DOCUMENTS

EL “CAS” VERDAGUER, 
UN CONFLICTE PERSONAL DE TRANSCENDÈNCIA COL·LECTIVA
            

I

J. M.J.

Llorers espinosos


La plana major dels que assistiren, lo dia 21 de març de 1886, a la inauguració de les obres del monestir de Ripoll presencia una cerimònia que a molts féu venir les llàgrimes als ulls. Després del solemne ofici i funcions religioses i patriòtiques del matí, nos reunírem en un col·legi, i, després de dinar en la sala principal, s'aixeca lo senyor bisbe del lloc de la presidència i, dirigint-se'm a mi, me posa al front una corona de llorer, dient-me commogut i plorant: «Vos corono en nom de Catalunya». La gran part dels assistents no sabien res d’això i la sorpresa fou completa per ells i per mi, puig al sentir la suau olor del llorer ja me'l vegí damunt i sobre mos polsos posat per mon propi bisbe. Aquella corona havia sigut teixida lo dia abans, per mossèn Jaume Collell, de dues branques tot just esqueixades d'un llorer que plantí jo mateix en l'hort de la rectoria de Vinyoles d'Orís, quan hi feia de vicari, i, a més, estava lligada i adornada amb un llaç ample llistat amb les simpàtiques barres de Catalunya, que expressament per aquell acte havia fet teixir Narcís Verdaguer. 
Jo allavors estava al capdamunt de la pujada de la vida; acabava d'estampar lo Canigó, un de quals cants, Otiba, és dedicat a son successor lo bisbe Morgades; mes confesso que, si hagués vista venir aqueixa cerimònia, no m'hauria acostat a Ripoll de deu llegües, i, si ja m'hi hagués trobat, m'hauria esquitllat d'una manera o d'altra abans d'entrar en la sala. 
Tinc massa fe en les corones que posa Jesucrist als que li són fidels fins a la mort, per creure en les d'aquesta vida miserable, que s'esfullen si no es tornen de punxes. Per altra part, no tractant-se d'un poeta extraordinari com Zorrilla, los hòmens solen complaure's en arrancar i trossejar les corones que han posades, com si es penedissen de sa mateixa obra i la volguessen esborrar. Só de parer de que no ha de ser coronat un poeta mentres pot ser xiulat, i tots ne poden i solen ser un dia o altre, sobretot en nostra terra, en què, sia per lo que sia, los noms passen i s'esborren uns als altres com les onades de la mar. 
En algunes bandes, potser a exemple de l'Anyell Pasqual, se coronen les víctimes destinades al sacrifici. Evidentment jo era una d'elles. Aquell diumenge fou per mi lo diumenge del Ram, los dies de la Passió se m' acostaven pavorosos i negres, i, ¡rara coincidència!, los tres mateixos hòmens que s'havien unit per coronar la víctima, s'havien d'aliar per descoronar-la del llorer i coronar-la d'espines i de vergonyosa ignomínia. Qui te fecit te desfecit. 
Dubto molt de l'afecte que em tinguessen quan organisaren la funció sobredita ¿Voldrien amb ella guanyar-se la voluntat del poderós de qui era jo allavors, per ma desgracia, capella i amic? Cabalment a tots tres havia jo obertes de bat a bat les portes d'aquella casa, a on tothom trucava i gairebé ningú podia entrar. Poc temps després, per sos mèrits sens dubte, mossèn Collell havia obtinguda una canongia i potser esperava alguna cosa més. Verdaguer Callis esperava una altra canongia de diferenta especie, que per justos judicis de Déu no ha obtinguda. I lo doctor Morgades, amic sempre de gent de bossa, havia d'aprofitar la bona ocasió que se li presentava de fer un servei a la primera bossa d'Espanya, quals recomanacions tenien molta influencia en les altes esferes, fins per si mai somiàs ornar-se amb flors de púrpura i pendre el lema dels verdosos magraners de son jardí: Purpurat ex viridi. Per això havien de trepitjar lo nom i l'honra d'un amic i d'un poeta conegut i estimat; mes, ¿que se'ls ne donava si ja no vivia amb lo marquès? Era un ministre de Déu, mes, com si fos ministre de Mahoma, lo que els importava era guanyar-se les simpaties del vedell d'or. És un déu tan simpàtic i paga tan bé les adoracions que se li fan, que valia la pena de fer en son obsequi un sacrifici. En lo sacrifici podia morir la pobra víctima, algun temps tan íntima seva, mes ¿que importa? Si es mor, que l'enterrin; terra amunt i més a sota: 
un cadáver más ¿qué importa al mundo? 
En la cruel descoronació, com en la coronació, lo important, l'única cosa necessària, era complaure i fer content al marquès. Amb son nom escudaven allavors i escuden encara ells sa conducta, com lo marquès escuda també amb ells la seva. L'última vegada que m'ha concedida l'honra de parlar-li, demanant-li jo per que em tractava amb ses obres i amb ses paraules cruel e ignominiosament de boig, me respongué net i clar: «Vamos, padre Verdaguer, lo dice todo el mundo; lo dicen sus amigos (mossèn Collell); lo dicen sus parientes (Verdaguer i Callís); lo dicen sus superiores (lo bisbe de Vic).» Jo li responguí que hi havia algú que estava més alt i podia més que tots ells, baldament la conxorxa fos de todo el mundo. Un dia o altre la veritat triomfarà, i la mentida i la iniquitat seran confoses. ¡Hi ha un Déu!.

[5 d’agost de 1897]

Extret del llibre de Verdaguer En defensa Pròpia.Tusquets, 2002, PÀGS. 70-73


Sumari Article 1: Un sacerdot Calumniat

Article 3: Un boig ne fa cent