DOCUMENTS

EL “CAS” VERDAGUER, 
UN CONFLICTE PERSONAL DE TRANSCENDÈNCIA COL·LECTIVA
            


UN SACERDOT CALUMNIAT

I

J. M. J.

Contra ma voluntat, i amb gran pena del meu cor, com mai l'haja sentida, Déu ho sap, tomo a pendre la ploma, demanant justícia a les persones de bon cor i recte judici. 
Lo dia 17 del passat mes de juny doní compte al públic de ma trista situació en un comunicat que vola per tot Catalunya. En ell, callant, amb esperit de caritat, los noms de llocs i de persones, me planyia de les oprobioses agressions de que era víctima pel delicte de seguir lo consell del mateix Jesucrist: «Quan vos perseguesquen en aquesta ciutat, fugiu a una altra.» Doncs aqueixes tentatives se repetiren fins al 14 de juliol, fent-me seguir i perseguir, fins en lo temple del Senyor, per gent mal intencionada, posant-me llaços i paranys en tots los carrers per fer-me donar una ensopegada i tenir, si no un motiu, una ocasió per posar-me la ma a sobre i portar-me a Vic. I ¿quina canongia me volen donar allí, quan se m'hi vol portar, per no dir arrossegar, amb tanta pertinàcia, i això de pressa i corrent, abans que la gent me veja sa i bo, i a la llum de la veritat se descobresca la infàmia? És per tancar-me en aquell asil, que també serveix de manicomi. Amb aqueix fi tan poc cristià, dues vegades s'ha provat de reunir uns quants metges per traure'n un dictamen declarant-me alienat; mes, en honra de la classe sia dit, no s'ha trobat qui s'hi venga. La idea de recloure'm allí és, senzillament, per aislar-me de les persones qui em valen bé, dels escriptors amics i de la premsa, que, havent-se presa la pena de fixar-se en mon trist assumpto, se'm mostren caritatius i benèvols; i, sobretot, perquè sol, allí dintre, amb l'horrible realitat de veure'm pres sense cap delicte, jo mateix me capfique, s'enterbolesca mon enteniment i queden justificades les violències sabudes i les ignorades, per poder respondre demà amos defensors: -Ara veieu si teníem raó de tancar-lo. 
No he tinguda l’obediència d'Isaac entregant-me, lligat de braços, a un sacrifici inútil, perquè allí la veu de Déu ho aconsellava, i en mon cas la veu de Déu, o la de la consciència, que és lo mateix, no em deixa obeir: molt al contrari, abans d'entrar a on se'm vol dur i de deixar- me enterrar en vida, firmaré ma sentencia de mort. 
Doncs ara, veient que, per no valer jo posar lo cap al piló, se m'acaba de castigar retirant-me les llicencies de celebrar la santa missa, únic consol que tenia en eixa vall de misèries; veient que mas perseguidors són alts i poderosos, que tenen totes les influencies, sobretot la de l'or, sota les quals aquest humil sacerdot podria quedar xafat lo mateix que un gra de blat sota la mala; no quedant-me altre camí, vaig a defensarme jo mateix, amb l'ajuda de Déu, a aixecar lo vel i a revelar, amb tota sa nuesa, aqueix misteri d'iniquitat. 
Contaré breu i respectuosament ma entrada, ma estada i sobretot ma sortida de la casa del mal aconsellat senyor marques de Comillas, d'aquella casa a on, en premi d'haver-los dedicat amb la flor de mas anys lo poema de l’Atlàntida, flor de ma existència, al veure'm vell, se'm posa 
a la porta, com un gos, amb una puntada de peu. A un gos no se'l desterra, però se li fa cosa pitjor: se diu que és foll: «Si vols mal a un gos, digues que és rabiós». Doncs, inspirant-se en aqueix adagi, a mi em feren una cosa i altra, llençant-me a setze hores lluny perquè no contaminés la casa ni fes nos a als devots qui la volten amb la boca oberta, injuriat, calumniat, en la misèria, endeutat com és natural en tants anys d'exercir lo càrrec d'almoiner, i, per últim, enjoiat amb la nota que no cal repetir, a fi d'inutilisar-me per tota la vida, com si l'oprimir i el trepitjar a un pobre, i més quan aquest pobre és un ministre de Déu, no fos un pecat contra l'Esperit Sant. Contaré ma estada en lo santuari de la Verge de la Gleva, única estrella que he vista somriure'm en ma llarga i negrosa tempestat. Explicaré, fil per randa, les tentatives d'agafar-me, les traicions de persones estimades, ma passió, en que, com en la del bon Jesús, no falten acusadors, sobretot dels qui tiren la pedra i amaguen la ma; falsos testimonis, sacerdots, escribes i faritzeus; Pilats que es renten les mans després de condemnar-me; amics que fan lo paper de Judas, i parents que fan lo paper de Calmo Aixecaré algunes caretes hipòcrites, mostraré los mòbils vils i baixos, l'enveja, l'odi, l’interès, la mala llengua i el mal cor d'uns i altres; i, en fi, les passions que juguen en l'ordit de la negra trama de mon desterro i persecució. 
Més que a la justícia humana, que pels pobres no n'hi ha gaire, encomano ma causa a la justícia, i, més que a la justícia, a la misericòrdia de Déu, a qui prego abrigue a mos perseguidors i els torne en bé lo mal que em fan. 
Conste que, per necessitat que estiga, jo no demano res, sinó el dret que tenen fins los aucells de viure i de cantar des d’una branca, alabances a Déu. 

Extret del llibre de Verdaguer En defensa Pròpia.Tusquets, 2002, PÀGS. 40-42.

Sumari Article 2: Llorers espinosos

Article 3: Un boig ne fa cent