ARTÍCLES

EL PLA MACIÀ I EL REGIONAL PLANNING (1932-1937)

El primer president de la Generalitat de Catalunya restablerta el 1931, Francesc Macià, havia estudiat la carrera d'enginyer militar i havia arribat al grau de coronel del Cos d'Enginyers de l'exèrcit espanyol. Aquest fet explica, en part, la rapidesa amb què la Presidència de la Generalitat va encarregar, el 1932, un Pla d'ordenació territorial de tot el Principat de Catalunya.

El llibre, publicat el 1932 per la Generalitat, que presentava les grans línies d'aquest pla, es va titular El pla de distribució en zones del territori (Regional Planning). Estudi preliminar i solucions provisionals. Estudis fets segons Decret del Govern de la Generalitat de Catalunya. Aquest primer pla de la Generalitat (no n'hi ha cap més fins després de 1980) ha tingut una gran influència sobre tots els assaigs planificadors posteriors. Fins i tot, quan aquest pla no ha estat admès explícitament i s'ha silenciat, és conegut amb el seu títol secundari en llengua anglesa, Regional Planning.


Un encàrrec de la Generalitat

L'encàrrec de Macià fou fet a un petit i molt eficient equip format per dos tècnics d'alt nivell: Santiago Rubió i Tudurí, enginyer industrial, futur director de l'Escola Superior d'Enginyers Industrials i futur coordinador de la CAIRN (Conferència per a l'Aprofitament Industrial dels Recursos Naturals de 1937); i Nicolau M. Rubió i Tudurí, arquitecte urbanista, escriptor i gran assagista polític. Els Rubió van poder treballar bé perquè disposaven de molts treballs sectorials anteriors, fets, en molts casos, pels tècnics que estaven al servei de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923).

Però Francesc Macià, que havia viscut a Brussel·les i a París i havia conegut grans i diverses ciutats com l'Havana, Buenos Aires, Nova York i Moscou, era sensible a les teories del Regional Planning, que eren, i són, a la punta de la planificació territorial, i que els Rubió i Cebrià Montoliu havien introduït al sud dels Pirineus; gràcies, en part, als serveis creats per la Mancomunitat.

Només analitzant totes les variables que configuraven les diferents zones o àrees d'activitat d'un determinat territori, es deia que era possible pensar en una ordenació que no malmetés totes les seves potencialitats. En el cas del territori català, d'altra banda, la història de la seva gent ha suscitat una gran varietat d'usos dels espais, diferenciats, simultanis o successius, que calia, que cal encara, redefinir molt curosament. El Regional Planning es proposava justament realitzar aquest tipus d'anàlisi, seguint aquesta metodologia omnicomprensiva, i traçar les grans línies de desenvolupament qualitatiu del territori català.


Una reunió internacional

Als anys 30, el tradicional caràcter de terra d'acollida que la societat catalana tenia des dels seus orígens es va veure reforçat per la relativa normalitat democràtica en la qual es vivia (en el context d'una Europa que havia covat en el seu interior el feixisme, un totalitarisme de masses sense precedents històrics). Donada aquesta situació, Catalunya va esdevenir la seu de nombrosos congressos internacionals de tot tipus, als quals assistiren algunes de les personalitats més conegudes del moment.

Per exemple, s'hi celebrà una important reunió d'arquitectes moderns de tot el món, de l'avantguarda funcionalista, que s'aplegaven sota l'acrònim CIRPA (Comitè Internacional per a la Resolució dels Problemes de l'Arquitectura Contemporània). La reunió de Barcelona, i la posterior de Moscou, tingué com a objecte preparar el IV CIAM (Quart Congrés Internacional de l'Arquitectura Moderna), on es va aprovar la Carta d'Atenes.

A la reunió de Barcelona hi assistiren Le Corbusier, Gropius, Giedion, Van Eastern, la flor i nata de l'arquitectura mundial. El president Macià els va rebre al Palau de la Generalitat. Una ja famosa instantània fotogràfica ha fixat aquell moment. En certa manera, el president català i els arquitectes del CIRPAC eren col·legues, car els arquitectes funcionalistes dels anys 30 havien manifestat moltes vegades la seva admiració pels enginyers i l'arquitectura del ferro del segle XIX.


Un grup català

Els hostes dels arquitectes del CIRPAC a Barcelona foren els arquitectes del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània), format el 1930. Aquest grup inicià, ben aviat, una sèrie d'accions simultànies, en molts fronts, que han generat (i ja han passat setanta-set anys!) un enorme interès en sectors molt diversos del món de l'urbanisme, el disseny, la moda i la política.

L'ànima del grup, l'arquitecte Josep Torres-Clavé, d'una gran família catalana d'empresaris de la construcció, afiliat a la UGT i membre del PSUC, després d'organitzar el treball dels arquitectes amb el SAC (Sindicat d'Arquitectes de Catalunya), i de dirigir l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, va marxar al front de guerra i va morir, a finals de 1938, mentre participava en la construcció de trinxeres.

Però altres membres del GATCPAC, a l'exili americà, van contribuir, amb les seves destreses, a millorar l'entorn físic de molta gent. Josep Lluís Sert fou degà de l'Escola d'arquitectura de la Universitat de Harvard. Francesc Fàbregas va inspirar la Llei de l'habitatge de la Revolució cubana de 1959, basant-se en la seva pròpia experiència en la Llei catalana de municipalització de la propietat urbana de 11 de juny de 1937. Antoni Bonet Castellana va fer arquitectura moderna a Buenos Aires i a Montevideo. Germà Rodríguez-Arias dibuixà la casa de Neruda a Xile i molts dels mobles del futur.


Un pla per Barcelona

Josep Lluís Sert, treballant al despatx de París de l'arquitecte i pintor suís Le Corbusier, i, més tard, Josep Torres Clavé i els membres del GATCPAC, treballant a Barcelona i viatjant i estudiant els plans de les ciutats industrials d'Europa i d'Amèrica, van anar perfilant les seves idees sobre el futur de la ciutat de Barcelona.

Per al grup, la definició de partida és que consideren “Barcelona com a ciutat industrial amb predomini de l'habitant obrer i com a port de Catalunya. A més, la nostra ciutat és a punt d'esdevenir la capital d'un Estat autònom”. Barcelona seria una ciutat industrial obrera, doncs, i, alhora, una ciutat portuària i, amb la seva proposta, aeroportuària. A més, una capital política d'un estat en formació. Barcelona seria, per tant, semblant a algunes de les trenta-quatre ciutats europees i americanes analitzades pels membres del CIRPAC seguint el mateix mètode d'anàlisi.

La proposta de Barcelona futura o de Barcelona ciutat funcional tenia com a objectiu, justament, potenciar el caràcter industrial, obrer, portuari i de capital política de la ciutat. El Pla per la Nova Barcelona, que com a tal no fou un encàrrec ni de l'Ajuntament ni de la Generalitat, fou presentat en públic, com a peça central d'un gran debat, per diversos camins: una exposició amb molts elements gràfics a la Plaça de Catalunya, el número monogràfic de la revista A.C. Documents d'Activitat Contemporània, que editava el GATCPAC i dirigia Josep Torres Clavé, i nombrosos articles a les revistes especialitzades i a la gran premsa.

Fou Le Corbusier, que aleshores ja era una figura mundialment reconeguda i que treballava en el projecte arquitectònic-urbanístic de la Nova Barcelona, qui va proposar el nom que ha fet fortuna: Pla Macià. La idea del nom surt, per primer cop, en una carta de Le Corbusier a Sert. L'argumentació és simple: es tractava de retre homenatge al President que acabava de morir (el dia de Nadal de 1933) i que ja havia esdevingut un símbol d'un país molt avançat, ple de idees, obert a totes les aventures de l'esperit i d'altres.


A Ciutat Vella

Una de les propostes centrals del Pla Macià fou la higienització-esponjament de les illes més degradades dels barris de l'antiga Barcelona que la industrialització havia anat densificant cada vegada més, car s'havia produït dins d'unes muralles que, pel seu caràcter estratègic militar, no es pogueren enderrocar fins a l'èxit relatiu de la revolució liberal de 1854. Aquesta proposta fou combatuda pels propietaris urbans fins al punt que, amb el govern de la Generalitat a la presó, van pressionar perquè es suprimís el plafó de l'exposició sobre el Pla Macià que es féu a la Plaça de Catalunya, de l'1 al 15 d'abril de 1935. Josep Lluís Sert ho denuncià amb un article que publicà, titulat, justament, Uns plans despenjats (Mirador, 13 de juny de 1935).

L'alcalde, Carles Pi i Sunyer, però, i la majoria d'esquerres de l'ajuntament, quan van poder (a partir de les eleccions de febrer de 1936), van recollir la proposta higienitzadora. I aquest punt del Pla Macià fou convertit en llei pel Parlament de Catalunya, el 9 de juny de 1936, com a Llei de Sanejament de Poblacions. Una llei que, a més d'aplicar-se directament a Barcelona, segons establia l'art. 2, seria aplicable a tots els vells centres històrics degradats de les ciutats catalanes. L'objectiu era “el sanejament de barris i zones insalubres, la reforma o enderrocament de les edificacions malsanes, la construcció de noves cases que substitueixin les habitacions desaparegudes, i, en general, la realització d'obres dirigides a la higienització i millorament de la població”.


El nou Eixample

El GATCPAC fou el primer grup que, al segle XX, ha reivindicat les excel·lències del Pla Cerdà de 1859. El creixement futur de Barcelona havia de seguir el model d'Eixample definit per Cerdà. Les noves mansanes (és a dir, els nous grans masos o masies urbans o, en llatí, mansus, i, per tant, mansanes) havien d'ésser com els de Cerdà, però multiplicades per nou. És a dir, de 400 m. x 400 m. de costat. Aquesta nova escala de les mansanes permetria la classificació dels diversos tipus de trànsit existents a la ciutat, entre vies de gran circulació, vies de circulació interna i carrers per a vianants. I, és clar, permetria allotjar els nous barcelonins, construint milers de nous habitatges integrats a uns bons serveis col·lectius a ras de carrer. La ciutat de Barcelona, creant molts nous llocs de treball industrial dins el procés que coneixem com a II Revolució Industrial, que arribà molt més lluny que la primera, havia passat de mig milió d’habitants a un milió d'habitants entre 1900 i 1930.

Un fenomen extraordinari, doncs, lligat a l'electrificació i a la motorització, que, segons un analista i polític contemporani, Pere Corominas, només es podia veure a les grans ciutats americanes, com ara Chicago. I, encara, afegia Corominas, mentre Chicago podria celebrar el 1933 el centenari de la seva fundació, Barcelona hauria d'esperar per a celebrar el seu propi centenari, com a mínim, fins el 1959.


La Ciutat de Repòs i de Vacances

El projecte de La Ciutat de Repòs i de Vacances, la CRV, una ciutat verda situada als termes municipals de Gavà, El Prat de Llobregat, Viladecans i Castelldefels, en terrenys pantanosos, sotmesos als mosquits, és una peça essencial del Pla Macià, i, alhora, és un projecte relativament autònom. Per exemple, el 1933-34 (legalment, el 22 de desembre de 1933) es crearà, per a construir la CRV, una ‘cooperativa de cooperatives’ que sumarà 800.000 socis, una mica més del 25% de la població del territori administrat per la Generalitat.

La Ciutat de Repòs i de Vacances seria una gran oferta d'espais de platja i de bosc, combinada amb horts de lloguer, hotels, sanatoris i espais d'entreteniment: camps d'esports, cinema a l'aire lliure, etc. Una ciutat de cap de setmana, doncs, una ciutat per a convivències escolars entre setmana i en períodes de vacances, una ciutat per a certes cures terapèutiques, i una ciutat esportiva i d'oci.

Una ciutat, doncs, destinada a la població treballadora de l'àrea metropolitana de Barcelona i al turisme interior. Accessible, amb transport públic, gràcies a la prolongació d'un dels eixos viaris del Pla Cerdà de 1859, que el Pla Macià de 1932 fa seu: la Gran Via de les Corts Catalanes, el que serà anomenat, anys després, Autopista de Castelldefels.

En ple Bienni Negre, el 14 de febrer de 1935, l'administració negava a la Cooperativa de la Ciutat de Repòs i de Vacances el caràcter mixt, de cooperativa de producció o de consum, que volia tenir. El 19 de juliol del mateix any era inscrita, només, com a cooperativa de consum. A partir de febrer de 1936, però, canvis. El 12 d'agost de 1936, pocs dies després del 19 de juliol, en plena efervescència revolucionària, la Conselleria d'Economia de la Generalitat feia seu el Pla d'obres de la CRV, i nomenava Pere Pi Calleja com a delegat seu a la junta de la Cooperativa. I, per un Decret de 4 d'octubre de 1937, conjunt de les conselleries d'obres públiques i d'economia, la Generalitat establia un dret d'ocupació sobre els terrenys insalubres i inedificables dels termes municipals de les quatre poblacions del front marítim del Baix Llobregat.


La city o el centre cívic

Al Pla Macià, a diferència del Pla Cerdà, hi ha una proposta urbanística per a construir una city, un centre polític i econòmic a la ciutat de Barcelona, des d'on exercir les funcions de capital de l'estat autònom que s'està gestant. El Pla Cerdà havia estat criticat, justament, per exemple, per Pompeu Gener, per no incloure entre les seves propostes espais i instal·lacions destinats a les funcions de capitalitat estatal.

La capitalitat de Catalunya a la nostra ciutat –llegim– exigirà l'erecció d'edificis destinats a les funcions de govern. El 1932, el Pla Macià hi inclou Ministeris, Oficines de l'Administració, Palau de la Ciutat, Sales d'Exposició, Associacions de treballadors. El 1934, Escoles Superiors, Escoles de Treball, Museus, Biblioteques, Central de Cooperatives, Palau dels Sindicats.

El Pla Macià situa la city de Barcelona al port i a la primera línia del front marítim. Els únics gratacels dibuixats per Le Corbusier i pel GATCPAC es localitzen, exactament, al davant del mar, tocant les àrees més degradades dels barris de Ciutat Vella, de la Barceloneta i de Poble Nou.

Les primeres setmanes de la guerra civil, en canvi, les oficines del govern, i de les forces polítiques i sindicals que li donaven suport, es localitzaren en edificis ja construïts de l'eix Via Laietana-Plaça Catalunya-Passeig de Gràcia-Rambla de Catalunya-Diagonal-Balmes. El Decret d'Apropiació d'Immobles per a ús col·lectiu féu possible aquesta transformació. La city, però, seguia en la línia perpendicular al mar, cap a l'avinguda del Dr.Andreu i del Tibidabo, i no en la línia proposada pel Pla Macià, que era, és clar, una proposta a molt llarg termini.

Setanta anys després, les necessitats de llocs centrals han crescut molt i, alhora, els estats són menys importants i les empreses més. Com a resultat d'això, els gratacels o els edificis emblemàtics que s'han anat situant amb vistes al mar han estat les seus de grans empreses (Mapfre, Agbar, Gas Natural), hotels (Arts, els hotels del Fòrum), un centre de negocis (World Trade Center), un museu ambiciós (el Museu d'Història de Catalunya) i... les tres xemeneies de la tèrmica del Besòs.


Interrogants

Es podrien fer, avui, Regional Plannings i Plans Macià? Són massa simples? La complexitat de les societats actuals és una excusa per a no planificar el territori? És bo que les grans empreses dibuixin l'sky line de les ciutats, encara que algunes, com les caixes, siguin empreses col·lectives? Els aeroports (que ja són definits al Pla Macià), les xarxes informàtiques i la urbanització difusa no exigeixen repensar de nou Barcelona i Catalunya?

Francesc Roca


 

Sumari