RESSENYES

UCELAY DA CAL, Enric
Francesc Macià. Una vida en imatges. Generalitat de Catalunya.
Departament de la Presidència. Barcelona, 1984

Síntesi marcadament interpretativa sobre la figura de Macià. En el moment de la seva aparició suscità una viva polèmica. Malgrat que el gruix principal del volum es correspon efectivament al títol de l'obra i és un acurat recull gràfic sobre el personatge estudiat (això sí, amb uns suggestius comentaris de l'autor), fou el capítol inicial, L'evolució de la imatge de Macià, el que suscità la controvèrsia. La intenció rectora de l'obra es pot dir que era compartida per una bona part de la nova generació d'historiadors que havien aconseguit consolidar-se en el panorama historiogràfic català del moment.

Aquest grup heterogeni volia oferir una visió crítica dels personatges històrics més importants de la contemporaneïtat, enfront de les biografies hagiogràfiques anteriors, algunes de les quals tenien poc fonament historiogràfic. El mateix Ucelay va explicar aquest propòsit: “Contra aquesta simplificació, la primera cosa que cal tenir clara és que Macià no fou un il·luminat messiànic, ni l'expressió mística del sofriment de la pàtria catalana, sinó que fou un polític racional, sorgit d'uns medis socials determinats, amb una trajectòria complexa, però també explicable en termes racionals”.

Si bé amb un enunciat així podien estar-hi completament d'acord molts dels historiadors del període, posem per cas Albert Balcells o Anna Sallés (que havien publicat alguns articles en la direcció de contextualitzar històricament el personatge més enllà de les visions hagiogràfiques), aquests havien de diferir per força amb la manera com Ucelay aplicà aquest objectiu en el títol que ens ocupa. I més quan Ucelay inscrivia aquesta obra en un projecte més ampli, que explícitament volia aixecar acta de defunció del que ell mateix anomenava "nacionalisme català radical". Un objectiu que ja era evident en les dues tesis doctorals de l'autor: The Strategies of Separation and Revolution of Catalan Radical Nationalism (1919-1933) (Columbia University. Nova York, 1979) i El nacionalisme radical català i la resistència a la Dictadura de Primo de Rivera 1923-1931 (Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra, 1983). I que era també clarament perceptible en el seu llibre més important del moment La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l'etapa republicana (1931-1939), (La Magrana. Barcelona, 1982). Segons Ucelay, allò que havia caracteritzat el moviment que cristal·litzà políticament, el 1931, en Esquerra Republicana de Catalunya i institucionalment, en la Generalitat republicana, era el seu populisme, que permetia unir en un mateix moviment polític representants de la burgesia industrial, de la petita burgesia i quadres de les organitzacions obreres. I Macià fou el líder que encarnà aquesta conjunció política.

La clau interpretativa d'Ucelay estava molt influïda per la situació política de principis dels anys vuitanta. L'etapa del primer govern de Jordi Pujol a la Generalitat de Catalunya, que l'historiador considerava com un intent de reeditar el populisme de l'etapa republicana. Calia demostrar, doncs, les limitacions i el fracàs final del populisme dels anys trenta (malgrat el lideratge carismàtic de Macià) per evidenciar la inviabilitat del nou populisme dels anys vuitanta, dirigit per un altre líder carismàtic, Jordi Pujol.

Certament el presentisme i la forta ideologització de la interpretació feta aleshores per Ucelay allunyen l'obra d’una posició equànime i fan que algunes de les afirmacions fonamentals siguin difícils de sostenir a hores d'ara. Així mateix, el seu afany desmitificador envers Macià impedeix, de fet, evidenciar quins foren els fonaments del mite. Tanmateix es tracta d’una obra notable que cal tenir present a l’hora d’aprofundir en la figura de Macià i en el moment polític que va viure.

Xavier Ferré Trill


Sumari