RECENSIÓ
 

LA DONA ENTRE LA GUERRA I LA REVOLUCIÓ

Els canvis governamentals de la tardor del 1936 implicaren un retrocés en els processos d’emancipació femenina tal com s’havien forjat a l’estiu, quan les milicianes havien imposat llur presència a les primeres línies de foc. Les decisions de les autoritats, d’una indiscutible claredat, excloïen les dones de les milícies i no admetien rèpliques. D’aquesta manera, es delineava també un nou paper per a elles en l’evolució dels esdeveniments i es deixava clar que no es podia restablir la condició anterior perquè el parèntesi dels dies de juliol representava un moment de ruptura. Per això era inevitable que la guerra determinés una certa renegociació dels papers de gènere, amb un ajustament de les actituds cap a les dones i llurs funcions socials

[...]

La guerra i la revolució determinaren un parèntesi en les normes culturals que regulaven la vida de les dones: es trencava, si més no durant els tres anys de guerra, aquell àmbit de la domesticitat que havia caracteritzat l’experiència femenina fins aleshores. La victòria franquista posà fi a aquest procés d’emancipació i relegà la dona als rols únics d’esposa i mare, sobretot es va voler deixar clar que la maternitat esdevenia la missió principal de les dones perquè, segons les paraules de Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, era la seva «función biológica, cristiana, española».


Giovanni Cattini, a Solé Sabaté, Josep Maria; Villarroya, Joan; Breu història de la guerra civil a Catalunya. Barcelona, Ed. 62, 2005, p. 329-333.

Sumari