BIOGRAFIA

Francesc Macià i LLussà
(Vilanova i la Geltrú, 1859-Barcelona, 1933)


Naixement, carrera militar i matrimoni

Francesc Macià i Llussà va néixer el 21 d'octubre de 1859, a Vilanova i la Geltrú. Bona part de la seva trajectòria personal i política, però, anirà lligada a la capital de les Garrigues, les Borges Blanques, d'on, de fet, provenien tant el seu pare, Joan Macià i Artigas, com la seva mare, Maria Llussà i Segarra.

D'origen pagès, Joan Macià es dedicà al comerç de l'oli, producte que adquiria principalment a l'Albi i portava a vendre a Barcelona, a on el feia arribar per via marítima des de Vilanova, per eludir el pagament de l'arbitri de consums. El pare de Macià vivia amb la seva esposa i els seus set fills en aquesta localitat del Garraf, en una casa nova que s'havia fet construir. Donada la seva ideologia liberal progressista, Joan Macià havia contribuït a fundar el casino l'Artesà. Tanmateix, davant el creixent predomini de Tortosa que havia fet davallar el negoci, el liquidà un any abans de morir, el 1881, deixant a la família en una difícil situació econòmica

A Vilanova, el segon dels set fills del matrimoni, Francesc Macià, estudià les primeres lletres al col·legi del mestre Pau Mimó i Raventós, i l'ensenyament secundari al Col·legi Lliure de Segon Ensenyament, abans que el desembre de 1875 fos acceptat a l'Acadèmia Militar del Cos d'Enginyers de Guadalajara, una de les poques vies d'ascens social que s'oferien en aquesta època a un fadristern d'escassa fortuna com ell.

El seu currículum militar el defineix com un oficial competent, sense ascensos espectaculars ni nombroses condecoracions. Residí successivament a Barcelona, Madrid, Sevilla, Ceuta i Jaen, des d'on, ja capità d'enginyers, anà traslladat a Lleida com a cap de la comandància militar l'any 1887.

A la capital del Segre, Macià coneixerà Eugènia, filla d'Agapito Lamarca, extravagant arquitecte i enginyer, propietari rural i un dels caps del partit liberal lleidatà. Es casaran l'any 1888 i del matrimoni naixeran tres fills: Joan, Eugènia i Maria.

Dedicat fonamentalment a obres de construcció, com la direcció de l'edificació dels pavellons d’oficials a la Seu d'Urgell, el ferrocarril de la Noguera Pallaresa o el traçat de la carretera de la Seu d'Urgell a Andorra, entre d'altres, sense conèixer gairebé l'ambient de caserna militar; la vida del futur president de la Generalitat es mourà a cavall entre una elegant residència a la ciutat, en la qual freqüentava el casino Principal fent tertúlia amb destacades personalitats polítiques del regionalisme i del republicanisme lleidatà com Romà Sol, Pere Mies, Magí Morera, Alfred Pereña o Humbert Torres; i la finca Vallmanya, heretada per Eugènia Lamarca i dirigida per Macià després de la mort del seu sogre.


Els fets del ¡Cu-Cut! i la Solidaritat Catalana: l'entrada de Macià a la política

En un clima d'excitació anticatalanista i d'indignació per una caricatura on es ridiculitzava l'exèrcit, publicada al periòdic regionalista d'humor ¡Cu-Cut!, el 25 de novembre de 1905, un nombrós grup d'oficials i sots-oficials assaltava els locals i cremava el mobiliari de la impremta i la redacció d'aquest setmanari humorístic, així com la redacció del portaveu de la Lliga Regionalista, La Veu de Catalunyas.

La negativa del ja tinent coronel Macià a donar suport a aquests coneguts incidents i la resposta del govern liberal de Moret aprovant la Llei de Jurisdiccions el mes de març de 1906, segons la qual es traslladava a la jurisdicció militar qualsevol ofensa a la unitat de la pàtria, posaran en contradicció la professió de Macià de militar al servei de l'exèrcit espanyol i les seves simpaties polítiques liberals i catalanistes.

Decantant-se finalment per aquesta darrera, Macià acceptarà la invitació a formar part de la candidatura de la Solidaritat Catalana, que sorgida per a fer front a aquesta llei estarà formada per un ampli ventall de formacions polítiques que anava des dels carlins fins a les forces republicanes no lerrouxistes, passant pels regionalistes amb el suport també de la Unió Catalanista.

L'èxit d'aquesta plataforma va ser esclatant a les eleccions a diputats del 21 d'abril del 1907, ocupant els candidats “solidaris” 41 dels 44 escons de diputats al Principat i la totalitat dels senadors en lliça. El ressò públic d'aquesta primera decisió política facilità que el militar civil, Francesc Macià, aconseguís els dos escons als quals optava.

L'animadversió de l'estament militar, amb un trasllat forçós a Santoña, i el silenci menyspreador del rei que es va negar a contestar una respectuosa carta de qui encara sentia envers el rei un deute de gratitud, el portaren a abandonar definitivament l'exèrcit. Amb gairebé quaranta-vuit anys, Macià entrava de ple a la política.


La radicalització política de Macià: de militant regionalista a dirigent separatista

Mantenint sempre una posició pròpia i independent, durant aquests primers anys de diputat, Macià estigué afiliat a la Lliga Regionalista. Però, els fets de la Setmana Tràgica, el juliol de 1909, que ensorraren la plataforma electoral de la Solidaritat, havien posat de manifest les diferències de Macià amb els regionalistes, amb els qui no compartia el suport donat a la repressió militar. Macià abandonà definitivament les files de la formació de Cambó el 1911.

D'aquesta manera, l'any 1912, trobem Macià a la presidència de la mesa de la Unió Catalanista a l'Assemblea de Tarragona, en el que constituïa el seu primer contacte amb el nacionalisme radical. Durant els mesos següents Macià s'apropa progressivament als sectors republicans organitzats dins la Unió Federal Nacionalista Republicana, sense trencar, tanmateix, la seva imatge de diputat nacionalista, ni, sobretot, la seva independència de criteri polític.

L'esmicolament de la UFNR per causa del seu apropament als lerrouxistes arran del Pacte de Sant Gervasi i la conformació de la Mancomunitat, presidida per Prat de la Riba, tindrien lloc al Principat pocs mesos abans que l'esclat de la Primera Guerra Mundial, l'estiu de 1914, suposi un aferrissat alineament polític amb cada un dels bàndols enfrontats i el convenciment que la victòria aliada havia de portar la caiguda de les monarquies més reaccionàries d'Europa i el deslliurament de les nacionalitats oprimides.

Mentrestant, enmig de nombrosos i fracassats intents paral·lels, amb un objectiu comú, cal destacar la iniciativa del president de la Unió Catalanista, el doctor Domènec Martí i Julià que, per mitjà d'un missatge pronunciat el 3 de gener de 1915, havia apostat per trencar el tradicional apoliticisme de l'entitat suprapartidària i omplir el buit esquerrà que havia deixat dins del catalanisme el fracàs de la UFNR.

L'esclerotització en què es trobava la vella carcassa de la Unió i les fortes reticències dels grups que la composaven seran impediments suficients per invalidar la que esdevindrà darrera iniciativa política del seu president, el qual moriria desmoralitzat i malalt, pocs mesos després, el 20 de juny de 1917. Quedaven, així, orfes, una sèrie de petits grups i joves militants socialitzats dintre la Unió Catalanista pel discurs del nacionalisme radical. Entre aquests grups destacava, per les seva capacitat organitzativa i de publicista d'aquest moviment encara en formació, Daniel Cardona. Atret cada vegada més per l'estratègia insurreccional irlandesa, el desembre de 1916, Cardona havia aconseguit estructurar ja un petit nucli d'acció entre alguns joves militants ultracatalanistes.

Macià, per la seva banda, desencantat dels resultats d'una activitat parlamentària a la qual havia dedicat durant aquests anys tots el seus esforços i convençut de la impossibilitat de la reforma de l'Estat, en ple debat sobre el pressupost militar, comunicà, el novembre de 1915, la decisió d'abandonar el Parlament, com un acte públic de censura del corrupte sistema polític espanyol. I a continuació acceptà l'oferiment de treballar com a corresponsal de guerra per al diari francòfil La Publicidad, i com a tal visità durant un any i mig el front de guerra.

Tot semblava indicar que el vell diputat nacionalista independent havia decidit deixar la política. Però, lluny d'abandonar, el seu retorn al Principat coincidirà amb els esdeveniments revolucionaris de 1917 i es farà evident el progressiu decantament de Francesc Macià cap a posicions més obertament separatistes. Així ho van explicar diversos testimonis directes de l'acte d’homenatge i reconeixement pels seus escrits periodístics tributat a Barcelona sota l'aixopluc orgànic de la Unió Catalanista. I desmarcant-se de la campanya autonomista encapçalada per la Lliga, defensarà ja el novembre de 1918, tant al Congrés de Diputats de Madrid com a Barcelona, l'opció separatista com a única via de resolució del plet nacional català.


Macià, líder del separatisme. Creació de la FDN i d'Estat Català

Com a resultat d'aquest procés de radicalització nacionalista, a finals d'aquest mateix any 1918 l'Avi llança al carrer el projecte de constitució d'un anomenat Partit Obrer Nacionalista Català que reivindica una “Catalunya lliure, liberal i democràtica, separada d’Espanya” per a configurar després la República Confederada d'Iberia, per convergir amb Daniel Cardona i els seus grups de joves ultracatalanistes que cerquen una figura pública coneguda per a encapçalar la seva estratègia político-militar a la irlandesa.

El resultat principal de la convergència d'interessos i posicions polítiques entre Macià i Cardona serà l'aparició el 20 de gener de 1919 de la Federació Democràtica Nacionalista, considerada com la primera organització política de la història de l’independentisme català.

En un regeneracionisme portat fins a les darreres conseqüències, el contingut separatista d'aquest primer programa de l'independentisme organitzat era el resultat de la incapacitat de tirar endavant al conjunt de l'Estat un projecte democratitzador del sistema polític, dins una indefinició del plantejament nacionalista que permetrà la convivència al seu interior d'independentistes purs amb militants que defensen propostes confederals, federals o simplement autonomistes.

Molt aviat, tanmateix, l'atur de la Canadenca i l'onada de vagues desfermada a Barcelona a partir del mes de febrer de 1919 deixarà en evidència el limitat abast polític i l'escassa penetració social d'aquest primer assaig d'independentisme organitzat. Relegat a un segon pla polític, la trajectòria de la FDN anirà a cavall de la contradicció entre l'estratègia de Daniel Cardona, partidari de donar primacia a la lluita paramilitar, i els impulsos de Macià, més favorables a la participació electoral i a reforçar un front nacionalista que inclogués, juntament amb els nacionalistes radicals, també els republicans federalistes.

Enmig d'aquestes contradiccions, la FDN va prendre part a les eleccions municipals de febrer de 1920. El fracàs a les urnes deixava clara la dificultat de compaginar la pràctica paramilitar i l'agitació al carrer amb una política que pogués atreure l'electorat, i quedava en evidència la manca de penetració d'aquesta primera plataforma orgànica de l'independentisme.

El desastre colonial espanyol a Annual, l'any 1921, resultarà decisiu per ajudar a superar el breu període letàrgic en què l'Avi estava sumit des del fracàs electoral de febrer de 1920. En aquesta difícil conjuntura per a la Restauració, davant de l'exigència de responsabilitats per la campanya africana, la resposta de Cambó entrant a participar des de l'agost de 1921 en el govern de Maura produirà l'escissió de la Joventut Nacionalista de la Lliga. I en un intent de recollir l'espai catalanista al marge de la formació regionalista, precipitarà la convocatòria, els dies 4, 5 i 6 de juny de 1922, d'una Conferència Nacional Catalana, de la qual sortirà una nova organització política amb el nom d'Acció Catalana.

Macià, que havia defensat davant la Conferència Nacional la necessitat de formar un govern provisional i un braç armat que defensés la crida a “la constitució de l'Estat Català”, veurà derrotada la seva tesi i es veurà abocat a la creació d'una alternativa pròpia, nascuda el 8 de juliol de 1922: Estat Català.

Concebuda strictu sensu no com a partit sinó com a plataforma cívico-militar, Francesc Macià s'incorporà formalment a Estat Català en representació partidària de la FDN. L'Avi restablia així la convergència estratègica amb les posicions de Daniel Cardona, nogensmenys, des d'un possibilisme que no abandonava la premissa de supeditar la separació de Catalunya respecte d'Espanya a la conformació posterior d'una confederació peninsular amb tots els pobles ibèrics.

I per tal de difondre el missatge polític de la nova formació separatista, durant els mesos següents, el futur president de la Generalitat desenvoluparà una important campanya propagandística organitzant tota una sèrie de mítings arreu de la geografia catalana, en col·laboració amb la xarxa d'associacions locals afins a Estat Català, participant també, l'estiu de 1923, dels contactes que faran possible la vertebració inicial d'una Triple Aliança entre els nacionalistes gallecs, catalans i bascos.


La dictadura de Primo de Rivera: el viatge a Moscou, el frustrat complot de Prats de Molló i la visita a Amèrica

El setembre de 1923, el governador militar de Barcelona, el general Miguel Primo de Rivera, utilitzant l'espantall del separatisme com a una de les seves principals justificacions, iniciava un període dictatorial que, paradoxalment, donarà un protagonisme temporal al moviment separatista encapçalat per Francesc Macià, que es veurà obligat a marxar a l'Estat francès, quinze dies desprès del cop d'estat.

L'agost de 1924 Daniel Cardona es veia també forçat a marxar a l'exili. La coincidència a l'Estat francès dels dos líders més importants del separatisme del moment no ajudarà a apaivagar les seves diferències sinó que portarà al seu definitiu trencament l'any 1925.

Des de la seva residència a Bois-Colombes, prop de París, a més de la preocupació per coordinar la lluita de l'interior, un dels principals problemes al qual haurà de fer front Francesc Macià serà la necessitat de diners, que la fortuna de la seva família no aconseguia pal·liar, per al manteniment de la costosa infrastructura dels exiliats, les seves publicacions i els proveïments bàsics per a muntar un exèrcit de voluntaris.

Fracassat un possible front bilateral amb Acció Catalana, l'Avi somià amb la formació d'una Lliga de Nacions Oprimides en versió revolucionaria i d'alliberament nacional. Però el 8 de gener de 1925, a París, podia signar només el Comitè d'Acció de la Lliure Aliança integrat també, juntament amb Estat Català, pels nacionalistes bascos i el representant de la CNT.

Mentrestant, Francesc Macià, en la recerca de fonts de finançament, llençava, el dia de Sant Jordi de 1925, l'emprèstit Pau Claris, per un valor superior als vint milions de pessetes, dirigit als catalans de l'interior i de l'exterior. I, intentant aprofitar l'apropament tàctic puntual amb les forces comunistes, aconseguí que el Comitè de la Lliure Aliança el comissionés per a anar a la Unió Soviètica. D'aquesta manera, feia cap a Moscou el 24 d'octubre de 1925 per tal d'aconseguir el suport del Komintern a una insurrecció armada a l'Estat espanyol o, almenys, el seu suport econòmic. El viatge serà un fracàs i, en lògica conseqüència, les relacions amb els comunistes es refredaran i la persistència de la manca de diners farà que, en la pràctica, l'Aliança Lliure es desfaci.

Impossibilitats tots els intents per tirar endavant un aixecament armat en contra de la dictadura, i fortament criticat pels seus detractors, Cardona, en primer lloc, decidí tirar endavant el que més tard serà conegut com a complot de Prats de Molló, el 4 de novembre de 1926, que, en realitat, es limitava a un projecte d'incursió militar al Principat fins a Olot.

Enmig del plet internacional entre el govern francès i el feixista italià, el sacrifici ritual i el gest a la desesperada de Macià esdevingué ràpidament èxit propagandístic i publicitari que ajudarà a engrandir encara més el carisma de l'Avi, fins a convertir-lo en el símbol de la lluita del poble català contra la dictadura primorriverista.

La sentència del judici celebrat a París, en la línia de la campanya publicitària endegada pel “quixot català”, fou molt suau i el portaria, finalment, a la capital belga, el novembre de 1927. A Brussel·les, Macià decidí acceptar la invitació, repetida per part dels catalans emigrats, de fer una visita a les comunitats americanes.

A començaments de gener de 1928, l'Avi arribava a Montevideo i després del seu periple per Argentina i Xile, no sense incidents, els dies 30 de setembre i 1 i 2 d'octubre era present a l'Assemblea Constituent del Separatisme Català de l'Havana, que tindrà com a principal resultat l'aprovació del Projecte de Constitució de la República Catalana.


Els darrers temps de la dictadura: la formació d'ERC i l'arribada de la República

Desprès d'un calorós acomiadament, amb una breu escala a Nova York, Francesc Macià retornava a Europa. No sense passar noves peripècies, com la prohibició d'entrada a Suïssa, a començament de novembre de 1928 era de retorn a Brussel·les.

Havien passat només onze mesos des de la seva marxa a Amèrica, però la situació política havia variat substancialment. La crisi de la dictadura de Primo de Rivera, que vivia els seus darrers mesos, ajudarà a que el protagonisme polític, perdut en els darrers temps, torni a l'interior. Així, Estat Català signava, l'agost de 1930, el transcendental Pacte de Sant Sebastià, com a conjunció de les forces antidinàstiques per a propiciar la caiguda de la monarquia i amb la garantia que un projecte d'estatut autònom sotmès al poble català s'aprovaria en unes Corts constituents espanyoles.

Fos per convicció pròpia o, com s'ha argüit també, per una perspectiva possibilista. L'Avi era conscient de la debilitat dels rengles separatistes i de que la perspectiva d'una República d'àmbit estatal era la reivindicació majoritària de l'oposició catalana. Així doncs, l'acceptació del Pacte de Sant Sebastià condicionarà decididament el tipus de relació institucional a establir entre el Principat i la resta de l'Estat durant el període republicà, tal com es podrà comprovar amb la marxa enrere que en compliment d'aquest pacte realitzarà Macià, el 17 d'abril de 1931, tres dies després de la proclamació de la República catalana.

Finalment, el 22 de febrer de 1931, Francesc Macià tornava al Principat i assistia a la Conferència d'Esquerres Catalanes que donaria origen el mes de març a l'Esquerra Republicana de Catalunya.

ERC, concreció de la vella aspiració d'unir en una mateixa formació a republicans i catalanistes d'esquerra, naixia, més que no pas com un partit tancat i ideològicament homogeneïtzat –bona part de l'èxit de la seva síntesi provenia d’aquest fet–, recordant la formació mare de tot catalanisme, com havia estat la Unió Catalanista. Com és prou conegut, malgrat que les previsions apuntaven a una victòria del Partit Catalanista Republicà, fusió de l'Acció Catalana de Jaume Bofill i Mates i l'Acció Republicana d'Antoni Rovira i Virgili, l'Esquerra en coalició amb la USC trencà tots els pronòstics i aconseguí una aclaparadora victòria a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931. Dos dies després, el 14 d'abril, Francesc Macià sortia al balcó de la Generalitat i proclamava la República Catalana.

El catalanisme republicà i d'esquerres aconseguia per primera vegada imposar-se al conservadorisme de la Lliga i era un home forjat fonamentalment com a cabdill del separatisme qui l'encapçalava: Francesc Macià i Llussà.


Fermí Rubiralta i Casas, historiador i doctor en Ciència Política



Bibliografia bàsica:

ALAVEDRA I SEGURAÑAS, Joan. Francesc Macià, el camí cap a la Presidència a la Generalitat (1859-1926). Curial. Barcelona, 1993.

ARRUFAT I ARRUFAT, Ramon. Macià. La trajectòria política d’una figura excepcional en un poble que ha perdut la fe. Fonoll. Juneda, 2007.

CRUELLS I PIFARRÉ, Manuel. Francesc Macià. Bruguera. Barcelona, 1971

JARDÍ, Enric. Francesc Macià, President de Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1981

ROIG I ROSICH, J.M. Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923). L'esfera dels llibres. Barcelona, 2006.

RUBIRALTA CASAS, Fermí. Una història de l'independentisme polític català. De Francesc Macià a Josep Lluís Carod-Rovira. Pagès editors. Lleida, 2004.

UCELAY DA CAL, Enric. Francesc Macià. Una vida en imatges. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1984.

 

Sumari