ENTREVISTA  

 
Entrevista amb Josep Maria Forn
Àngel Ramos

Vostè té una dilatada experiència en el món del cinema, on, a més a més, ha tocat totes les tecles possibles. El cinema català no acaba d'arrencar del tot. On rau el problema, en una indústria esquifida o en un problema de creativitat?

La pregunta és molt àmplia. Quan jo vaig començar aquí hi havia una indústria. Després de la guerra, a Catalunya hi quedava una indústria que el franquisme s'havia anat emportant deliberadament cap a Madrid. Jo he sentit, no m'ho ha explicat ningú, he sentit dir: "Los catalanes ya tienen muchas industrias. La del cine será una industria madrileña". Això ho deien al ministeri de Madrid que llavors era de Información y Turismo. I lentament es van anar emportant aquesta indústria. Aquí hi havia cinc estudis: Kinefon, Orfea, Trilla, Diagonal, Lepanto... i aquesta indústria es va anar apagant. Però hi ha un amor dels catalans cap al cinema que fa que revisqui. I després que aquesta indústria s'hagués enfonsat, de cop i volta va renéixer en forma d'empresa Bálcazar. Malgrat tot, el cinema ha sobreviscut i en aquests últims anys hi ha una certa, no paritat, perquè Madrid representa el setanta o setanta-cinc per cent de la producció espanyola, però sí presència significativa. En canvi, en quant a producció audiovisual, han aparegut fenòmens com Gestmusic. En el camp del cinema, també s'hi donen dos fenòmens com Filmax, que fa pel·lícules de terror, de gènere, que diuen que funcionen comercialment, i després Mediapro, sobre el qual no m'atreveixo a pronunciar-me perquè no sé com acabarà. Si no té al darrere un gran poder, jo no sé si podrà aguantar. Cinematogràficament parlant, les aventures d'en Roures no li van bé econòmicament. Salvador, que és una pel·lícula ben feta té pèrdues. Ara, dins el conjunt del que és Mediapro suposo que es poden permetre aquestes pèrdues i les que siguin perquè al voltant d'això hi ha tota una operació de prestigi.

Tornant a la pregunta, aquí hi ha hagut sempre no només qualitat sinó afany pel cinema. El que passa és que la indústria és molt precària i, sobretot, hi ha un problema d'identitat. No podem fer cinema més que per una comunitat de set milions, de la qual el cinquanta per cent es nega a veure cinema en català. Aleshores, què es fa? Doncs el mateix cinema a Catalunya que a Madrid, perquè el cinema espanyol també té problemes, té els mateixos problemes perquè la gent ha deixat d'anar al cinema. Això t'ho diuen tots els exhibidors. I d'altra banda, les televisions han deixat de comprar cinema. Jo rebo mensualment les llistes de l'audiència de la televisió. Sempre hi havia tres o quatre pel·lícules entre els programes més vistos. Ara, cap ni una. La primera surt cap al número vuitanta perquè l'audiència televisiva s'ha fraccionat. A més a més, els costos s'han encarit i no hi ha manera de sortir-nos-en.

Entre els càrrecs que vostè ha tingut hi ha el de director general de cinematografia. En guarda un mal record. Ens pot explicar per què?

Jo vaig formar part del Consell de Cultura que va organitzar en Rigol. Aquella va ser una de les ocasions perdudes, malauradament, per la cultura catalana. Aquell consell, si hagués funcionat, hagués pogut donar molt de joc. Hi havia des de Vázquez Montalban fins a Gil de Biedma, passant per en Xavier Bru de Sala, en Josep Maria Ainaud de Lasarte, gent de Convergència, d'Esquerra... L'impulsor era en Jaume Lorés, cunyat d'en Pasqual Maragall i home molt crític amb el pujolisme. Aquell Consell se'l van carregar per raons polítiques, perquè potenciava molt en Rigol, i va ser un desastre. Després va venir un conseller nou, en Joaquim Ferrer, un home que procedia del Reagrupament i que, suposo que per consell d'en Pujol, volia fer alguna cosa pel cinema. En Quim Ferrer em va preguntar si podia comptar amb mi. Vaig estar dubtant, vaig consultar-ho amb en Rigol que em va recomanar que ho acceptés, i vaig intentar fer des de dins la part de cinema que s'havia proposat el Consell de Cultura. Des del primer moment els qui es van posar en contra meu van ser els meus companys de professió. Vaig ser nomenat sotsdirector, perquè en aquell moment hi havia un acord parlamentari segons el qual no es podien crear més direccions generals noves. Estava a les ordres d'en Maluquer, que no em va rebre bé perquè va considerar que el meu nomenament li treia part de les seves atribucions. Es va crear el Col·legi de directors, a iniciativa d'en Bigas Luna i d'en Bellmunt, i van començar a fer-me la vida impossible. El mateix dia que jo prenia possessió del nou càrrec a la premsa hi sortia una notícia que anunciava un Pla de cinema que era un pla acordat per aquesta gent amb el director general... L'únic que em va ajudar fou en Pujol. En Ferrer, en canvi, anava contemporitzant. I a més hi havia el problema dels diners, no n'hi havia. Llavors em vaig trobar amb una cosa molt curiosa. Al cap de poc temps deien de mi que era d'en Prenafeta... Jo no sóc de ningú, jo sóc independent, l'únic carnet que havia tingut era el socialista quan el PSC era el PSC Congrés. A la Generalitat hi havia dues faccions: la facció Prenafeta i la facció Roca. Jo no vaig fer res, però es veu que en Prenafeta va prendre partit a favor meu. A en Prenafeta li agradava molt el cinema. De fet, les partides que vaig aconseguir per al cinema van ser gràcies a les gestions d'en Prenafeta.

A més, hi havia una qüestió més de fons, a Convergència l'única cosa que els interessava era que en Marlon Brando parlés en català. Jo crec que tota la política de doblatges de la Generalitat ha estat una política equivocada i que ha donat un resultat totalment contrari al previst. Ha intentat pactar amb les majors americanes i el resultat és que aquestes agafen els diners de la Generalitat, tiren, per exemple, seixanta còpies i en fan cinc en català que s'exhibeixen en sales molt desavinents que impedeixen unes bones recaptacions. En el seu moment li vaig dir a en Miquel Reniu que es creés una distribuïdora i adquirís els drets de pel·lícules comercials per Catalunya i que la gent hi aniria encara que només s'exhibís en català.

Sociològicament s'està produint un canvi en el consum de cinema...

Ha canviat radicalment. Ha arribat un moment que hi ha un percentatge molt alt de gent que no va mai al cinema. Ara bé, de cinema se'n consumeix. Se'n consumeix molt poc a les sales, però molt als DVD i als home cinema. Tothom veu cinema a casa seva i tothom va a un videoclub. I després hi ha les televisions. Però això, en canvi, no arriba a la indústria. Ja hi va haver una crisi ara fa uns vint anys on van desaparèixer els cinemes grans. Ara, pràcticament no en queda cap. L'últim que hi havia, l'Urgell, també tanca. Però ara no se salven ni les minisales. És evident que hi ha una baixada d'espectadors impressionant. Què fan, doncs, els americans? Vénen aquí, fan quatre-centes còpies, fan una campanya brutal, i amb aquestes quatre-centes còpies, el primer cap de setmana, poden fer dos milions d'euros. La gent, tot i que s'està allunyant del cinema nord-americà, segueix consumint cinema nord-americà gràcies a aquestes fastuoses campanyes.

Què és això de la digitalització del cinema?

Vol dir que els films no es passarien en pel·lícula sinó en digital. L'única cosa que passa és que la reconversió de les cabines de les sales és molt cara. Això es podria fer, i amb una sola còpia emesa des de Los Ángeles que es podria passar simultàniament a cinquanta mil sales de cinema de tot el món. De moment s'aplicarà un sistema semblant al dels DVD. Això acabarà per imposar-se.

Insistint en el tema del decalatge entre el cinema nord-americà i l'europeu, per què és tan desproporcionat l'un en relació amb l'altre?

El mercat mundial està absolutament dominat pels americans. Aquí no només tenen les distribuïdores potents (UIP, Warner) sinó que també tenen les grans cadenes de cinema. Afortunadament encara queden escletxes. Ells fan cinema per a tot el món, descafeïnat, un cinema d'efectes especials que sembla ser que agrada a la joventut. Hi hauria un públic potencial per al cinema alemany, per al cinema francès, per al català... però és molt difícil de trobar. Aquí a Barcelona només el trobem al Verdi i alguna vegada als Yelmo, Renoir, etc.

Repassant el llibre d’Àngel Quintana dedicat a la seva cinematografia hi he vist que vostè va fer una adaptació de la novel·la de Manuel de Pedrolo, M'enterro en els fonaments, com se li va acudir?

Va ser la bogeria més gran que he fet en la meva vida. Jo acabava de tenir un èxit important que era La piel quemada i llavors vaig llegir la novel·la i m'hi vaig posar. Tenia un soci que em seguia, en Tusell, i en presentar-la a censura me la van prohibir moltes vegades. Estava a punt de deixar-ho córrer, i de sobte, un individu, creient-se fer-me un favor, em va fotre. Era el sotsdirector general de cinematografia que havia vist La piel quemada i li havia agradat, es va posar en contacte amb mi i li vaig explicar que el meu guió havia estat prohibit per la censura tres vegades. La qüestió és que em va dir que la pel·lícula passaria i la va autoritzar amb alguns petits canvis. Jo en aquell moment estava en un moment d'eufòria i pensava que tot era possible, i a més començava una certa obertura amb en Fraga. Quan la pel·lícula estava acabada va anar a censura i just el mateix dia, mira si és mala sort, el sotsdirector general que l'havia autoritzat va ser cessat, i el que va passar és que la pel'lícula va ser prohibida vint-i-quatre vegades i només es va poder estrenar mort en Franco. Llavors havia perdut actualitat. I a més, aquí, el PSUC es va posar en contra de la pel·lícula perquè el personatge central és un antiheroi i deien que havia convertit un comunista en un antiheroi. I, això ho havia parlat amb en Pedrolo, el protagonista era un anarquista. Sí que és veritat, i això és culpa meva, jo vaig fer que el protagonista llegís Marcusse. En resum, en plena transició, el PSUC se m'hi va posar en contra. La pel·lícula, a més, té defectes. Jo vaig fer so directe i el so directe no em va quedar gaire bé. Però té virtuts com, per exemple, haver estat concebuda en plena dictadura.

Tant La piel quemada com La respuesta són dos intents d'aproximació a la realitat catalana. Aquesta ha estat una de les constants en la seva cinematografia.

En allò que he pogut, sí. Quan jo surto de la direcció general, amb una mà al davant i una altra al darrera, necessito feina, i m'ofereixen Ho sap el ministre?, una comèdia que, malgrat tot, també és un intent d'aproximació a la realitat. A la realitat del fabricant català que fa negocis a Madrid. Amb la particularitat que en aquell moment al ministeri de l'exèrcit hi ha un director general, que és el que fa negocis bruts, que també hi havia estat en la clandestinitat. És una pel·lícula menor amb coses molt gracioses. Tant a en Pujol com a en Xavier Rubert de Ventós els va agradar molt. També a Sub iudice hi ha una aproximació a la realitat. Els nous personatges de Sub iudice , una advocadessa que intenta ser íntegra, un broker que l'únic que vol és guanyar peles i deixar-se de punyetes, una assistenta social amb consciència de classe, un escriptor marginat, un polític... A més, abordo una problemàtica que aleshores no havia tocat ningú: la pederàstia.

Director de cinema i també productor, vostè va produir La ciutat cremada d'Antoni Ribas, recentment traspassat.

La ciutat cremada es va començar a plantejar amb motiu del setanta-cinquè aniversari del Barça. Les peles d'aquesta pel·lícula eren de Banca Catalana Deu milions de pressupost, però aquell guió no es podia fer amb aquells diners. Jo li vaig dir a en Pujol que me n'anava i llavors en Pujol va dir que si jo me n'anava, s'acabava la pel·lícula. En Ribas va insistir perquè no marxés. Vam anar retallant perquè el guió era incommensurable, però amb tot la pel·lícula va durar dues hores i mitja.

Com que després l'Antoni Ribas es va quedar sol, perquè ens vam barallar, va fer Victòria i li van sortir tres pel·lícules de dues hores cadascuna.

Amb La ciutat cremada va tenir la sort que vam contractar un operador molt bo de Madrid, en Teo Escamilla, que es va adonar que a l'Antonio la pel·lícula se li anava de les mans, i de fet fou ell qui va acabar dirigint la pel·lícula juntament amb en Miquel Sanz, el guionista. I entre en Teo Escamilla, en Sanz i en Massagué, el director artístic, van fer la pel·lícula. Jo ajudava en el que podia des de la producció. I a més la pel·lícula va arribar en el moment just. Va ser un èxit comercial i això va fer que en Ribas es cregués un geni i s'animés a muntar Victòria i acabés com ha acabat.

La ciutat cremada tenia algunes virtuts. Reflectia molt bé una determinada classe social catalana. El paper d'en Garsaball és molt definitori del burgès català. El mateix ambient de la Setmana Tràgica on es diu molt clarament que la Lliga va fer figa i va deixar els obrers sols amb el desenllaç tràgic de l'assassinat d'en Ferrer i Guàrdia.

Companys procés a Catalunya també fou un gran èxit de públic.

També. Va tenir molt de ressò. Per fer el guió d'en Companys vaig parlar amb molta gent que havien conegut en Companys. Només hi va haver dues persones que mai no van voler parlar amb mi. Una, és molt lògic, va ser en Serrano Suñer, ni va contestar. I és lògic, perquè ell és qui el va fer matar. I l'altre, en Tarradellas. En aquell moment corria la brama que la denúncia d'en Companys i la seva detenció la va propiciar en Tarradellas. Un personatge que surt a la pel·lícula, el policia espanyol que està a l'ambaixada espanyola de París, era nebot de la passionària de la dreta, la Urraca Pastor. De Madrid va sortir una llista amb mil noms per tal que la Gestapo els detingués. I aquest va ser l'encarregat d'agafar tota la gent que estava sota el règim de Vichy. Aquesta Urraca va detenir en Tarradellas, el va interrogar dos o tres dies, el va deixar en llibertat i va sortir d'allà, va travessar tot França, se'n va anar a la Bretanya i va detenir en Companys. Quina és la conclusió? Hi ha gent que opina que en Tarradellas va denunciar en Companys. Jo vaig viure en la clandestinitat drames impressionants perquè quan et torturen... Hi havia gent que sortia de la Via Laietana i trucava per dir a companys que els havia denunciat perquè no havia pogut aguantar. O sigui, que si en Tarradellas el va denunciar, tampoc em sembla tan greu.

Després de Companys, procés a Catalunya es podria dir que El coronel Macià era d'alguna manera inevitable?

És molt diferent. El que passa és que Companys era, i segueix sent encara, un polític amagat. En segons quins llocs no se'n pot parlar perquè de seguida se't posen en contra. En canvi, en Macià, que va ser un mite en vida, mentre que en Companys era un polític controvertit per la dreta i per l'esquerra. Macià és la icona de Catalunya del segle XX, se'n parla però gairebé ningú no ha aprofundit en Macià. En aquest sentit la pel·lícula ja ha acomplert una missió, que acabarà d'acomplir quan es passi per la televisió i la vegin unes set-centes mil persones. Just en el moment que estem hem d'acostar-nos a Macià, què representava Macià, com era Macià... Ja sé que Macià té connotacions que ara ja no serveixen, però apropar-se a l'esperit de Macià és una cosa que com a país hauríem de fer.

Vostè ha dipositat moltes il·lusions en aquesta pel·lícula, hi ha dedicat molt de temps, ha comentat que possiblement per raons d'edat serà la seva última pel·lícula, n'està satisfet del resultat final?

Malgrat tot, sí. La pel·lícula m'ha donat, i em segueix donant, disgustos i satisfaccions. Però malgrat tot, estic content d'haver-la fet, i si ara hagués de tornar a començar, tornaria a començar. És més, he pensat en la seva continuació.

L'explotació comercial de la pel·lícula no s'ha acabat del tot. La pel·lícula va anar a Madrid...

Va anar-hi molt poc públic, a veure la pel·lícula, tot i que la roda de premsa va anar molt bé, molt brillant, però no van anar-hi els grans diaris. El País va fer-ne una crítica molt sui generis, a mi se'm va carregar com a director de cinema, però en canvi va deixar bé la pel·lícula. També vam tenir una entrevista molt maca amb l'Abel, la Molly i jo, a RNE, perquè em vaig trobar amb una locutora que havia vist i havia entès la pel·lícula.

També s'ha estrenat la pel·lícula a Euskadi, amb subtítols en eusquera. També ha anat a Alemanya, i TV3 ja l'ha passat, de fet ja l'havia previst per a l'onze de Setembre de 2007, però finalment va decidir de passar-la més endavant.

Vostè, per poder exhibir la pel·lícula, diu que va posar en marxa una estratègia de guerrilla. A què es refereix amb això?

Les grans cadenes, ni Cinesa, ni Filmax, no van voler exhibir-la. Però tampoc Lauren, que era el gran defensor del cinema català, el que ha aconseguit més diners de la Generalitat... Lauren va fer una suspensió de pagaments i el Departament de Cultura i Presidència van haver de posar-hi dos mil milions de pessetes perquè n'eren avaladors... Què passa? Quan tu dius que aquesta pel·lícula no té versió castellana, les distribuïdores no la volen. Filmax, al principi, sí que la volia distribuir. Però n'hagués fet vuitanta còpies, les passarien un cap de setmana i al cap de vuit dies hagués desaparegut de la cartellera. Aquesta és una pel·lícula que no ve amb una gran promoció, la promoció ha estat el boca-orellla. Vam començar per Mollerussa, les Borges Blanques, Lleida i Girona. I quan va arribar a Barcelona ja se n'havia parlat. Aquí vam caure de peus i vam tenir la gran sort de l'èxit de l'Aribau. La nit de l'estrena va marcar la vida de la pel·lícula que va ser-hi onze setmanes. A més dels qui han passat per taquilla, més del doble l'hauran vista en DVD.

L'administració s'ha portat bé amb la pel·lícula?

No. Però què vols que et digui? L'administració no s'atreveix a moure's d'allò que hi ha establert. Aquesta pel·lícula penso que requeria un plus de l'administració, que no l'ha tingut.

Vostè ha comentat aquests dies la similitud entre allò que explica la pel·lícula i la més immediata actualitat política del país...

Moltíssim. Jo vaig fent cinefòrums. Si es fa una convocatòria oberta normalment ens ve un públic gran. Però a la Universitat de Tarragona i a l'Autònoma de Barcelona hi havia un públic jove i en el col·loqui tothom hi veia les similituds. Jo penso que les eleccions del març i la sentència del Tribunal Constitucional determinaran moltes coses. Ens trobem en un moment d'una certa confusió.

Creu que la seva pel·lícula pot ser útil per explicar Macià als alumnes?

Jo crec que sí. A més, tenim un llibre que facilitem a les escoles que pot ajudar els professors a fer entenedora la figura de Macià. A Lleida van passar la pel·lícula a vuit o nou escoles i va tenir molt bon resultat.

 

Sumari