuminar la realitat catalana davant la superior espanyola- una visió que hauria de ser coneguda per tots els escolars, com és una personalitat, de la qual Isidre Molas, autor d’una notable antologia política amb el nom d’ideari de Valentí Almirall, defineix com un dels més importants liberals europeus. Ens trobem aleshores amb una rica personalitat susceptible de diverses lectures més enllà de les opcions particularistes, usant el seu lèxic, dels lectors.


Efectivament, avui Almirall ja és vist no només com un voluntariós resistent promotor de greuges artificiosos sobre una Catalunya que no podia aspirar políticament a res, ni com un encoratjador d’estímuls ideològics nous –llibres i estudis de relleu- o de tribunes –diaris, revistes, centres...- sinó que es considerat com un pensador important i alhora un forjador de relleu per la vàlua de la seva obra que tant pels contemporanis com pels seus hereus polítics, més enllà de compartir pensaments, és compartida. Enric Prat de la Riba el considera el “Precursor” i els grups republicans federals el consideren al llarg del XX com a model, basta mirar-li la devoció que li pregonà Rovira i Virgili. 


Polític i periodista. Advocat tot i que no exercí. La seva labor pública fou de caràcter polític assumit la representació del republicanisme federal i del catalanisme polític fins arribar al 1887 que es retira tot i que té alguna petita presència esporàdica. Ajudà al desenvolupament del teatre català, amic de Clavé, Soler... la seva acció pública comença amb la revolució de Setembre en la que participà activament. Creà el Partit Republicà Democràtic Federal i fou president del Club dels Federalistes. Director d’El Federalista, del Diari Català, de La Veu del Centre Català... col·laborà a la premsa progressista com La Impremta, Revista Republicano-Federal... Prengué part en el pacte de Tortosa (1869). Fou pres, quan intentava mediar, en la revolta federal barcelonina durant el Sexenni i empresonat a les Illes d'on s'escapà i pogué tornar essent nomenat per Clavé, president de la Diputació, director de la Casa de Caritat de Barcelona. Dirigí també l'Escola Industrial i Mercantil de Sabadell per ensenyaments obrers. Portà el diari El Estado Catalán a Madrid. Regidor de l'ajuntament de Barcelona, la seva ascendència fou rellevant especialment a través del seus textos i direcció política. Publica diverses obres de temàtica federalista i catalanista: Idea exacta de la Federación. Datos para la organización de la República federal Española (1869), Escritos catalanistas. El Renacimiento catalán, las leyes forales y el carlismo en Cataluña (1878), La Confederación Suiza y la Unión Americana (1881), El tiro federal suizo: descripción de la fiesta en 1883 (1883); Los Estados Unidos de América. Estudio Político (1884); Poesia del regionalisme (1886), les novel·les polítiques, El alma al diablo i Una autoridad modelo (1878), i la seva obra més coneguda: Lo Catalanisme (1886), i també un excel·lent reportatge molt viu: España tal cual es (1886). Es recolliren part dels seus articles literaris, polítics i culturals en edicions pòstumes. President de l'Ateneu Barcelonès i de l'Ateneu Lliure de Barcelona, idea i organitzà els dos congressos catalanistes (1880 i 1883), defensà el dret català en el Congrés de Jurisconsults Catalans (1881), fundà el Centre Català de Barcelona (1882). Redactor de la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya (1885). Polemitza amb Núñez de Arce amb una famosa Contestación al discurso leído por... arran els atacs del poeta i ministre de prestigi a la llengua catalana on utilitza sempre, com a tota l’argumentació argumentació moderna, -encara avui és vàlida-, allunyada de retòrica. Aquesta modernitat l’acosta al món del progrés social, i l’allunya dels tradicionalistes rurals, dels carlins –amb qui lluita dialècticament molt dur-, de la bel·ligerància eclesiàstica, tan hegemònica aleshores. 


Pel que fa, doncs, a la formulació d’una teoria moderna, Almirall mira a posicions on l’estat compost, el seu ideal, del qual és divulgador nat, ha funcionat amb èxit. Així: Estats Units, Suïssa... també analitza, en visió pròpia –visita Andorra i defensa alhora el dret civil tradicional català- i per exposar-ho en llenguatge àgil i viu, entenedor i rigorós, el seu pensament i la seva obra són susceptibles de ser conegudes a secundària amb propietat històrica i amb pertinença pedagògica d’acord amb els programes. 


Els quatre articles que hem seleccionat ens mostren diverses facetes de la seva personalitat pública: l'analista polític, l'home preocupat per la visió social i de dignitat humana com és el combat per l’abolició de l’esclavitud, el viatger curiós i amè que retrata una molt espectacular erupció volcànica i el divulgador amb grapa que compara tradicions catalanes i espanyoles i les avantposa amb sagacitat. El rerafons sempre és constant, la lluita pel catalanisme i el liberalisme, en el marc d’una república federal: el somni de la generació dels homes del XIX que cregueren en la utopia –Narcís Monturiol, Anselm Clavé, Frederic Soler...- destacats en diversos camps i exponents del compromís nacional i personal.

Aquests textos poden contraposar-se a un discurs més dens com és la lluita pel republicanisme, catalanisme, liberalisme i laïcisme social. Un programa social i polític que fou tota una bandera, incompresa al seu moment però que reeixí mig segle més tard als anys trenta i un segle més tard, amb reserves, en començar el XXI.

Josep M. Figueres

 


Article 1: L'abolició de l'esclavitud Article 2: Distancia de Barcelona a Madrid

Article 3: L'Erupció del'Etna

Article 4: Los xiquets de Valls i els toros
Sumari