NOTÍCIES
 

OBSERVACIONS I PROPOSTES SOBRE LA SITUACIÓ DE LA GEOGRAFIA I LA HISTÒRIA DE CATALUNYA EN L’ENSENYAMENT


(Aportació a l’Àmbit Social i Cultural del Debat Curricular del Pacte Nacional per a l’Educació)

A càrrec de la Mesa de l’Assemblea de Professors de Geografia i Història de Secundària (autors: J. A. Armero Escuder, Jordi Cañameras i Gaya i Carlos Díaz Leno).

I.- INTRODUCCIÓ

En primer terme, cal especificar la identitat de qui presenta observacions i propostes a fi de poder copsar el significat d’aquestes.

Els autors indicats més amunt som professors en actiu en diversos instituts d’ensenyament secundari catalans i constituïm la Mesa de l’Assemblea de Professors de Geografia i Història de Secundària. L’objectiu de la Mesa és garantir la continuïtat de gestió, coordinar les actuacions de l’Assemblea de Professors de Geografia i Història de Secundària i executar les línies d’actuació decidides per aquesta Assemblea en les seves reunions periòdiques.

L’Assemblea de Professors de Geografia i Història de Secundària és un organisme de caràcter obert, nascut el 2002 per discutir qüestions pedagògiques, científiques, laborals, socials i polítiques que afecten la nostra professió, elaborar propostes i decidir línies d’actuació per defensar i contribuir, en la mesura de les seves possibilitats, a la millora en el terreny científic i pedagògic de l’ensenyament a Catalunya de les ciències socials, a la seva popularització i a la dignificació de les condicions de treball d’aquest col·lectiu d’ensenyants.

Així, aquest escrit, elaborat per la Mesa de l’Assemblea de Professors de Geografia i Història de Secundària, és simplement la plasmació de les deliberacions i dels acords de la reunió celebrada el 17 de novembre passat al Col·legi de Llicenciats de Barcelona, una síntesi dels quals va ser exposada en la sessió oberta de l’Àmbit Social i Cultural del debat curricular del Pacte Nacional per a l’Educació el 22 de novembre, a la seu del Departament d’Educació.

II.- PER QUÈ CENTREM LES NOSTRES PROPOSTES EN LA QÜESTIÓ DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA?

El nostre propòsit no ha estat mai, ni tampoc ho és ara, centrar-nos de manera monotemàtica en la qüestió de l’ensenyament de la història de Catalunya, però una sèrie de factors objectius han portat al fet que aquesta problemàtica hagi ocupat fins ara un lloc molt destacat en les nostres preocupacions. Analitzem, doncs, aquests factors, car d’aquesta anàlisi es desprendrà no tan sols la resposta a la pregunta que plantegem en aquest epígraf, sinó també el perquè de les nostres propostes concretes i el de la forma que revesteixen:

A) Repassem la nostra pròpia cronologia:

2002:

— Naixement de l’Assemblea al Col·legi de Llicenciats (participem també en el Grup d’Història del Col·legi de Llicenciats, format posteriorment, el 2004. Val a dir, però, que la nostra Assemblea no està només oberta als col·legiats, i fins fa ben poc s’ha centrat en secundària).1
— Elaboració d’una plataforma en què es demana que la història de Catalunya en el batxillerat, tant llavors com ara de caràcter optatiu, passi a tenir caràcter de matèria de modalitat obligatòria en el batxillerat de ciències socials i se’n mantingui el caràcter optatiu en la resta de batxillerats, de manera que la Generalitat garanteixi la presència de la història de Catalunya en tots els centres.2
— Tribuna en les I Jornades d’Ensenyament d’Història de Catalunya de Cerdanyola del Vallès, a càrrec de l’Assemblea de Professors de Geografia i Història de Secundària, en què es denuncia la desaparició de la història de Catalunya en el batxillerat. Es reparteix també un breu opuscle sobre l’acte, del qual apareix una nota en les pàgines de «Societat» del diari Avui (9 de novembre de 2002).
— Un membre de l’Assemblea, conjuntament amb els historiadors i professors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Albert Balcells i Josep Maria Figueres, participa en un programa de ràdio, en què es denuncia la precarietat de l’ensenyament de la història de Catalunya, la qual s’ha posat de manifest a les Jornades de Cerdanyola.3

2002-2003:

— Contactes amb l’administració (CiU).4
— Contactes amb grups parlamentaris (ICV, ERC, PSC i CiU), que en general es mostren receptius al que els exposem, naturalment amb diversos matisos, segons el punt de vista de cada partit.
— Campanya d’adhesions institucionals a la reivindicació de potenciar l’ensenyament la història de Catalunya (Institut d’Estudis Catalans, Societat Catalana d’Estudis Històrics, Col·legi de Llicenciats, Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Junta de Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (UB), Junta de Facultat de Formació del Professorat de la UB, Departament d’Història i Institucions Econòmiques de la Facultat d’Econòmiques de la UB, Junta de Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB, Departament d’Història Moderna Contemporània de la UAB, Òmnium Cultural...).

2003:

— Presentació d’una comunicació sobre el problema de la història de Catalunya en les III Jornades de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona.5
— El problema de la història de Catalunya, notícia de primera plana al diari Avui (11 de juny de 2003)
— Escrit d’ICV (del Sr. Joan Boada) a la Mesa del Parlament, en què es presenten diverses preguntes al Consell Executiu de la Generalitat sobre la història de Catalunya en el batxillerat. Resposta de la consellera Carme Laura Gil.6

2004:

— Ampliació de la plataforma de l’Assemblea de Professors de Geografia i Història de Secundària per la nova situació política. La plataforma de mínims s’acompanya de la de màxims: Implantació general i obligatòria en tots els nivells, d’acord amb les característiques de cadascun, de l’estudi específic i diferenciat de la geografia i la història de Catalunya.
— Publicació d’un article sobre el problema de la història de Catalunya a Materials. Revista d’Història de Catalunya.7

2004-2005:

— Contactes amb l’administració del tripartit.8
— Contactes amb els mateixos grups parlamentaris que el 2002-2003, els quals tornen a mostrar també la seva receptivitat a les nostres propostes.9

2005:

— Es rep del Departament d’Educació, per part de l’Assemblea de Professors de Geografia i Història de Secundària, la invitació per participar en el debat curricular del Pacte Nacional per a l’Educació.
— Assemblea celebrada al Col·legi de Llicenciats, a la qual assisteix com a convidat Agustí Alcoberro, historiador i professor de la UB, autor en el seu dia del programa de l’optativa d’Història de Catalunya, i aleshores coordinador del grup de treball sobre educació social i cultural en la societat actual dins del Debat Curricular del Pacte Nacional per a l’Educació, a fi d’exposar la tasca feta i les conclusions assolides per l’esmentat grup de treball i debatre-les, l’Assemblea de Professors de Geografia i Història de Secundària acorda participar en el Debat Curricular.10
— Un membre de la Mesa de l’Assemblea de Professors de Geografia i Història de Secundària participa en la sessió oberta de l’Ambit Social i Cultural del Debat Curricular del Pacte Nacional per a l’Educació, celebrada a la seu del Departament d’Educació per exposar-hi una síntesi de les posicions i les aportacions de l’Assemblea al Debat Curricular.
— L’Assemblea de Professors de Geografia i Història de Secundària informa el Grup d’Història del Col·legi de Llicenciats de la seva participació en el Debat Curricular i del seu posicionament sobre aquest. El Grup d’Història del Col·legi de Llicenciats acorda participar també en el Debat Curricular.

B) Ara acostem-nos a les causes teòriques de les nostres posicions:

Ja hem dit que un punt bàsic dels nostres plantejaments és reivindicar l’estudi específic i diferenciat de la Geografia i la Història de Catalunya i criticar l’opció alternativa d’incloure aspectes catalans en matèries de contingut més ampli, sovint Història d’Espanya, que no gosa dir el seu nom (com ara la «Història» de segon de batxillerat). Aquesta crítica nosaltres la fonamentem en causes pedagògiques, culturals i polítiques.

a) Causes pedagògiques: L’alumne tendeix a considerar com a unitats bàsiques de coneixement les matèries que integren el seu currículum, i aquelles unitats didàctiques que integren la matèria són vistes, simplement, com a parts de la matèria. (Aquesta tendència a la compartimentació no queda compensada per les activitats interdisciplinàries, d’altra banda no tan sols molt útils, sinó indispensables, però que són el que el seu nom indica, interdisciplinàries).

A més, el ritme de les classes i les exigències del calendari afavoreixen la compressió de temes, cosa que dilueix encara més els aspectes catalans en el magma general. Àdhuc hi ha editorials que tendeixen a refondre en una sola unitat didàctica els aspectes catalans i els espanyols, i promocionen aquesta versió, possiblement per criteris econòmics en el sentit més ampli del terme, fins i tot quan la mateixa editorial disposa de versions anteriors per al mateix nivell i curs en què la temàtica catalana i espanyola apareixen en unitats didàctiques diferenciades.11

Finalment cal tenir present que moltes editorials treballen en l’àmbit estatal i elaboren un model general de llibre de text per a tot el seu marc de referència, al qual introdueixen després les variacions autonòmiques de rigor en el discurs general de l’obra, que és un altre. També hi són freqüents els mapes, els títols d’unitat didàctica i els textos amb anacronismes espanyolistes, cosa que acaba de reblar el clau.12

Quin és el resultat d’això que comentem? Desvetllar en els nostres alumnes sentiments de solidaritat internacionalista o si més no, un esperit de sofisticat cosmopolitisme?, proporcionar-los instruments per a una comprensió científica de la qüestió nacional? o, més aviat, contribuir a l’acceptació acrítica de la realitat present i dels seus mites justificadors, embolcallats si convé amb la modernitat de les TIC (tecnologies d’informació i comunicació), però sense alterar-ne l’essència? Pensem que la resposta és evident.

b) Causes culturals. No té sentit l’estudi específic de la llengua i la literatura catalanes si no va acompanyat de l’estudi específic de la història de Catalunya. L’estudi de la cultura catalana, i el de qualsevol altra cultura, queda descontextualitzat i convertit en un producte eteri sense bases geogràfiques, materials i humanes. Aquí també són necessàries les activitats interdisciplinàries, però per poder-les dur a terme cal que existeixi la disciplina, o sigui Història de Catalunya.

c) Causes polítiques. La inexistència d’una història específica de Catalunya posa en evidència les nombroses limitacions i contradiccions del procés de transformació i substitució de l’aparell estatal franquista, mostra que aquestes limitacions segueixen vigents quasi trenta anys després. En definitiva, com ja denunciava el 2000 i el 2001 la Fundació Jaume Bofill en el seu informe sobre els llibres de text d’història, la mitologia espanyolista, que era una de les bases fonamentals de la ideologia franquista, mai no ha sofert un procés de desmitificació, com a molt s’ha fet, i no sempre, menys explícita, i ornamentada amb alguns detalls autonòmics.13

Val a dir que proves de la vitalitat d’aquesta mitologia i de les forces socials retardatàries que s’hi emparen les podem trobar a bastament en el discurs d’algun partit polític d’àmbit estatal i d’alguna fundació, en el de determinada premsa i tertúlies radiofòniques, o ja més estrictament en el terreny de la producció historiogràfica i de la didàctica de la història, en l’aparició d’autors «revisionistes», en realitat vindicadors, del franquisme, i en el posicionament contra la presumpta desespanyolització dels llibres de text de la Real Academia de la Historia, o en alguns dels eslògans contra la LOE que es van poder sentir per exemple en la manifestació de Madrid del passat 12 de novembre o en la concentració del PP a favor de la Constitució (i de manera no gaire implícita contra el projecte d’Estatut de Catalunya) del 3 de desembre també a Madrid.

En definitiva, pensem, doncs, que la implantació generalitzada i obligatòria de l’estudi específic de la història de Catalunya és un pas, i no pas petit, en la superació definitiva de les rèmores del franquisme.14

Vist des de l’altra cara de la moneda, una nació que no pot ensenyar a les seves generacions més joves la seva pròpia història, pensem que és una nació amb seriosos problemes de desnacionalització.

III.- QUINES PROPOSTES PRESENTEM?

Presentem tres propostes, que s’encavalquen amb les qüestions que planteja per a la reflexió i el debat el grup de treball d’educació social i cultural del Debat Curricular,15 referents a identitat i socialització, matisacions de prioritats en l’educació social i cultural i rellevància de l’educació social i cultural en el procés educatiu de l’alumne.

A) Com ja ha quedat clar: Implantació general i obligatòria en tots els nivells, d’acord amb les característiques de cadascun, de l’estudi específic i diferenciat de la geografia i la història de Catalunya.

Naturalment, pel fet que és un debat genèric sobre filosofia curricular, per dir-ho així, no presentem una proposta concreta d’implantació d’aquesta matèria en un curs determinat de cada etapa, car no és aquest el lloc per fer-ho. Simplement emfasitzem la necessitat de l’estudi específic i diferenciat de la història de Catalunya, per les raons que ja hem exposat.

Volem que quedi clar que això no significa, de cap manera, que siguem contraris a l’estudi de les estructures estatals, europees i mundials, en què l’alumne està inserit. Pensem que l’alumne va obrint-se al coneixement del món de manera vivencial, en un procés de cercles concèntrics de cada vegada més abast, començant pel barri i la comarca, en un procés interferit per les TIC.

La didàctica de les ciències socials s’ha ocupat molt en les últimes dècades de l’estudi i del treball de camp sobre el barri i la comarca, però en canvi és obvi el retard que experimenta la didàctica del fet nacional, en què s’encreuen aspectes vivencials i immediats, amb altres de mediats i informatius. En una aparent paradoxa, però, és abundantíssima la literatura científica sobre el fet nacional ací i fora d’ací, car el fet nacional existeix, interessa i preocupa, com ho palesa sense anar més lluny l’evolució històrica recent, ací i fora d’ací.

Pensem que la raó d’aquest desfasament entre producció científica i ensenyament és política: la potencialitat de l’ensenyament de la història i més genèricament de les ciències socials en l’ensenyament no universitari rau en el fet que contribueix a formar la visió de la societat en què viuen les generacions més joves i s’expandeix, doncs, en la societat, mentre que la producció científica en temes històrics, per exemple, és vista des del poder com a quelcom circumscrit als cenacles intel·lectuals. Per això el poder té tant d’interès a controlar el discurs de les ciències socials que es vehicula des de les aules no universitàries, i a més, en aquells Estats en què la qüestió nacional pot representar un problema per als sectors que controlen l’aparell estatal, s’opta per silenciar-la o almenys difuminar-la. (En alguns casos menys lligats al poder que també opten per eclipsar la qüestió nacional, creiem que es tracta d’una incomoditat teòrica davant d’aquesta).

Si l’objectiu que ens proposem és que els nostres alumnes tinguin un coneixement crític de la seva realitat social, que siguin capaços de comprendre-la i analitzar-la, i que al mateix temps adoptin actituds tolerants, obertes i democràtiques, pensem que és indispensable l’ensenyament científic del fet nacional. Ací, ara com ara, el primer pas cap a aquest objectiu, i l’elaboració d’una didàctica del fet nacional (que ja s’entén que no és un adoctrinament apologètic com la FEN franquista) és la implantació de l’estudi específic, generalitzat i obligatori de la història de Catalunya en els ensenyaments no universitaris.

B) «Blindar» en el text definitiu del Debat Curricular del Pacte Nacional per a l’Educació el caràcter general, específic, diferenciat i obligatori de la Història de Catalunya.

El text del grup de treball sobre educació social i cultural en la societat actual del Debat Curricular parteix de Catalunya; així, per exemple, en la seva proposta d’una selecció acurada de continguts i de la seva seqüenciació, com a alternativa a l’ideal positivista d’ensenyar «tota la història», diuen que un dels grans eixos vertebradors ha de ser «el coneixement a un nivell suficient de la història de Catalunya, tant pel que fa als seus principals esdeveniments com pel que fa a la seva evolució general i a les seves causes i conseqüències»,16 i també, de la mateixa manera que abans han parlat17de l’estudi dels diversos medis socials que graviten en l’alumne i que nosaltres hem anomenat cercles concèntrics de coneixement.  

El problema nosaltres el trobem, a la llum del que hem anat veient i sentint en aquests anys d’existència de l’Assemblea de Professors de Geografia i Història de Secundària, en el fet que ens sembla una inconcreció excessiva de la proposta, condicionada possiblement pel caràcter genèric del Debat Curricular.

Passem a explicitar les causes del nostre temor. Una proposta excessivament genèrica pot ser objecte d’interpretacions i lectures diverses. Així, per exemple, «el coneixement a un nivell suficient de la història de Catalunya» pot ser entès, i nosaltres així ho faríem, com la necessitat de l’estudi específic, generalitzat i obligatori de la història de Catalunya, però també és susceptible de ser interpretat com la incorporació d’aspectes catalans en matèries de contingut més ampli, de la qual cosa abans ja hem fet la crítica.

Hem de tenir en compte que el procés fins a la fase de concreció definitiva en una llei catalana d’educació serà molt llarg, passarà per moltes mans i per molts àmbits a Catalunya i fora de Catalunya, i per tant serà vist des d’òptiques molt diferents, que poden tenir fonaments econòmics i/o polítics. Ara que, si més no, encara és en les nostres mans, pot ser útil «blindar» el salt qualitatiu que suposa la implantació de l’estudi específic, generalitzat i obligatori de la història de Catalunya, que incorporarà explícitament aquesta concreció en la redacció definitiva d’un text que, abans d’iniciar el complex procés que ha de portar a la plasmació de la seva filosofia en textos legals, se suposa que ha de rebre múltiples suports institucionals.

C) Considerar les ciències socials com a matèries instrumentals

En un altre ordre de coses, ja hem dit que el tema de la història de Catalunya ocupa un lloc central, però no exclusiu, en els nostres plantejaments. Creiem que el procés de socialització de l’alumne té un element bàsic en el coneixement del medi social en què viu i les seves relacions amb estructures més àmplies.

L’educació de l’alumne en aquest procés, doncs, demana almenys unes condicions tan favorables (per exemple, la possibilitat de desdoblaments) com les que puguin tenir les matèries considerades fins ara instrumentals, com és el cas de les llengües o les matemàtiques.

No se’ns amaga que aquí la base del problema és econòmica, i que molt probablement la solució definitiva amb caràcter general d’aquest, més enllà de la nostra proposta d’ara d’incorporar les ciències socials al grup de matèries instrumentals, és l’augment de la inversió en ensenyament i la dotació suficient dels centres, de manera que se superi la separació entre matèries instrumentals i no instrumentals.

ASSEMBLEA DE PROFESSORS DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA DE SECUNDÀRIA.



1 El fet de centrar-se en secundària no obeïa a un principi programàtic, sinó a una qüestió d’eficiència i superior coneixement del medi. De fet, però, l’important canvi en la nostra plataforma reivindicativa del 2004 (vegeu l’apartat corresponent de la nostra cronologia) supera a bastament l’àmbit de secundària.

2 L’Assemblea va néixer a causa de la constatació de la desaparició generalitzada de l’optativa d’Història de Catalunya en el batxillerat, que en un primer moment ens va sorprendre i vam atribuir simplement a un desajustament imprevist, i possiblement passatger, de la política educativa a Catalunya, en mans llavors d’una coalició que es proclama nacionalista, i vam creure que simplement la constatació de la nuesa de l’emperador corregiria per ella mateixa el desgavell. Aquest és l’origen del nostre interès per la difusió mediàtica del problema. El pas a matèria de modalitat de la Història de Catalunya implicava lògicament un canvi de tipus normatiu que obligava a negociar amb el Govern Aznar de la segona legislatura. Això explica el tarannà marcadament moderat i possibilista de la reivindicació, i àdhuc que haguéssim començat a discutir la possibilitat d’haver de moure’ns en un àmbit sense canvis legals en la direcció desitjada en un termini més o menys llarg.

3 Es tractava del desaparegut programa Els matins de Josep Cuní, a Ona Catalana.

4 Cal destacar l’entrevista de la Mesa de l’Assemblea amb el llavors director general d’Ordenació i Innovació Educativa, Pere Solà, el 27 de juny de 2002. Va dir que la política del Departament passava per incloure aspectes catalans en matèries de contingut més ampli, i que, en tot cas, l’optativa d’Història de Catalunya no havia pas desaparegut de tot arreu. Un any més tard, la periodista del diari Avui Carol Biosca sintetitzava així el pensament del Sr. Solà i de l’anterior administració: «Segons el director general d’Ordenació Educativa, Pere Solà, l’administració aposta per no tractar per separat la història de Catalunya i la d’Espanya, sinó per explicar la d’Espanya, tenint la de Catalunya com a «nucli central». No obstant això, admet que l’optativa (o sigui la història de Catalunya) permet aprofundir en aspectes que en la història “comuna” es tracten només de passada»(Avui de l’11 de juny de 2003, els destacats són nostres. Difícilment es pot dir més clar que, d’acord amb aquesta visió, la història de Catalunya és només un biaix particular de la història d’Espanya, i que el seu estudi específic és una simple activitat de reforç).

5 Vegeu Armero, J. A.; Cañameras, Jordi; Díaz, Carlos: «Catalunya sense història de Catalunya? Una paradoxa de secundària», dins Associació de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona: Sense memòria no hi ha futur. Actes de les III Jornades de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona, 13, 14 i 15 de març de 2003. Catarroja: Editorial Afers, 2004, p. 307-312. Es tracta d’un breu estudi adaptat a les bases de les Jornades (31.500 caràcters), en el qual, després d’una introducció històrica en què es vinculaven, sobre el marc català, l’evolució històrica general del país, la producció historiogràfica i les característiques de l’ensenyament, especialment de la història, posant en relleu les seves relacions i influències mútues, des de la Renaixença fins la fi del franquisme, es passa a l’actualitat, de la qual es relaciona també la producció historiogràfica, la legislació educativa i l’evolució política, i finalment es feia una anàlisi de les dades quantitatives obtingudes sobre el grau d’impartició de la història de Catalunya en els centres de batxillerat públics i privats de l’àmbit de les delegacions del Baix Llobregat - Anoia i de Barcelona ciutat.

6 La resposta de la consellera, Carme Laura Gil, anava en la mateixa línia que la del seu director general d’Ordenació i Innovació Educativa un any abans (cf. nota 4). Considerava suficient la inclusió d’aspectes catalans en la matèria d’Història (d’Espanya) dins les possibilitats horàries de què es disposa en el batxillerat, i admetia finalment que l’optativa d’Història de Catalunya en el nou marc del batxillerat (la consellera aquí es referia a la legislació educativa del Govern del PP, bàsicament l’anomenat «Decret d’Humanitats» del 2000; aquest nou marc va ser desenvolupat a Catalunya per la Generalitat amb els Decrets 127/2001 de 15 de maig, 181/2002 i 182/2002 de 25 de juny) podia tenir menys possibilitats de ser impartida en els centres (vegeu Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 448, de 22 de juliol de 2003).

7 Vegeu Armero, J. A., Cañameras, Jordi; Díaz Leno, Carlos (de l’Assemblea de Professors de Geografia i Història de Secundària): «L’eclipsi de la Història de Catalunya. Un estudi sobre la problemàtica de la Història de Catalunya en el Batxillerat i els seus condicionaments històrics, polítics, socials, culturals i pedagògics (1a part), dins Materials, núm. 6... Es tracta d’una publicació a Internet de l’ACCAT (Associació Conèixer Catalunya), http://www.accat.org./historia/materials/revista 6. L’article és bàsicament un desenvolupament de la comunicació presentada el 2003 en el III Congrés de Joves Historiadors i Historiadores.

8 Els contactes han estat fonamentalment amb la cap de servei de la Direcció General d’Ordenació i Innovació Educativa, Conxita Maiós, i l’assessor de l’esmentada Direcció, Joan Prats. L’actitud que hi hem trobat és de receptivitat per als nostres plantejaments; així mateix, també se’ns ha informat que la línia tàctica que pensa seguir el Departament quant a legislació educativa és esperar a veure quin és el posicionament de Madrid i actuar en conseqüència.

9 Valorem, però, que la intensitat i l’agitació de la vida política del país en els darrers temps, especialment entorn de l’Estatut, contribueix a crear urgències i problemes d’agenda que fan menys fluida la comunicació amb els grups parlamentaris que en èpoques d’activitat política més distesa.

10 Naturalment només entrem en el Debat Curricular, i no en els aspectes laborals del Pacte, que poden resulten polèmics.

11 A tall d’exemple i sense fer un estudi exhaustiu, a Espino, Olga; Etxebarria, Lourdes; Grence, Teresa; Moralejo, Pilar; Ramírez, David; Casassas, Jordi; Costa, Òscar; Ghanime, Albert: Història. 4t. ESO. Barcelona: Editorial Santillana, 2003, hi apareixen grans blocs temàtics anomenats unitats, dividits en lliçons, anomenades tasques, i cada unitat acaba amb unes pàgines dedicades a ampliació i activitats. Vegem la unitat 1 («La gènesi del món modern», p. 8-23, conté la tasca «Què va passar a Catalunya durant el segle xv?» (p. 18-19); la unitat 4, «El segle xvii: la rebel·lió i la crisi» (p. 58-73), que té la tasca «Com va ser la crisi política del segle xvii a Catalunya?» (p. 68-69), i la unitat 14, «Espanya i Catalunya (1902-1939)» (p. 176-193), amb la tasca «Com va viure Catalunya aquest període?», referida a la Segona República i la Guerra Civil (p. 238-239). Dos anys més tard, apareix Caballero Martínez, José Mª; Casassas Ymbert, Jordi; Costa Ruibal, Òscar; Ghanime Rodríguez, Albert; Grence Ruiz, Teresa; Moralejo Mateos, Pilar; Perales Álvarez, Antonia; Ramírez Muriana, David; Rubalcaba Bermejo, Raquel: Ciències socials. Història. 4 ESO. Barcelona: Editorial Santillana, Barcelona, 2005, sèrie «Ítaca», que manté una estructura similar, amb unitats, encara que compactades, que passen de 18 a 9, i formades per temes, molt més extensos que les tasques del llibre de text anterior. Aquests temes estan dividits en apartats, integrats per subapartats, encapçalats per un epígraf. Si hi busquem els mateixos aspectes de la història catalana que hem triat en el llibre anterior, trobem que en la unitat i, «L’origen del món modern» (p. 8-39), hi ha el tema 1, «Fets i personatges. De l’Edat Mitjana a l’Edat Moderna» (p. 10-19), amb l’apartat 1.6. «Els Reis Catòlics» (p. 17-19), que té un subpartat de nou ratlles titulat «La corona d’Aragó» (p. 17), en què s’explica des del Compromís de Casp a l’esclat de la Guerra Civil catalana de 1462-1472, acompanyat dels subapartats «El regne de Castella» (8 ratlles), «La unió dinàstica» (12 ratlles), «La política interior» (25 ratlles) i «La política internacional» (32 ratlles), i d’un requadre en què s’explica la biografia de Carles de Viana (24 ratlles, p. 17), i ja al final de la unitat, en les pàgines dedicades a exercicis i ampliacions, apareix un reportatge titulat «Les guerres civils en la Catalunya del segle xv» (p. 38-39). De la mateixa manera, en la unitat iii, «El final de l’edat moderna» (p. 72-105), hi ha el tema 1, «Fets i personatges. La història dels segles xvii i xviii», amb l’apartat 1.3, «La confrontació entre la monarquia hispànica i les institucions catalanes», dedicat a la Guerra dels Segadors (una pàgina, p. 77) —la Guerra de Successió es despatxa també en el mateix tema, amb tretze ratlles esparses dedicades a Catalunya i un requadre de 26 ratlles amb la biografia de Rafael Casanova (tot a la p. 80)—, finalment, en les pàgines dedicades a activitats i ampliacions de tota la unitat, hi ha un reportatge sobre «El bandolerisme català del segle xvii» (p. 104-105). En la unitat vii, «Espanya 1874-1939» (p. 216-245), en el tema 1, «Fets i personatges. De la Restauració a la Guerra Civil» (p. 216-225), la Segona República i la Guerra Civil a Catalunya no tenen cap apartat ni subapartat propi, simplement se’ls dediquen divuit ratlles esparses a l’etapa republicana anterior a la Guerra Civil dins de l’apartat 1.4 «La Segona República (1931-1936)» (p. 220-222), i a la Guerra Civil a Catalunya, dotze ratlles esparses (p. 224-225), sense cap referència, per cert, als Fets de Maig del 1937, que sí que s’esmentaven en el llibre anterior, i en la secció dedicada a exercicis i ampliacions hi ha un reportatge dedicat a la batalla de l’Ebre (p. 244-245). No cal insistir en la dissolució de la història de Catalunya, intensificada en el llibre del 2005, sinó en la causa immediata, que és la voluntat de l’editorial d’intentar adaptar-se a la dinàmica compressora de la classe que esmentàvem, mitjançant la simplificació del programa, mirant de compensar això amb les ampliacions dels reportatges de temàtica catalana (heus aquí una altra vegada la coneguda filosofia de reduir la Història de Catalunya a ampliació de l’assignatura d’Història).

12 Aquest aspecte ha estat tractat per Segura, Antoni (coord.): Els llibres d’Història, l’ensenyament de la Història i altres històries. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 2001, p. 9-14, i també se’n va fer ressò Santi Cucurella en la taula rodona sobre ensenyament que va tenir lloc en el si de les III Jornades de Joves Historiadors i Historiadores de la Universitat de Barcelona, celebrades els dies 13, 14 i 15 de març de 2003 al Museu d’Història de Catalunya de Barcelona. Nosaltres també comentàvem el tema a L’eclipsi..., p. 1-2 i sobretot a la nota 3, en què posàvem d’exemple títols d’unitats didàctiques com «Procés de formació de l’imperi espanyol. Els Reis Catòlics», o «La Casa d’Àustria: els regnes del rei d’Espanya» i especialment «L’Estat espanyol perd l’hegemonia a Europa», en referència aquest darrer a la Guerra dels Trenta Anys i la Pau de Westfàlia, extrets de García Sebastián, Margarita; Gatell Arimont, Cristina; Llorens Serrano, Montserrat; Ortega Canadell, Rosa; Roig Obiol, Joan: Mediterrània 4. Ciències Socials. Barcelona: Editorial Vicens-Vives, 1998, primera reimpressió. Tant aquí com en la nota anterior, hem optat per citar editorials importants i prestigioses, a fi de fer més palès l’abast del problema; d’altra banda, per a qualsevol que hagi tingut la més mínima relació amb editorials especialitzades en llibres de text, i en conegui el funcionament i els mecanismes de poder, no cal aclarir que el que diem no és una crítica als autors, sinó a la filosofia que inspira aquests productes editorials.

13 Cf. nota 12 i també Segura, Antoni (coord.): Sobre l’ensenyament de la història i altres històries (resposta a l’informe de la Real Academia de la Historia). Barcelona: Fundació Jaume Bofill: 2000, i «Informe de la Fundació Bofill. Llibres de text i ensenyament de la història» a L’Avenç, núm. 261, setembre 2001, p. 33-41. L’informe de la Fundació Jaume Bofill del 2000 estava limitat a Catalunya i el del 2001 incloïa tot l’Estat.

14 Tenim en fase avançada un estudi sobre la relació entre producció historiogràfica actual i instàncies polítiques de signe espanyolista, en què intentem analitzar les idees i fonts de les diverses línies historiogràfiques, originades en èpoques diverses, de vegades força llunyanes, com s’apropen al terreny polític immediat, especialment en el camp de la política educativa, i com d’una manera no lineal ni simplista, determinades organitzacions polítiques, bàsicament el PP i determinats sectors del PSOE, se les apropien i les utilitzen, de vegades amalgamant-les. Precisament l’estudi d’aquest bloc ideològic ha contribuït en bona mesura a delimitar les nostres posicions i ens justifica plenament l’afirmació que fem en el text al qual remet aquesta nota en el sentit que la implantació generalitzada i obligatòria de la Història de Catalunya és un pas força important en la superació definitiva de les rèmores del franquisme.

15 Alcoberro Agustí (coord.). L’educació social i cultural en la societat actual a Pacte Nacional per a l’Educació. Debat Curricular. Reflexions i propostes. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 49-71. La nostra referència concreta és a la p. 71.

16 Ibid. p. 60

17 Ibid. p. 58-59

 


Sumari

Notícia 2: Documents i sèries per a estudiar la història de la Catalunya

Notícia 3: 50 números de la revista Afers