ARTÍCLES

Francesc Macià, líder del nacionalisme català

De vegades sembla com si Francesc Macià hagués nascut a la vida pública o política el 1931, amb més de setanta-un anys. La resta -tota l'etapa anterior- quedaria resumida en una vaga referència a la conspiració de Prats de Molló (per cert, silenciada en el seu vuitantè aniversari) i poca cosa més, quan, de fet, amb l'esperança de vida del primer terç del segle XX, hom acabava l'activitat bastant abans dels setanta anys.

Així, es tendeix a oblidar l'evolució que el va portar a aparèixer com un líder del nacionalisme català i la gestació del seu pensament i de la seva actuació que venien de molts anys abans. Uns anys que no havien estat ni fàcils, ni planers, ni insignificants.

Amb voluntat d’esquematitzar i també amb un cert criteri didàctic, podem dividir la seva trajectòria en cinc etapes:
  1) Fins el 1906: definida per la seva carrera d'enginyer militar.
  2) 1907-1915: marcada per la seva primera etapa de diputat a Madrid.
  3) 1916-1923: segona etapa al Congrés amb una radicalització nacionalista i esquerrana.
  4) 1923-1930: presidida sobretot per les seves conspiracions a l'exili.
  5) 1931-1933: President de la Generalitat republicana.


Tinent coronel d'enginyers

Francesc Macià i Llussà va néixer a Vilanova i la Geltrú el 21 d'octubre de 1859. Els seus pares havien fet de traginers d'oli entre Les Borges Blanques i Vilanova i la Geltrú fins que van decidir establir-se en aquesta última població. El matrimoni va tenir set fills i va viure una situació econòmica relativament benestant fins a la mort del pare als 45 anys.

Francesc, el tercer dels set fills, va cursar el batxillerat a Vilanova i, en acabar-lo, va manifestar la seva voluntat d'ingressar a l'Acadèmia d'Enginyers militars de Guadalajara. La decisió no seria massa sorprenent si tenim en compte que aleshores, a Catalunya, no existia un sentiment antimilitarista tan estès com hi va haver a la segona meitat del segle XX, que el comerç vilanoví amb les colònies depenia dels militars establerts en aquestes i que la via escollida podia permetre un ràpid ascens social, un cert prestigi i un futur independent dels negocis familiars.

Macià, doncs, iniciarà els estudis militars, però amb una derivació professional cap a una branca tècnica, la d'enginyer; elecció que presenta un primer interrogant que és el de plantejar-nos si en ell primava la vocació de militar per sobre la de l'enginyeria o al revés.

El 1880 acaba els estudis i molt aviat manifesta la seva voluntat d'anar a Cuba i, més tard, a les Filipines. La sol·licitud no és atesa, però, malgrat tot, ell hi insistirà en altres ocasions. Ocupant càrrecs tècnics –de tinent telegrafista i altres– anirà destinat a Barcelona, Madrid, Guadalajara, Sevilla, Ceuta, Jaén... fins acabar a la Comandància d'Enginyers de Lleida (1895). El seu ascens dins de l'escalafó és gradual: alferes (1878), tinent d'enginyers (1880), capità (1883), comandant (1895) i tinent coronel d'enginyers el 1904. Pocs dies abans de demanar la baixa –voluntàriament obligada– de l'exèrcit, el 1907, havia estat declarat “apte per l'ascens”.

De la seva tasca professional durant aquests anys es pot destacar que, sobretot, va estar dedicada a l'obra pública més que no pas a la vida de caserna. Podem esmentar la direcció de la construcció dels pavellons d'oficials a la Seu d'Urgell, traçat del ferrocarril de la Noguera Pallaresa i de la carretera de la Seu d'Urgell a Andorra, carretera de Balaguer a la frontera francesa, obres a la caserna de Sant Domènec de Tortosa, memòria per a la construcció del pantà de Riudecanyes, estudi de la carretera d'Esterri d'Àneu a Viella, etc. Al marge d'aquests encàrrecs oficials va dissenyar o dirigir la construcció de camins, ponts, dipòsits d'aigua i altres a diversos pobles de les Garrigues; també va aconseguir la prolongació del Canal d'Aragó endinsant-lo per terres catalanes, beneficiant així molts pobles lleidatans i propietats, com la que la seva esposa tenia a Vallmanya.

Tot plegat li va donar una gran popularitat entre els pagesos, els regants i la població rural; mentre que el seu matrimoni amb Eugènia Lamarca l'introduirà en els ambients burgesos lleidatans, atorgant-li una posició econòmica i social remarcable.


Diputat solidari a Madrid

La tensió i animadversió que sentien els militars envers el creixent catalanisme va esclatar a Barcelona arran dels fets del ¡Cu-Cut! i La Veu de Catalunya. L'atac va ser un avís als sectors catalans polititzats però també al govern de Madrid, el qual va claudicar davant la ingerència militar. Igualment la resposta en forma de moviment unitari a Catalunya va ser àmplia i inèdita. Parlem de la impunitat amb què van actuar els militars i de la Llei de jurisdiccions per una banda, i de la reacció que va prendre forma entorn de la Solidaritat Catalana per l'altra.

Quan dins de les casernes d'arreu d'Espanya es va promoure un moviment de suport als assaltants a les publicacions, Macià, en un gest de dignitat i de vertadera disciplina, es va negar a posar-se al costat d'ells. El fet probablement no hauria tingut gaire transcendència si després no hagués acceptat anar com a candidat a les llistes de Solidaritat, però ho va fer. De fet era un candidat òptim pel seu prestigi a la circumscripció i per la seva posició social, però sobretot ho era per la seva categoria de militar, amb la qual cosa permetia desmentir el qualificatiu d'antimilitar que s'havia atorgat a la coalició política catalana. Així va esclatar l'anomenat “cas Macià”.

Dins de l'exèrcit va sorgir una forta oposició a què un dels seus membres formés part d'una candidatura considerada catalanista, es va promoure una àmplia campanya en contra seu en els medis periodístics castrenses i entre els oficials i alts càrrecs. Macià no va cedir malgrat el seu pseudodesterrament a Santoña i l'amenaça de sotmetre'l a un Tribunal d'Honor. Davant els tripijocs va preferir abandonar la seva carrera militar. Portava més de trenta-un anys de serveis quan va decidir renunciar a un bon càrrec, pràcticament vitalici, i sol·licitar la baixa. Havia assolit una posició envejable i se sentia còmode i molt ben integrat dins de l'exèrcit. Fruit de la seva educació i del seu càrrec es considerava sincerament militar, monàrquic i espanyol .

Va sortir elegit dins de les llistes de Solidaritat per dues circumscripcions: la de les Borges Blanques i la de Barcelona. A l'hora d'escollir va preferir la primera i s'hi va dedicar plenament. Durant aquests primers anys de diputat gairebé tota la seva activitat (per cert força abundant) va girar entorn de dues qüestions: problemes molt concrets del seu districte electoral i la renovació de l'armada espanyola.

Fou el que en podríem dir un diputat comarcal: escoltava els neguits de la gent i els portava al debat parlamentari. Així es va ocupar molt de la comercialització de l'oli, dels impostos que gravaven aquests i altres productes, de les comunicacions internes, amb la Vall d'Aran i amb els ports de la costa, etc. Ho feia amb un to directe, enèrgic, molt crític amb la ineficàcia governamental i les seves corrupcions internes i sempre aportant una gran documentació i abundància de dades.

El mateix podem dir de l'altra gran preocupació seva: la modernització i adequació de la marina militar espanyola. Des de la seva intervenció crítica entorn de la Llei d'esquadra de 1907 no va deixar mai de denunciar el programa de construccions navals que seguien els successius ministeris, fins que el 1915, en plena guerra mundial, el govern li va reconèixer la raó i va modificar la seva política. En síntesi, va reclamar sempre que es deixessin de construir cuirassats –aquells inútils “milions flotants”, segons Macià– i en el seu lloc es fessin torpediners i submarins, més barats i eficaços. El criteri no era només d'estalvi sinó racional i responia a una opció més de futur i d'estar al corrent del últims avenços tècnics. El 1915, davant l'eficàcia dels submarins alemanys, el pressupost espanyol es va decantar cap aquesta direcció, però aleshores ell ja reclamava posar l'atenció en els hidroavions.

De tota manera el joc parlamentari va decebre Francesc Macià, que no va saber entrar en els convencionalismes de la Cambra ni va voler compartir la responsabilitat de la ineficàcia imperant. Així, a finals de 1915 va decidir renunciar a l'acta de Diputat i abandonar el Parlament.

Conseqüent amb aquesta decisió no es va presentar com a candidat a les eleccions de 1916, malgrat tot fou reelegit pels seus electors de Les Borges Blanques, però tot i això no reapareixerà a les Corts fins el 1918.


Una nova etapa amb uns nous ideals

Després d'un temps a París com a corresponsal del diari La Publicidad seguint els esdeveniments de la primera guerra mundial (va publicar dotze cròniques o “cartes” des de França) Macià retornarà a Catalunya amb uns nous plantejaments personals i polítics. El contacte de prop amb els soldats, els catorze punts de Wilson per a la pau, els posteriors esdeveniments d'Irlanda i la convulsa situació social i política amb què es va trobar a Catalunya i a Espanya van ajudar a ampliar i radicalitzar els seus plantejaments.

El “diputat comarcal” ara procurarà projectar-se a tot Catalunya a partir de Barcelona i les qüestions que el preocuparan i per les quals lluitarà a dins i fora del Congrés seran les de caire social i el catalanisme sobiranista, i no plantejades com aspectes deslligats sinó implicant-se mútuament. Les preocupacions d'àmbit comarcal passaran a segon terme i l'espai polític referencial serà Catalunya, considerant ara a l'estat espanyol com una rèmora o un adversari.

No va defugir comprometre's amb les vagues generals de 1917 i 1919, ni amb l'aparició de les Juntes de Defensa Militar, ni amb l'Assemblea de Parlamentaris, ni amb les reivindicacions autonomistes de la Mancomunitat el 1918-1919. En cap d'aquests esdeveniments triomfaran les seves propostes però aconseguirà una popularitat nova i en diversos estrats de la població.

Fins el 1915 el podem considerar un regeneracionista català-espanyol. Desitjava una autonomia per Catalunya però dins d'una Espanya reformada, molt diferent de la coetània; una Espanya que s'havia de regenerar a partir de Catalunya. Tanmateix el 1917 s'ha adonat ja que l'estructura vigent a l'estat espanyol frustra qualsevol intent de renovació i d'aspiració de Catalunya. Constata també el doble joc o el doble llenguatge de molts diputats catalans i de com, sovint, aquests s'han de convertir en uns captaires professionals. Macià viurà personalment aquestes experiències i també els fracassos de la majoria de propostes parlamentàries provinents de Catalunya. Denunciarà l'ambigüitat i les contradiccions de la Lliga, palesarà com aquesta representa només un sector de la dreta i com la majoria de les forces d'esquerra catalanes no estan presents al Congrés i també com d'allunyats o desvinculats dels sectors obrers estan els polítics catalans. Ell, que sempre s'havia sentit un solidari, és a dir, partidari de la unitat de totes les forces polítiques, donarà per tancada definitivament aquesta quimera en constatar que la realitat és molt més complexa i decebedora.

És aleshores quan Francesc Macià radicalitzarà el seu discurs, connectarà amb sectors nous i joves, d'un nacionalisme més extrem, i intentarà agrupar els sectors dividits que ocupen l'espai que hi ha entre el lerrouxisme i la Lliga, els nacionalistes catalans per una banda i els sectors populars obrers per una altra. Ho farà apropant-se als sectors joves radicals del CADCI i als sectors republicans més madurs de la Unió Catalanista. Lluny dels grans partits polítics s'aproparà als ateneus, casals i grups nacionalistes (Joventut Catalanista, La Falç, Casal Nacionalista Martinenc, etc.) per tal de posar les bases d'un moviment jove, republicà i catalanista. És un període menys dedicat a la vida parlamentària –tot i que no la va descuidar– i més abocada a la vida política quotidiana de carrer, això voldrà dir estades més curtes a Madrid i temporades més llargues a Barcelona.

Al Congrés de Madrid parlarà, amb claredat i duresa, dels abusos d'autoritat i de la corrupció de la policia a Barcelona, de la inhumana situació dels barris obrers, de la passivitat de les institucions i dels polítics i també del desig d'una Catalunya sobirana, desvinculada dels polítics i de les institucions de l'estat central que considera com un fre per a la democratització, la revolució i la llibertat de Catalunya. Macià estava posant les bases i el marc polític d'un nou partit presidit per ell: la Federació Democràtica Nacionalista (1919). Partit que havia d'agrupar els nacionalistes republicans i esquerrans, amb unes ambicions quasi revolucionàries, adreçat als obrers i classes mitjanes. Per Macià ja havia passat el temps de contemporitzar amb Madrid, havia perdut l'esperança d'aconseguir amb el diàleg i amb pactes allò a què tenia dret Catalunya, i si ja res es podia resoldre amb paraules calia estar disposat a passar als fets. La Federació Democràtica, però, va tenir poc ressò ciutadà.

El 1922, aprofitant la convocatòria de la Conferència Nacional Catalana –d'on naixerà Acció Catalana–, Macià proposarà la creació d'Estat Català, el qual, més que un nou partit pretenia ser un front permanent que actués a Catalunya amb una política nacionalista de fets consumats. Era una proposta massa radical i inconcreta i va resultar derrotada.

La idea, més matisada, i el nom, no van quedar en el buit i pocs mesos després Macià hi insistirà presentant la proposta d'un moviment anomenat també Estat Català, en el qual s'hi concretaven totes les seves aspiracions: uns representants elegits pel poble català declararien l'estat català mitjançant un procés d'autodeterminació intern. Una vegada assolida la sobirania es podria negociar una futura confederació ibèrica. Com que aquest procés per via democràtica no es veia fàcil caldria preparar un exèrcit de Catalunya del qual el moviment Estat Català en podria ser l'embrió, és a dir caldria estar preparat per lluitar en tots els fronts. Així la Federació Democràtica seria la força política i Estat Català la de lluita; una per treballar la via política i l'altra la via insurreccional. Per aconseguir-ho pretenia mobilitzar el jovent més radicalitzat i per aquesta raó la plataforma que va utilitzar per presentar i catapultar Estat Català fou el CADCI. Sabia que era una proposta arriscada i difícil però s'hi va lliurar plenament malgrat els seus seixanta-tres anys, iniciant una frenètica campanya nacionalista arreu de Catalunya, a part de procurar disposar d'una plataforma periodística que inicialment fou “La Tralla” i després “L'Estat Català”.

A l'abril de 1923 es convoquen unes noves eleccions generals que Macià guanyarà al seu districte de les Borges sense necessitat de votació ja que era candidat únic. El 28 de juny de 1923, en la que seria la seva última intervenció parlamentària, parlarà clarament davant d'uns diputats sorpresos i, aparentment, escandalitzats: El dilema –dirà– se ha planteado de una manera brutal, si queréis, i el dilema es el siguiente: o nosotros continuamos bajo la opresión del Estado opresor, del Estado centralista, en una esclavitud moral, peor cien veces que la material o vamos a la violencia. No queda otra solución. En acabar el seu discurs va abandonar l'hemicicle enmig de rumors.

Havia arribat a la conclusió que era inviable, dins d'Espanya, engegar un projecte democratitzador, d'una major justícia social i respectuós envers la realitat de Catalunya; i si la independència de Catalunya no es podia aconseguir democràticament era legítim utilitzar tots els mitjans possibles. Des d'aquesta perspectiva la lluita era un mitjà viable, no un fi; l'últim recurs al qual recórrer però sense renunciar-hi. Actitud que ens revela una manera de pensar més pròpia d'un militar que no d'un civil, i és que Macià mai va oblidar la seva formació primigènia.

Macià sempre havia estat clar i honest parlant a Madrid. Ara acabava de presentar el seu catalanisme nacionalista no com una sol·licitud sinó com una exigència derivada d'un dret democràtic. Aquesta proposta de sobiranisme l'adreçava a les classes mitjanes i populars com un programa revolucionari on hi cabien avançades reivindicacions socials. Considerava inseparables la llibertat de Catalunya i una major justícia social i és que sabia que aquest projecte només era viable si se'l feia seu una àmplia majoria de catalans. Era conscient que la iniciativa era radical, perillosa, no elaborada ni matisada del tot, però l'important era que aquestes idees l'empenyien a actuar i, com sempre, Macià es definirà més pel que fa que no pel que diu.

Tampoc va oblidar aconseguir la solidaritat entre les diverses nacionalitats de l'Estat i aquell mateix estiu de 1923 es va implicar en la que s'anomenaria Triple Aliança o pacte entre basquistes, galleguistes i catalanistes. Era un pacte ambiciós que propugnava el dret a l'autodeterminació i que es va fer públic als locals del CADCI la nit anterior a l'11 de setembre. L'endemà les manifestacions pels carrers de Barcelona celebrant la diada i aquest esperança de col·laboració van ser nombroses i amb una notable participació. Tanmateix tot quedaria paralitzat dos dies després.


De la conscienciació a l'acció

Fou dos dies més tard, el 13 de setembre de 1923, que el capità general de Catalunya Miquel Primo de Rivera duia a terme un pronunciament que derivaria en una dictadura militar a tot Espanya. Una de les característiques del nou règim fou un declarat i radical anticatalanisme que va comportar la clausura de moltes entitats i l'empresonament dels sospitosos de “separatisme”. Macià va saber que hi havia una ordre de detenció contra ell i va fugir ràpidament cap a França. Tenia seixanta-quatre anys, deixava al darrere un bon historial com a parlamentari, una bona posició econòmica i un incipient protagonisme en la vida política catalana, i al davant un exili incert i imprevisible. Tanmateix –i probablement sense ser-ne massa conscient– la trajectòria activa del Macià independentista tot just acabava de començar.

Després d'un breu període a Perpinyà i a altres indrets, s'instal·larà a París. Allí entrarà en contacte amb altres exiliats, principalment s'aproparà als nacionalistes bascos, anarcosindicalistes i comunistes per tal de preparar una acció contra la dictadura. Serà l'anomenada Aliança Lliure, poc eficaç i de curta durada. Econòmicament en l'organització d'un front contra la dictadura Macià hi va abocar una bona part de la seva fortuna personal o familiar, però, a més, va llençar l'emprèstit Pau Claris pensat per a recollir diners entre els catalans de l'interior i d'Amèrica. L'acollida va ser favorable però menys entusiasta del que s'esperava.

El mateix 1925 Macià viatja a l'URSS per tal de convèncer a la Internacional Comunista, per definició antiimperialista, que ajudés a la revolta catalana contra Espanya. A part de comprensió i bones paraules no va aconseguir gaire coses més.

Retornat a França decidí preparar una invasió de Catalunya amb un exèrcit d'uns cinc-cents homes, entre catalans i un petit grup d'italians garibaldins. Serà l'anomenat complot de Prats de Molló o intent d'entrar a Catalunya, atacar la caserna d'Olot i confiar amb l'adhesió d'uns nou-cents reclutes catalans que havien d'arribar allí. Alhora, grups de l'interior s'havien d'afegir a la conspiració mentre la CNT convocaria una vaga general. Si, com era d'esperar, l'exèrcit espanyol contratacava i no era possible arribar a Barcelona, els escamots es dispersarien per les Guilleries per tal d'iniciar uns enfrontaments guerrillers de desgast. Però a primers de novembre de 1926, just quan havien començat les mobilitzacions, el complot fou avortat per l'actuació dels gendarmes francesos alertats probablement per una denúncia de l'italià Ricciotti Garibaldi.

Com ja s'ha dit sovint, Macià va saber transformar el seu empresonament i posterior judici a París en un èxit personal i col·lectiu ja que va aconseguir una gran popularitat a l'interior i exterior de Catalunya i una gran difusió de l'actitud repressora de Primo de Rivera envers Catalunya. La sentència fou extraordinàriament benèvola: dos mesos de presó i expulsió de França.

Instal·lat a Brussel·les i davant la perspectiva d'una passivitat obligada va acceptar la invitació de visitar les comunitats de catalans a Amèrica. Va viatjar a l'Uruguai, Argentina, Xile i Cuba. A l'Havana va fundar el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, evidentment poc operatiu però creat per a donar satisfacció als catalans exiliats, i es va aprovar la Constitució provisional de la República catalana de l'Havana de caire independentista (octubre de 1928). Un paper important en tots aquests esdeveniments el van tenir també Ventura Gassol, Josep Conangla i Fontanilles i Josep Carner-Ribalta.

Després d'un breu pas per Nova York, Macià retornarà a Brussel·les i constatarà divergències entre els catalans de l'interior –concretament amb el directori d'Estat Català a Barcelona– i els que continuaven a l'exili. Aquest fet, juntament amb la situació de crisi que vivia la dictadura, van fer decidir a Macià de canviar d'estratègia i intentar tornar a treballar des de dins atenent les simpaties republicanes que es manifestaven arreu.

El setembre de 1930 arriba a Catalunya aprofitant una amnistia concedida pel general Berenguer de la qual, tanmateix, sabia que n'havia quedat exclòs. Enlloc de ser empresonat i per evitar aldarulls majors el govern l'expulsarà a França. El seu gest, acompanyat de la negativa a demanar una amnistia al govern espanyol, va atorgar-li una aurèola de resistent perseguit que va augmentar la seva popularitat. Finalment pel febrer de 1931, després de quasi vuit anys d'exili, va poder retornar a Catalunya i participar activament en la Conferència d'Esquerres Catalanes que donaria com a resultat la creació d'un nou partit: Esquerra Republicana de Catalunya, presidit per ell, per Francesc Macià, l'Avi. Estava a punt de complir els setanta-dos anys.

Retornant al començament d'aquest article, el 1931 no significava, doncs, per Macià, l'inici d’una vida política, sinó que era la culminació d'una trajectòria, l'entrada en una nova etapa que havia estat precedida per una intensa evolució ideològica que ara finalment semblava que podia veure's materialitzada en unes realitzacions concretes que marcarien el final de tot un llarg recorregut.

Josep M. Roig Rosich


 

Sumari