DOSSIER

HISTÒRIA DE CATALUNYA
 

OPINIONS D'HISTÒRIA

[Extret de l'opuscle sobre els cursos d'Història de Catalunya, ACCAT, 1999]

 
Aquest compendi de la història catalana s'ha escrit amb lo fi de fer conèixer Catalunya i estimar-la, i d'ensenyar amb la senzilla relació dels fets on és la font dels mals que l'afligeixen. Aquest fi, que és lo fi d'ensenyança de la història de tots los pobles no se compliria amb un descarnat catàleg dels fets importants i dates, perquè cal donar la impressió d'un ser viu i no d'una pedrera plena de desferres mortes.

Enric Prat de la Riba
Compendi de la història de Catalunya, 1894


La història és el passat dels pobles. La Nació rep, tot formant-se i evolucionant, les grans influències dels fets històrics: guerres i conquestes, règims polítics i tractats diplomàtics, esdeveniments socials. La història, sobre tot, ofereix sovint aqueixos tombants decisius, aqueixos moments culminants que decideixen el destí dels pobles. La Nació és avui com l'ha feta el passat. Perquè és viva, no s'ha immobilitzat ni s'ha tornat erma. Però el passat ha entrat a ésser substància d'ella mateixa. El sentiment de la unitat nacional rep la confirmació de l'heretatge dels antepassats, de la secular convivència i del comú patrimoni material i espiritual. D'aquesta manera obra la història com a element de la nacionalitat.Ens proposem d'escriure una història nacional. Però no pas una història patriòtica en el sentit de propaganda i panegíric que aquest mot pren sovint. La concepció apologètica de la història li treu la valor científica i la transcendència fecunda en la societat.

Antoni Rovira i Virgili
Història nacional de Catalunya i El nacionalisme, 1922


La gran força de l'historiador enfront dels fets que judica resideix precisament en això: què, semblant a un déu, coneix l'esdevenidor que congriaven. I això, tan simple, no haurien d'oblidar-ho els qui creuen que un bon historiador, pel sol fet d'ésser-ho, ha d'ésser també un bon jutge dels esdeveniments presents. Enfront d'ells es troba desarmat d'una de les seves força principals. Li'n resten d'altres, és veritat, però naturalment inferiors. Les seves possibilitats de lucidesa provenen, si de cas, del fet d'estar avesat a encarar-se amb els grans drames de la història, a valorar-ne els esdeveniments, a seguir-ne l'encadenament, a constatar-ne la repetició. Per això sol ja foren útils les disciplines històriques en la formació dels ciutadans. I això justificaria encara la invocació a la història.

Ferran Soldevila
"La invocació a la història",La Publicitat, 23-V-1937


Hem de saber qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la societat occidental a la qual pertanyem per filiació directa des dels temps carolingis. Ai dels pobles que s'obliden d'aquestes necessàries introspeccions i no s'aturen en les grans recolzades històriques per palpar-se el cos, escoltar-se l'ànima i mesurar l'encert o l'errada en la feina feta!

Jaume Vicens Vives
Notícia de Catalunya, 1954


Veig, damunt el meu fill, la impressió que, damunt la infància, pot produir el llibre d'Història de Catalunya Primeres lectures. De primer com, des que comencen a saber llegir, poden començar a aprendre la nostra història. Després el llevat d'amor a Catalunya, de goig d'ésser català, de desig d'aixecar Catalunya a un nivell més alt.

Ferran Soldevila
Què cal saber de Catalunya,1968 4ª ed. 1983


La Història no pot deslligar-se del present, i òbviament no pot reduir-se a l'objectivitat absoluta perquè la Història és interpretació d'uns mecanismes, i això depassa els límits de la simple descripció que, com a tal, és també una forma de manipulació del contingut de la Història. Per això els que pensem que la Història té una funció social, creiem que la Història cal refer-la i repensar-la en els diferents moments històrics des de la perspectiva que hi projecta el present.Joaquim M. Nadal"La història local",L’Avenç, 1977

Joaquim M. Nadal
"La història local", L’Avenç, 1977


A nosaltres, els catalans, ens han amagat i deformat la història; però, si bé és innegable que el gran obstacle ha estat posat des de fora i que, per tant, és obvi que des de fora ha estat condicionat tot el que fèiem els de dins, no podem ignorar que les conveniències i les incapacitats d'una part dels de dins, alguns cops d'una manera inconscient, de vegades d'una manera volguda, han marcat formes de complicitat amb els qui, des de fora, ens han volgut mantenir, col·lectivament, sota el seu jou. Cal que vencem la dificultat d'aprendre la nostra història per tal de no caminar, mai més, amb una bena als ulls.

Fèlix Cucurull
"La història i el demà", Avui, 20-X-1977,rep. El fet nacional a través de la història


La història, com a tal, ens facilitarà les eines i els recursos necessaris per al processament de tota aquesta informació [la dels mitjans de comunicació]. Entesa la història d'aquesta manera, potservaldria la pena de recuperar l'oblidat esperit de consens del Manifest en defensa de l'ensenyament de la història de Catalunya que assegurava que "l'ensenyament i la recerca crítica de la història de Catalunya són necessaris per fer ciutadans responsables i demòcrates, socialment solidaris, però també nacionalment normals, no gent (...) dessarrelada del seu país.

"La història de tombant de segle",
Editorial, Escola Catalana, 320 (1985)


Les autoritats educatives haurien de garantir des d'ara que una part de la docència de les assignatures d'Història i de Geografia a l'ensenyament mitjà es dediquin a estudiar el context immediat en què viuen els adolescents. Per tant, la Generalitat, tot fent ús de la competència plena estatuària que té en matèria educativa, hauria de garantir un coneixement bàsic de la Història i la Geografia de Catalunya al Batxillerat i a la Formació Professional. (...) Una nació que ha lluitat i lluita pel seu autogovern i no es resigna a perdre la seva identitat, no pot veure amb despreocupació la ignorància dels seus futurs ciutadans respecte al seu passat, perquè la memòria col·lectiva forma part de la consciència d'identitat d'un poble.

"Per l'ensenyament de la història i lageografia de Catalunya",
petició del CODLFLCC al Dep.d'Ensenyament, rep. com editorialal Butlletí, 54 (1986)


Estic disposat a que la meva aventura amb Catalunya sigui una història d'amor... La "simpatia", doncs, em sembla bé, fins i tot l'amor... però la curiositat de l'historiador no és la curiositat del miró. No sé amb certesa si "fer història d'un país exigeix la simpatia" però estic convençut que exigeix el respecte.

Pierre Vilar
"Recuerdos y reflexiones sobre el oficio de un historiador", Manuscrits, 1988


Els continguts d'història no s'adrecen a individus i societats abstractes sinó als ciutadans de Catalunya. La Història ha d'afavorir un coneixement dels fonaments del món d'avui, però no des d'una perspectiva abstracta. Si volem ser coherents i originals, i per tant universals, hem d'interpretar el món i la seva història des d'una òptica catalana, és a dir amb el bagatge cultural i les cosmovisions que ha construït al llarg del temps la nostra col?lectivitat nacional. (...) La Història de Catalunya ha de ser columna vertebral de qualsevol estudi històric que iniciïn els nostres infants, [una] estructura indefugible que permeti el salt i la relació dialèctica amb marcs referencials més amplis o generals, o bé més petits o locals.

Francesc Xavier Hernàndez
Ensenyar Història de Catalunya, 1990


Totes les activitats humanes han de valorar-se, en darrera instància, pels serveis que rendeixen al conjunt dels homes. D'entre les ciències socials, la història té el privilegi d'ésser la més propera a la vida quotidiana i la sola que abraça tot el que és humà en la seva globalitat. És també aquella que, quan s'ho proposa, té la virtut d'ésser la més intel·ligible per a un major nombre de receptors del seu missatge. Val la pena, en conseqüència, que ens esforcem a recollir de terra aquesta esplèndida eina de coneixement i crítica que se'ns ha confiat, i que ens posem conjuntament a reparar-la i a posar-la a punt per tal de fer front a un futur difícil i incert.

Josep Fontana
La història després de la fi de la història, 1992


La història, com qualsevol altre camp important de coneixements, és objecte sempre d’un debat que analitza i reformula la seva significació en la vida dels humans. Contínuament se’n fan noves definicions i s’aprofundeixen o redescobreixen nous aspectes de la seva dimensió, però, en essència, gairebé tothom coincideix a afirmar amb claredat i contundència que la història és la memòria i, en conseqüència, que és indispensable als ciutadans en la seva vida quotidiana personal i col·lectiva. Conèixer els antecedents dels problemes, de les formes de vida i dels projectes que caracteritzen la nostra actualitat és l’objectiu de la història i és per aquesta condició d’element bàsic que podem deduir que convé a tothom i a tots els pobles saber-ne les etapes per extreure’n a cada moment les millors lliçons. (...) La història és un dels components que formen l’oxigen que dóna vida als pobles; per això, en aquest tombant del procés de la reconstrucció nacional de Catalunya hem d’assegurar-ne el subministrament a tothom per tal d’enrobustir la consciència de poble, durant segles maltractada per la dependència política. La recuperació de la memòria -és a dir, de la història- és un dels aspectes més importants en aquesta pàgina de la Catalunya emergent (...)

Joaquim Ferrer
Pròleg a Bases de Manresa, cicle de conferències. Cent anys de catalanisme, 1992


La ignorància que sobre la història de Catalunya existeix entre la població adulta i escolar de Catalunya és alarmant (...) Conèixer les bases històriques de l’actual estructura política [no és], sinó una resposta a la necessitat educativa de conèixer la realitat, que comporta prendre consciència d’aquesta realitat, consciència de la complexa realitat sociocultural de Catalunya (...) Cal no oblidar que l’acceleració dels canvis en el present posa en perill arreu la identitat, i sense aquesta la desintegració d’una col·lectivitat és inevitable. La cultura històrica contribueix a mantenir la identitat col·lectiva. Si a Catalunya aquesta identitat es considera que és nacional catalana, no sembla que constitueixi cap atemptat contra la democràcia pluralista que també aquí la cultura històrica contribueixi a preservar la identitat.

Albert Balcells
"La història de Catalunya i la tesi de la neutralitat nacional", L’Avenç, 1992


El descrèdit de la història (com a ciència), l’oblit forçat del nostre passat recent i de la noció mateixa de sobirania, la renúncia al concepte "Països Catalans" i la consegüent crisi d'identitat del pensament autòcton han estat els elements conformadors de la situació actual. Aquesta és caracteritza per la absència de la nostra història en els mass media i en bona part de l'ensenyament, per un divorci flagrant entre els historiadors i la societat, i, fruit d'això, per un creixent desconeixement de la pròpia realitat (passada i present) per part d'amplíssims sectors de la societat catalana. L'adopció (...) d'un model historiogràfic desacomplexat i no provincià, així com d'un projecte divulgador conseqüent (atractiu i de nivell científic) són la via per sortir de la situació de culdesac en la qual avui ens trobem.

Enric Pujol
El descrèdit de la història, 1993


Un cop més la necessitat de la història. Ben cert. És més, des d'una institució com la nostra, és lícit i coherent que ens plantegem el tema també des d'un altre punt de vista: el de l'ensenyament de la història de Catalunya en els nivells no universitaris. (...) Conèixer l'evolució dels diversos corrents i concrecions ideològiques, polítiques, institucionals i culturals del nacionalisme català, és un element necessari per conèixer Catalunya com, posem per cas, la història del moviment obrer català- i aquest "conèixer Catalunya" resulta un component fonamental en la formació de les dones i homes d'aquest país, com el "conèixer França" ho és pels francesos o el "conèixer Itàlia" ho és per als italians. És des d'aquesta realitat immediata que els ciutadans s'han d'enfrontar amb el seu futur i, per tant, com més elements tinguin per a interpretar-la, mèé possibilitats tindran de no ser mers agents passius.

Editorial "Evolució de la història de Catalunya i laseva didàctica", 
Butlletí del CODLFLCC, 84 (1993)


Està molt bé fer història de Catalunya, i que se n'ha de fer, però sense perdre de vista que això no és fer història nacional sinó segments d'història nacional, és dir, història regional, i que la veritable història nacional o de país és la dels Països Catalans. (...) Només la història crítica, que intenti valorar èxits i fracassos, camins rectes i torçats, visions pròpies i de l'altre (el que sovint en diem la nostra història és també, en part, la dels altres), pot ajudar seriosament el nostre poble. Tota la resta són focs d'encenalls que, certament, poden encendre el sentiment de catalanitat, però d'un foc de poca durada. La història, per dir-ho simplement, no s'escriu o ensenya per a donar satisfacció al poble; i als ciutadans no se'ls ha d'invitar a visitar la història de Catalunya amb la idea de que n'han de sortir satisfets, per què precisament som un poble que, com tots, no ha seguit un camí de roses.

Josep M. Salrach
"Nacionalisme i historiadors: Per unahistòria de Catalunya sense esquarterar",
Revista de Catalunya, 1996


Sumari