DOSSIER

HISTÒRIA DE CATALUNYA
 

HISTÒRIA PER QUÈ?

Josep M. Figueres


Tinc por que els historiadors entrem, com a ram i sector, en una devallada d'interès social seguint l'actual onada de desvalorització humanística a favor de la tècnica i els procediments. Que la història segueixi perdent posicions de tot tipus sembla del tot normal. Hi ho deia per diversos símptomes que hem suggereixen una situació angoixant de la qual voldria esbossar la meva personal concepció més enllà de la simple recopilació d'idees pròpies i d'altri sobre la necessitat de conèixer la història pròpia com a ens total i de la necessitat d'impulsar l'anàlisi i reflexió sobre el passat. Fets que estic plenament convençut que vostès i jo compartim, i estem plenament d'acord en l’afirmació que la història és important, si no fos així segurament estaríem aquí en una bonica i calorosa nit de dissabte. 

Ras i curt, sembla que els historiadors mai no havíem estat tant bé com ho estem ara mentre que la història no havia estat mai tant malament com està ara. Tenim no sé quantes universitats que tenen càtedres, departaments, seminaris i biblioteques d'història, cada any surten dotzenes de llicenciats, les exposicions de temàtica històrica als museus de Barcelona es fan ja de tres en tres, -darrerament n’hem vist de la Barcelona gòtica i una altra de la primera Barcelona franquista, de les presons i des dels Xiquets de Valls fins a les Publicacions de l'Abadia de Montserrat passant per Clavé i el PSUC i l'Assemblea de Catalunya i CC. OO, etc. Hi ha llibres de diversió a l'entorn de la història que arriben al tiratge dels cent mil exemplars de vendes mentre les tesis doctorals necessiten subvencions i subvencions per ser editades per la fragilitat del mercat científic, les institucions publiquen grans obres com a contribució al coneixement històric i no puc estar-me de citar la bonica recopilació fotogràfica feta sobre l'Urgell. I els estudis de caràcter local van també apareixent i permetin-me citar la sèrie que sobre la guerra civil a Agramunt aparegué a Sió, la revista local tant coneguda. 

Disposem, també d'institucions acadèmiques, polítiques, culturals, etc. amb autonomia i poder, no tant com el que voldríem però Deu n'hi do de l'efectiu financer que disposen... Mai no havíem, en definitiva, tingut una situació tant òptima de mitjans i alhora mai no estàvem els historiadors que ens considerem nacionalistes i que tenim en consideració la voluntat de tenir un compromís amb la nostra societat d'ara i aquí, més enllà de la rutina de les abstraccions que a vegades són l'escut pel silenci públic. I basta veure l’individualisme ferotge del gremi i com davant tants i tants problemes col·lectius la veu de l’historiador no apareix com a referent. Algun comentarista públic en temàtiques de to polític i alguna que altra vegada aplecs d’historiadors davant un esdeveniment rellevant com una guerra per que situï el passat i prou. No hi ha però una sistemàtica de presència social de consultors, d’assessors, d’especialistes que ajudin en les diverses situacions que l’historiador podria aportar-hi llum. 

I mentrestant la percepció social de la història passa de ser una sentida necessitat a un opcional entreteniment. Cal dir, per començar, que estem preocupats per les perspectives de futur de la història ara i ací. Estem en una situació que es preveu mínima en el que fa referència a expectatives, en consideració social o en influència social a mig termini. I, a més, aquest esforç sovint es queda a mig camí, quin llibre d'història de Catalunya es traduït i publicat a l'estranger? Quina exposició segueix en vida després d'estrenar-se, i morir, a Barcelona. A finals de maig de fa uns anys vaig estar uns dies convidat per la Universitat de Torí per parlar sobre aspectes relacionats amb la història contemporània i l'Andreu Mayayo tornava de Milà, comentàrem en trobar-nos l'interès a fora per Catalunya hi és, tant per l'ahir com l'avui, interessa la transició i el com i per què e l'extraordinària convivència que tenim aquí. No voldria seguir per què la llista de mancances és massa extensa i segurament els dos primers punts: la necessitat de la història als mitjans de comunicació i a l’ensenyament són tant evidents que estalvien qualsevol justificaciò.

Tanmateix, però, potser no ho fem prou bé en el que fa al tractament social que donem a la història. Al paper que ha de tenir la història en la present societat. No valorem per què serveix, no sabem si és important i davant tants i tants problemes o mancances acostuma a dominar el silenci, com a posició còmoda atenent que parlar, acostuma a ser dolorós, és criticar i, per tant, pots rebre, mentre que la tranquil·litat és més rendible des de totes les perspectives. Els historiadors no hem fet prou pedagogia pública i hem callat massa vegades, per comoditat davant l’opinió majoritària. Gosaria dir que ha faltat aquell coratge del que parlava Brecht en escriure sobre la veritat. Certament com a científics els historiadors s´han bellugat més còmodament en el terreny de l’article acadèmic o del llibre especialitzat però quan ha convingut sovint no hi ha hagut en paraula de moda, un posicionament. I quan ara preguntem a qualsevol noi o noia qui era Pere el Gran o si Mallorca fou mai un regne independent o per què Llívia és un enclau català d’administració francesa o… ai las tantes coses, el desconeixement mana, i no en tenen cap culpa! Al revés podrien exigir una compensació, i de fet legalment hi tindrien fonamentat dret per desconèixer la pròpia història. Mentrestant els historiadors han callat i quan han vist que algú aixecava el bec reclamant la necessitat de l’evidència se’l deixava tot. Ja va bé que apagui el foc però jo no m’embrutaré l roba, si de cas quan sigui més fort. Resultat no tenim encara la història als plans d'estudi de forma plena, l'etapa medieval és absent mentre també és gairebé inexistent un tractament sistemàtic de la història als mitjans públics audiovisuals dependents dels poders públics catalans. Quan després es parla que la història i la identitat van aplegades no sé quina cara posar-hi. Quan després hom pot creure que la història és la memòria d’una nació, que el passat és el patrimoni que ens uneix, que la història és essencial en la construcció d’una nació més enllà de la història militant, o partisana, aquella història sectorial i sectorial. Davant la seva inexistència patíem i quan en haver-hi els mitjans se la menysteniem veiem com la inconsciència aliada a la ignorància i a la perversitat contribuïa a la desnacionalització alhora que efavoria la substitució, és clar, de la història nacional catalana, com deia Rovira i Virgili, per la història imperial espanyola. Qui si ho tenia claríssim era el franquisme. Va fer el mateix que van fer els serbis amb els kosovars varen cremar les biblioteques i arxius privats i van prohibir la investigació i la recerca, la publicació i la difusió. La història nacional catalana no existeix. Llibres de text i mitjans de comunicació amb una simple substitució. Així de senzill. 

En relació al present s’avança i el nivell de coneixements arriba en moltes àrees a una dimensionalitat magnífica, amb rigor i profunditat, només cal mirar els repertoris de tesis doctorals o les obres de tants i tants autors que publiquen per veure els nivells de qualitat de la historiografia que va ocupant-se amb precisió d’uns i altres aspectes. Hi ha però un detall sorprenent. No hi ha reedicions, no hi ha segones edicions. Potser no hi ha lectors? Segurament el to hi influeix, massa allunyat de la prosa elegant i amena de l’historiador que vol ser llegit. La inexistència efectiva del reportatge històric és un fet i quan apareixen obres d’aquest to, sigui sobre el catarisme per exemple o sobre el compromís de Casp una part del públic reacciona amb franquesa i li diu al divulgador d’història que vagi endavant i que segueixi per aquest camí. Els esforços que es fan cal però que siguin rendibles, que siguin projectats en un projecte nacional, ara per ara inexistent, on la història tingui una presència, tingui un paper, on la història no resti closa en la cleda dels especialistes.

Un exemple. Fem exposicions que costen un ronyó i després de veure-la al cap i casal, és clar, no pot veure's per Europa. Les exposicions que hi havia a Torí, sobre els tsars de Rússia, venia d'una altra ciutat. L'any passat, a Florència, el mateix altra vegada. Vaig veure l'exposició de Catalina la Gran també en tour o giro per Europa i pensava per què Barcelona no és al circuït de les grans exposicions europees? Per que les exposicions fetes a Barcelona no són projectades? Hi ha exposicions, que no siguin d'art, que vagin més enllà dels Pirineus? No desaprofitem una oportunitat. 

El poble ras, tanmateix, estima als historiadors d'una forma constant i ho fa amb el mateix candor i la mateixa generositat que estimava durant la Renaixença als erudits, bo que fossin alhora hisendats i clergues o notaris com a activitats centrals i avui aquesta faceta professional s'hagi diversificat. Estimava i ho segueix fent de mode intuitiu, com estima als arxivers, als conservadors, als professors, etc. als qui tenen i fan una labor humanística de servei social com estima i aprecia als metges o als bombers. De forma més o menys nebulosa contemplava als historiadors a l'igual que als poetes com una mena de banderes vivents que encarnaven el sentit del grup. Amb la urbanització social i la diversificació laboral el sentit dels historiadors genèrics passava a ser parcial, perdien quotes de representativitat de grup a mesura que altres representants l'assumien. Els polítics suplien als escriptors, i, és clar, als historiadors. 

I en el nou context només els historiadors que s'implicaven en una causa, en una opció eren els qui assumien aleshores una representativitat social del grup. Fins arribar avui en que es valora, en l'historiador posat a polític, l'opció ideològica des de l'estricte comportament polític, i no des de l'obra històrica feta que sigui un referent de situació. Potser només serveix pel prestigi que pot catapultar en projecció però avui l'historiador polític és més un polític que abans feia història o que a estones, com un hobby, es dedica al passat. Hom és historiador com podria ser corredor de finques o taxidermista. No deixa de ser una anècdota des d'una posició de contemplar com els historiadors són cada cop més allunyats de la influència social plena. 

L'onada de presió exterior, fomentada pel cinema d'Hollywood, les sèries televisives estàndards, les novel·les best-sellers escrites a Beverhy Hills, les sèries de dibuixos animats des de Michigan o Connectitud fan que la globalització cada dia augmenti una mica més i, afegiríem, la resistència a la uniformització prengui noves manifestacions i al respecte, el creixement pel folklore català ha estat una de les iniciatives més sorprenents de la dècada dels noranta i el creixement s'ha produït quan la pressió cultural exterior ha estat de naturalesa dominant i amb una persistència espectacular en la vehiculació d'essències de continguts nordamericans és a dir no catalans per molt universals que es venguin.

Ahir veiem premsa econòmica en anglès al quiosc, avui és cinema en anglès però demà serà la total unificació de pautes de comportament si és que ja no les tenim aquí en fase primària tot creixent com un elefant que primer fa molta gràcia però que després esclatarà el piset sense pietat. Un altre perill és el quantitativisme com a factor determinant de priorització. És a dir, ¿tancarem el monestir de Vallbona de les Monges per què no hi van prou turistes? No se'ns acut de pensar en una campanya de revitalització que modifiqui el nombre de visitants. La realitat la podem mirar de dues bandes. Ens rendim per què no hi ha res a fer o podem canviar-la, podem maldar per transformar-la. Reproduïm un acudit potser ve a tomb:

- Dos viatjants catalans arriben junts a un país africà per vendre sabates. Tot just arribar veuen la situació i cadascun d'ells envia un telegrama a la central. El primer escriu:

- Tothom va descalç. No hi ha res a fer, enviïn-me el bitllet de tornada. 

El segon escriu:

- Tothom va descalç. Enviïn-me el primer carregament de sabates econòmiques d'estiu.

sigui una política numèrica i quantitativa pot ser el mateix que dur el malalt greu directament al cementiri en lloc de portar-lo al quiròfan de l'hospital. També el sentit materialista de resultats immediats que produeix com a resultat la banalització i frivolització dels continguts en els espais de comunicació social, en considerar la història com espectacle o divertiment, és l'excusa per a la comedieta col·lectiva, ho era el segle passat on convivien els sainets de referències positives a l'entorn d'un aspecte concret amb els romanços o plecs escrits que criticaven el mateix fet. No sabem com vivien els homes del passat veient la sèrie de dibuixos animats sobre els picapedra ni en la majoria de films històrics l'objectiu o els mitjans són de caràcter històric. La matèria històrica és, però, molt present en la vida (basta veure els èxits de novel·la històrica com a simple detall. A les grans llibreries les novel·les tenen tres seccions: novel·les d'amor o rosa, novel·les d'històriques i, simplement, novel·les. 

La història cada vegada és més l'excepció que la norma, és més l'espectacle visual excepcional, sigui el programa monogràfic dedicat a un polític il·lustre, sigui el programa d'aniversari d'una batalla o d'un fet. Tot plegat fa, crec, que aparegui un moment d'inflexió en la corba de les relacions entre societat i història. 

Concloent, sembla com si el coneixement històric fes nosa, fos inoperant, no servís per a res, a més de crear frustració en els implicats, com si es vivís millor en la felicitat del consumisme o de l'hiperespecialització de la feina tecnificada. Podríem dir-ne que el crit de guerra seria: Visca l'anècdota i fora la contextualització. El coneixement vol esforç i treball, el divertiment és agradable. Sembla clar que en els mitjans de comunicació la batalla per la presència de la història plena és perduda. Sembla clar que als centres d’ensenyament només s’ensenya la història quan és comuna, llegim en la nova jerga, quan és obligatòria. Volen saber quants centres d’ensenyament han estudiat la història de Catalunya optativa, és a dir la història de Catalunya que va dels segle IX al XVIII? Basta dir que només hi ha un parell de manuals mentre que de la història comuna dels segles XIX i XX, l’obligatòria de batxillerat n’han aparegut una desena. 

Passem de la història considerada com a arma, els anys seixanta a la història com a eina de treball dels anys vuitanta. Tant per les escoles marxistes i catòliques. De trista memòria les dues a casa nostra pel que fa referència a la seva fusió conjuntural i pràctica no pas teòrica en la que van engendrar el monstre del sectarisme institucional amb el vernís posterior de democràcia legitimadora però amb la més profunda intolerància com a tret intern identificador i si no, que ho preguntin a tots els nacionalistes que han anat per lliure i han parat escombrats de la memòria es diguin M. Cruells, F. Cucurull, o Jordi Ventura als qui dedico el record que tinc en aquests moments. 

Els polítics contemplen les enquestes i les eleccions com a instruments de control i també, malauradament, com a elements pertorbadors dels programes electorals. A més les pressions (mediàtiques i financeres) interfereixen en la vida pública democràtica i hom acusa de fer una exposició dedicada a les Bases de Manresa o al Mil·lenari de la nació catalana de propaganda nacionalista mentre el mateix que ho critica resta en silenci davant les constants exposicions dedicats a tots els reis espanyols i com que el pressupost i la voluntat és generosa a cada any en toca una. Ahir era Carlos III, avui és Felipe II i demà, segur, segur, serà l'imperial Carlos V i el 2000 Isabel la Catòlica. Mentrestant la joventut catalana segueix sense saber qui era Jaume I o Pere el Gran i tanta responsabilitat, i no acuso, només constato, hi té el franquisme com la Generalitat que al costat d'iniciatives ben elogioses no ha enlairat el mateix entusiasme en la relacionada amb la història que en altres. No tenim la història de l’exili, no tenim la història de la resistència catalana al franquisme, no tenim la història de la repressió. 

En l'àmbit local els problemes i mancances, tot i la feinada, inmemnsa, inconmensurable feta, també són diversos. Hom pot dir: farem un arxiu, farem un museu, farem un monument o farem... però qui ho paga. I, sobretot, qui ho mantindrà? I Catalunya amb el bilió de pessetes, xifra que es diu aviat però que és monstruosa, si mil milions no es poden imaginar que no serà un bilió? Doncs aquesta és la xifra que cada l'any recapte l’Estat de diferència entre el que es xucla de Catalunya i el que retorna. Aleshores es nota en les seves conseqüències materials el nivell de mancances. Amb una falta, per tant, de liquidat els ens locals no poden actuar a fons en matèria cultural. Tot s’ho mengen les necessitats, llegeixin exigències no productives (sanitat, urbanisme, neteja, il·luminació...) o d'oci (una piscina, unes festes...) es comprensible que la cultura històrica passi a ser la ventafocs.

I quan un alcalde és historiador, que n’hem tingut en algun cas en ciutats petites, mitjanes i grans (Bellver de Cerdanya, Montblanc i Girona) la història ha estat usada com a element d'identificació del territori (capital ducal, ciutat medieval pel cas de Montblanc) o bé com a generadora de recursos financers a través del turisme (call jueu, banys àrabs...) mentre servia per cohesionar la ciutat i omplir-la d'autoestima, satisfacció, orgull... qualitats totes elles que ens encoratgen espiritualment davant el repte, a l'hora de l'esforç i el sacrifici i esperem després la recompensa, sigui la gratificació visual des del cim o sigui l'estímul econòmic de les arques plenes de doblers que diuen els mallorquins.

A escala local, per tant, la història és absent o no en funció d'uns paràmetres més enllà dels fets en moments episòdics d'emoció col·lectiva que no van més enllà de posar a la plaça el nom de Prat de la Riba, al passeig nou el de Verdaguer i fer un monument a la glòria local i si el pressupost hi deixa marge un monòlit per Clavé. Mentrestant la ciutat potser no té un arxiu municipal o un centre d'estudis o una revista més o menys erudita o una biblioteca amb una col·lecció local rica o tantes i tantes coses, en funció és clar de la seva voluntat i demografia com a factors determinants. Quan ho té, i la xarxa d’arxius és potser una de les millores de les infrastructures culturals més rellevants al costat de l’empenta dels centres d’estudi local que la majoria han creat i promocionat una revista erudita de veritable qualitat científica. Els recursos financers municipals són però escassos. Però no es pateix ni, greu és, és té el sentiment de culpabilitat per què des del Cap i Casal, que hauria d'actuar de capital de Catalunya, i des de la Generalitat, que hauria d'actuar de motor continu de la vida cultural del país, hi regna la passivitat en l'engrescament col·lectiu. Una més de les conseqüències de la paulatina desmobilització que arribarà a afectar als historiadors atenent que després de la tesi doctoral, i tret de les saludables excepcions, no s'impulsà la producció constant i sistemàtica de la recerca des de les instàncies públiques o acadèmiques.

On tenim una revista teòrica d'història que sigui digital des d'on donar a conèixer el país des dels nous suports informàtics. On tenim un pla de treball sobre les mancances historiogràfiques en la perspectiva d’obres de referència pendents d’elaboració i difusió. On tenim la política de recerca dels grans fenòmens i fets del segle, de l'exili a la resistència... 

Un exemple: han retornat els exiliats i a més de no dir-els-hi ningú ni ase ni bèstia ningú tampoc els hi ha convidat a que expliquin la seva vida i enregistrar-la amb les noves tècniques d'història oral i ningú no els hi ha preguntat tampoc si tenen algun document (la revista que dirigien al front, les cartes de presó...) sobre el que ajudar a construir el fràgil edifici de la memòria col·lectiva.

Esbosso, doncs, diversos problemes heretats d'una concepció de la transició no traumàtica, una concepció que guanya i en la qual hi havia uns aspectes que calia oblidar. Així la història de camps de concentració franquista on els demòcrates es morien de gana i de mals tractes i no tothom qui anava havia de ser el dimoni rojo amb cua i banyes; a vegades eren simples vailets de la lleva del biberó. I, just és dir-ho, de les fúnebres txeques on eren torturats els dits aleshores malèvols feixistes però que potser a vegades no ho eren tant sinó que eren simples menestrals missaires als qui se'ls havia escapat un mot compromès. En aquest marc apareix una consigna d’oblit i els historiadors, tret d’excepcions callen. Es cremen els arxius franquistes per evitar depurar responsabilitats i els historiadors, començant pels marxistes, callen. Un silenci que ens convida al millor dels móns. Venen els aniversaris i torne-mi, a repetir tòpics. 

No voldria abusar de la seva benevolència, la història no pot ser un divertiment però és necessari que tingui un procés de transformació si vol fer un servei social. De no fer-ho, i comença a passar, els historiadors seran desplaçats pels periodistes que agafaran la matèria històrica per a treballar-la, com ha succeït, i amb èxit a França, en matèria àgil i dinàmica. Els documents visuals són segurament el futur vehicle d’expansió i divulgació de la història, els canals televisius temàtics en història ja són una realitat. De la sensibilitat que tinguem en aquesta evidència hi haurà potser la possibilitat de ser els mateixos catalans els qui escriguin la seva pròpia història. No deixa de ser curiós que hagin de ser, encara, anglesos i francesos, els rècords de vendes les obres més rellevants, tant en l’àmbit periodístic com l’acadèmic, sobre la guerra civil. 

Si s’aconsegueix que en l’àmbit de la història moderna i contemporània es consolidi a més del documental la implicació social de l’historiador, com s’ha aconseguit amb l’arqueologia i l’urbanisme on l’arqueòleg aconsella i és peça clau en el procés de la construcció d’edificis, podrem veure com s’ajuda a fer de la història una ciència social oberta i en relació de servei allunyant-se del cenacle, de l’àmbit tancat que és la porta del mausoleu. El paper de l’historiador ha de ser d’implicació. Un exemple. La sèrie televisiva “Catalunya des de l'aire”, té un historiador, un medievalista com un més dels assessors. La bondat i qualitat del seu treball fa que el resultat final ho nota. Aquest és l’objectiu. Implicar-se i influir. Gràcies a la relació amb les noves tecnologies i als nous mitjans l’historiador té un paper social important. D’aprofitar-lo o no en dependrà també la concepció que es tingui i el que es vulgui que sigui la història.
Sumari