PRESENTACIÓ


 

ANSCARI MANUEL MUNDÓ
Espolis i devolucions


La ciutat universitària per excel·lència de la península Ibèrica, la que va concentrar abans que altres les escoles d’ensenyament superior, va ser, sens dubte, Salamanca. Aquesta glòria ningú no li podrà treure mai. Els privilegis concedits el 1254 per Alfons X, el savi rei de Castella, confirmats pel papa Alexandre IV, van configurar definitivament allò que, en els segles xvi i xvii, seria l’escola de pensament teològic i social de Salamanca. Amb figures com Francisco de Vitoria, Domingo de Soto i Melchor Cano, que van conèixer a fons el dret de gents i van explorar amb ètica i moral les conseqüències de la colonització d’Amèrica, va fixar en bona part la doctrina sobre el dret natural dels pobles, la qual constitueix encara la base del dret internacional civilitzat.
Encara que en romanen l’esperit i la glòria, el vigor de les institucions decau i a vegades aquestes enfosqueixen la seva esplendor. A la darreria del segle xviii els col·legis majors de les ciutats que en tenien veuen minvar totalment la seva activitat. De tal manera va ser així que els seus còdexs, incunables i altres impresos van passar a Madrid, amuntegats en magatzems impropis. Ferran VII, el 1814, els va recuperar i va fundar amb aquells llibres la Biblioteca del Palau Reial; en la qual es van reunir els procedents de Valladolid, Segòvia, Sevilla i altres col·legis majors, juntament amb els de Salamanca, de molta més entitat.
Amb motiu de les celebracions viscudes el 1954 per recordar el setè centenari de la fundació de la vella Universitat de Salamanca, per ordre de la Prefectura de l’Estat, és a dir, per ordre del mateix Caudillo Francisco Franco, els còdexs i incunables dels seus antics col·legis majors eclesiàstics van ser retornats a la ciutat i dipositats a la biblioteca de la seva universitat civil.
Perquè els lectors es facin càrrec dels tresors recuperats per Salamanca, dels seus orígens i de com havien arribat als seus col·legis majors els més de mil còdexs medievals i incunables, així com manuscrits dels mestres del seu Segle d’Or universitari, és oportú esmentar-ne uns quants. El Libro de Cánticos y de Horas, escrit el 1059 per a la reina Blanca, esposa de Ferran I de Castella i de Lleó, en escriptura i neumes musicals visigòtics, procedent de Valladolid, i que va anar a parar a l’anomenat Colegio de Cuenca de Salamanca (manuscrit actual 2668). Entre els d’origen català hi ha el Comentari de l’Apocalipsi, obra del beat de Liébana, copiat al segle xii al monestir de Poblet, d’on va desaparèixer per obra del comte duc d’Olivares (ms. 2635); la col·lecció canònica i altres obres del mestre Renall de Barcelona i de Girona, ciutat on va ser escrit cap al 1120, passat, per mitjà del saragossà Zurita, al mateix Colegio de Cuenca (ms. 2644); documents als quals s’han d’afegir moltes altres preciositats bibliogràfiques medievals, amb miniatures i textos importants. No crec, ni seria just que ho fes, que ningú reclamés ara aquests tresors, ja que en el seu temps, van ser reunits en els col·legis de Salamanca per mitjà de donacions i compres legítimes; a pesar de l’espoli de la Biblioteca Reial que suposa el cop de ploma del dictador, que els va tornar sense demanar permís a Joan de Borbó.
S’adonen els polítics locals i autònoms del paral·lelisme e contrario, amb el cas de l’arxiu de la Guerra Civil dipositat a Salamanca? És comprensible, per desgràcia, que els polítics no sàpiguen quins tresors posseeix la seva ciutat, ni tampoc com i quan els va recuperar. Però, no se n’avergonyeixen els professors de la Universitat de Salamanca, suposats hereus d’aquelles llumeneres indiscutibles que els van precedir, cèlebres per haver defensat el dret dels pobles indígenes espoliats pels conquistadors espanyols d’Amèrica? Malgrat tot, els uns i els altres han aconseguit revoltar els seus conciutadans, bons però fràgils davant el discurs demagògic, contra la devolució d’allò robat als seus propietaris legítims.
Se silencia ―sembla que per ignorància o potser per cínica mala fe― que el veritable patrimoni cultural de Salamanca, i de bona part de la comunitat autònoma castellano-lleonesa, són els tresors bibliogràfics que Franco va fer retornar a la Universitat de Salamanca. Ben al contrari, amb cridòria, gosen anomenar «patrimoni propi» els papers i documents, fruit de robatori i espoli, que el mateix dictador va ordenar concentrar a la seva ciutat amb finalitats repressives.
Que no es digui que la «unitat de l’arxiu» impedeix desmembrar-lo: no es tracta de cap fons documental orgànic de constitució antiga i original; es tracta de materials heterogenis que només tenen en comú que foren robats el 1939. Quan van arribar a Salamanca eren piles de papers barrejats sense ordre ni concert.
Sóc testimoni d’un precedent de «desmembració». En una missió oficial portada a terme el 1980 amb el senador Jaume Sobrequés, entre moltes altres notes preses sobre els fons de l’arxiu de la Guerra Civil, vaig llegir en un inventari molt sumari que «els llibres d’actes de Tavernes Blanques (València) van ser remesos al seu ajuntament el 17 d’agost de 1957». Com mostra el desordre de l’arxiu, dites actes retornades es trobaven abans dins del lligall 1406 de «Barcelona».
Els Estats Units van retornar a l’Alemanya ja democràtica gran part dels arxius de la repressió nazi; la resta, que es va emportar l’exèrcit soviètic, continua a Rússia. És que els ciutadans de Salamanca volen seguir l’exemple de Rússia i que la seva ciutat, que desitja continuar anomenant-se universitària per antonomàsia, caigui en el ridícul i la vergonya? No seria honorable; encara poden reparar la injustícia amb dignitat.


 Anscari Manuel Mundó

Sumari