NOTÍCIES

50 números de la revista Afers
            


AFERS: UN MODEL D’ÈXIT

La revista Afers ha complert vint anys d’existència i ho ha celebrat amb un  número monogràfic (el cinquantè) titulat Vint anys d’historiografia als Països Catalans, que supera les 250 pàgines. Aquesta manera de commemorar l’aniversari d’una fructífera trajectòria no podia ser més encertada. Efectivament, la idea d’oferir un balanç de la producció històrica realitzada d’ençà de la fundació de la revista és una manera ben il·lustrativa d’evidenciar quins han estat els eixos que n'han marcat la línia editorial durant tots aquests anys: rigor científic, pluralisme ideològic, coherència nacional i obertura al món. 

                                                                                                       


Cal tenir present, d’entrada, que Afers és una publicació especialitzada en història i ciències humanes que aplega articles d’investigació i de síntesi; és per això que duu el subtítol «Fulls de recerca i pensament». I cal reconèixer que el nivell mantingut al llarg d’aquests anys ha estat altíssim, cosa que l’ha convertit en un punt de referència obligatori en l’àmbit universitari i acadèmic.
Per si això no fos prou difícil d’aconseguir, també ha destacat per una altra característica ben complicada de mantenir: el pluralisme ideològic dels autors que hi han col·laborat. I això ha estat així fins al punt que aquest pluralisme s’ha convertit en un valor que cal preservar per damunt de tota contingència. Un simple cop d’ull a la ingent llista d’autors n’és una prova concloent.

Una altra de les seves característiques principals —la coherència nacional— és a la base de la mateixa gestació de la revista, ja que fou concebuda des de Catarroja, al País Valencià, com a espai de trobada intel·lectual de tots els territoris de parla catalana. Sempre ha tingut com a objectiu rector aconseguir per a la història i la cultura catalanes el mateix estatus de normalitat que tenen, posem per cas, Anglaterra, Alemanya o els Estats Units, com procura remarcar sempre Vicent S. Olmos, cap de redacció i veritable deus ex machina de la publicació. I és precisament aquest propòsit normalitzador el que fa que Afers, partint d’un punt de vista netament català, esdevingui una revista oberta al món. L’atenció envers la reflexió històrica feta en l’àmbit internacional ha estat constant. I no és cap exageració afirmar que, més que cap altra capçalera del seu gènere, s’ha preocupat per donar a conèixer als seus lectors les línies historiogràfiques més renovadores que al llarg d’aquests vint anys han aparegut en el si de les cultures més desenvolupades. La seva aportació ha estat, doncs, cabdal per al desenvolupament teòric i intel·lectual de la historiografia catalana i per equiparar-la amb les tradicions més avançades.

Aquesta contribució qualitativa ha anat acompanyada d’una altra aportació d’ordre quantitatiu. Cada número de la revista ha estat conformat per un gruixut volum de pàgines —sovint s’han superat les dues-centes—, cosa que ens dóna una xifra global de pàgines publicades que supera les dotze mil. Som, doncs, davant d’un dels corpus textuals, referits a la historiografia catalana, més importants de la cultura contemporània d'aquest país.

Certament ha estat la suma de totes aquestes característiques la clau que explica l’èxit obtingut per la publicació; un èxit que s’ha fet especialment evident als darrers temps. Tant és així, que no és agosarat afirmar que, ara com ara, Afers és una revista en expansió. Cal tenir també present que la publicació s’inscriu en un projecte editorial més ampli que ara mateix es troba en un punt dolç de desenvolupament intel·lectual i empresarial. L’editorial Afers, que ha adoptat el mateix nom de la revista, és, a més a més, la responsable de la publicació de diferents col·leccions de llibres (com ara «Recerca i Pensament», «Els Llibres del Contemporani» o «Personatges») i de diferents capçaleres, d’entre les quals destaquen El Contemporani (de marcat to assagístic), Arxius de Ciències Socials (de sociologia) i Fonaments (referida a estudis de prehistòria i món antic).

Pel que fa concretament a l’exemplar commemoratiu, cal remarcar que, com dèiem al principi, sintetitza perfectament la línia editorial adoptada fa vint anys. El número s’inicia amb una introducció de V. S. Olmos i A. Colomines, que presenta els diferents treballs que conformen el volum. E. Pujol fa un balanç dels estudis duts a terme, durant el període considerat, sobre història de la historiografia, una de les línies fortes de renovació de la disciplina en aquestes darreres dècades i que té en la publicació del Diccionari d’historiografia catalana un dels seus punts culminants. Segueixen un seguit d’articles que analitzen les darreres aportacions fetes en els diferents períodes històrics. Així,  J. Sanmartí, I. Rodà i M. Molist fan un balanç dels estudis referits a la prehistòria i al món antic; P. Viciano en fa un de l’etapa medieval; A. Simon, de la moderna, i F. Archilés, de la contemporània. Cal dir, també, que aquests dos darrers textos van molt més enllà d’un estricte balanç historiogràfic. A. Simon s’atreveix a revelar algunes de les trames de la pugna de poder acadèmic existent entre els historiadors universitaris i a relacionar-les amb el gran conflicte actual entre catalanisme i espanyolisme. F. Archilés, per la seva banda, s’interroga sobre les dificultats que tenim a l’hora de construir un discurs històric que englobi la totalitat dels territoris que conformen els Països Catalans. Clouen el dossier els articles de V. L. Salavert, aquest referit a la història de la ciència, i el d’E. Mendizábal i A. Albert sobre geografia. Finalment trobem les habituals seccions de «Miscel·lània», «Recensions» i «Llibres rebuts».

Enric Pujol


Sumari Notícia 1: Observacions i propostes sobre la situació de la geografia i la història de Catalunya en l'ensenyament

Notícia 2: Documents i sèries per a estudiar la història de la Catalunya