DOSSIER

HISTÒRIA DE CATALUNYA
 

EL DESCRÈDIT DE LA HISTÒRIA

Enric Pujol

 

La sortida del cul-de-sac 
El crític panorama fins ara exposat —deserció lingüística, negació de pertinença a una cultura sobirana, defensa del marc estatal com a àmbit inqüestionable i renúncia a un àmbit propi, assumpció acrítica de conceptes i temes de la historiografia dominant, autoodi... —no és superable amb l' aplicació de cap mètode miraculós. L'única sortida és maldar per una historiografia sobirana, descomplexada i cons- cient de la seva pertinença a una cultura independent. No és acceptable reduir l'elecció d'u- na decisió així al' opció estrictament personal de l' investigador com succeeix ara. Cal que sigui una qüestió as sumida pel conjunt de la disciplina, per la majoria del col·lectiu d’estudiosos de la matèria. 
En aquest procés cap a la sobirania intel·lectual, un dels elements de partida és el reconeixement de l'objecte d'estudi, premissa de tota ciència. En el nostre cas, el conjunt de la nació, s'anomeni Falsos Catalans, Catalunya, espai català o terres de parla catalana. Tant se val el terme, sempre i que aquestes denominacions o d'altres siguin sinonímies entre si i es refereixin a la totalitat de la nació. 
No es tracta de cercar només els elements comuns ni tampoc només les diferencies entre les diferents parts del conjunt nacional, sinó d'analitzar-ne el joc de concomitàncies i divergències que s 'han produït històricament. Però per poder veure això cal fer una anàlisi sistemàtica global. Allò que és inadmissible és l'argument que les terres catalanes són tan diferents entre elles que no poden ésser considerades com un conjunt. 
I més, quan els defensors d' aquesta posició no tenen cap mania a fer estudis globals del conjunt de l' estat espanyol o del conjunt de l'Estat francès, territoris catalans inclosos. 
L'adopció d' aquest marc operatiu respon a una qüestió d' ordre metodològic que pot tenir el seu equivalent —o no— en un projecte polític sobiranista. Així s'havia reconegut per part de la majoria de la comunitat científica catalana durant el procés de derogació franquista, com s'ha dit anteriorment. El problema va sorgir quan per raons de política conjuntural es va sacrificar aquesta conclusió metodològica resultat d' un llarg procés de recerca i discussió. Les principals conseqüències del fet, nefastes per al conjunt de l’àmbit científic català, ja han estat exposades. No obstant això, durant aquell període —i també posteriorment— es van fer grans avenços en aquesta orientació. El més important dels quals havia estat, precisament, veure la necessitat de l' anàlisi global de tot el conjunt de la nació i haver- se posat d'acord a anomenar aquest objecte d' estudi amb un terme àmpliament acceptat: «Països Catalans». 
Arribar a uns acords d'aquest ordre no va ésser reina fàcil. 

Qüestió de noms? Una visió històrica 
L’anàlisi del conjunt nacional aplicat de manera sistemàtica en el camp científic no fou una practica generalitzada fins a la de cada dels anys seixanta. En aquesta orientació fou una peça clan la formulació moderna del concepte «Països Catalans» realitzada per Joan Fuster en la seva trilogia publicada el 1962: Nosaltres els valencians, Qüestió de noms i El País Valenciano. Segons aquesta concepció l’àmbit nacional quedava constituït pel Rosselló, les Illes, Andorra, el País Valencià i el Principat de Catalunya —o Catalunya estricta— i els seus habitants eren anomenats tots ells catalans. Fuster demanava una «cautela esmolada» en l'ús de la paraula Catalunya, per tal de reservar-li en el futur aquella amplitud integral de designació de rota la nació. La consciència d'unitat entre el Principat, el País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses, i els antics Comtats del Rosselló i Cerdanya venia de ben antic. El problema de la definició de l' àmbit, però, tarda a resoldre's a causa de les pretensions vuitcentistes de restablir la Corona Catalano-aragonesa i dels intents pro-occitanistes d' unir aquelles terres amb les catalanes que alguns dels nostres intel·lectuals mantingueren fins a la dècada dels anys trenta, i, posteriorment, a causa dels resultats de la Guerra d'Espanya. 
Malgrat aquest retard en l' establiment de l' àmbit d' anàlisi, a hores d'ara existeix una base suficient —àdhuc en el camp historiogràfic— com per poder operar còmodament en el marc dels Països Catalans. La confecció d'aquest cúmul bibliogràfic i l'establiment d'un àmbit d'estudi propi foren el resultar d' un llarg procés històric que passem a exposar de manera succinta. 

Els antecedents 
El mateix terme «Països Catalans» ja havia estat utilitzat l'any 1876 per Benvingut Oliver, com explica el mateix Fuster. També Narcís Roca i Ferreres —recuperar modernament de l'oblit per Fèlix Cucurull— l'empra, d’ença del 1886, en una proposta política que unia sobirania nacional i canvi social. En el nostre segle diversos escriptors, intel·lectuals i polítics també l'usaren, sense que tingués, però, una amplia difusió social. La idea d'unitat nacional es mantenia malgrat la inexistència d'un mot acceptat àmpliament per designar-la. D’això es queixa Prat de la Riba, que proposa l'any 1907 la designació Greater Catalonia, sense gaire èxit. 
Durant els anys trenta, gràcies a l'autonomia principatina els víncles entre els territoris catalans es multiplicaren i s'arribaren a fer propostes polítiques en un sentir unitarista. El resultar de la guerra d'Espanya va interrompre aquest procés. Malgrat això, tant al' exili com a l'interior, la nació unitària es va mantenir. En el primer cas, es féu pales en publicacions com ara «Quaderns de l' exili», «Full català», «Proa» o «Enllà». A l'interior, també existien iniciatives que evidenciaven aquesta voluntat globalitzadora, com la represa, el 1946, de l'Editorial Barcino, que havia estar fundada el 1924 a Barcelona per Josep M. de Casacuberta. Durant els anys cinquanta, diverses obres generals aplicaren el marc conjunt sense les vacil·lacions de les dècades anteriors. així, l' any 1950 es reprengué la publicació del Diccionari catala-valencia- balear sota la direcció de Francesc de Borja Moll, impulsor també de la prestigiosa Editorial Moll, de Mallorca. Al final d'aquella dècada, s'inicià la segona etapa de la revista mensual «Serra d'Or», publicada sota el patrocini del monestir de Montserrat, durant la qual es convertí en el més prestigiós òrgan en català d'alta divulgació que, des d'un primer moment, participa d'una concepció global de la nació. 

El nom fa la cosa 
Els anys seixanta marcaren el gran salt qualitatiu en l'ordre conceptual, ja que en aquell moment Joan Fuster formula la nació Països Catalans. La qüestió d'escollir un terme per designar el conjunt nacional, lluny d' ésser un tema menor plantejat als intel·lectuals catalans era en realitat un problema fonamental que es venia arrossegant des de la Renaixença i que no s'havia pogut resoldre malgrat la multitud de propostes que s'havien realitzat. L'amplia acceptació d' una designació determinada —ni que fos per part d'una minoria qualificada— constituïa un esdeveniment sense precedents en la nostra historia cultural. Com assenyalava el mateix Fuster «el nom fa la cosa». Ens trobem, per tant, en una nova etapa que vingué marcada per la publicació, el 1962, de la trilogia fusteriana abans esmentada. L’èxit de la proposta de Fuster no es pot desvincular del moment històric en que fou feta, caracteritzat per l' auge econòmic, pels progressos del moviment obrer i per una inequívoca represa de la catalanitat, encara que sota les fèrries condicions imposades pel franquisme. Així mateix, cal dir que la seva formulació era patrimoni comú de tota una nova fornada de pensadors sorgida al País Valencià. Aquest col·lectiu ja s'havia donat a conèixer públicament l'abril del 1961 a les pagines de «Serra d' Or» amb una carta oberta als intel·lectuals barcelonins que signaren «cinquanta-nou joves valencians». En l' escrit es deia que «el deure i l' obligació dels intel·lectuals, els del Principat (mentre els joves estudiosos valencians i mallorquins es formen), és d' estudiar tot allò que es refereix a la totalitat dels Països Catalans». Max Canher39 ha assenyalat que aquesta fou «la primera resposta generacional a les preguntes que es formulava Jaume Vicenç Vives un any abans, el maig de 1960 des del mateix «Serra d'Or», en un article titulat Presencia valenciana. «¿És que ara es forja la generació que definirà autènticament València? ¿ Tindrà la valentia —i àdhuc, si cal, la crueltat d'inscriure's en veritat en una trajectòria única, cultural i històrica?», es preguntava Vicenç. Efectivament, així fou, ja que gràcies a aquesta generació va ésser possible l'estructuració d'un moviment cultural de caire nacional arreu del País Valencià, amb una decidida voluntat de vincular-se a la comunitat dels Països Catalans. En la configuració del nou valencianisme, com ha assenyalat un dels membres d' aquell grup, Lluís Vicent Aracil, «classes i generacions hi exerciren un paper combinat», ja que es va erigir contra una classe dominant que defensava un regionalisme quietista cada cap més anacrònic. L'esmentat Max Canher ha desvelat tots els noms dels components del grup que signa la carta del 1961, entre els quals trobem: Joan-Ferran Martínez Navarro, Eliseu Climent, Pere Marcet, Enric Valor, Alfons Cucó, Manuel Ardit, Joan Francesc Mira, Ricard Pérez Casado, Marius Garcia Bonafè i Lluís E. Alpera. 

La construcció d 'un tramat cultural genuí 
L'any 1969 marca una notable inflexió en el procés de recuperació nacional, ja que s' havia superat una etapa que es podria qualificar de definició de l' àmbit d' estudi a una nova fase d' inici de realitzacions de gran abast per tal de constituir una veritable infrastructura cultural sobirana. Fou aleshores que aparegué el primer volum de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC). En el pròleg, el seu director, Jordi Carbonell, explicava que s'havia rebutjat la idea de fer una traducció d'una enciclopèdia estrangera i s' optava per «partir de zero» perquè l' equip redactor entenia que «la GEC podia ésser l'esforç d'una generació d’intel·lectuals catalans per a crear una obra de referència que correspongués a la present situació cultural, social i econòmica dels Països Catalans». En la mateixa direcció, s'organitza la Universitat Catalana d'Estiu a Prada del Conflent, inicialment muntada pel Grup Rossellonès d'Estudis Catalans. Aquella experiència havia d'ésser el model a seguir per a una futura universitat catalana sobirana, que havia de conciliar el caràcter avantguardista amb la necessitat d'enaltir la llengua, la cultura i la ciència catalanes. 
Els mitjans de comunicació havien de jugar un paper fonamental en el procés de normalització del concepte Països Catalans. La situació d' opressió nacional i social que es patia en aquells moments, però, reduïa moltíssim la possibilitat d'accés als mass media. Pràcticament totes les iniciatives adreçades a la consecució d' aquest objectiu es veien limitades a la fundació de revistes i editorials, que s' accelerà de manera significativa a les primeries dels anys setanta. 
El 1971 s' instal·la a Barcelona el setmanari «Canigó», que havia esta fundat a Figueres el 1954. Sota la direcció d'Isabel-Clara Simó es convertí en el principal òrgan periòdic d'informació general compromès en la difusió del concepte Països Catalans. L'any anterior, el 1970, havia aparegut la revista «Recerques» que es presenta com «una col·lecció periòdica destinada bàsicament a estudiar la història, l'economia i la cultura modernes i contemporànies dels Països Catalans». Aparegueren també d'altres revistes culturals especialitzades de gran significació: «Arguments» (1974) al País Valencià; «Alnes» (1974) a Perpinyà; «Els Marges» (1974) a Barcelona i «Randa» (1975), editada a Barcelona però dedicada a l'estudi de les Illes Balears i Pitiüses, sota la direcció de J. Massot i Muntaner. 
L'embranzida nacionalitzadora es féu sentir arreu del territori. Així, sobre el País Valencià, aparegueren els llibres d'Emili G. Nadal, El País Valencià i els altres (1972) i de Domènec Valls, Els veritables altres catalans (1973). L'any 1974, Pere Verdaguer dona a conèixer la seva obra Defensa del Rosselló català i Llorenç Planes, El petit llibre de la Catalunya Nord, que contribuí decisivament a l'assumpció generalitzada d' aquest terme. 
Una conclusió fonamental de la comunitat científica catalana 
La mort del general Franco, a finals del 1975, dona pas a l'inici d'un període de gran auge polític per les noves perspectives que obria al desenvolupament social i nacional i del nostre país. De fet, durant els primers anys, es visqué una veritable situació de buit de poder institucional que va possibilitar una extensa mobilització de masses en favor dels drets socials i nacionals dels catalans Les expectatives originades pel col·lapse de l'aparell franquista i la possible creació d'un nou model d'estat van permetre que el tema de la unitat nacional catalana passés a un primer pla de discussió. 
L' anomenat «debat sobre els Països Catalans» prengué especial relleu públic i periodístic.
En l’àmbit polític, la importància del debat s' evidencia amb la reunió que tingué lloc el gener del 1976 al santuari mallorquí de Cura, on s' aplegaren totes les instàncies unitàries dels Països Catalans. La convenció aprova una resolució en favor del dret al' autodeterminació, al mateix temps que serví per consolidar el Consell de Forces Polítiques del Principat, creat el 197 5, i propiciar la Taula de Forces polítiques i sindicals del País Valencià (abril del 1976) i el Consell de les Assemblees Democràtiques de les Illes, en el decurs del mateix any.
L'esdeveniment de major transcendència doctrinal del període foiu el Congrés de Cultura Catalana, que inicia els seus preparatius a mitjan de la dècada dels setanta i es va cloure a finals del 1977. En el manifest final s' afirma la unitat lingüística i cultural dels Països Catalans, fruit d'una historia comuna i d'una realitat compartida que calia «fer progressar conjuntament». El Congrés rebé l'adhesió d'unes quinze mil persones i de més de mil cinc-centes entitats. Una de les principals feines fou l'elaboració d' un balanç de la cultura catalana 
d'ençà del 1936, que més tard s'aplega, conjuntament amb un programa de recuperació cultural, en les Resolucions dels diferents àmbits, publicades en quatre volums. Una visió crítica de l' esdeveniment la dona Jaume Fuster a El Congrés de Cultura Catalana. Que és i que ha estat? De gran transcendència teòrica foren també les «Jornades de Debat sobre els Falsos Catalans» que tingueren lloc, el mes d' octubre, a Barcelona i el I Encontre de Ciències Humanes i Socials dels Països Catalans, organitzat a Perpinyà durant el mes d' abril del 1977, que tingué una segona edició l' any següent a Mallorca. La generalització del terme definit en aquest seguit de reunions científiques abasta tots els camps de recerca. 
Els signes de redreçament cultural es feren notar també en els territoris no inclosos al' Estat espanyol. L'any 1976 es constituí l'Institut d'Estudis Andorrans i es publica el primer número dels «Quaderns d'Estudis Andorrans», editats pel Cercle de les Arts i les Lletres. En aquella mateixa data, a l'Alguer, es funda el Centre de Recerca i Documentació Eduard Toda. A la Catalunya nord-pirinenca, el 1978 es publica un Atles realitzat per Joan Becat i, l' any següent, es crea el Centre de Documentació i Animació de la Cultura Catalana de Perpinyà, promogut per la Casa de la Vila i dirigit per Josefina Matamoros. 
Durant tota la segona meitat dels setantes van néixer nombroses publicacions especialitzades que partien de la concepció unitària: «Quaderns d' alliberament», editats des del 1977 a Barcelona; «Fonaments», «Prehistòria i Món Antic als Països Catalans», promoguda des del 1978 per Miquel Tarradell; «L' Espill», iniciada a València per Joan Fuster el 1979... El mateix «Avui», que aparegué el 1976 a Barcelona com a primer diari en català d' ença del 1939, inicialment dona prioritat als esdeveniments dels Països Catalans, però progressivament perdé el tractament de la informació del conjunt nacional en favor de la de Barcelona i del Principat. 
En el camp de la divulgació d' estudis històrics, cal esmentar l' edició de «L'Avenç»( 1977), també a Barcelona, que dugué l' epígraf «Historia dels Països Catalans» fins a la interrupció de la seva publicació, el novembre del 1977. Aquest subtítol, però, desaparegué durant la segona època de la revista iniciada el setembre del 1978. Pel que fa a les obres concebudes com a eines de consulta obligada cal destacar Ictineu. Diccionari de les Ciències de la Societat als Països Catalans (segles XVIII- XX), publicat el 1979, que anà a cura de Francesc Artal, Pere Gabriel, Enric LLuch i Francesc Roca. Es tracta d'un veritable balanç crític de la producció científica catalana durant els tres últims segles, amb 352 articles ordenats per ordre alfabètic. El 1980 aparegué una altra obra de síntesi destinada a satisfer l’exigència social de donar una panoràmica històrica del conjunt de la nació, la Historia dels Paiïsos Catalans coordinada per Albert Balcells. Fou la primera visió global històrica de gran extensió que s'anomena amb aquest terme. De les limitacions d' un projecte d' aquesta magnitud n'eren ben conscients els seus autors, que en el pròleg lamentaven la manca d'estudis que tractessin globalment els territoris catalans o que se centressin en les relacions econòmiques polítiques i culturals existents en cada època entre ells. Així mateix, constataven que «la pobresa del coneixement de la historia comarcal, fins i tot a la Catalunya estricta, dificulta el coneixement de les similituds i diferencies entre les diferents parts dels Països Catalans, ja que si el punt de referència en caracteritzar el Principat deixés de ser la regió de Barcelona, que ha estat la més estudiada, segurament les diferencies resultarien molt menys profundes, especialment durant els darrers segles»40

Reflux forçat i nova embranzida 
L'intent de cop d'estat militar espanyol del 23 de febrer del 1981 forçà una remissió en l' aplicació generalitzada d' aquest concepte unitarista per part d'importants sectors que fins aleshores li havien donat suport. Eva Serra, en un article aparegut a «Serra d'Or» el 198441 denuncia aquest fet: «Països Catalans és un concepte políticament congelat per por i que en el millor dels casos es deixa sobreviure en forma de fenomen culturalista». La historiadora insistí que no fou pas casual que els tancs del general Milans del Bosch ocupessin la ciutat de València durant la temptativa colpista, ja que segons ella el Païs Valencià «històricament ha estat i encara ho és de manera oberta o encoberta, un terreny estratègic de batalla entre Catalunya i Espanya». 
Fins al 1984 no es produí una clara represa, que va prendre major volada durant els anys posteriors, tot i que en els primers vuitantes aparegueren encara iniciatives i obres de gran magnitud que respectaren una visió de conjunt de la nació. Aquesta represa s'evidencià en els diferents àmbits del món cultural i comunicatiu. En el vessant pròpiament històric, fou la data d' aparició del Manifest de les Primeres Jornades de Joves Historiadors Catalans, que duia un títol ben significatiu: Cap a una real i necessària renovació de la historiografia de Catalunya, el País Valencià i les Illes: Volem viure de la historia per refer-la. Així mateix, es publica el llibre Els Països Catalans, dirigit per M. Costa-Pau42, que assaja l'estudi global de la trajectòria històrica de les terres catalanes —en comptes de realitzar una anàlisi separada de cadascuna de les regions— i que seguí un ordre cronològic que partia de la realitat immediata per davallar fins al passat més llunya. 
Joan Triadú valora aquesta experiència com a una empresa arriscada i «en més d'un sentit, reeixida»43
Proliferaren noves revistes, com «El Temps», a València, «El Llamp» a Barcelona o «Afers. Fulls de recerca i Pensament» a Catarroja. 
Una fita important en el camp dels mass media fou l'inici de les emissions de TV3, el canal televisiu autonòmic del Principat, no tant pels continguts —d'una mentalitat estrictament catalunyesa— com per la intensa campanya que es desfermà a favor de la seva recepció al País Valencià, a Perpinyà i a les Illes. L’absència, en aquest mitja, d'una visió del conjunt nacional provoca reaccions com la del rector de la Universitat de les Illes, Nadal Batlle, que afirma: «TV3 és un instrument d'espanyolització.» 
Les grans limitacions dels primers mass media catalans han evidenciat la necessitat de crear el que Josep Gifreu ha definit com un «espai català de comunicació» que coincideixi amb la nació en la seva totalitat. 
El 1985 es produí una nova aportació doctrinal en el llibre de Josep Guia, És molt senzill, digueu-li Catalunya44. La proposta d' aquest autor era utilitzar el mot Catalunya per designar el conjunt de la nació: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Idea desenvolupada posteriorment a Des de la Catalunya del Sud (1987) i a: València, 750 anys de nació catalana (1988). Guia justifica la seva proposta per ésser aquest terme «el més senzill, curt, directe, singular, justificat i usat històricament, lògic i entranyable» i per ésser, també, fidel a l'ideal de Fuster que consistia a usar el mot Catalunya «per designar les nostres terres». De fet, la proposta serví, sobretot, per alertar contra l'ús restringit d'aquell nom, que s'havia imposat després de l' abandonament dels termes «Països Catalans» i «Principat».
A principis dels norantes, l’anàlisi conjunta dels territoris catalans ha guanyat terreny, fins al punt que en l'edició de la Universitat Catalana d'Estiu del 1992, un dels temes centrals de debat fou: Països Catalans, una nova reformulació del concepte. L'objectiu era «trencar el tabú» i dilucidar responsabilitats en el menysteniement d'aquest concepte. En aquest darrer sentit, es denuncià la manca de «consciència capitalina» i de «sensibilitat espaial» de Barcelona. 
Durant tot el període, han aparegut múltiples revistes respectuoses de l’àmbit nacional: «Revista de Catalunya» (1986), «El Mirall» (1987), «El Punt Catalunya Nord», «Debat nacionalista» (1989), «Mot d'Obra» (1991) o «Crui1la» (1991) i ha continuat l' edició d' obres de gran abast.
En el capítol de conclusions es podria consignar que, malgrat el fet de no haver aconseguit encara una generalització acadèmica ni tampoc institucional, la idea d'una consideració conjunta de tota la nació s'ha demostrat viable i necessària. Així, s'han pogut construir, durant tot aquest temps, unes bases prou solides i nombroses per continuar el treball d' acord amb aquesta concepció. 
Els casos de col·laboració entre les diferents institucions regionals han estat l' excepció, ja que l’absència de qualsevol relació ha estat allò habitual. Com a contrapartida, cal assenyalar que l' abandonament per part dels partits majoritaris catalans d'una concepció unitària de la nació ha afectat llurs programes i practica política, però no la convicció personal de molts dels gens integrants, que sovint ha estat expressada públicament per diversos dirigents. Cal afegir a aquest fet el manteniment del criteri unitari en diverses formacions polítiques com el Partit Socialista d' Alliberament Nacional (PSAN), la Crida, el Moviment de Defensa de la Terra, l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, l’Estat Catala, el Partit Socialista de Mallorca, la Unió del Poble Valencià, Catalunya Lliure, Unitat Catalana, Esquerra Republicana de Catalunya i d'altres. Així mateix, és necessari fer esment del paper cívic que en aquest sentit han mantingut molts intel·lectuals i escriptors, sobretot els premis d'honor de les lletres catalanes, per la repercussió social que ha tingut el seu posicionament: Joan Oliver, J. V. Foix, Manuel Sanchis Guarner, V. Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Coromines, Pere Calders, Enric Valor... 

Un model historiogràfic universal 
Una historiografia sobirana, lluny de comportar una actitud de tancament sobre si mateixa, comportaria la possibilitat d'accedir, amb veu pròpia, a la comunitat científica internacional. Massa sovint s'ha considerat el cas català com un fet aïllat, sense gairebé cap altre paral·lelisme a Europa i al món. Avui per avui, però, els esdeveniments han rebatut aquesta concepció. Una realitat nacional com la catalana, dividida entre quatre estats (l'espanyol, el francès, l’italià i l’andorrà) no és un fet peculiar, sinó una situació generalitzada arreu del con- tinent i del món. 
Les anàlisis històriques que han tingut Catalunya com a objecte d'estudi poden servir per a moltíssimes altres realitats. L'estudi de temes com la relació entre nació i estat, l’anàlisi de l' assumpció —o renúncia— de la defensa de la reivindicació nacional per diferents classes socials en el decurs històric, o la pervivència d'una identitat pròpia a través dels segles malgrat l' acció contraria dels aparells d'estat, interessen un gran nombre d'habitants del planeta. Pierre Vilar45 ja valora la dimensió universal de la realitat catalana i la seva obra n'és un clar exemple d' aquest reconeixement. «Pel que fa a les relacions entre nació i estat, aquest racó d' Europa és un laboratori experimental», ha arribat a dir l'historiador occità. 
De fet, la historiografia té un gran paper a l'hora de trencar el prejudici, imperant encara, d'escriure la història dels estats moderns sorgits amb la revolució francesa "O dels vells imperis, però no pas de les diferents nacions que aquestes carcasses amaguen. Així, determinats pobles s'estudien només durant aquell període en que constitueixen un aparell estatal i deixen d'analitzar-se en el moment que aquest desapareix. La sorpresa ve quan, en determinades ocasions, tornen a recuperar-lo i cal escriure a cuita-corrents la història que abans s'havia negligit. El rigor històric exigeix l' estudi particular de cadascuna de les formacions socials existents —o que han existit— tant si eren repartides entre diferents estats com si, a la inversa, un aparell d'estat únic comprenia diverses d'aquestes realitats. 
El citat Pierre Vilar ha estat dels qui ha denunciat la pervivència d'un ordre conceptual —dominant en el terreny historiogràfic i, en general, en el de les ciències social i del pensament— defensor de l'estat-nació modern: «Hom s' adona fins a quin punt un món en busca d' institucions supraestatals i que treballa per nombroses exigències infraestatals, no aconsegueix alliberar-se del vocabulari (i, per tant, del concepte) de nació-estat.» 46 
D'ací ve la por als processos d' alliberament nacional que trobem en il·lustres historiadors com Eric John Hobsbawm o John Huxtable Elliott, per citar només dos exemples significatius de valedors ultrancers de l' estat modern, entès com a model inqüestionable. 
La nova historia universal que sorgiria un i cap ens haguéssim alliberat d'aquesta rèmora conceptual seria ben diferent a la que estem acostumats. Ben segur, seria també més fidel a la realitat i, per tant, respondria millor a l’exigència científica de la disciplina històrica. 

Canvi social i emancipació nacional
L'assoliment d' una historiografia sobirana és també condició indispensable per tal de recuperar un interès generalitzat per la ciència històrica. En la proporció que aquesta disciplina s'inscrigui en un projecte global d'alliberament, que atengui el doble vessant d' emancipació nacional i de canvi social, comptarà amb l'atenció d'uns sectors molt amplis de la nostra societat. En alguns àmbits s'ha tendit a minusvalorar la importància numèrica d' aquestes capes socials, però cada cop es fa més evident que la gent interessada en la recuperació nacional del nostre país i en la superació dels mecanismes d' explotació social constitueix un nucli prou considerable. 
Només per una via així es podrà aconseguir la construcció d'un mercat cultural suficient, molt superior a l'existent durant els darrers setantes i primers vuitantes. Una fórmula semblant va donar força bons resultats aleshores i els podria arribar a millorar ara. Per als reticents envers aquesta proposta caldria recordar que l'anomenada «historiografia frontpopulista» com a moviment global no ha estar encara superada per cap altre corrent historiogràfic. Les alternatives a les propostes d'aquell moviment han estar d'ordre individual i no s'han traduït en una nova escola d'historiadors. A més a més, sovint han imperat tendències regressives, hereves d'una historiografia que durant els seixantes i setantes semblava estar completament superada. En una consideració general, el que ha imperat ha estar el «campi qui pugui» i el desconcert. 
No es tracta ara d'assajar un revival «neofrontpopulista», sinó de ser conscients dels encerts i les limitacions d' aquell corrent. I entre les aportacions d' aquest moviment —a part d' ésser la base de la renovació de la disciplina— cal destacar la d'haver sabut despertar l’interès públic pels temes històrics. Situació que contrasta vivament amb l'actualitat, on impera el que Ucelay Da Cal47 ha qualificat de «mercat de mestres» que de cap manera no pot absorbir la producció historiogràfica del nostre país. Aquesta realitat ha estat un dels fruits de l'ultraespecialització defensada per la historiografia acadèmica, que l'ha confós amb el rigor científic. 
Davant d’això cal afirmar que és possible un tipus de divulgació històrica que desperti l’interès d'amplis sectors de població amb un bagatge històric petit o nul i que al hora posseeixi un alt nivell científic. Un esquema divulgatiu, però, no es pot construir sense l’existència d'un nou model historiogràfic que superi les limitacions metodològiques, els clixés i els prejudicis dels seus antecessors —inclosa la proposta frontpopulista—. Aquesta nova historiografia sobirana, que ja s'ha esbossat anteriorment, es plantejaria la problemàtica de la historiografia catalana actual en la seva doble dimensió disciplinar i política alhora. Per això s'imposa la necessitat d'una revisió historiogràfica.

Sumari