ARTICLE

ELS PAÏSOS CATALANS DURANT L’EDAT MITJANA: CRONOLOGIA (713-1516)

 

Ací presentem la història medieval dels Països Catalans dividida en dos grans períodes: l’Alta Edat Mitjana (713-1213) i la Baixa Edat Mitjana (1213-1516). L’època altomedieval correspon al procés de formació de Catalunya durant els segles VIII, IX, X, XI i XII. Durant la Baixa Edat Mitjana (segles XIII, XIV i XV), va donar-se el moment de plenitud nacional dels Països Catalans.

1.ALTA EDAT MITJANA 713-1213

2.BAIXA EDAT MITJANA 1213-1516

 

1.ALTA EDAT MITJANA713-1213

1.1.INTRODUCCIÓ

1.2.TAULA

 

1.1.INTRODUCCIÓ
Ací considerem delimitada la història de Catalunya durant l’Alta Edat Mitjana entre dos fets: l’inici de la invasió sarraïna (713) i la batalla de Muret (1213).Als països de la Conca Mediterrània, la ruptura amb el món antic greco-romà la marquen no tant les invasions germàniques del segle V, que anihilaren l’Imperi Romà d’Occident, com l’ocupació arabo-musulmana dels segles VII i VIII.En una petita regió de l’extrem nord-oest de la Mediterrània situada al sud dels Pirineus, a partir de la invasió sarraïna (713-725) i de la conquesta franca (759-801) s’hi van donar tota una sèrie de fets socials, econòmics i polítics, no predeterminats per cap mena de necessitat històrica, que, cap a finals del segle XII originaren una realitat territorials nova i sense precedents anomenada Catalunya. L’Alta Edat Mitjana és, doncs, l’època de la formació de Catalunya.A tota Europa, l’Alta Edat Mitjana fou un lent procés de transformació de les estructures socials i polítiques del món antic, moltes de les quals sobrevisqueren a la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, cap a una realitat que començà a configurar-se cap als segles X i XI, caracteritzada per l’aparició d’un nou sistema social: el feudalisme.Aquest món feudal va anar evolucionant fins que, a finals del segle XII, ja comencen a configurar-se els trets de l’època baix-medieval (segles XIII, XIV i XV): aparició d’un patriciat urbà, que disputarà a la noblesa feudal el monopoli del poder sobre la societat, la pràctica del comerç a la Mediterrània i l’aparició de l’Occident feudal, un món tancat i a la defensiva durant l’Alta Edat Mitjana, com una potència agressiva, tal com es veié en les croades dels segles XII i XIII. Per això, generalment, es situa l’Alta Edat Mitjana entre la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (segle V) i els inicis dels segle XIII.A Catalunya, la fi de l’època alto-medieval s’acostuma a posar en la batalla de Muret (1213); durant el segle XII, el món feudal català, format al segle XI, s’havia orientat cap a Occitània i, en menor mesura cap a la Península Ibèrica. La batalla de Muret, inici de la retirada catalana d’Occitània, marca la transició cap a l’època baix-medieval, en què, deixant de banda Occitània, els esforços catalans es dedicaran a l’expansió territorial a expenses d’al-Andalus [Conquesta de Mallorca (1229) i de València (1238)] i cap al domini de la Mediterrània

  

1.2.TAULA

 

CONQUESTA MUSULMANA

713-725

Els àrabs o sarraïns envaeixen la Tarragonesa –regió delimitada pels Pirineus i el Sistema Ibèric- i la Septimània, zona que comprenia el Rosselló, Carcassona, Melguelh, Lodeva, Nimes, Narbona, Rasès i Besiers. Igual com totes les altres regions de la costa mediterrània, la Tarragonesa i la Septimània foren territoris profundament romanitzats, excepte a la part interior del Pirineu, on, fins al segle X, s’hi mantingué l’ús de dialectes íbero-bascoides. Durant els segles V al VIII el país tarragonino-septimà havia estat dominat pels visigots.L’any 714, els àrabs ja havien pres Saragossa i potser també Tarragona; el 718, els sarraïns ja dominaven Osca, Tamarit, Fraga, Montsó, Barcelona i Girona, el 720 s’apoderaren del Rosselló i de Narbona, i el 725, conqueriren Nimes i Carcassona. Aquest fou un episodi més de l’expansió dels pobles àrabs, els quals, animats per la seva nova religió, l’Islam, durant els segles VII i VIII, s’apoderaren de Síria, Palestina, Pèrsia, Egipte, el Magrib i Hispània.Les ciutats que intentaren resistir als invasors, com ara Tarragona, Il·luro –a prop de l’actual Mataró- i Empúries foren destruïdes, mentre que les que no oposaren resistència, cas de Barcelona i Girona, van ser respectades
 

REVOLTES CONTRA ELS EMIRS DE CÒRDOVA

731

Narbona es rebel·la contra l’emir de Còrdova, màxim representant a Hispània, dita al-Andalus pels àrabs, de l’autoritat del califa; la revolta acabà sent dominada, però durant el segle VIII, els emirs hauran de reprimir contínuament alçaments i sedicions impulsats pels clans aristocràtics de la Tarragonesa i la Septimània, territori que els àrabs denominaven la Frontera Superior. Anteriorment, al país tarragonino-septimà, també hi havia hagut revoltes contre els reis visigots de Toledo, sent la més destacada la que protagonitzà el duc Pau el 673.
 

BATALLA DE POITIERS

732

Carles Martell, alt dignatari de la cort franca, venç els àrabs a la batalla de Poitiers, i posa fi a l’expansió islàmica, iniciada poc després de la mort de Mahoma (632).
 

LA CONQUESTA FRANCA DE SEPTIMÀNIA

752-759

Aprofitant una revolta de la noblesa indígena contra els àrabs, el rei franc Pepí el Breu, fundador de la dinastia carolíngia, s’apodera de la Septimània. Narbona, defensada per una guarnició àrab resistí fins el 759.Dins de la zona conquerida, s’hi trobava el Rosselló
 

REVOLTES CONTRA ELS EMIRS DE CÒRDOVA

774

Recollint el sentiment d’una facció important de l’aristocràcia local, els valís –governadors- de Saragossa, Barcelona i Girona acudeixen a la cort del rei franc Carlemany amb el propòsit de demanar-li ajuda per alçar-se contra l’emir de Còrdova.En casos anteriors, també s’havia demanat ajuda al califa abbassida de Bagdad, enemic de l’emir omeia de Còrdova.
 

L’EXPEDICIÓ FRANCA A SARAGOSSA

778

Refiant-se de la revolta del valí local, Carlemany dirigeix una expedició contra Saragossa, la qual, però, acaba en un fracàs total; mentre es retiraven de nou cap a la Gàl·lia, els exèrcits carolingis foren anihilats pels pobles bascos a Roncesvalls. Molts dels nobles tarragonesos implicats en l’afer s’exilien a Septimània
 

L’AVENÇ FRANC AL SUD DEL PIRINEU 

785-789

L’any 785, Girona va sublevar-se contra els àrabs i es lliurà als francs; quatre anys més tard, el 789, Urgell va fer igual.Així, els francs van apoderar-se de la zona de Girona, Empúries, Besalú, Cerdanya, Urgell i Pallars.
 

L’ADOPCIONISME

799

Destitució del bisbe Fèlix d’Urgell, seguidor de les creences adopcionistes, proposades pel concili de l’Església hispana celebrat a Sevilla (784) i defensades per l’arquebisbe Elipand de Toledo.L’adopcionisme proposava que Crist només tenia plenament la naturalesa divina, mentre que la humana la tenia només per adopció; segons l’Església carolíngia, en Crist hi existeixen plenament les dues naturaleses: la humana i la divina.L’Església carolíngia considerà herètic l’adopcionisme i el condemnà als concilis de Ratisbona (792), Frankfurt (794), Friül (796) i Roma (798).Les diòcesis catalanes –Girona, Urgell, Elna i, després, Barcelona i Vic- foren posades sota jurisdicció de l’arquebisbat de Narbona, ja que Tarragona, la seu arquebisbal en època visigoda, havia estat destruïda i continuava en poder dels àrabs.
 

CONQUESTA FRANCA DE BARCELONA

800

Per l’agost, Carlemany crea tres cossos d’exèrcit per prendre Barcelona, un d’aquests batallons estarà dirigit per Lluís el Pietós, fill i hereu de Carlemany.
 

IMPERI CAROLINGI

800

El dia de Nadal, el rei franc Carlemany és coronat emperador a Roma pel Papa.
 
EL SETGE DELS FRANCS A BARCELONA

Tardor 800
-primavera 801

Barcelona resisteix el setge de les tropes de Carlemany; la ciutat es rendí l’abril del 801 a causa de la fam provocada pels set mesos d’encerclament. Malgrat la tenaç resistència, Carlemany concedí a Barceloni un privilegi d’immunitat i defensa, així com va nomenar-hi un comte indígena: Berà (801-820)

 

LES FUNDACIONS DE MONESTIRS ALS COMTATS CATALANS

800-860

Fundació dels monestirs de Santa Maria d’Arles, al Vallespir, i de Sant Genís de les Fonts i de Sant Andreu de Sureda, al Rosselló (800), de Sant Esteve de Banyoles (812), de Sant Pere d’Albanyà (820), de Sant Martí de les Escaules (abans del 840), Sant Julià del Mont (850) i de Sant Aniol d’Aguges (860).Aquesta proliferació de monestirs, fundats sovint per pagesos amb vocació religiosa, que no comptaven amb res més que el seu patrimoni, a les diòcesis d’Elna i Girona demostra l’escàs pes demogràfic dels comtats nord-orientals (Girona, Besalú, Empúries i Rosselló) durant l’Alta Edat Mitjana. Els fundadors de monestirs buscaven llocs aïllats, aptes tant per al recolliment dels monjos com per a la formació de grans dominis territorials; els documents de la creació del monestir de Sant Esteve descriuen Banyoles com un lloc erm, abandonat i solitari.
 

LES EXPEDICIONS FRANQUES CONTRA TORTOSA I OSCA

804-811

Els francs, dirigits per Lluís el Pietós, fracassen en l’intent d’apoderar-se de Tortosa, que quedarà en poder dels àrabs. El 812, Lluís el Pietós tampoc no va aconseguir prendre Osca.
 

ORIGEN, ORGANITZACIÓ I GOVERN DELS COMTATS CATALANS

Principis del segle IX

 Després de la conquesta franca, entre el massís de les Corberes i la frontera amb l’Islam, s’hi institueixen els comtats d’Urgell, Cerdanya, Conflent, Berga, Barcelona, Girona, Osona, Empúries i Rosselló; Pallars i Ribagorça quedaren inclosos dins del comtat de Tolosa.Aquests comtats tenen un origen anterior als francs; en alguns casos, coincideixen amb el territori d’una antiga tribu ibera, així, el comtat de Cerdanya és l’antic país dels ceretans, el d’Osona, el dels ausetans, el de Berga, el dels bergistans o bergusis.Els comtats, els governa un comte, màxim representant de l’autoritat del rei, el qual nomena i destitueix els comtes a la seva voluntat; per sota del comte, hi ha el vescomte i el veguer, aquest darrer governa un castell i tot el territori que constitueix el seu districte.Alguns cronistes de la cort carolíngia denominen Marca Hispànica els territoris francs situats al sud dels Pirineus. A mitjan segle IX es deixà d’usar Marca Hispànica, nom que tingué un valor merament geogràfic però mai administratiu, perquè al sud del Pirineu no va existir-hi mai un districte político-administratiu d’àmbit supra-comtal. L’ús de Marca Hispànica no es reprendrà fins al segle XVIII per via erudita.Avui dia, la zona de domini franc compresa entre el massís de les Corberes i la frontera amb l’Islam, els historiadors l’anomenen Catalunya Vella o comtats catalans; l’historiador Ramon d’Abadal encunyà l’expressió Pre-Catalunya.
 

LA REVOLTA D’AISÓ

826-827

Nobles afins a l’ex-comte Berà, entre els quals el seu fill Guillemó comte de Rasès-Conflent, segueixen la revolta contra els francs dirigida per Aisó, aliat de l’emir de Còrdova Abd al-Rahman II. Lluís el Pietós va haver d’intervenir-hi directament per sotmetre els rebels. Bernat de Septimània reprimí durament els contraris als carolingis. Aquesta revolta tingué el seu epicentre a la Plana de Vic, regió que, arran del trasbals quedà gairebé despoblada.Avui dia, es considera l’alçament d’Aisó com l’últim episodi dels intents de la noblesa de l’antiga Tarragonesa de bastir-se un poder independent propi, que, en el passat, els havia dut a insurreccionar-se primer contra els reis visigots i, després, contra els emirs de Còrdova; els seguidors d’Aisó deurien ser sectors decebuts perquè la intervenció carolíngia no havia dut la independència, sinó un simple canvi d’amos. Després de la repressió exercida per Bernat de Septimània, el partit anti-franc quedà desfet i ja mai més no hi hagué revoltes indígenes contra els francs.
 

ELS INICIS DE LA REPOBLACIÓ

839

Consagració de la nova catedral de la Seu d’Urgell; en el document hi són mencionats tots els pobles actuals de l’Alt Urgell i de la Cerdanya, així com trenta-cinc parròquies situades al Berguedà a la zona de Serrateix i Merola, on s’hi intentava consolidar una línia de repoblació. Al voltant de la nova catedral, s’hi va formar un nou nucli de població, origen de l’actual Seu d’Urgell.
 

ATACS ÀRABS

841

Una expedició dirigida per Abd al-Rahman II contra Narbona no és aturada fins a la vall de Ribes (comtat de Cerdanya).
 

DESPOBLACIÓ DE LES TERRES BAIXES DELS COMTATS CATALANS

841

Els atacs sarraïns del 842, 846, 850 i 857 provocaren la despoblació del Vallès, excepte en llocs segurs com ara l’alta Tordera, el massís del Montseny, l’alt Congost, els cingles de Bertí, l’alta vall del Tenes i la muntanya de Sant Llorenç del Munt; a les zones baixes de la comarca, només hi ha menció de tres nuclis: Vila Rosal –a Parets-, Terrassa i Sant Cugat; al Maresme, només s’hi esmenta Sant Martí d’Argentona. Per altra banda, les expedicions musulmanes van obligar a abandonar la vall del Llobregat i les terres baixes del Berguedà –la línia de Serrateix a Merola-, comarca on només van tenir continuïtat els nuclis establerts a l’Alt Berguedà.
 

LA REVOLTA DE BERNAT DE GÒTIA

878

Guifré el Pilós, comte de Cerdanya i Urgell, i Miró el Vell, comte de Conflent, combaten la revolta iniciada per Bernat de Gòtia el 877. Un cop dominada, i consolidat així el poder franc al sud del Pirineu, Lluís el Tartamut, a l’assemblea de Troyes, destitueix Bernat de Gòtia i nomena Guifré el Pilós comte de Barcelona i Girona, i Miró el Vell comte de Rosselló
 

LA FUNDACIÓ DELS MONESTIRS DE SANT JOAN DE LES ABADESSES I RIPOLL

887

Guifré el Pilós féu fundar el monestir de Sant Joan de les Abadesses (887) i del de Ripoll el 888.El comte dotà aquests monestirs amb terres i privilegis jurídics; Ripoll va rebre els beneficis dels serveis reials deguts pels habitants d’Estiula i Ordina, de les pesqueries del Ter i del Freser, un terç del teloneu –un tribut- del mercat, com també aquest monestir va ser declarat exempt de la jurisdicció dels tribunals comtals en matèria d’homicidi, rapte i d’altres delictes. Sant Joan rebé grans latifundis i el domini del castell de Montgrony; a Sant Joan, monestir femení, Guifré hi féu nomenar abadessa la seva filla Emma.
 

LA CRISI DEL PODER CAROLINGI

887

Arran dels seus fracassos contra els normands, que assetjaren París entre novembre del 885 i octubre del 886, i de la seva incapacitat per dominar les revoltes de Francònia, Saxònia, Turíngia, Baviera i Suàbia, l’emperador Carles el Gros és destronat; morí el 888 enmig de l’oblit i la indiferència general.Esclaten revoltes i desordres a tot arreu, els quals liquiden per sempre més el poder carolingi. A la França oriental, la dinastia carolíngia s’hi va extingir el 911, a Itàlia s’hi imposà la confusió general, i a la França occidental, ignorant de nou els drets de Carles el Ximple, es proclamà rei Odó, comte de París, aliè a la dinastia carolíngia
 

LA TRANSMISSIÓ HEREDITÀRIA DELS COMTATS A FINALS DEL SEGLE IX

Moren sense fills Miró el Vell comte de Rosselló-Conflent i Delà d’Empúries (895); el comtat de Rosselló passa a Sunyer II d’Empúries, i el de Conflent a Guifré el Pilós, sense cap mena d’intervenció del rei.A causa de la crisi del poder reial viscuda durant el darrer quart del segle IX, els reis francs han perdut el poder de nomenar i destituir els comtes, els quals, a tot arreu del regne, converteixen els seus càrrecs en hereditaris, pràctica que, de fet, era il·legal.El 897, mor Guifré el Pilós, lluitant contra un atac dels sarraïns a Barcelona, dirigit pel valí de Lleida. Els seus fills –Guifré Borrell, Miró, Sunifred i Sunyer-, en un principi, intenten governar conjuntament tot el domini, però, al final, acaben repartint-se’l: Guifré Borrell es quedà Barcelona, Girona i Osona; Sunifred, Urgell; Miró, Cerdanya, Conflent i Berga; Sunyer, potser una criatura en el moment de la mort del seu pare, no rebé cap comtat, sinó que quedà sota la protecció de Guifré Borrell, el primogènit.A causa de la posició poc segura de Barcelona, devastada per l’atac del 897, Guifré Borrell s’establí a Girona.
 

ECONOMIA I SOCIETAT DURANT ELS SEGLES VIII, IX I X
LA RUPTURA DE LES ESTRUCTURES SOCIALS ANTIGUES

Durant les èpoques romana i visigoda, les aristocràcies locals, d’origen romano-ibèric, havien creat villae, grans latifundis treballats per esclaus o bé per colons, pagesos lliures però adscrits a la terra. En temps dels visigots (segles V al VIII), els aristòcrates aconseguiren eixamplar els seus dominis a expenses de petits propietaris que, per necessitat, venien o cedien la seva terra a l’aristòcrata i esdevenien colons.Tot el trasbals de la crisi del regne visigot, la invasió àrab, la conquesta franca i les lluites internes de l’imperi carolingi va ensorrar aquest sistema. Arran de les disputes polítiques – alçaments, primer, contra els reis visigots de Toledo, després, contra els emirs de Còrdova, la revolta d’Aisó, insurreccions contra els monarques carolingis- alguns clans aristocràtics foren desposseïts i exiliats.En aquest context de caos, la gent optà per fugir cap a les zones pirinenques, on el relleu natural –la Serra del Cadí, els pics de la Maladeta i el Canigó, les valls d’Andorra i de Soldeu- oferia una seguretat impossible de trobar a les terres planes i litorals; fugint, aconseguiren trencar els antics vincles servils –esclavitud o colonatge- i molts latifundis s’arruïnaren perquè els havien abandonats els colons o els esclaus que hi treballaven.
 

LA CRISI DE LA SOCIETAT INDÍGENA DEL PIRINEU 

Pallars, Ribagorça, Urgell, Conflent i Cerdanya –l’àrea del refugi pirinenc, perquè a l’Empordà i al Rosselló el relleu és tan suau que no ofereix protecció- eren zones que havien quedat al marge de la romanització i de la cristianització, fenòmens que a Urgell i Cerdanya no es donaren fins al segle V, en època ja visgoda, i a Pallars i Ribagorça, en temps dels carolingis. En aquestes regions, hi vivien tribus, estructurades en clans gentilicis, encara paganes i de llengua ibero-bascoide, tal com ho prova l’existència de topònims d’origen basc: Bissaürri, Barruera (Alta Ribagorça), Benavarri, Lasquarri, Llaguarres (Baixa Ribagorça), Esterri, Gerri, Lladorre, Llavorsí (Pallars Sobirà), Dorres, Er, Ger, Estavar, Ur, Urtx (Cerdanya).Les estructures tribals pirinenques van quedar desballestades arran de l’arribada massiva de gent de les terres baixes i del litoral, persones de cultura romano-cristiana, amb una concepció individualista de la propietat i amb una organització social basada en l’estructura de la família nuclear –constituïda per només els pares i els fills-, que, a més introduïren noves activitats com ara el conreu d’espècies d’origen mediterrani. A conseqüència de la dissolució dels clans gentilicis, la terra posseïda abans per la tribu l’acaparen els antics caps del clan; tota aquesta crisi de valors tornà els pobles pirinencs receptius a la prèdica del cristianisme.
 

LA SUPERPOBLACIÓ AL PIRINEU I PRE-PIRINEU

 A conseqüència de l’intens corrent immigratori, la densitat de població esdevingué altíssima a l’àrea pirinenca, tal com ho prova l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell (839), la menció, en documents anteriors a l’any 1000, de vint-i-set dels trenta pobles existents avui dia al Conflent, més amunt de Prada. A més, Ramon d’Abadal, basant-se en estudis de les poblacions de les valls d’Àneu, de Cardós, Ferrera i de Borg, estimà en unes cinc o sis mil persones els habitants del Pallars Sobirà en època carolíngia. Una alta densitat de població i un medi no gaire apte per a l’agricultura a causa del clima alpí –fred i plujós- i d’una terra fragmentada en molt petites valls, provocaren una situació de fam crònica, que acabà impel·lint la gent a aventurar-se a baixar cap a les terres planes i litorals, gairebé buides arran del seu abandó durant els segles VII, VIII i IX.
 

LA DESPOBLACIÓ DE LES TERRES BAIXES

 A les terres baixes, només conservaren una continuïtat de població les zonés segures: els massissos del Montseny i de Montserrat, les ciutats que sobrevisqueren a la invasió àrab –Elna, Girona, Barcelona- protegides per les seves muralles, sovint, de construcció romana; ara bé, Elna, tot i ser seu episcopal i residència dels comtes de Rosselló no va recuperar el nivell d’activitat d’abans de les invasions àrabs, i a Barcelona i Girona, a l’àrea delimitada per les muralles romanes –l’actual Barri Gòtic a Barcelona, i la Força Vella a Girona-, hi havia molts espais buits; també s’utilitzaren antigues fortaleses iberes, fàcilment defensables per la seva situació elevada –Olèrdola (Penedès) o Ullastret (Empúries)- o cavernes, en les zones de frontera.En aquesta època, Tarragona i la seva rodalia són descrites com a llocs deshabitats, en realitat, però, hi residia gent marginal, desvinculada de qualsevol estructura social cristiana o musulmana, que vivia d’explotar la terra i del botí que podien aconseguir participant en atacs d’una banda i de l’altra.El procés de repoblació de les terres baixes per gent del Pirineu i Pre-Pirineu va començar durant el darrer quart del segle IX i continuà fins a mitjan del segle X.
 

ELS GRUPS SOCIALS. L’ARISTOCRÀCIA

 Al Pirineu i Pre-Pirineu es formà un tipus de societat, que arran del procés de colonització s’implantarà també a les terres baixes durant els segles IX i X, basada en l’oposició entre una aristocràcia –formada per antics caps tribals i per supervivents de l’antiga noblesa romano-goda- posseïdora de terres i una pagesia jurídicament lliure –per haver trencat els vincles servils d’epoca romana i visigoda o bé arran de la dissolució dels llaços tribals- i propietària de les seves petites explotacions.A aquesta aristocràcia, que preservava el seu estatus mitjançant una estricta endogàmia matrimonial, li corresponia en exclusiva l’exercici de càrrecs públics –comte, vescomte i veguer-, els quals, a més de l’exercici de l’autoritat, comportaven l’administració de la terra de feo, grans lots de terra, procedents de grans aprisions fetes pel comte en una zona de repoblació, les rendes dels quals servien de paga i de manteniment per al comte, vescomte o veguer i el seu seguici; la terra de feo no es podia vendre sense supervisió dels tribunals comtals i només podia ser posseïda per algú en exercici d’un càrrec públic. Els nobles defugien activitats impròpies del seu estatus com ara les de tipus agrícola, comercial o artesanal; alguns fills de famílies nobles eren apartats de la seva activitat normal, la pràctica de les armes, per orientar-los cap a la carrera eclesiàstica, perquè així poguessin esdevenir bisbes, abats o abadesses.

LA PROPIETAT DE LA TERRA

 Seguint la tradició jurídica romana, vigent als comtats catalans i a d’altres regions meridionals de l’antic imperi carolingi, la propietat de la terra era individual i es reflectia en l’existència d’escriptures públiques de propietat; tota transferència de béns –venda, cessió, donació, herència- es fa mitjançant una escriptura. Hom podia ser propietari d’una terra o bé per concessió de l’autoritat –el poder, reial al segle IX i comtal al segle X- fet que, com és lògic, s’acredita mitjançant un document escrit, o bé pel dret d’aprisio, una figura jurídica del Liber Iudiciorum que concedia la propietat d’una terra abandonada –pertanyent al rei segons el Liber Iudiciorum i considerada domini del comte després de l’ensorrada del poder carolingi a finals del segle IX- a qui la treballés ininterrompudament durant trenta anys. Gràcies al dret d’aprisio, en les terres repoblades durant els segles IX i X, els pagesos foren propietaris de les seves explotacions, designades sovint com a alous, paraula que vol dir propietat.Un alou tant podia ser la petita propietat d’un pagès com la vila –latifundi- d’un aristòcrata. A la regió pirinenca –des del Conflent fins a la Ribagorça-, no gaire afectada pels trasbalsos de les invasions àrabs i franques, hi predominava la vila, com també passava als comtats de Girona, Besalú, Empúries i Rosselló, amb una densitat de població molt baixa a causa del risc d’atacs marítims de normands o sarraïns. Per la seva banda, a les terres buides durant el segle IX i repoblades durant la centúria següent –Ripollès, Osona, Lluçanès, Moianès, Guilleries, Bages, Barcelonès i Vallès-, el petit alou pagès hi fou el tipus predominant de propietat.Un alou pagès es composava, sovint, de la casa, dependències annexes i uns quants camps per treballar-hi, els quals no formaven pas una unitat amb la casa ja que es podien vendre o donar per separat; en una vila aristocràtica, sempre hi ha dues parts: la reserva, on hi treballen els serfs o esclaus del senyor, i les tinences, arrendades a un pagès lliure, que ha de pagar un cens al propietari; aquests dos àmbits d’explotació podien venir configurats o bé per unitats autònomes d’explotació –el mas, format per la casa i les terres que en formen part inseparable- o bé per llenques disperses de terres. El mas era més freqüent al Pallars, Cerdanya, Conflent i Rosselló, mentre que les llenques disperses eren més generals a les zones de repoblació.
Sumari