DOCUMENTS

EL “CAS” VERDAGUER, 
UN CONFLICTE PERSONAL DE TRANSCENDÈNCIA COL·LECTIVA
            

XXVI

J. M.J.

Un boig ne fa cent

II

Si convenia a tan alts i religiosos personatges que jo passÀs per malalt, ¿per que fer-me pendre per qui agafa els delinqüents? Si boig, ¿per que criminal? Si criminal, ¿per que boig? La resposta a aqueix dilema, que es féu tothom, fou pendre'm al cap de pocs dies les llicències de celebrar la missa. ¡Lamentable error! Creien que la penúria espiritual o bé la corporal, amb la falta dels sis rals diaris de la celebració, me portarien de genollons als peus de Comillas demanant-li, per amor de Déu, la celda de l'Hospital dels Capellans que em tenia reservada la seva munificència. Creien que m'hi obligarien la necessitat i la vergonya de veure'm suspès. A les privacions ja hi estava fet, com lo gas a anar descalç; la vergonya, com ja he dit, no la sento per mi, la sento per qui ha sigut amb mi tan miserable. 
Altres sacerdots estigueren suspesos abans que jo, que ho mereixien menos. Lo beato Oriol n'estigué molt temps de confessar, acusat davant del bisbe de que no en sabia. Estigueren suspesos sant Felip Neri, i mon estimadíssim sant Joan de la Creu, i per on passaren los sants bé poden passar los pecadors. 
Creien també que la diversió, poc evangèlica, que s'han donada de passar-me per les baquetes quatre anys seguits radia allargar-se indefinidament, sense por de que jo obrís la boca. Jo tal vegada no l'hauria oberta i seguiria parant l'esquena als colps, si altres molts, entre ells mos acreedors, no rebessen de les espurnes. Ara ma paciència seria perjudicial i culpable, i la virtut de sofrir i callar ja seria vici. 
Los que es queixen d'aqueixos articles són los que me'ls han inspirats i posats a la ploma. Tant punyen al bou que a la darreria es mou, i, pacífic com és, dóna bones envestides; fins los coloms tenen fel, i la candorosa ovella se defensa com pot, amb les poques armes que li dona la Providència. 
Poques i gairebé inútils me les ha donades a mi, per- que resplendís en ma defensa la sola mà de Déu, que ha parat tots los colps i ha esbullat cent i una vegada, com un castell de cartes, los plans de mos enemics. Gràcies a Déu, han tingudes tantes derrotes com batalles m'han presentades. 
Un dels instruments de que se serviren fou lo governador, senyor Sánchez de Toledo, amic del marquès. Lo doctor Morgades li envià una carta en que, emparant-se amb algun dels articles del Concordat, li demanava que, valent-se dels medis que convinguessen, l'ajudàs a portar-me a Vic. 
No havent sortit airosos en la primera tentativa, volgueren assegurar-se en la segona, conseguint que el ministre encarregàs directament al governador que em posàs a disposició de Sa Ilustríssima. Lo senyor Sánchez ho contà un dia en casa la ciutat, dient que en passava un gran disgust. Un concejal, que em coneix fa trenta anys, sortí en ma defensa, fent veure la gran arbitrarietat e injustícia que es cometia en mi, i el governador, assentint a ses paraules, i com picat per l'amor propi, li respongué: «És que encara que m'ho mane el ministre, no ho faré». 
Aqueixes paraules, que denoten la noblesa de cor i l'esperit de justícia de qui desitjava tant com mas contraris servir al marquès, contrasten amb les que pronuncia Verdaguer Callís, poc després, davant un conegut seu i amic meu. Planyent-se de que ni amb los ternals d'una orde del govern m'havien pogut arrancar de Barcelona, exclama ple de quimera: «L'única equivocació que ha tingut lo bisbe de Vic en aqueix assumpto es creure que el govemador era una persona formal». ¿Per que no era una persona formal? iPerquè no havia volgut arrossegar a son cosí al manicomi! 
Senyors impugnadors meus: permeteu que us done un consell d'amic, encara que no em tracteu com a tal: no espremeu mai una taronja fins a fer-li sortir los pinyols, puig vos podrien caure a la cara. No trenqueu la canya cascada, ni apagueu lo ble que encara fuma; i aquestos dos últims consells no són meus —no es cullen pas tan bones espigues en mon camp—, són de l'Evangeli. I ara confesseu que n'heu fet un gra de massa, i que heu extremat los procediments en la persecució. Confesseu que no anàreu gaire pel bon camí, i qui no va pel bon camí no fa bon pas a la fi. No us podeu excusar amb aquell dolent principi de que la fi justifica los medis, puig si aqueixos eren mals i reprovables, la fi era pitjor i reprovada pels hòmens i per Déu. No mataràs, i ¿no volíeu que el tret vos sortís per la culata? 
M'heu acusat de mania de persecució, que cabalment és la vostra tant temps ha, i per donar-ne proves vos heu posat a fer ximpleses i actes de maniàtic i de boig (m'estimo més calificar-los de bogeries que de malifetes). Me volíeu fer passar per boig, i els boigs heu sigut vosaltres; ¡quant veritat és allò de que un boig ne fa cent!

[21 de novembre de 1897]

Extret del llibre de Verdaguer En defensa Pròpia.Tusquets, 2002, PÀGS. 150-152 


Sumari Article 1: Un sacerdot Calumniat

Article 2: Llorers espinosos