ARTÍCLES

L'obra de govern de la Generalitat sota la presidència de Francesc Macià (1931-1933)

En encetar aquestes pàgines, dedicades a presentar els trets principals de l'obra de govern de la Generalitat republicana durant els dos anys de la presidència de Francesc Macià, és obligat contextualitzar prèviament el marc històric general en el qual s'inscriu aquesta acció de govern. Només si ho fem així podrem entendre, d'una banda, quines van ser les línies mestres de l'obra de govern que es va voler aplicar des de les diferents Conselleries i, de l'altra, amb quins impediments es van trobar els encarregats de dur a terme aquestes polítiques. 1

D'entrada convé remarcar que en el conjunt de l'Estat els anys de 1931 a 1933 són els anys del Bienni Reformista, és a dir, d'aquella primera etapa de la Segona República en què el govern espanyol estava constituït per republicans d'esquerra i socialistes, que van emprendre una tasca sense precedents per democratitzar i modernitzar l'Estat. A Catalunya aquest bienni fou comandat per Esquerra Republicana de Catalunya, que tindria l'hegemonia política a casa nostra fins a la fi de la Guerra Civil. I d'entre tots els seus dirigents en sobresurt indiscutiblement un, Francesc Macià, que durant aquesta etapa acceptarà la responsabilitat històrica de personificar la Catalunya autònoma amb la dignitat i solemnitat d'un home d'estat. I que ho farà, a més, tenint en compte que l'objectiu últim de la seva tasca de govern havia de pivotar al voltant de tres eixos: la represa nacional, l'avenç democràtic i la reforma social. I, per sobre de tots, la llibertat de Catalunya.

La tasca que assumí Macià en els últims trenta-un mesos de la seva vida fou, al mateix temps, engrescadora i feixuga. Després de gairebé tres dècades de submissió a la disciplina militar i de més de catorze de conspiració, ara tenia la possibilitat del poder, si bé sovint va ser una responsabilitat més nominal que efectiva, atès que, com veurem, Macià actuà en un règim de provisionalitat del 17 d'abril de 1931 a l'aprovació de l'Estatut, el 9 de setembre de 1932. I encara després d'haver estat sancionat aquest text, s'obrí un període constituent d'organització del règim intern de Catalunya, per a la qual eren essencials els traspassos de serveis per part del poder central, procés que Macià no pogué veure acabat ja que la mort el va sorprendre poc després que les transferències comencessin a tenir una certa importància.

Macià ha entrat dins l'inventari de mites de la història de Catalunya. És cert que la victòria d'ERC a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 no se li pot atribuir exclusivament a ell, però el que sí que resulta inqüestionable és que l'Avi va saber interpretar i catalitzar els desitjos de canvis revolucionaris que estaven sedimentats en la societat catalana. I Macià, amb tota la seva llarga trajectòria política anterior al 1931, personificà aquest trencament revolucionari.

Els seus discursos i la seva obra de govern el presenten com un líder experimentat i bonhomiós, que fa els darrers esforços perquè Catalunya gaudeixi d'allò que li és indispensable per governar-se i faci recuperar als catalans el sentit, la responsabilitat i l'orgull de tornar-se a governar segons les seves pròpies lleis i necessitats.

És també un líder emotiu, que manifesta els seus sentiments, que sap adreçar-se al poble; un líder esforçat, la seva trajectòria contra la dictadura de Primo de Rivera així ho avala, que compleix la paraula donada, que està disposat a servir el seu ideal i a comportar-se com li dicta la seva consciència. Per a Macià és la voluntat del poble de Catalunya la que marcarà el seu futur, sense cap mena de traves per a decidir-lo.

Per tot plegat, no ens ha de sobtar que la seva mort, el dia de Nadal de 1933, es convertís en una impressionant manifestació de dol popular i en una clara mostra de vinculació multitudinària del poble de Catalunya amb un dels seus referents polítics. Però, ¿com havia esdevingut Macià un dels símbols de l'imaginari col·lectiu dels catalans?


1. Esbós biogràfic del president Macià

Nascut a Vilanova i la Geltrú el 1859, el 1875 ingressà com a cadet a l'Acadèmia d'Enginyers Militars, a Guadalajara. Graduat el 1879 com a tinent i ascendit el 1883 a capità, els següents anys ocupà diversos destins, fins que el 1887 va ser destinat a Lleida, on s'estaria prop de vint anys. El 1895 va ser ascendit a comandant i el 1904 a tinent coronel.

Macià va fer palesa la seva adhesió a la causa catalanista quan el novembre de 1905 es va manifestar en contra de l'assalt a la redacció de les publicacions catalanistes ¡Cu-Cut! i La Veu de Catalunya per part d'un grup d'oficials de la guarnició de Barcelona. Un indignat Macià també s'oposà a la Llei de jurisdiccions de 1906, que amenaçava de situar el catalanisme fora de la llei i que col·locava sota jurisdicció militar qualsevol ofensa oral o escrita a la unitat de la pàtria, a l'honor de les forces armades i als seus símbols. El seu progressiu allunyament de l'exèrcit s'accentuà a partir de la seva acceptació de concórrer a les eleccions generals de 1907, dins la candidatura unitària de la Solidaritat Catalana 2. Mentrestant, va ser enviat a Santoña (Cantàbria), en un intent per part del comandament militar –cada cop més recelós de la seva evolució política– d'allunyar-lo de Catalunya, alhora que era ascendit a coronel, un nomenament que refusà. Aleshores, sota l'amenaça de formació d'un tribunal d'honor, Macià renuncià a la carrera militar per entrar de ple en la lluita política.

En un primer moment es vinculà a la Lliga Regionalista, però a partir de 1909, decebut per la impossibilitat de mantenir Solidaritat Catalana i també en ple procés d'evolució política personal cap a l'esquerra, se n'anà allunyant, fins que el 1912 se'n donà definitivament de baixa. Els anys següents s'acostà a la Unió Federal Nacionalista Republicana i a la Unió Catalanista.

El novembre de 1915 abandonà el Congrés dels Diputats, tot manifestant la seva convicció de la inviabilitat de cap política de transformació des d'aquell sistema institucional. El 1917 hagué d'exiliar-se breument a la Catalunya Nord per la seva implicació en un intent insurreccional en col·laboració amb elements de la CNT. El 1918 retornà al Congrés dels Diputats que esdevingué des d'aleshores una de les plataformes a través de les quals va donar a conèixer el seu discurs nacionalment sobiranista i socialment reformador.

El 1919 fou un any important en la trajectòria política del futur president de la Generalitat, atès que aquest any participà en la reunió de diputats de la Mancomunitat de Catalunya i de parlamentaris catalans a les Corts espanyoles per a aprovar el projecte d'Estatut d'Autonomia, que no reeixí en la seva tramitació posterior. Sobretot, però, aquest fou l'any en què Macià creà la Federació Democràtica Nacionalista, que pretenia aplegar organitzacions fins aleshores disperses de signe nacionalista i republicà, amb la idea de presentar una alternativa per l'esquerra a la Lliga. La FDN, però, no aconseguí resultats electorals significatius.

Tres anys després Macià va intervenir en la Conferència Nacional Catalana, de la qual sorgí Acció Catalana. Les posicions insurreccionalistes per a la formació d'un estat català, plantejades per Macià en aquestes sessions, no foren acceptades, la qual cosa el dugué a la creació d'Estat Català. Fundada el juliol de 1922 als locals del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, la nova organització tenia un programa polític d'inspiració separatista i una estratègia insurreccional. En aquest sentit, era més una organització d'acció que no pas un partit polític.

Amb l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera, el setembre de 1923, s'exilià a Perpinyà i més tard a París. Des del seu exili, cercà l'aliança amb les diverses forces d'oposició al règim. El 1925 creà a París un Comitè d'Acció de la Lliure Aliança per lluitar contra la dictadura, amb participació –a més d'EC– de nacionalistes bascos, comunistes i la CNT. Amb la finalitat de recaptar fons per als seus fins conspiratius, emeté l'anomenat Emprèstit Pau Claris, en nom d'un govern provisional català. També cercà l'ajut econòmic de les comunitats catalanes residents a Amèrica del Sud i, el mateix 1925, viatjà a Moscou per demanar el suport de la Internacional Comunista a la causa de la independència nacional de Catalunya, sense obtenir-ne, però, cap compromís concret.

Donà forma, aleshores, a la idea de crear un exèrcit català que hauria d'envair Catalunya per a proclamar-hi la República Catalana. Comptava amb grups de joves entrenats militarment, amb els quals pretenia formar dues columnes que el novembre de 1926 penetrarien en territori català des de Prats de Molló. La denúncia d'un confident italià va provocar la detenció dels conspiradors, que foren empresonats a París, i l'obertura d'un procés de gran ressò internacional contra Macià i els seus col·laboradors. El 1927 van rebre una sentència simbòlica però que comportava l'expulsió del territori francès. En qualsevol cas, a partir de la conspiració de Prats de Molló la figura de Macià com a representant de les reivindicacions nacionals catalanes es consolidà definitivament.

Expulsat de França, s'instal·là a Brussel·les per, poc després, realitzar un viatge de propaganda per Amèrica, amb estades a l'Uruguai, l'Argentina, Xile i Cuba, en estret contacte amb els casals catalans. A l'Havana, reunit amb els sectors catalanistes residents a Cuba, s'aprovà la formació d'un Partit Separatista Revolucionari de Catalunya i d'una Constitució Provisional de la República Catalana (1928).

Novament a Brussel·les, mantingué els contactes amb els sectors contraris a la dictadura. El 1930, gràcies a una certa obertura política del govern Berenguer, Estat Català pogué començar a actuar i participà en el Pacte de Sant Sebastià. Amb tot, Macià no va ser inclòs en els indults atorgats durant aquest any. En un cop d'efecte, el setembre de 1930 es presentà a Barcelona. El governador civil preferí de retornar-lo a la frontera abans que mantenir la seva detenció i iniciar un procediment contra ell. Convertit des d'aleshores en símbol de la campanya per l'amnistia, la seva figura anà adquirint una enorme popularitat. Convertit en l'Avi Macià, l'home d'acció dels fets de Prats de Molló i de la lluita incansable contra la dictadura, va poder retornar definitivament a Barcelona el febrer de 1931, a les acaballes de la monarquia.

Aquestes han estat les línies mestres de l'activitat política de Francesc Macià quan, establert definitivament a Catalunya, és a punt de fer-se amb les regnes del nou partit que està cridat a tenir el protagonisme polític a Catalunya en els anys que s'escolen entre 1931 i 1939: Esquerra Republicana de Catalunya.


2. L'obra de govern entre els anys 1931 i 1933

Consideracions prèvies

Fer una valoració global de l'obra de govern de la Generalitat republicana planteja un problema, perquè cal tenir en compte la discontinuïtat institucional del període republicà. Tot i que en aquestes pàgines ens ocuparem bàsicament de l'obra de govern duta a terme per la Generalitat durant la presidència de Macià, hem de partir de l'existència de tres moments històrics diferents: el de la Generalitat provisional –d'abril de 1931 a setembre-novembre de 1932–, el de la plenitud autonòmica –de novembre de 1932 a octubre de 1934–, i, finalment, superat el lapsus del segrest de l'autogovern que va tenir lloc entre l'octubre de 1934 i el febrer de 1936, el que va de les eleccions del Front d'Esquerres de Catalunya (Front Popular a la resta de l'Estat) a l'inici de la Guerra Civil. Això no obstant, però, l'obra de govern de la Generalitat s'ha d'entendre compresa íntegrament en el període 1931-1939, atès que reduir-ho seria mutilar greument la continuïtat de les disposicions i de manera especial la seva aplicació.

A banda de les consideracions que acabem d'apuntar, també cal fer una altra matisació si volem fer-nos una idea més nítida de l'obra de govern de la Generalitat de Macià: bona part de la seva presidència va coincidir amb els mesos de provisionalitat de la Generalitat, durant els quals la defensa de l'Estatut va absorbir gran part de la dedicació dels homes d'ERC i dels seus aliats.

I, encara, també convindria remarcar un altre fet que sovint s'acostuma a oblidar, a voltes de forma interessada: les disposicions que s'aniran prenent en les diferents Conselleries no es faran a les palpentes, sinó fonamentades en una abundant informació i amb un debat tècnic de primer nivell dins de cadascun dels camps. Per tant, cal desmentir aquella imatge de caos que tant des de determinats sectors historiogràfics com des de la literatura franquista es va donar esbiaixadament al govern català i, per extensió, a la seva obra de govern.

La voluntat de dur a terme una moderna política de progrés i de transformació social i econòmica es va posar de manifest tot just proclamada la República Catalana, quan Macià formà, el 15 d'abril, el primer govern provisional. Responent a aquestes premisses, tota l'obra de govern de la Generalitat intentarà donar resposta a les qüestions relacionades amb la vida diària de les persones. Qüestions com ara el dret d'associació, la possibilitat d'utilitzar la llengua pròpia, la llibertat d'ensenyament i professions, la llibertat de treball, la substitució de la beata i humiliant beneficència alfonsina plena de vella caritat per una assistència social ben regularitzada o la posada en funcionament d'una autèntica xarxa sanitària. Ara bé, del conjunt de l'obra de govern d'ERC al llarg de tot el període republicà, convé destacar alguns aspectes concrets: la política cultural, la legislació agrària, l'aprovació de la Llei municipal i la divisió territorial de Catalunya.

Si tenim en compte l'excepcionalitat del període, a l'hora d’analitzar l'acció de govern de la Generalitat que duen a terme cadascuna de les diferents Conselleries caldria tenir en consideració tant la tasca realitzada com, també, aquella altra projectada i que no es va poder concretar, obstruïda per les dificultats extraordinàries d'aquella conjuntura històrica. Certament, és difícil comprendre com en tan poc temps i en aquestes circumstàncies la Generalitat va ser capaç d'organitzar-se i prendre transcendentals decisions de govern, tot superant les situacions adverses, malgrat els canvis sobtats de govern, les dificultats pressupostàries, les intromissions estatals, la immaduresa dels partits polítics, l'absència de tradició administrativa o l'excessiu entusiasme protestatari. Per tot plegat haurem de concloure que l'obra de govern de la Generalitat republicana és una prova de la capacitat de resistència de Catalunya en unes circumstàncies dramàtiques.

Els primers intents de construir el país

Els dies 17, 18 i 19 de març de 1931 es va celebrar la Conferència d'Esquerres Catalanes, de la qual havia de néixer el partit que va dirigir la Generalitat republicana: Esquerra Republicana de Catalunya. El nou partit sorgia de la unió d'Estat Català, el Partit Republicà Català, el grup aixoplugat al voltant del setmanari L'Opinió i nombrosos centres comarcals del republicanisme català històric. Francesc Macià fou proclamat president del partit.

El 14 d'abril, Macià, des del balcó de la Generalitat, i poc després que Companys hagués proclamat la República des de la balconada de l'Ajuntament de Barcelona, instituí la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques. Era un gest agosarat. Tres dies després d'aquesta proclamació, Macià hagué de retractar-se del seu gest i després de negociacions molt tenses amb el Govern provisional de la República, presidit per Niceto Alcalá Zamora, acceptà reconvertir la República Catalana en govern de la Generalitat de Catalunya. Senzillament, Macià havia fet una valoració adequada de la realitat política del moment. Sense la proclamació de la República Catalana, atesa la gasiveria del republicanisme espanyol, potser no hauria existit ni la Generalitat provisional ni l'autonomia de Catalunya. El 17 d'abril és una de les dates que reflecteixen el pragmatisme polític de Macià.

La victòria electoral del 12 d'abril i la proclamació de la República van obligar el partit de Macià a assumir el repte de governar tant en l'àmbit nacional com en una munió de municipis en els quals havia assolit la majoria, bé en solitari, bé en coalició amb altres forces republicanes. Això significà que a les dificultats pròpies per governar de qualsevol partit sense experiència prèvia i en ple període de vertebració interna –no podem oblidar que el seu procés constitutiu no es va tancar fins a la celebració del I Congrés Nacional, el febrer de 1932–, ERC va haver de sumar-hi dues dificultats afegides: primera, la inexistència, derivada del canvi de règim, d'un marc institucional ben definit i, segona, l'hostilitat del govern de Madrid, poc disposat a facilitar el ple exercici de l'autogovern català.

Nascuda oficialment el 17 d'abril de 1931, després dels acords a què van arribar els republicans espanyols i els seus homònims catalans, la Generalitat provisional va viure tres governs, tots ells amb predomini d'ERC però amb presència d'altres forces d'esquerra. El primer (del 28 d'abril al 28 de setembre de 1931) va esmerçar la major part dels seus esforços en l'elaboració i l'aprovació de l'Estatut de Núria i en els debats parlamentaris per a l'aprovació de la Constitució republicana; el segon (del 29 de desembre de 1931 al 2 d'octubre de 1932) va tenir com a eix de la seva actuació la defensa de l'Estatut a les Corts; i el tercer va ser de transició cap a la plenitud autonòmica assolida amb les eleccions al Parlament de Catalunya, celebrades el 20 de novembre de 1932. Tot plegat amb uns recursos econòmics escassos –fins l'aprovació de l'Estatut i l'inici dels traspassos gairebé els únics ingressos de la Generalitat provenien dels que havien controlat històricament les quatre diputacions provincials–, sense traspassos i en una permanent confrontació amb el govern espanyol respecte al contingut de l'Estatut.

La labor més sòlida realitzada durant aquesta etapa per ERC –que va comptar amb la col·laboració de la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Catalanista Republicà– és la que fa referència a la política cultural i, de manera especial, a l'ensenyament. I és que, en l'àmbit del progrés cultural, la Generalitat va posar en funcionament un conjunt d'iniciatives per acabar amb l'endèmic analfabetisme. El conseller de Cultura durant gran part del període republicà va ser Ventura Gassol, llevat del període de suspensió de l'Estatut. El desembre de 1936 la titularitat de la Conselleria va passar a Antoni M. Sbert i, després dels Fets de Maig de 1937, a mans de Carles Pi i Sunyer.

Per decret del 9 de juny de 1931, Ventura Gassol va fer realitat una peça cabdal per impulsar la catalanització de l'ensenyament a tots els nivells (primari, secundari, universitari i tècnic): el Consell de Cultura. Entre les realitzacions més brillants d'aquest Consell cal remarcar la creació del Comitè de la Llengua, la de l'Escola Normal de la Generalitat, la de l'Institut-Escola i la de la Universitat Autònoma, el primer rector de la qual va ser Jaume Serra i Húnter. Aquestes institucions no foren només pantalles per a la galeria, sinó que foren realitzacions modèliques i molt innovadores des d'un punt de vista pedagògic.

Un altre vessant de l'obra cultural de la Generalitat va ser la potenciació de les publicacions, la creació o revitalització de premis literaris o el suport a l'Institut d'Estudis Catalans. Tota aquesta labor tenia una meta fonamental: fer de la cultura catalana una cultura plenament normal, enllaçant i superant la feina feta per la Mancomunitat en aquest terreny.

Una altra qüestió que va preocupar de manera immediata el govern català fou la divisió territorial de Catalunya. D'acord amb aquest objectiu es va crear una ponència, l'octubre de 1931, integrada per personalitats expertes en qüestions geogràfiques i històriques i presidida per Pau Vila. L'informe de la ponència es va publicar a mitjan 1933, però els Fets d'Octubre de l'any següent van obligar a ajornar el tema i la divisió territorial no es va tornar a abordar i no es va resoldre fins després de les eleccions del Front d'Esquerres, celebrades el 16 de febrer de 1936.

La plenitud autonòmica i els seus límits

Amb la promulgació de l'Estatut i la constitució del Parlament, els diferents governs de la Generalitat van tenir al seu abast els mitjans per canviar les estructures polítiques, econòmiques, socials i culturals del país. L'Estatut, tot i les seves limitacions (fou aprovat per les Corts el 9 de setembre de 1932, amb notables retallades respecte al primigeni Estatut de Núria), fou una eina política que va permetre assolir un poder polític real i desenvolupar una intensa activitat legislativa i de govern, malgrat les nombroses dificultats de tipus polític i econòmic i l'esclat de la Guerra Civil.

Coincidint amb l'aprovació del text estatutari, l'octubre de 1932 Macià féu l'anomenada Crida de Lleida, en una conjuntura difícil, atès que feia poques setmanes que les Corts espanyoles havien aprovat un aigualit Estatut. En aquesta disjuntiva Macià es va adonar de la necessitat d'arribar a una entesa entre totes les forces democràtiques i republicanes catalanes, raó per la qual farà una crida a tots els homes d'esquerra de Catalunya per constituir un gran partit català republicà. La Crida de Lleida va tenir una àmplia incidència en els sectors polítics a què anava adreçada i prestigioses personalitats polítiques catalanes van decidir ingressar a l'ERC. Macià volia fer de l'Esquerra un partit de bases més àmplies que no ho era i que comprengués tot el catalanisme republicà.

Després de l'aprovació de l'Estatut, Macià passà a presidir una Generalitat que deixava de ser provisional però amb un govern que encara ho era. Les eleccions de novembre de 1932, per constituir el Parlament de Catalunya, atorgaren la majoria absoluta a l'ERC (57 escons sobre un total de 85), i Macià fou escollit simultàniament diputat per Barcelona i per Lleida, i optà per aquesta segona representació (a les eleccions generals de novembre de 1933 serà elegit novament per Barcelona, en una data ja propera a la seva defunció, sense que arribi a prendre possessió del càrrec). El 14 de desembre de 1932 era escollit president de la Generalitat i el dia 19 nomenava el primer Consell, compost íntegrament per consellers d'ERC. Lluís Companys fou escollit president del Parlament.

Constituït el Parlament de Catalunya el desembre de 1932, es posarà en marxa la maquinària per a dotar el país de la legislació adequada en virtut de les competències atorgades a l'Estatut i, sobretot, dels compromisos contrets pel nacionalisme d'esquerres.

El nou conseller en cap, Joan Lluhí i Vallescà, va plantejar com a objectius prioritaris l'elaboració d'una sèrie de lleis bàsiques per al ple desenvolupament de l'autonomia i per satisfer les necessitats que la societat tenia plantejades (cal recordar, però, que en matèria de legislació social la Generalitat no tenia capacitat legislativa, sinó tan sols executiva): Llei de pressupostos, Estatut interior, Llei municipal, Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Llei electoral, Codi civil, Llei d'assistència social, Llei agrària i Llei per a la creació d'una Banca Oficial de la Generalitat. També va posar especial èmfasi en el foment d'una política cultural encaminada a aixecar el nivell cultural, tècnic i humà de la societat catalana.

Una part d'aquests objectius no van passar de les meres bones intencions, per causes externes al partit, però també en part pels problemes interns que arrossegava ERC ja des de la seva fundació i que la celebració del I Congrés Nacional no havia solucionat. I, malauradament, la consolidació com a partit hegemònic amb la victòria a les eleccions legislatives catalanes tampoc no va ajudar a fer-los desaparèixer. Al contrari, les contradiccions internes van créixer a partir de 1932. Ara ERC podia governar en el sí d'un marc institucional més sòlid, però governar exigia tenir un projecte polític ben definit i ERC no el tenia del tot. I no el tenia perquè més que un partit era un front interclassista, en el qual coexistien projectes polítics que podien ser contradictoris: els nacionalistes radicals d'Estat Català, els integrants del grup de L'Opinió o els obreristes més proclius a una entesa amb una CNT cada cop més controlada pels elements més radicals i menys pactistes. La primera i més explícita manifestació de les tensions internes d'ERC va ser la curta vida del govern Lluhí (del 19 de desembre de 1932 al 24 de gener de 1933). A més, la situació del grup de L'Opinió es va fer tan insostenible que va desembocar en la seva sortida d'Esquerra i en la constitució del Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, l'octubre de 1933.

Després de la dimissió de Lluhí, Carles Pi i Sunyer va ser nomenat Conseller Delegat i de Finances, càrrec que va mantenir fins a primers d'octubre de 1933. D'aquesta etapa cal destacar l'aprovació, el maig de 1933, de l'Estatut interior de Catalunya, que establia les funcions i atribucions de cada un dels òrgans de la Generalitat (Parlament, Consell i Presidència). També cal fer esment de la creació de l'Institut contra l'Atur Forçós, de l'inici dels debats sobre la legislació agrària, que culminarien amb l'aprovació de la Llei de contractes de conreu l'any 1934 (l'Estatut reconeixia a la Generalitat capacitat legislativa i executiva sobre temes agraris) i, també, l'inici de la discussió parlamentària sobre la Llei municipal.

La labor del govern Pi i Sunyer, a banda dels problemes ja esmentats en el sí del partit, es va veure entorpida per un seguit de problemes externs: la lentitud dels traspassos de serveis (quan va començar la Guerra Civil encara no s'havien transferit a la Generalitat totes les competències que establia l'Estatut), la manca de recursos per fer front a les competències ja traspassades, les cada cop més tempestuoses relacions amb la CNT i la creixent agressivitat de la dreta catalana, poc disposada a acceptar les reformes que qüestionessin els seus privilegis tradicionals. Tot plegat va acabar provocant la caiguda del govern Pi i Sunyer i la formació d'un de nou encapçalat per Miquel Santaló. La vida d'aquest executiu va ser molt breu: la mort de Francesc Macià, el 25 de desembre de 1933, va precipitar l'elecció d'un nou president de la Generalitat –Lluís Companys– i la constitució d'un nou Consell, el 3 de gener de 1934. Però aquesta vegada, apresa la lliçó del que havia passat poc abans –la desunió de les esquerres havia permès a les dretes guanyar les eleccions legislatives de novembre de 1933–, tornava a ser un Consell de coalició (ERC, Acció Catalana Republicana i Unió Socialista de Catalunya). No obstant, d'ara endavant la Generalitat hauria d'actuar dintre d'un context general espanyol cada cop més hostil a l'autonomia de Catalunya, hostilitat que es va traduir en la pujada de to dels conflictes entre autoritats centrals i autoritats catalanes, especialment pel que fa a la discussió de la controvertida Llei de contractes de conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya l'11 d’abril de 1934, declarada improcedent pel Tribunal de Garanties Constitucionals i restablerta, finalment, pel govern català, el 2 de març de 1936.

Durant els primers mesos de l'any 1934 quallaren les lleis més importants per a l'organització de la nova Catalunya. El traspàs dels serveis d'ordre públic, que permeté eliminar els governadors civils (11 de gener), donà lloc a la Junta de Seguretat de Catalunya, que coordinava les accions autonòmica i estatal en aquesta àrea. D'acord amb les previsions estatutàries, va quedar constituït el Tribunal de Cassació, amb jurisdicció sobre les matèries civils i administratives de competència autonòmica. En matèria educativa, la Generalitat prengué iniciatives que anaven més enllà de les transferències realitzades pel govern central. Un altre dels fronts de la política de la Generalitat fou l'organització territorial i la reforma del règim local, amb una llei municipal (aprovada el 5 de gener de 1934) que recollia les aspiracions del moviment municipalista.

En el període que va de la constitució del Parlament de Catalunya al 6 d'octubre de 1934, l'obra legislativa i de govern de la Generalitat es fonamentà en diversos textos cabdals, com ara: la legislació agrària, la Llei municipal, la Llei de Bases per a l'organització de la Sanitat i l'Assistència Social i la Llei de Coordinació i control sanitaris públics, que donarà com a resultat l'elaboració d'un dels millors mapes sanitaris que ha tingut Catalunya al llarg de la seva història.

Les esperances frustrades

Amb el triomf del Front d'Esquerres i un cop recuperada la normalitat estatutària, en aparença semblava que es podria retornar a la línia reformista que les forces antirepublicanes havien tallat entre el novembre de 1933 i el febrer de 1936. Però les dretes no estaven disposades a acceptar allò que les urnes havien decidit i des del mateix febrer van començar a conspirar contra el govern legal.

El govern de la Generalitat, remodelat el maig de 1936 i integrat ara exclusivament per homes d'ERC, va aconseguir accelerar el traspàs de serveis i treballar en un primer moment amb una certa normalitat. Aquesta normalitat es derivava, en gran part, de la situació d'ERC, que després dels Fets d'octubre i durant els mesos de suspensió de l'autonomia, havia viscut un procés de refundació: ara tenia un caràcter molt més homogeni i un perfil més adequat per materialitzar un programa més coherent. Malauradament, la guerra civil es va endur les esperances d'una transformació progressista i pacífica de la societat catalana i espanyola. No obstant això, però, i com a colofó final, convé recordar que el govern català continuà treballant fins al darrer moment per assolir els objectius que s'havia fixat. Lògicament, la guerra estroncà les esperances de desenvolupar plenament l'autogovern, però no va aturar del tot l'obra de govern de la Generalitat, tot i que durant el cruent i llarg conflicte civil, les realitzacions concretes es situaren en un pla distintiu de les accions de govern, com no podia ser d'altra forma. El control centralitzat dels proveïments, l'aprovisionament de la població civil a la rereguarda, l'adaptació de la xarxa hospitalària a les necessitats de guerra, la reubicació i noves línies d'habitatge (amb l'allau d'incautacions), la reconversió d'escoles per a adequar-les a les necessitats del moment (colònies infantils i de refugiats), l'assistència social, la modificació de les condicions de treball per adaptar-les a les feines més urgents, el pagament regular dels salaris (l'Oficina Reguladora) i la presa en consideració de les noves necessitats i dels nous serveis que van anar sorgint, seran prioritats del govern català durant tota la guerra.

Malauradament, la brutalitat del franquisme i la barbàrie del feixisme, destruiran d'una forma sistemàtica l'innovador i valent plantejament social i nacional bastit per la Generalitat de Catalunya al llarg de vuit anys que foren autènticament decisius per al nostre país.



1. Entre 1931 i 1939 la Generalitat de Catalunya s'estructurà en les següents Conselleries: Presidència; Agricultura; Economia; Governació; Justícia i Dret; Sanitat i Assistència Social; Treball i Obres Públiques; Finances; Ensenyament; Cultura; Proveïments, Comunicacions i Serveis Públics; i Defensa.

2. Macià presentà la seva candidatura simultàniament per Barcelona i per les Borges Blanques. Va obtenir l'escó en totes dues, si bé va renunciar al de Barcelona i optà per representar les Borges Blanques, un districte que es convertí a partir d'aleshores en el seu feu polític, ja que hi sortí diputat en les successives eleccions fins al 1923.

Santiago Izquierdo Ballester


 

Sumari