RUTES

ELS FETS DE PRATS DE MOLLÓ

Per a poder exposar la situació del país quan es va produir aquesta acció, crec que és convenient poder fer una breu trajectòria sobre què va ser la dictadura, un petita biografia de Macià, des dels orígens fins a la data estudiada, i tot seguit una exposició dels fets que explicarem.


La dictadura de Primo de Rivera

Acabada la guerra europea a un bon nombre de països de l'est europeu i de l'Estat espanyol van creure que els havia arribat l'hora de convertir-se en un estat democràtic, fet que ben poques vegades s'aconseguí. Eren països amb poca indústria, amb una nul·la tradició liberal i, sobretot, amb uns camperols molt decebuts perquè des de feia temps desitjaven una reforma agrària que no havia estat aconseguida. En els nous i recent creats Estats hi havia una gran barreja d'ètnies i religions que tenien una greu dificultat per unir-se.

A l'Estat espanyol, la situació s'agreujava amb el problema del Marroc. Indret amb uns interessos econòmics en mans de molt pocs i on el militar només tenia la intenció de promocionar-se dins l'escala militar.

Al llarg del 1923 la premsa espanyola comentava la possibilitat d'un cop d'estat per part dels militars. De fet, el monarca, aquell estiu, ja tingué la intenció de designar un govern militar amb la complicitat d'algun polític.

A Barcelona la situació era més greu. S'havien produït diversos atemptats i s'havia patit una vaga de transport públic.

Quan el 13 de setembre hi hagué l'aixecament de Primo de Rivera, que llavors era el capità general de Catalunya, al principi va tenir el suport d'una bona part del govern, fins i tot van estar-hi d'acord intel·lectuals i personatges que el 1931 van participar de ple amb la República. Primo de Rivera, en les seves primeres proclames, indicava que no tenia cap experiència i que els seus mitjans eren tan senzills com ingenus.

Alfons XIII el va designar ministre únic, i amb aquesta fórmula creia assegurar el règim constitucional. Recordem que el monarca havia de ser jutjat pel desastre d'Annual, i amb el cop d'estat, un cop dissoltes les Corts, el judici va quedar en suspens.

Mentre els socialistes restaven a l'expectativa, hi havia pocs comunistes i anarquistes, fora dels que eren a la presó o bé a l'exili.

Els primers dies, Primo de Rivera assegurava que només estaria noranta dies al poder i que, un cop finalitzat el període, el mandat acabaria. Ell no es considerava un dictador i va definir el seu govern com una dictadura democràtica. El seu ideal era regenerar la vida política del país i per això el poble va acceptar, en principi, la seva actuació.

Tanmateix, Maria Cristina, la mare del rei, va dir al seu fill que aquesta acció seria la fi de la monarquia. I ho va encertar.

Primo de Rivera va decidir acabar amb el caciquisme i va dissoldre tots els ajuntaments i diputacions. Tots els càrrecs nous havien de ser supervisats per ell. Els governadors civils havien de ser tots militars i tindrien la missió d'investigar accions i personal dels antics ajuntaments. La corrupció va continuar. Sense èxit, s'intentà una reforma electoral, que fins i tot donava el vot a les dones, fet que no va passar fins a la 2a. República. Per aconseguir aquests canvis, va crear un nou partit, la Unión Patriótica. Ben aviat s'apuntaren al nou partit els antics cacics.

Qui acceptava realment Primo de Rivera? Antics seguidors de Maura, catòlics que no volien cap altra religió, tradicionalistes i conservadors, és a dir, un conjunt ben divers que no acceptava qualsevol acció que perjudiqués els seus interessos.

Quan els periodistes li demanaren a Primo de Rivera si el seu sistema tenia similitud amb Mussolini i amb el feixisme italià, va respondre que els seus exemples eren el Sometent i el General Prim. La dictadura no va desembocar en República, però sí que hi va ajudar.

En el cas concret de Catalunya, al principi no hi hagué oposició, fins i tot dirigents de la Lliga van donar suport a l'acció, és el cas de Puig i Cadafalch, Cambó va demostrar ser més caut i va demanar reserva i atenció.

Però l'alegria va durar poc. El 18 ja eren anul·lades de tot acte públic, la llengua i bandera catalanes. Les publicacions eren sancionades i repassades amb lupa. Els butlletins de les entitats havien de passar per la censura militar i es clausuraren entitats d'un pes específic com el F.C. Barcelona, l'Orfeó Català o els Pomells de Joventut, creats feia poc per Folch i Torres. Alfons Sala es convertí en el nou president de la Mancomunitat, que va ser dissolta poc després.

Les altes jerarquies de l'església catalana, com Vidal i Barraquer, i el clergat dels pobles i dels barris, que eren vigilats per membres de la Unión Patriótica, van tenir ben aviat topades amb el nou govern.

Acció Catalana, escissió de la Lliga Regionalista, envià un informe la Societat de Nacions.

Poc abans de l'aixecament militar, Macià va crear el partit polític Estat Català. Els seus components seran els protagonistes del relat d'avui. EI seu líder fou perseguit i obligat a marxar a l'exili, on mantingué contactes amb comunistes i anarquistes. Amb la seva actuació ben aviat es convertiria en el líder indiscutible de Catalunya.

A Galícia i al País Basc, la dictadura també tingué topades, però mai amb l'odi i la violència que hi hagué contra Catalunya.

En matèria militar, Primo de Rivera coneixia prou bé la situació del Marroc i la poca eficàcia dels militars en aquell territori. Primo de Rivera era partidari de la no intervenció però va canviar de postura ben aviat. Resultats negatius en els quals Primo hi tingué un paper important, agreujats per causes climatològiques i per l'acció d'Abd-el-Krim, propiciaren una aliança amb França, que permeté victòries contra els rifenys. Amb les accions propiciades per Primo de Rivera, el 1927, el problema marroquí s'acabà. Aquesta victòria va facilitar la continuació de la dictadura.

A nivell internacional, Primo de Rivera s'acostà a Amèrica Llatina i a Portugal, país on aquell any s'iniciava una dictadura. Amb pocs lligams diplomàtics amb França i i Anglaterra, s'acostà a la Itàlia de Mussolini.

Sense ser-ne directament el responsable, la situació econòmica, tant al país com a l'estranger, era bona. A l'estranger s'agreujà l'any 1929, l'any que a Barcelona i a Sevilla s'havien celebrat unes exposicions que donaren benestar al país.

Primo de Rivera creà un monopoli en matèria de petroli i controlà la xarxa telefònica. Aprofitant projectes encallats, tingué una bona actuació en matèria de política hidràulica També milloraren les carreteres i les línies fèrries.

El nombre de vagues i atemptats a l'estat va minvar, però van augmentar els empresonats per causa política i els exiliats, com Macià. Amb els anys, la bona relació entre la dictadura i el PSOE-UGT va anar minvant.

Des de mitjans de 1928 el règim dictatorial inicià la decadència. L'acció de Prats de Molló no va ser l'única acció contra el monarca i la dictadura. La situació s'agreujà amb la malaltia del dictador. Tot va ajuntar-se i acabà desembocant en la renúncia del poder, el 30 de gener de 1930, i la marxa de Primo de Rivera cap a París, on moriria pocs dies després de la seva arribada.


Francesc Macià

Tot seguit, repassarem la trajectòria de Macià, que acabarem el 1926, any de l'aixecament de Prats de Molló, motiu d'aquest estudi.

Francesc Macià i Llussà va néixer a Vilanova i la Geltrú el 21 d'octubre de 1859. Any d'esperances amb l'enderroc de muralles i el restabliment dels Jocs Florals, totes dues accions esdevingudes a Barcelona.

Per motius familiars Macià estava vinculat a Les Garrigues. Era de família acomodada que sempre visqué de forma austera i senzilla.

De molt jove va fer la carrera d'enginyer militar i va estudiar a Guadalajara. El seu desig és anar a Cuba, però és destinat a Madrid i a Barcelona. En aquesta població assoleix el càrrec de tinent de la secció de telègrafs, és enviat a Sevilla i a Lleida, on, amb vint-i-tres anys, és nomenat capità. A Lleida coneixerà la que esdevindrà la seva muller, Eugènia Lamarca, i que sempre li farà costat.

Un cop més no aconsegueix ser destinat a Cuba, tal com és el seu desig, tampoc té cap contacte amb grups catalanistes que desitjaven una entesa entre la colònia i la metròpoli. El seu càrrec li permet trepitjar Barcelona i comença a conèixer la problemàtica dels seus habitants.

De sobte, el 25 de novembre de 1905, un grup de militars, a Barcelona, assalten la redacció de La Veu de Catalunya i del ¡Cu-Cut!, per un acudit de Junceda inserit en aquesta darrera publicació i que els militars consideren ofensiu. Macià no troba correcta l'actuació dels militars i ha de dimitir. Els seus companys el consideren un traïdor, mentre que els catalans l'aclamen com a heroi.

Macià és proposat com a candidat d'una coalició coneguda com la Solidaritat Catalana, que aglutina un ventall molt variat de catalans que volen anul·lar el Partit Radical, encapçalat per Lerroux. Macià es presenta a les eleccions i resulta vencedor a Les Borges Blanques i a Barcelona.

Els militars, que no volen perdre Macià a les seves files, li proposen un càrrec, a Santoña, de molta més importància. Macià és rebel·la i trenca l'espasa. Malgrat aquest fet, sempre va ser respectuós amb l'exèrcit.

Sense poder participar amb l'exèrcit, poc després s'ha fet fonedís a la Solidaritat Catalana, aquella època ja se'l defineix com a Quixot.

El tornen a escollir a Les Borges Blanques, com a independent,. En aquella època ja és admirat pel poble i menyspreat pels polítics. Curiosament, la seva correspondència encara és en castellà.

Se'n va de corresponsal de guerra en començar la 1a. Guerra Mundial. Tanmateix, el 1917, assisteix, a Barcelona, a una reunió clandestina que tenen els parlamentaris per a reformar la Constitució. La reunió es dissol de forma violenta i Macià marxa a l'exili. Arribat a França rep la notícia què hi ha hagut detinguts. Seguint els ideals de Quixot, torna a casa nostra i es lliura per a la seva detenció.

Un cop alliberat, Macià torna a ser escollit diputat per Les Borges Blanques.

El 1919 s'oposà al projecte d'Estatut d'Autonomia proposat a Madrid per la Lliga, Macià el va considerar massa tímid. De fet, va creure que Madrid no en faria cap cas, tal com va passar.

Les idees de separació respecte de l'Estat espanyol ja feien petja en Macià. Els polítics catalans no entenien la seva postura, l'opinió dels diputats espanyols no és reproduïble.

A través d'una conferència dictada al CADCI, el 18 de juliol de 1922, creà el partit polític Estat Català. La idea de Macià en crear aquest partit no era fer política sinó controlar els polítics. Macià té contactes amb republicans de Tortosa i de Lleida per tal d'evitar el centralisme barceloní. EI 1923 formarà coalició electoral amb Acció Catalana, que s'ha fundat d'una escissió de la Lliga.

El juny de 1923, al setembre, Primo de Rivera dissol les Corts. Aquest fet va dur Macià a l'exili. Té seixanta-quatre anys i ja se'l coneix com l'Avi . Primer resideix al Rosselló, més tard, el govern francès l'obliga a residir a París, lluny de la nostra Catalunya.

Poc després farà el seu primer discurs a l'exili i té els primers contactes amb catalans d'Amèrica. Un grup de joves l'ha acompanyat a l'exili, un d'ells, Cardona, se'n separa tot dient que Macià actua sense tenir una ideologia concreta.

Macià intentà, sense èxit, fer les paus amb tots els seus antics seguidors.

A Barcelona, un grup col·loca un artefacte a la finestra del palau dels Maldà, al carrer del Pi, on s'hi feia una festa dedicada als monarques. Aquest grup intentà atemptar contra el tren de tornada d'Alfons XIII a Madrid. L'acció s'havia de realitzar al Garraf, el Complot del Garraf, tal com es diu l'acció, és avortat i tots els implicats foren empresonats. Un d'ells és un dels germans Badia, que patiran un atemptat mortal poc abans de l'inici de la guerra civil.

Cardona i els seus ja mai més s'uniren a Macià. Ell visità Moscou, on s'entrevistà amb Andreu Nin. Els dirigents soviètics no veuen clar un ajut només per a Catalunya. La premsa espanyola manipulada enganyava al públic tot indicant que Macià havia fet una declaració de fe comunista.

Macià intentà reunir un grup de joves amb la intenció d'envair l'Estat espanyol. Hi ha tres grups: un a París, un altre a Tolosa de Llenguadoc i l'altre a Perpinyà. S'envien uns nou-cents vint mil francs des dels casals americans per ajudar a Macià. Per les despeses de preparació, manteniment, armament i altres estris, necessiten uns cinquanta mil francs més que portarà galantment Eugènia Lamarca, fidel esposa de Macià, tal com es veu al film El coronel Macià.


El complot de Prats de Molló

Per desenvolupar aquest apartat he seguit les memòries de J. Carner Ribalta, indicades a la biografia.

Fracassat tot ajut des de la URSS i avortat l'aixecament propiciat pels militars a l'interior de l'Estat espanyol la nit de Sant Joan, Macià va creure que havia arribat l'hora d'anar a la conquesta de la llibertat de Catalunya. Feia temps que, per a recaptar diners, Macià havia emès un imprès amb el gloriós nom de Pau Claris, havia estat un fracàs. Ja hem comentat l'ajut d'Amèrica i de les finances personals de l'esposa de Macià.

La idea de Macià era entrar a Catalunya per Prats de Molló, a través del Coll d'Ares. Macià mai va tenir la idea de fer una invasió militar per provocar una guerra. Va creure que un cop fos a l'interior, el poble el seguiria i podria alliberar fàcilment el territori del jou del dictador.

L'acció, encara que sembli el contrari, es va preparar amb tota cura. La seva intenció era recollir els diferents grups de joves d'Estat Català escampats arreu de l'Estat francès. També des de l'interior de Catalunya es preparaven per ajudar quan el grup de Macià hagués travessat la frontera.

El grup clandestí d'Estat Català de l'interior de Catalunya estava dirigit pel doctor Jaume Aiguader, primer alcalde de Barcelona quan la proclamació de la República.

Els joves s'agrupaven en escamots, de divuit membres cadascun, i terços amb tres seccions. Les tres seccions de Barcelona mantenien contacte constant amb els grups residents a França.

Els de l'interior podien fer ben poca feina perquè eren coneguts i de seguida eren perseguits, en més d'una ocasió, per una pintada o per la col·locació d'una senyera estelada, que era del tot prohibida d'exhibir a les vies públiques. La policia practicà moltes detencions, coneixien molt bé qui donava suport, des de l'interior, a Macià.

Les tres seccions eren formades per estudiants. Una secció, la de l'institut, estava presidida pel fill del geògraf Pau Vila; la de l'Escola d'Enginyers estava presidida per Manuel Blasi; i una tercera, la de la Facultat de Medicina i de Farmàcia, per Broggi.

Mentrestant, es feien dipòsits d'armes, al mas de Can Bach, del municipi de Costoja, i al mas de l'Orri, prop de Sant Llorenç de Cerdans; els dos amagatalls eren a la Catalunya Nord. A la Catalunya interior es féu un nou amagatall en un bosc d'alzines.

En més d'una ocasió les armes eren canviades de lloc per evitar-ne “l'empresonament”.

A mesura que es tenien més diners es compraven armes al nord de França o a Bèlgica.

D'allà eren transportades, primer a París i poc després a prop de la frontera. També s'estava comprant l'equip del que seria l'exèrcit català. Aquest grup es reunia a l'oficina de París.

Aquest grup català ben aviat va fer pinya amb un altre grup d'italians, procedents de la Brigada Garibaldi. Els italians eren exiliats, com els catalans, que havien fugit de la Itàlia de Mussolini i, com veurem més endavant, van trair el grup català. Curiosament, el cap d'aquest grup italià, de cognom Garibaldi, era nét del famós Garibaldi del segle XIX. Havien lluitat a favor de França durant la Primera Guerra Mundial i tenien un entrenament que els patriotes catalans no tenien.

A prop de París tot era entrenar-se, mentre que el grup que hi havia prop de la frontera comprovava quina era la vigilància a l'altre costat dels Pirineus, Per a iniciar l'expedició es va cercar una data ben significativa, l'11 de setembre d'aquell 1926.

Juntament amb els italians eren uns cinc-cents homes, supervisats directament per en Macià i que formaven dos grups dirigits per Martí Vilanova i Josep Rovira. Un grup estaria concentrat a Prats de Molló i entraria pel Coll d'Ares, l'altre grup partiria pel Mas de l'Orri tot passant per Sant Llorenç de Cerdans.

Per fer la travessa per la muntanya s'havien buscat els indrets menys vigilats. Fontbernat, a les seves memòries, explica molt bé aquestes circumstàncies. Els dos grups es reunirien un cop travessada la frontera, en un indret ja convingut, prop d'Olot, amb la intenció d'entrar a la capital de la Garrotxa. Estaven convençuts que de seguida trobarien adeptes, fet que facilitaria la hissada de la bandera catalana i la proclamació de la República Catalana.

Si l'acció no s'aconseguia del tot podien refugiar-se a les Guilleries, indret que segles abans era refugi de bandolers i de carlins. Ville Denise, llogada feia temps, era la torreta destinada a quarter general. Pertanyia a la població de Prats de Molló, al peu de Coll d'Ares. S'havien fet provisions d'aliments, material sanitari i armes, però també de propaganda i proclames per anunciar els seus propòsits als habitants de les poblacions que anirien ocupant.

La idea era que la CNT donaria suport a l'acció i que, un cop iniciada l'acció, s'assaltaria la duana de Portbou. Els cenetistes havien de convocar una vaga general a Barcelona, però l'acció es retardà perquè mancava un carregament de municions procedent de Bèlgica.

Es fixà una nova data, el 4 de novembre, que fou comunicada a Barcelona. Arreu del territori hi havia gent assabentada i disposada a ajuntar-se al grup procedent de Prats de Molló.

Macià amb altres membres van sortir de París estant, el 29 d'octubre, tot dirigint-se cap a Prats de Molló. Al mateix tren, però ben separat dels primers, hi anava un altre grup amb la mateixa destinació i finalitat.

L'endemà Macià i Ventura Gassol havien arribat a Prats de Molló. Ben aviat anava arribant la resta de l'exèrcit, procedent de diversos indrets i amb diferents mitjans, i s'anaven distribuint en indrets prèviament estudiats. A l'hora de dictar proclames, Gassol fa un ferm costat a Macià. Recordem les proclames: “Via fora, catalans” i “Declaració d'independència”. Tots els participants es comprometen a fer un jurament de fidelitat abans d'iniciar l'acció.

Tot eren anades i vingudes, presses, Macià, a peu (era l'únic mitjà en aquella època), va voler pujar al Coll d'Ares, malgrat l'edat (seixanta-set anys), ho va fer content i amb energia.

El 2 de novembre s'iniciaren unes hores d'angoixa. No arribava, ni es tenia cap notícia, de l'enllaç que s'havia dirigit cap a Vilafranca de Conflent, amb la intenció de recollir trenta-quatre homes, procedents de París i de Bordeus. Aquest fet es repetí amb el grup que havia de trobar-se a Millars. Tampoc hi havia cap notícia d'aquells que s'havien de trobar al Mas Guillem, al peu del Canigó.

Macià i els reunits al quarter general estaven angoixats, i més a partir de la notícia que la tropa francesa havia rodejat l'estació de Perpinyà. Algú havia explicat a la policia francesa l'acció que volien realitzar els catalans.

S'envià un telegrama a París per tal que no fessin cap nova tramesa. Es decidí buidar el pis de Perpinyà per evitar escorcolls i requisa de documentació i armament per part dels gendarmes.

S'envià un telegrama a Barcelona, a González Alba, amb el lacònic, però prou entenedor missatge, "Madre enferma". De fet, González ja era prop de Camprodon per ajuntar-se a la columna procedent de Prats de Molló.

El dia 3, al matí, Abelard Tona, Enric Fontbernat i Jaume Vilaplana arriben a Ville Denise, procedents de Camprodon, on hi havia més guàrdies que de costum.

A la tarda es té notícia de nombroses detencions per part dels francesos. Seguint ordres de Macià, Fontbernat es dirigeix al Mas Guillem per indicar als que són allà que s'han de traslladar a Ville Denise, que encara sembla un amagatall segur.

A dos quarts de vuit del 4 de novembre, Ville Denise, més ben dit, els seus habitants són empresonats.

La policia espanyola mai va detectar cap moviment ni acció estranya. Els empresonats de Ville Denise no van oferir cap tipus de resistència. Macià, com a bon cavaller, se'n fa únic responsable per evitar detencions que no siguin la d'ell.

Curiosament els caps de la policia eren del Rosselló. En sentir que Macià i els seus eren catalans la seva actitud va canviar. Tanmateix, Macià, Gassol, Bordas, de la Cuesta i Carner Ribalta són duts a Perpinyà al Consell General de la Prefectura. Sembla ser que al principi França creia que era un complot d'Itàlia i Espanya contra la seva nació. Aquella nit els detinguts van ser duts a un hotel, amb un banquet inclòs per part del restaurant veí.

La resta dels empresonats van ser duts a Perpinyà, on es reuniren amb la resta de detinguts, van ser custodiats pels senegalesos. Macià visità aquest grup d'empresonats.

Han passat vuit dies, prenen declaració als detinguts i el govern francès decideix acusar-los de tinença d'armes i explosius, fet no permès a França.

Macià i vint-i-sis persones més són enviats a París per a ser jutjats, la resta són enviats a Bèlgica, on acullen els nostres patriotes com a herois.

L'arribada a París no pot ser més esperançadora, se'ls hi demanen autògrafs i que cantin els Segadors. Tota la premsa del país francès parla del fet i de Catalunya. El ressò va ser mundial, les penes no podien ser més lleus.

De fet, Catalunya havia estat coneguda arreu. Macià, sense proposar-s'ho, tingué una victòria encara molt més gran.

Poc després, tots els empresonats seran enviats a Bèlgica. D'allà es dirigiren a Amèrica, aquest fet podia ser motiu d'una nova ruta.


Curiositats

L'antic carrer de Pedralbes, durant la República, prengué el significatiu nom de Prats de Molló. Avui torna a dedicar-se a la població del Vallespir.

A Roc Boronat, seguidor de Macià a Prats de Molló, se li va voler dedicar el carrer dedicat a Santa Tecla, però la proposta no va prosperar.







Bibliografia
AINAUD DE LASARTE, Josep M. Macià. Col. Gent Nostra.
CARNER-RIBALTA, J. El complot de Prats de Molló. Ep. De la Història. Dalmau. Barcelona, 1987.
  Id. De Balaguer a Nova York passant per Moscou i Prats de Molló. Ed. Catalanes de París, 1972.
CRUELLS, Manuel. Francesc Macià, Bruguera. Barcelona, 1971.
FONTBERNAT, Josep. La Batalla de Prats de Molló. Proa. Barcelona.
  L'Esquella de la Torratxa. Exemplar publicat el 29 de desembre de 1933, als quatre dies de la mort de l'Avi.
JARDÍ, Enric. Francesc Macià, president de Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1981.
GASSOL, Ventura. Francesc Macià. Imp. Cochs.
  (L'editor va ser molts anys el president de la Fundació Francesc Macià.)
MASERAS, Alfons. Francesc Macià. Quaderns Blaus.
POBLET, Josep M. Els quatre presidents. Dopesa. Barcelona, 1979.
SARDÀ, Zeneida. F. Macià vist per la seva filla Maria, Destino. Barcelona, 1989.
  (Aquesta filla li va ser fidel més enllà de la mort, va morir amb més de cent anys).
SOLÉ SABATÉ, Josep M. (coordinador) Història de la Generalitat i els seus presidents. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2003.
UCELAY DE CAL, Enric. Macià i el seu temps. Diputació de Barcelona, 1988.
VILARRÚBIA-ESTRANY, Josep M. Catalunya i la seva història, La Busca. Barcelona, 1997.
  (Hi ha un capítol dedicat a Presidents de Catalunya).

Films i documentals
Francesc Macià, realitzat per la Generalitat de Catalunya.
Fets de Prats de Molló, col. Retalls de la Televisió d’Esplugues.
El comandant Macià, dirigit per Josep M. Forn.

 

Sumari