ENTREVISTA
 

 
Entrevista amb Joan Triadú

De Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921) molts n’han subratllat la capacitat de crear una obra perdurable a partir d’una insubornable lleialtat a les seves convicions més pregones. Obstinada tenacitat que l’ha acompanyat a través de tota la seva vida i que ha pres cos amb moltes iniciatives que, si per alguna cosa es caracteritzen, és pel rigor i l’exigència. 
Quant a Pompeu Fabra algú li va dir que els catalans no li agrairien prou tot el que havia fet per ells, respongué que no ho havia pas fet perquè li ho agraïssin. Segurament Joan Triadú hauria respost de la mateixa manera. Però l’agraïment, en un cas i en l’altre, es fa una imperiosa necessitat davant un llegat que ens sobreviurà a tots plegats. 
  • Triadú pedagog


De ben jove vostè comença la seva experiència docent, en unes circumstàncies excepcionals: la guerra civil. Quin record en guarda?
La meva experiència docent comença l'any 1938 a Granollers on vaig anar com a mestre de la Generalitat- En aquell temps -ja l'últim any de guerra- faltaven mestres i la Generalitat va fer per als batxillers unes oposicions i jo vaig aconseguir aquesta plaça. Ho tinc explicat en un diari, que vaig començar a fer el primer dia de classe, i que fa pocs anys vaig retrobar i on, retocat en aquesta part primera ben poc, explico dia per dia la meva experiència. I des d'aleshores he sabut que el punt principal és que el mestre estimi els alumnes i segur que serà estimat per ells i que el mestre aprengui dels alumnes. O sigui que la seva feina no es converteixi en una rutina, en un no preocupar-se; és una de les feines més difícils que hi ha, però si s'hi posa aquesta voluntat d'estar pendent de l'altre, no d'un mateix. crec que s'hi guanya molt. Jo en vaig tenir llavors una experiència extraordinària que va durar, malauradament fins que un dia els nens van deixar de venir a l'escola perquè les tropes franquistes ja eren a les envistes de Granollers i els bombardeigs -ja n'hi havia hagut un de terrible- Aleshores jo vaig anar a l'escola i em vaig acomiadar no només d'aquella escola de la qual em vaig emportat tot el que havíem posat a les parets, els llibres que quedaven, les llistes d'alumnes..., tot perquè no quedés cap rastre de res i perquè no fos, com si diguéssim, profanat, i me'n vaig anar cap a casa fins que vaig poder tornar cap a Barcelona. I així va acabar una escola, uns nens i una època. Afortunadament, fa un parell d'anys vaig anar a presentar el meu llibre, amb el suport de l'Ajuntament de Granollers, i en aquell acte em va presentar el llibre un antic alumne, una persona destacada de Granollers i van venir també alguns antics alumnes. Jo tenia la llista de classe i en el que em presentava li vaig poder dir "tu vas faltar tal dia, i ja em diràs a veure com és que no vas venir", i en fi aquestes coses que passen al cap de seixanta anys. 

En el seu llibre que acaba d’esmentar, Dies de memòria -que va meréixer el premi Ramon Trias Fargas en la seva edició de l'any 2001, fa un esbós, poc indulgent, de la Universitat que es va trobar l'any 1939. un retrat on esmenta la cadira buida de l'"estudiante caido", el corretjam dels falangistes del SEU, un professorat entre pintoresc i sinistre. En el seu dietari vostè diu; "...en aquest "Año de la Victoria", és la meva victòria i l'he d'aprofitar a fons, com un deute per tota la vida". Què volia dir amb això?
Em sembla, perquè això ho he trobat molt anys després, que volia dir que vaig arribar al convenciment que els que podríem anar a la Universitat, malgrat tot, hi havíem d'anar perquè ens havíem de formar pel dia de demà. O sigui, la nostra victòria consistia a no deixar-nos arronsar, a passar si podia ser, desapercebuts i malgrat totes les imposicions i tota la situació que descrit en el llibre, que malgrat això, no ens havíem d'exiliar interiorment o quedar-nos a casa sinó aprofitar tot el que poguéssim per arribar a tenir un títol, poder treballar i poder incorporar-nos a la vida del país. Aquesta era la victòria. la nostra victòria era que no fos la victòria d'ells. 

Tot i aquest ambient mediocre i siniste, el vantall de companys d'aquella primera generació és extraordinari: Joan Ainaud, Pau Verrié, Miquel Siguan, Josep Maria Boix, Miquel Tarradell, Josep Romeu, Palau i Fabre...
Són gent que es van trobar que, o bé havien començat una carrera a la Universitat Autònoma i per tant aquests estudis no eran vàlids i van haver de començar de nou i altres de la meva edat que tenien el moment d'entrar. Alguns no els vaig conèixer fins al cap d'un temps que era allà perquè la coneixença en aquells temps era difícil. Amb en Palau sempre recordem que ens vam conèixer amb un llibre d'en Carles Riba que portàvem a la butxaca. I ens vam veure llegint i així va començar la coneixença. I jo dels companys que havia tingut als estudis de batxillerat cap no el vaig retrobar a la Universitat. Amb qui més he anat tenint relació tota la vida és en Palau i Fabre, a través de la revista Ariel al començament i després per mitjà dels seus llibres i els meus escrits. Encara que actualment no el veig mai. Amb qui encara estic en contacte és amb en Pau Verrié. 

Una altra fita en la seva formació acadèmica és la seva estada a Liverpool, al lectoral que abans havia ocupat Ferran Soldevila i per on, més endavant hi passarien personalitats com Joaquim Molas, Jordi Carbonell., etc. Repassant una emtrevista que Baltasar Porcel li va fer, temps enrere, a Serra d'Or, ell comenta que aquest pas per la Gran Bretanya va fer que el seu catalanisme tingués alguna cosa de britanitzant. Comparteix aquesta observació?
Sí, crec que és una observació molt pròpia de Baltasar Porcel que per mi és un dels millors entrevistadors, periodistes i escriptors que hi ha. Ell venia de Mallorca i es trobava amb catalanistes d'aquí que vivien de cara al passat, que estaven tristos, impotents davant de tot això. I seguint la línia que hem apuntat abans de l'estada a la Universitat, jo en aquest sentit era diferent; era vitalista perquè el que demanava era mobilització i d'aquí va venir que en tornar de Liverpool, carregat de moltes coneixences, experiències i amb moltes lectures fetes perquè vaig tenir molt de temps, tornar, em vaig convèncer que hi havia Franco per molt de temps. Aquí hi havia dues posicions: les que no feien res i creien que això estava perdut i que no se n'havia de parlar més i la dels que anaven contínuament dient que abans de Nadal ja no hi hauria Franco. Els exiliats que vaig conèixer i els anglesos estaven convençuts en aquell moment que això del Franco no ho tocaria ningú, estàvem ja en plena guerra freda...i a més a més perquè els exiliats espanyols, que eren els que ens representaven -perquè els catalans no pintaven gaire- estaven dividits i a més a més no s'estaven de fer govern amb personatges que recordaven la guerra civil. Vaig tornar amb la idea que aquí el que havíem de fer era tornar a aprendre el català i tornar a introduir el català a les escoles fos com fos: a la nit, clandestinament, per correspondència... Sobretot perquè em vaig adonar, i era un fet, que no hi havia professors. Gent que havia fet de professor de català s'havia jubilat o s'havia mort o bé s'havia dedicat a una altra cosa perquè d'això no podia viure. Aleshores hi havia molt poques persones que estiguessin en condicions de donar classe de català. Jo tenia el títol firmat per en Pompeu Fabra perquè durant la guerra ens van fer passar per un examen de català a tots els mestres. Sobre això vaig començar a muntar tot el que vaig poder, i això en Porcel, tornant a el tema, ho va trobar vitalista. 

Aquest vitalisme l’aboca al món de l’ensenyament en dues institucions del món de l’ensenyament que porten la seva empremta, on s’hi nota la presència d’en Joan Triadú. Una és la Institució Cultural del CIC i l’altre és Thau. Per què creu que van ser dues inciciatives tan exitoses i quina mean de renovació hi va impulsar?
En realitat es tracta d’una mateixa institució. O sigui l’anomenada Institució Cultural del CIC, que provenia d’un centre catòlic i s’havia transformat en una entitat educativa. Era una entitat d’Església, pràcticament confessional i per això podia actuar. que va fundar la Maria Rosa Farré i Escofet, que era mestra i amb una gran empenta i una gran decisió va anar obrint camins cap a l’ensenyament. Abans de fundar-se l’escola Thau, a la mateixa Institució Cultural del CIC, en el seu local primitiu i després al local de la Via Augusta, d’acord amb la Maria Rosa Farré vaig començar-hi els cursos de català. Jo vaig anar deixant altres escoles on treballava, i em vaig anar dedicant cada vegada més, perquè la Maria Rosa Farré, em va nomenar director tècnic general, o sigui el segon càrrec de la casa. I així vam anar fent camí. La meva renovació, si és renovació, va consistir sobretot a anar cap a la catalanització i cap a una visió pedagògica moderna i avançada en tot el possible de les matèries que es donaven allà. Nosaltres vam començar amb un Secretariat de Direcció que era el primer que es donava d’aquest caire a Barcelona, i a partir d’aquí va venir un moment que uns pares van dir per què no feiem una escola, que va ser l’escola Thau. I a Thau m’he passat la vida fins a la jubilació sense deixar mai el CIC, sinó que quan es va jubilar la Maria Rosa Farré, ja érem una Fundació, em van nomenar director general. Tota aquesta tasca consistia en enllaçar en el bo i millor de la pedagogia catalana anterior al franquisme, el símbol i figura de la qual és el pedagog Alexandre Galí, que vam tenir ocasió de conéixer i de fer venir al CIC diverses vegades i que ens va donar aquesta visió humanística, catalana, sempre a l’aguait del progrés en ensenyament que caracterítza encara avui la Institució Cultural del CIC i les dues escoles Thau, una a Barcelona i una altra a Sant Cugat del Vallès. 

Vostè també participa en els seus inicis en la posada en marxa de l’Associació de Mestres Rosa Sensat però se’n separa ben aviat. Per què aquest allunyament?
D’una manera general, perquè Rosa Sensat es va mostrar partidària d’un ensenyament únic, només d’escola pública i l’altre més greu per mi, que propugnaven el bilingüisme escolar al començament de l’entrada a l’escola. I jo propugnava i com jo tot el professorat de català que teníem, que l’ensenyament havia de començar en català i anar ensenyant progressivament el castellà. Quan va arribar la Generallitat va implantar la immersió del català que va portar fins ara en Joaquim Arenas i que crec que ha estat una de les dues o tres coses més positives de tots aquests anys. Aleshores això em va separar de Rosa Sensat: primer perquè anava contra el tipus d’escola en què jo estava i fins i tot amb un grup d’altres directors i professors vam fundar l’anomenat Consell Català d’Ensenyament...

I amb la perspectiva de tots aquests anys, com veu l’escola avui?
Jo crec que el repte més important és la immigració, com en tants aspectes. Les escoles han de ser un element més actiu que no són ara per mirar d’integrar, i tenir la voluntat de fer-ho, amb tots els respectes tot facilitant una convivència necessària i democràtica, Això ja s’està fent i moltes escoles ho fan i tenen un gran mèrit, altres no tant. Avui el que no ensenya com s’ha d’ensenyar és per un problema personal, perquè és possible que hagi gent que es limita a la rutina com a funcionari que és...Miri, hi ha una escola a Ribes de Freser que porta el meu nom. Jo hi vaig cada any i la directora que és molt bona persona i molt amiga meva, cada any em presenta més de la meitat del professorat perquè cada curs més de la meitat del professorat ja no hi és. Aquest també és un altre problema. I això passa a escoles rurals i a escoles de diverses ciutats. Fins ara tothom volia anar a Barcelona, ara passa al revés...aquest és un problema que contribueix a crear dificultat a l’escola. I per altra banda hi ha la societat, les famílies, que no té prou confiança en l’escola. Normalment abans un noi o un nen tenia un problema a l’escola i el pare anava a parlar amb el mestre i miraven de soluciar-ho. Ara moltes vegades no van a preguntar, van a reclamar a l’escola. Ja d’entrada. El que diu el nen és el que té la raó. I això fa més dificil la tasca del mestre i del professor. I a més en certs llocs, encara més, perquè l’ambient familiar no hi ajuda gens i per això s’ha creat aquesta estranya, que pot ser útil, institució dels mitjancers, Entre l’escola i els pares o entre els alumnes i els alumens s’estableix una institució que els intenta posar d’acord. Això, naturalment, des del punt de vista pedagògic és un remei que demostra una crisi profunda, molt profunda de la confiança en l’escola i del prestigi que tenia i, que hauria de tenir, el mestre, com en altres èpoques. 

  • Joan Triadú i la cultura


El 1946, d’una forma clandestina, apareix una revista literària, Ariel que tiren endavant diversos companys de la Universitat: Josep Romeu, Miquel Tarradell, en Josep Palau i Fabre, vostè mateix...
Fundadors en som cinc, també hi era en Pau Verrié. 

Vostè sempre va tenir una vocació per escriure que no l’ha abandonat mai Però per què la crítica i no pas la creació literària?
Perquè jo sóc crític de mena. Des que vaig començar a llegir, ja quan feia el batxillerat, quan els professors ens encarregaven lectures obligatòries, jo llegia primer, amb ganes de llegir i alhora amb ganes de valorar, amb necessitat de valorar allò que llegia, de classificar-ho, de col·locar-ho. I per això quan el professor em demanava una referència, una fitxa, una redacció...jo mirava d’establir-hi una relació...El ser crític ha fet també que fos autocrític i el que jo feia o començava a fer com gairebé tot home de lletres, poesia o poemes, jo mateix em feia la crítica i alehores en queien i m’adonava que el que jo hauria volgut fer no hi arribava i fora d’un llibre que es va publicar d’una manera una mica extemporània...doncs sempre més m’he dedicat a la crítica que no pas a la creació literària. 

El detonant que la revista Ariel no tingués continuïtat es deu a en Salvador Dalí? Ens ho vol explicar?
Això és el que creiem en Verrié i jo perquè l’última recta final de la revista la vam portar molt en Verrié i jo (perquè en Tarradell era a l’Àfrica i en Palau a París). Nosaltres havíem parlat de Vida secreta, concretament en Salvador Espriu en va parlar. De fet, no era la primera vegada que en parlàvem. Aleshores vam saber que en Dalí en unes declaracions que havia fet no es queixava de la persecució de la llengua catalana i en una nota que vam fer a la revista arran d’això déiem que des d’aquest número no en parlaríem més. I aquesta era una època en què en Dalí havia aproximat al règim i s’havia transformat en un personatge del tot diferent del que era abans. I créiem que això va ser un detonant perquè ens empaitessin, a part que també van trobar la impremta. Però és possible que aquest fet els molestés molt.

Vostè l’any pasat va publicar una antologia de poesia catalana per encàrrec de l’ACCAT, 100 poesies catalanes que cal conèixer. Però no és l’única, la seva Antologia de la poesia catalana 1900-1950 publicada el 1951 a Selecta va provocar una considerable polseguera. Tanta que el cap de la Brigada Políticosocial, Pedro Polo, el va advertir en el sentit que no volien cap polèmica...
Bé, l’Antologia de la poesia catalana, de fet no era la primera. N’havia sortit una altra de tipus panoràmica l’any 1947 on hi era pràcticament tothom. La meva era una antologia selectiva. Jo en dic una història amb antologia. Cada capítol porta un escrit, una justiticació. El fet és que vaig seguir una línia determinada. Vaig apostar per una sèrie de poetes que algunes persones no els consideraven en absolut, que eren molt poc coneguts encara i en fi, tot plegat i també unes consideracions sobre la poesia de Maragall en relació a en Verdaguer, van provocar un veritable escàndol. La intervenció, l’interrogatori, l’anada a la policia va ser per una altra antologia publicada alhora que és l’ Antologia de contistes catalans, perquè van sortir unes cartes a El Correo Catalán en què uns senyors se sentien molt molestos perquè hi sortissin sobretot persones que eren “en el exilio” i també deien que jo guanyava premis en els Jocs Florals que s’anaven fent a l’exili. I aleshores és quan en va cridar el comissari Pedro Polo, que havia servit la Generalitat, i em va dir que ja em coneixia. És clar, en aquesta de contistes jo per exemple optava per en Pere Calders, per Jordi Sarsanedas, per Mercè Rodoreda. I també voldria subratllar el mèrit que va tenir el senyor Cruzet, l’editor, que no em va influir en res. En nom d’ell me la va encarregar en una carta el poeta, escriptor i advocat de la casa Tomàs Garcés i ningú va intervenir per res en la selecció 

Un dels comentaris més malèvols que va rebre la seva antologia era aquell que suggeria que havia estat directament inspirada per Carles Riba
Un altre que tampoc va intervenir mai per res. Els qui diuen això no tenen en compte –és clar que jo vaig dir que Riba representava l’entrada d’una època; això ho continuo dient i avui és bastant universalment acceptat-, que a l’Antologia hi dedico tot un capítol a Salvat-Papasseit i en Riba era un home totalment oposat, contrari...I ho deia i ho escrivia. Jo li vaig ensenyar la meva tria d’autors i no em va dir paraula ni em va demanar mai que parlés de l’un o de l’altre. De la polèmica Riba-Sagarra, que és la que dividia la gent aleshores i que es veu reflectida per exemple les Memòries de Maurici Serrahima, a la meva Antologia en Sagarra té catorze o quinze pàgines, hi ha una colla de poemes representats. En Carner, que no valoro com ho valoraven altres, té un fragment del poema Nabí, que és l’últim que havia fet. Tampoc la cosa és tan greu com la pinten. Però sobretot el que sí que vull fer constar és que Riba no hi va intervenir absolutament gens. Ni ningú. 

El que és cert es que vostè tenia una relació d’admiració i de proximitat amb en Carles Riba...
D’això no hi ha dubte. Havia fet un epíleg a les Estances, hi ha cartes de Riba parlant de mi dient que tenia una gran confiança en la meva crítica però això és bastant lògic perquè en Riba havia estat molt maltractat, és a dir, molt poc atès quan va publicar les Estances, era una cosa molt nova que molts consideraven molt minoritària. Tinc una carta de la Clementina, la seva dona, que em diu, “en Carles ho ha passat molt malament perquè no se’l valorava”. A qualsevol país d’Europa, l’obra d’en Riba des dels anys vint-i-cinc o trenta fins al final hauria estat del nivell de Paul Valéry o d’Eliot. D’altra banda ell havia tingut una cultura gran darrere seu mentre aquí havia de lluitar. Ell va tornar després de la guerra, amb les Elegies de Bierville sota el braç sense poder-les publicar, i havent de fer constar que s’havien publicat a Buenos Aires. Doncs bé aquest home es troba aquí sense res i ha de recórrer...encara quan ja li fa faltava poc per morir em va dir que traduïa Kavafis i jo vaig parlar amb una persona i li vaig dir i aquesta persona li passava, a través meu , una quantitat cada mes perquè ell anés traduint...Kavafis es va publicar pòstum. Em tenia una gran consideració, sí, però això no vol dir que a la meva antologia m’hagués influït directament. Indirectament sí perquè jo sóc fidel al que crec i jo creia que l’aparició d’en Riba marca la poesia catalana d’una manera absoluta. 

A Llegir com viure vostè defineix la feina del crític amb les següents paraules: “El crític no és un jutge sinó un observador que exerceix un acte d’amor cap a la coneixença”. Com en el cas de Riba, la vostra crítica té una voluntat educadora?
Sí, perquè no la puc separar de la meva tasca docent. Sortint de la Universitat durant uns anys jo vaig ser professor de llatí i de grec. A poc a poc vaig anar deixant aquest aspecte per fer una matèria que em vaig crear jo i que em deia “Criteri literari” i que consistia a fer llegir als alumnes, a fer aprendre poesia de memòria, a fer a que els alumnes aprenguessin a fer una fitxa... Els estudiants no saben què és un editor, no saben quin paper fa un pròleg a un llibre, ni s’ho han mirat mai...Aquesta tasca de criteri literari la vaig anar fent a l’escola.Les meves crítiques no s’han dedicat a la rebentada, s’han dedicat més aviat a atreure el lector cap a determinats llibres, cap a determinats autors i a fer allò que en diuen un cànon de literatura. No solament catalana sinó que jo he escrit bastant sobre literatures estrangeres, les que puc llegir en llengua original, l’anglès, el francès l’italià i naturalment el castellà. Sempre he fet pedagogia en la crítica i sempre he fet crítica en la pedagogia. He fet que els alumnes s’aprenguessin de memòria poesies de Rosselló-Pórcel i de Pere Quart i que veiessin com comença i com acaba un poema o un conte.. 

  • Triadú activista


En el primer franquisme vostè s’incorpora a l’activisme polític tot militant al FNC. Amb un pare sindicalista i una família que vostè defineix com a “macianista”, com influencia aquest entorn en el jove Triadú?
El meu pare era sindicalista però no anarquista. ElI era cenetista, de la CNT clàssica i el seu ídol era el “Noi del Sucre” i en Francesc Layret. I aquestes persones porten el meu pare, fins al Francesc Macià quan Macià es converteix en una mena de figura màxima de Catalunya. Jo vaig viure l’època de la República i sóc més aviat crític en la gestió de després d’en Macià, en el mateix 6 d’Octubre i tot el que va venir perquè es va anar més de cara a l’esquerrenitat i a la República espanyola que no pas a la República catalana, que era la que va proclamar en Macià. Aquests són els meus orígens. Llavors vé la guerra. I què pasa? Recordo que el meu pare es discuteix fortament amb un seu germà que era també de la CNT però pro FAI i arriben gairebé a barallar-se del tot perquè el meu pare estava en contra de totes les animales que es varen fer durant aquell temps: la crema d’esglésies, l’assassinat de capellans, de burgesos...El meu pare des del principi ho va veure tot molt negre. I jo també sóc dels que dic que la guerra es va perdre per totes aquestes actuacions i de totes aquestes actuacions sí que és responsable el qui havia al govern de la Generalitat. 
Quan en Palau i Fabre se’n va anar a París, el desembre de 1945 em va deixar dos o tres encàrrecs. Em va dir: “Jo estic en contacte amb una persona que és del FNC i treballo amb ell amb la revista que fan, si vols posar-te en contacte ja et diré què has de fer”. I l’altre és que havia començat l’edició de “Cementiri de Sinera”, de l’Espriu, clandestina, i si la volia continuar. I a partir d’aquí jo em vaig posar en contacte amb aquest element, que era l’Antoni Andreu, jo vaig estar vinculat a la redacció del Per Catalunya però no amb la secció militar.Tampoc tenia relació amb la impremta, d’això se’n cuidava en Manuel Viusà, que estava aquí clandestinament. Jo al 48 me’n vaig anar a Anglaterra i en tornar vaig mantenir el contacte amb ells però amb una militància no tan activa. 


En el seu diari vostè apunta l’any 39: “Ara s’ha de callar. Ja s’acabarà”. Però no se’n va saber estar de callar per molt temps. Ben aviat va organtizar cursos de català i més endavant és un de les ànimes d’Òmnium Cultural. Com recorda tot això? 
Això vaig poder-ho començar al CIC, com he dit abans. Després, quan em vaig casar; en aquest mateix pis on som, vaig convocar uns quants alumnes avançats que jo havia tingut i en la sala d’aquí casa als vespres feien unes classes de llengua i sempre també de literatura. I aquí es va fer una bona tasca. D’aquí va sortir el llibre Signe. L’escampada de classes de català que vam començar a fer amb el Tremoleda per diferents centres excursionistes, religiosos, sempre fora de l’horari escolar, tot això es va anar sabent. Naturalment si no els hi donava alguna cosa el centre, que moltes vegades gràcies que els hi deixés tenir guix, pissarra i llums encesos però no els hi donaven res, això va començar a saber-se i llavors em van cridar de part del pare abat de Montserrat, l’abat Escarré, concretament en Frederic Rahola i en Vicenç Vives i em van dir que això no podia ser i que els professors havien de cobrar i que aquí hi havia d’haver una secretaria i llavors em van començar a subvencionar els cursos de català. I quan estàvem en aquest punt va venir el premi Sant Jordi, dotat per cinc persones i aquestes cinc persones van acordar constituir-se en una societat civil i van posar el nom d’Ômnium Cultural. I al cap d’un temps, em va cridar un d’ells, en Cendrós, i em va dir que això de les classes de català s’havia d’organitzar des d’allà. I allà, amb una secretària, van començar de debò de cara els professors, orientant-los, fent un butlletí que encara surt ara i és una gran revista, Escola Catalana. Vam fer tot un moviment fins que van clausurar Òmnium. I d’aquí va venir tota l’expansió que després en Joaquim Arenas i altres companys seus, van passar-ho –cap als anys setanta- cap a l’escola pública, En aquell moment hi havia milers d’alumnes I així, quan va venir la Generalitat, va trobar una gran escampada que havíem fet, la gent com en Tremoleda i Joaquim Arenas que són grans organitzadors, col·laboradors i amics que enyoro molt. 
D’Òmnium vaig arribar a ser una mena de secretari general tècnic, amb contacte amb tota la Junta. Vaig intervenir molt en les decisions d’Òmnium. I es va demostrar l’interès per la llengua perquè vam fer algunes reunions amb persones escollides del món empresarial; van venir trenta o quaranta industrials amb un cert pes i l’únic argument que entenien es quan parlava de les classes de català. I així va continuar podent tenir ajuts i diners i poder passar aquells anys difícils. 

Cantonigròs i les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, també són dues iniciatives que porten el seu distintiu particular
Cantonigròs va començar un bon dia,que un amic que es deia Jordi Parcerisas em va dir per què no fem un concurs de poesia. I la cosa va durar vint-i-cinc anys amb l’empara de l’Església. Ens va ajudar molt el bisbe de Vic, el doctor Masnou i el rector actual, que li va tocar l’última època i va estar molt al costat. Vam creure que després de vint-i-cinc anys ja n’hi havia prou! I després vingueren les Festes Populars de Cultra Pompeu Fabra que també duraren uns altres vint-i-cinc anys. 

Vostè és un home de fe, com veu la situació de l’Església catalana en aquest moments?
Crec que la cosa va malament. Veig malament la divisió que hi ha entre els catòlics, entre la gent d’església. Crec que s’han fet malament les coses i crec que l’església catalana pròpiament dita, des de l’època del Concili Tarraconense, l’han desfigurat tant com han pogut, han aprofitat la mort de bisbes i arquebisbes i persones que representaven realment l’església catalana i no cal dir que la Conferència Episcopal Espanyola hi ha influït. S’està passant un moment perillós. I crec també que el govern espanyol hauria d’anar amb compte també amb les seves relacions amb l’església i per altra banda l’església de cap manera s’hauria de posar en manifestacions al carrer que crec que a Catalunya no tindran cap mena de ressò, per aquí no s’hi pot anar. 

En aquest sentit es favorable al fet que l’Estat preservi el seu caràcter aconfessional?
Naturalment. Una cosa es que l’estat sigui aconfessional i una altra cosa és el laicisme. Crec que és un fet que l’Església ha perdut influència però el que ha de fer és donar testimoni, d’una fe encarnada amb el que Crist va venir a dir i va venir a fer. Si es posa en un pla de voler imposar les seves posicions i després d’envoltar-se de misteri, d’hipocresia, de situacions com aquestes que hem viscut aquí, tan tristes i tan lamentables...

Acabo amb una altra cita del seu llibre. Deia l’any 1940: “Catalunya hauria de ser lliure, cristiana i democràtica”. Seixanta anys després, continua pensant el mateix?
Exacte. Jo voldria que fos cristiana.El terme cristià és molt ampli, vol dir doncs que s’estigués abans pels desvalguts que no pas pels que tenen. No dic allò de “Catalunya serà cristiana o no serà” que atribueixen a Torras i Bages i que encara ningú no ha trobat a cap obra seva. No vaig per aquí. Però jo la voldria cristiana. Ho serà o no ho serà. Déu dirà. 

Sumari