RECENSIÓ
 

DIES I NITS dins la  TEMPESTA. Memóries d'un deportat a DACHAU. Vicenc Henric. Barcelona, Cossetània Edicions, gener 2004

 

UN CATALÀ AL CAMP DE DACHAU

Per matar la gent usaven tots els sistemes, coneguts i per conèixer. Nosaltres no ens hauríem imaginat mai que per eliminar els individus es poguessin pensar les barbaritats i la crueltat que empraven aquesta gent. Nosaltres vam veure com havien fet baixar els pantalons a un jueu, un home vell, i l'havien fet seure sobre una estufa roent, vermella pel foc. Totes les seves parts van quedar cremades i per consegüent, vingué la mort automàticament, enmig d'unes sofrences esgarrifoses.

“Declaracions de Tomàs Salaet a Josep Alemany", Solc, 29 (setembre 1975), Martorell, p. 15-30. 

A mi allí a dins em mantenia la idea de sortir amb vida. 1 de poder-ho explicar. Feia molt de temps que portava al cap I la idea de K. L. Reich; pensava que tot allò s'havia de saber, que hi havia d'haver algú que en fes de notari, que en donés fe.

Declaracions de Joaquim Amat Piniella a Montserrat Roig: "Paraules de Joaquim Amat Piniella ", Serra d'Or, 182 (novembre 1974), Barcelona, p. 49 i S.

Si haguéssim de triar dos únics episodis roents representatius del terror al llarg del segle XX, segurament triaríem els camps de concentració i d'extermini —tots, des dels del genocidi dels nazis fins a l'actual camp nord-americà de Guantánamo, que vulnera els drets humans enmig del silenci democràtic europeu, passant pels camps franquistes, als quals voldríem dedicar-los un volum de testimoniatge dels catalans en aquesta mateixa col·lecció. El segon episodi que escolliríem seria el dels bombardeigs aeris a la població civil — des de Barcelona o Guernica fins a Berlín o Dresden passant per Londres o Coventry i sense oblidar el que foren Hiroshima i — ja sense argumentació bèl·lica— Nagasaki, fins als recents de Sarajevo — tan oblidat— i Bagdad. Arreu hi vivia població civil que patí durament.
Certament el segle XX ha contemplar aspectes molt positius, almenys al món occidental, pel que fa a la igualtat, fraternitat i llibertat; ha estar el segle en què s'han imposat aquests temes en tots els ciutadans, més enllà de sexe, ideologia i condició; han crescut les organitzacions solidaries i la possibilitat de la crítica, i la llibertat és superior. Aquests dos aspectes que abans hem esmentat, però, palesen una duresa en la condició humana que ens imposa encerar la col·lecció amb una referència humana envers aquesta situació.
Sobre els camps nazis, la historiògrafa i la literatura catalana disposen d'acreditades mostres que ofereixen part de l'horror dels esdeveniments: cartes de Pere Vives, novel·les d'Amat Piniella, memòries d'autors com ara Neus Català, Lope Messeguer o Jacint Carrió i la recent recuperació mitjançant les entrevistes, com a forma assequible de projecció pública del passat. Així, coneixem millor, en llibres monogràfics, Joan Escuer (Dachau), Francesc Comellas (Mauthausen) o, especialment, R. Mila, A. Barbera, A. Ibero, M. Alfonso, J. Jornet, F. Batista, J. Figueras, J. Simon, Ll. Estañ, A. Roig, J. Egea, F. Aura, Ll. Ballano, J. Alvarez, M. Mayans, Marco, N. Catali, Ll. Carreras, J. Escuer, R. Buj i Zamora, entrevistats per D. Bassa a Memòria de l’infern. Els supervivents catalans dels camps nazis, una humana aportació editada per Edicions 62 — que també ha reeditat la coneguda Els catalans als camps nazis Montserrat Roig. Aquest material és important per evitar l'oblit, per sortir de la menysvaloració i del suplici històric, que esdevé la forma més perversa del silenci del poderós. La bibliografia dels camps, com apunten historiadors que s'hi han especialitzat — Rosa Toran, David Serrano , comença a ser generosa; voldríem Dentar l'esforç; pioner de l'' Arxiu de la Deportació, a Castellar del Vallès, que esdevé punt de referència imprescindible en aquesta labor de preservar la memòria com avalen els rics fons que conserven i difonen. En aquesta bibliografia, doncs, plau d'afegir-hi ara, en cal, els records del nostre compatriota Vicenç; Henric, que patí des del Rosselló natal fins al Dachau de trista moria la duresa de la condició humana. En parlem, l’agost del 2002 a Osseja, on estiueja cada any, i vol que el seu testimoniatge sigui difós. Aspira a trencar el silenci. S'ha implicar en la FNDIRP —la Fédération Nationale des Déportés et Internés Résistants et Patriotes—, de la qual n'és tresorer general de la delegació Pirineus Orientals, des del 1975, i davant l'actual ressorgiment neonazi i dretà, no vol mirar-s'ho a distància i passivament. Un any després, l'estiu del 2003, trobem a Clairà amb el traductor de les memòries, professor de català Marcel Planas, que ens confessa els nervis, la —diguem-ne —embriaguesa emocional que produeix la preparació d'aquesta edició, culminació d’un goig en el combat contra l'oblit. Henric i Planas són veïns i amics i havien parlat moltes vegades de fer conèixer; de projectar l'horror d'aquest episodi de la guerra mundial que fou cridat a encarnar un aspecte intolerable de la conducta humana.
Deu fer uns tres anys que, al CEDACC de Perpinyà, en acabar de parlar sobre la memòria col·lectiva, se m' acosta Marcel Planas — ara bon amic— i em digué que havia traduït al català el testimoniatge d'Henric. Uns quants dies després, me'l facilita i el relat em colpí. Havia aparegut en francès gràcies al batlle de Clairà, Josep Puig, que fou artífex en aquesta ciutat de la Catalunya Nord de la recuperació de la memòria de l'únic deportar del municipi. El carrer del Rec fou canviat a carrer de la Resistència i de la Deportació i l' Ajuntament ajudà a promoure l'edició de les memòries, naturalment en francès — segons la política tan activa i poc humana d'aquest estar amb relació a la llengua catalana. Henric, però, l'estiu del 2002 a Osseja, m'afirmava que ell era un català a Dachau i, així com altres catalans — com ara Joan Escuer, del qual fa poc també n'ha sortit el testimoniatge, Biografia d'un deportat a Dachau (Barcelona, Viena, 2003) —eren considerats espanyols, ell era considerar francès i la catalanitat no apareixia enlloc. Henric em va dir: "Vull que es vegi que és un llibre català, jo sóc català. Si poseu un triangle a la portada no hi poseu cap lletra a dins." La lletra essa o la efa soles a l'interior del triangle invertir feien referència a la nacionalitat, i els catalans no tenien la seva, els alemanys no admetien aquests matisos. Un català era o francès o espanyol. Avui Henric recorda molt Domènec Serveto i Jaume Seró, afusellat després de la rebel·lió de la Central d'Eysses. També recorda Ramon Buj, abans a Cornellà i després del trasbals a Montpeller, on residia i on va trobar la pau quan David Bassa l'entrevistà en una Memòria de l'infern (Barcelona, Edicions 62, 2002), tràgica, com tots els records dels combatents per la llibertat, que han rebut reconeixements arreu d'Europa — menys a l'Espanya postfranquista. Amb en Ramon compartí la deportació, el batalló d'Eysses, la deportació a Dachau, l'alliberament al mateix temps i, després, el treball de divulgació amb l' Amical d'Eysses cartejant-se de Clairà a Montpeller.
Els records de Vicenç Henric ens acosten al món de Dachau, encara poc conegut avui per les noves generacions cultes catalanes, a diferencia de les italianes o les franceses. Altres camps, especialment Mauthausen, són més coneguts pels catalans del sud perquè molts hi foren duts. Molts catalans del nord anaren, però, a altres camps com és l'esmentat Dachau. Les dades d'Henric
ens aproximen a aquesta memòria i ho fan des d'una perspectiva catalana, amarada del respecte a la França que des del tractat dels Pirineus ha maldat per anorrear la catalanitat. Un sol detall: al dietari d' A. Feral, el capellà protestant d'Eysses, es diu com els joves afusellats després de la rebel·lió dels presos moriren amb honor, serenitat i fermesa. Un era català, Jaume Serot, segons explica Montserrat Roig (el darrer de ser germans tots afusellats pels feixistes o pels franquistes).
Roig escriu:

A la plaça on estintolaren els pals per a lligar-los, on els afusellaren, hi ha dotze plaques de marbre blanc. A totes hi diu el nom de naixença i després, en lletres més grosses, "Mort pour la France". Però, ¿de debò que en Serveto i en Serot, aquest el darrer de ser germans afusellats pels franquistes o pels nazis, va morir solament per França?

Després de l'acte d'heroisme que fou la protesta, la revolta, els mil dos-cents rebels foren lliurats a la divisió SS Das Reich, era el30 de maig de 1944. Ramon Buj, català del sud, explica a Montserrat Roig com pel camí un republicà, Huergas, caigué, i els SS el baldaren a cops. Un botxí, d'un tret al clatell, acaba amb ell. Mentre els aliats desembarcaven a Normandia, els lluitadors del batalló d'Eysses eren deportats a Dachau; entre altres, hi anaven Ramon Buj, Lluís Canadell iJuli Marba, de Barcelona; Jaume Ballester, de l' Ampolla; Facund Fasmada, de les Llosses; Joaquim i Modest Canet, Rafael Laborda, de Girona; Josep Capella, de l' Ametlla de Mar; Josep Comabella, de Ponts; Amadeu Pons, de les Borges Blanques, i altres procedents de més camps com ara Joan Clos i Joan Corones, de Figueres; Francesc Casanovas i Ramon Serra, de Barcelona; els germans Vergés, de Reus, etc. (Montserrat Roig: Els catalans als camps nazis, 3a ed., Barcelona, Edicions 62, 2001, p. 782 i s.) Un miler de republicans espanyols foren duts a Dachau; les llistes de Montserrat Roig, tot i el seu esforç, coratge i dedicació — que li costa malsons nocturns de solidaritat en el patiment —són encara incompletes.
El manresà Jacint Carrió anà al front d' Aragó, on hi morí un germà seu, a Terol, davant els mercenaris marroquins. Tenia ideals de llibertat i justícia i no volia la guerra. Ja de menut va adonar-se que els jocs de pedres no menaven enlloc. Un pacifista que hagué de fer la guerra, per cert amb un fusell tacat de sang, d'una baixa del seu bàndol — no n'hi havia d'altres. Després de la batalla de l'Ebre li toca de fer una ruta molt compartida amb altres exiliats, camps de sorra, companyies de treballadors, derrota francesa i empresonament nazi.
Era un 11 de setembre, el de 1940, que Jacint Carrió entrava a Mauthausen. Una historia trista, com totes les dels deportats, amb rivets, fou la de la família Camps. Pare i fill al mateix camp proper, la pedrera de Gusen. El pare, Antoni, lliurava la meitat de la seva ració al fill. Tot i així l'hivern del 1941 varen morir els dos, amb una diferencia de dies... (Jacint Carrió i Viaseca: Manresa-Mauthausen-Gusen, Manresa, Centre d'Estudis del Bages, 2001.)
A Osseja, Henric deixa passar les tardes pacientment. Em rep i, tot recitant allò "meitat de França, meitat d'Espanya", parla de la seva Cerdanya com de la terra més bella i en fa, amb el Rosselló —on hi viu l’hivern—, professió de catalanitat. Ens explica: 

A l’època, amb vint-i-cinc anys, treballava al servei de manteniment del ferrocarril. Érem un grup de resistència i dos responsables d'organització van venir a Perpinyà per prendre contacte. Malauradament aquests dos agents van ser detinguts, amb els seus documents —era el juliol del 1943. Posteriorment vam ser vint-i-tres arrestats. Entre nosaltres no teníem relació, precisament tenia un amic, a Barcarès, que també fou detingut, uns dies després, i no el van poder avisar, no ho sabíem. Jo tenia consciència política, havia estat secretari local de les joventuts comunistes fins a l'octubre de 1938, abans d'anar al servei militar. Els alemanys no ho sabien però. I va començar aquesta part de la meva vida.

Explico que Ramon Gual — ell replica ràpid, de Terra nostra; efectivament, li responc i segueixo va enviar-me els volums de Catalunya Nord sota el Tercer Reich, sota Vichy, i com la bandera de la creu gammada oneja sota el Canigó i fins a la ratlla. I li dic com la bandera franquista i la hitleriana eren frec a frec quan quatre anys abans es tocaven unes altres dues banderes: la republicana espanyola i la republicana francesa. La catalana és una terra que sempre ha estar sota altres banderes. Henric vol que ja a la primera pagina del seu llibre es vegi la voluntat catalana de l'autor i del llibre. A Dachau hi havia altres catalans. David Bassa en cerca avui els supervivents, gairebé seixanta anys després; en queden pocs. El que havien d'haver fet les institucions catalanes amb l'autonomia i la democràcia de recuperar la memòria ho ha fet aquest periodista compromès, seguint el mestratge de Montserrat Roig. Apareixen dos noms de Dachau, quinze de Mauthausen i quatre d'altres camps. Un dels dos esmentats en aquest llibre d'entrevistes és el serraller Joan Escuer i Gomis, nat el 1914 a Cornudella de Montsant, al cor del Priorat. Un català al qual li fou atorgada la nacionalitat francesa el mateix 1945 pels mèrits de guerra a la Resistència defensant França o lluitant per la llibertat. Militant comunista, estigué en vuit camps d'internament i acaba a la companyia de treball al nord de França, i amb la invasió alemanya, altra volta camí del Rosselló. Escuer aviar es féu amic de catalans del nord, i lluitaren plegats i treballaren plegats contra l'invasor. Ara ho fa, ciutadà francès, residint a Sentmenat i acomplint el jurament contra l'oblit com a president de l' Amical de Mauthausen. Molts punts de contacte entre biografies paral·leles separades per una frontera que no ho és tant quan es veuen els orígens amb claredat es treballa per a un futur de coneixement i llibertat. Ramon Buj i Ferrer, revoltat a la presó d'Eysses i deportar a Dachau el 1944, coincidí amb Henric en aquest mateix immens camp. Militant del PSUC i resident a Montpeller, reclama el dret a la memòria i la consideració a tots els catalans que lluitaren per viure dins l’infern i resistir.
El món de la deportació per als catalans no coneix fronteres, com la catalanitat tampoc les coneix quan hi ha el mateix espai vital compartit o el mateix territori com a nació. Henric té un clar objectiu, parlem títol del llibre: Dies i nits dins la tempesta, Dies i nits entre turments; la tourmente, en francès i per tal com aquesta paraula defineix a França el període de l’ocupació, tant por ser una vida entre patiments, turments, o una vida en la tempesta que genera el nazisme. Ens acomiadem, i reitera: "Vull que aquest llibre vagi a les mans de gent jove." I, en aquest sentit, el professor de secundaria J. M. Hernández elabora una proposta pedagògica, que penjarem a Internet gràcies a la revista Materials d’Història de Catalunya de l' Associació Conèixer CATalunya, per tal que sigui ben fàcil preparar l'activitat docent i conèixer l’experiència dels deportats catalans de Dachau: Henric, Escuer, Buj... El seu testimoniatge és un compromís amb els qui no pogueren seguir. Llibre dur, com els de la deportació, que recull unes anotacions, unes impressions sense aspiracions literàries però amarades de vida continguda; ens acosta a l'univers concentrionari amb l'esperit dels protagonistes.
Joaquim Amat Piniella a Les llunyanies (1999), recull us poemes, escrigué el 1942:

Que tot vindrà a pleret i segur
cap a la teva eclipsi innoble,
cap a la revenja dels teus damnats i captius;
que la llum trencarà mordaces i grillons
i l'aire fresc escapçarà el teu fibló verinós...!



Vicenç Henric va escriure el gener del 1946 els seus records i els acaba amb un poema per la vida i per la pau, per la llibertat —ideals que comparteix el seu amic Marcel Planas, que n'ha fet la traducció —, per vèncer el pas del temps, que significa oblit.

Josep M. Figueres 

Sumari